Antoni Porcar, mestres amb ànima

paqui_firadelllibre

Antoni Porcar va ser mestre a Canet lo Roig, durant uns anys de gran vitalitat de l’escola. N’hi ha qui assegura que l’escola va lluir aleshores un esplendor que mai no havíem conegut, ni coneixeríem. L’escola més avanguardista de l’Europa de tots els temps. Els valencians hi participàvem també d’aquest moviment d’una escola oberta, transgressora, democràtica i jove. Tot semblava nou perquè era nou. Com Anotni Benaiges, que volgué portar la mar a la seua escola, Antoni Porcar va transgredir tòpics i misèries. Va portar la llengua a l’escola, el text lliure, la revista escolar, la impremta, la il·lusió de viure, de donar la paraula als xiquets.

D’aquells quaderns que va editar amb textos senzills que ens commouen vuitanta anys després, a Ibèria i Gavina, en copiem un tros:

«Jo no sóc de Vinaroç. El meu pobles és un poblet molt petit situat al cim d’una muntanya alta moltv alta coberta gairebé tot l’any de blanca neu. Allí anem xiquets i xiquetes a un mateix saló de l’escola i a la sortida juguem poc doncs com que la vida del pagés és més difícil de resoldre que la del d’aquí, tenim que ajudar força als nostre pares…» Joan Guzman

S’hi vcan trobar en una caixa amagats en un alcavó del forn D’Eliseo d’Olocau, un tresor de revistes escolars, Ibèria, que publicava el mestre Porcar a la seua escola amb textos i dibuixos dels seus xiquets.

Com explica Francesca Vidal, Porcar va ser un mestre precursor a primeries del segle XX de les idees dels moviments de renovació pedagògica que arribaven d’Europa i de Catalunya, a més d’un mestre defensor de la llengua dels valencians, un dels pioners de les tècniques Freinet al País Valencià. El primer mestre a publicar revistes escolars.

D’aquests secrets i gosadies, d’aquesta exploració i avantguarda en parlarem plegats a l’Ateneu de Bétera, avui 29 de desembre de 2014, al caliu del foc i d’una fira de llibres.

 

Albert Ortega i el pirata Pataxula

IMG_3653

Avui l’ateneu de Bétera convidava un músic. Albert Ortega és músic i és més coses. Jo me n’havia encaterinat del seu llibre-disc ‘Set de versos’, però avui a l’Ateneu de Bétera s’ha guanyat els xiquets i els pares en la presentació del llibre ‘El pirata Pataxula’, editat per edicions del Bullent, i la mestria en allò d’animar la xicalla davant un regal de qualitat. L’Albert és una prova de la qualitat dels valencians, una més, quan s’hi posen i tenen ofici. Per uns moments podria recordar-vos, si teniu una edat, el malaguanyat XescoBoix, però ací, l’Albert, té una varietat de registres, de domini, de música, que et convida a més coses. És veritat que l’Albert compta amb un origen de músics nobles, que això és una altra història, però explicant llibres infantils, o cantant Estellés, tant se val, a Bétera hem començat una gran descoberta. La resposta de públic avui a l’Ateneu ha sigut extraordinària, no hi cabíem físicament, i la llotgeta petita i limitada semblava una caixeta de regal. El micro, la guitarra, la projecció d’unes imatges, les cançons, i l’Albert Ortega, o Bertomeu, han deixat un tast de molt nivell a la fira de llibres. Quan els productes són acurats, tenen qualitat, hi mereixen, llavors tenen un públic fidel. El regal que ens ha deixat l’Albert aquesta vesprada a l’Ateneu durarà molt de temps. Per molts anys.

IMG_3672

Ep, hi teníem més visites importants, a l’ateneu de Bétera. Per exemple, hi havia la il·lustradora Empar Bou, autora també del llibre, i l’editora Núria Sendra, que frissava per venir a conèixer aquest espai, per obrir una nova via de col·laboració amb els llibres, la cultura, les presentacions, la música… Hem proposat a l’Ateneu de programar la presentació de dues exquisiteses sobre Estellés, de la mà de Bertomeu i Núria. Pels volts de la primavera. Obrim via, o pas o camí…

Segon dia de Nadal

xambo

El segon dia de Nadal encara conserva entre els valencians un cert aire festiu, poc, que aquest és un altre dels indicadors que els espanols van bescanviant-nos, fins i tot el calendari, ves si arriben a ser malparits.

He començat ‘El riu dels ulls’ i he apuntat algunes frases. Unes quantes idees; també m’he fet algunes propostes. Res d’important, si més no. He baixat a l’escola per revisar com anava la plantà d’arbres de les noves jardineres del pàrquing, he aprofitat per endreçar quatre papers del despatx i he tornat a casa a dinar amb la família. El segon dia de Nadal dinem l’altra part de la família, un nombre estret, escàs, tanmateix la taula era esplèndida: allipebre, i llangostins, i escamarlancs, i sípia… i un vi rosat extraordinari, malgrat que tenia l’etiqueta de biològic o una cosa semblant. Com que el meu sogre es delia per l’allipebre n’hem parlat abastament, fins i tot hem recordat que va ser un dels dos desitjos que demanà, abans de morir-se, tastar un plat d’allipebre. La meua sogra baixà a posta a fer-li’l, i el provà amb un quintet de cervesa. L’últim dia que va eixir de l’hospital vam anar a vore els tarongers, i ell engrapava les rames i les fulles, la meua sogra diu que ho feia perquè s’acomiadava del camp; aquell dia vam dinar arròs, i se’n va fer dos plats, xa, li van sentar com un tir, però lo que va davant va davant… No ha sigut un dinar trist, no us penseu, però com era un dels dinars que ell vivia amb fruïció, l’hem anat raonant amb detall. Amb els torrons de Casinos (la crisi i uns preus excessius han acabat amb una part del miracle rural?), el café, i les estrenes, que hem passat un altre dia de menges abundoses. He baixat a veure mon pare, que ja havia sopat, i hem compartit una pel·lícula de l’oest, Xambó parla de com ens van enganyar de menuts, amb els indis i els vaquers; en aquesta no n’hi havia indis, però els tòpics, i el ximplisme, són si fa no fa la mateixa cosa, encara que pretenia tenir més detalls, com ara la brega pel territori… Entre els valencians també vivim un ximplisme brutal, i una política carregada de tòpics, de lladres, de corruptes: Rafa Xambo al seu ‘Riu’ en trau noms i llinatges perquè no et pugues perdre: no ixen tots, però els que ixen són fillsdeputa sense discussió.

No te’n vas a sopar, m’encomana mon pare com si digues, ep, a ta casa. I jo li dic que sí, que ja és hora, però que he dinat tant que potser me l’estalvie. Però és gairebé mitjanit, i no fa tant de fred com anit, afig. Abans d’anar-me’n em demana si la lluna ja és creixent, però no he sabut què dir-li. Ho és?

N’hi ha els records, el dietari, poemes, referents literaris, musicals, cinèfils, en aquest llibre del sociòleg i músic Rafa Xambó… que no t’avorriràs ‘sense el pressentiment de l’amor i de la mort, l’individu s’avorriria ja en les entranyes de sa mare…’ Emil Cioran

Demà vindrà a Bétera, Xambó, a parlar del llibre, dels records, dels compromisos, dels referents, dels músics, dels llibres… n’hi ha homes que poden parlar de moltes coses.

He pujat a casa per cloure aquest segon dia de Nadal amb una lectura més atenta, amb un comiat com cal d’un jorn que és una reivindicació d’indentitat, un altre patrimoni que ens voldrien furtar. Que demà, en realitat d’ací unes hores, presentem ‘Un riu sencer d’ulls’ de records, de compromís per la literatura i per la vida, a l’Ateneu. Com un solatge.

Escriure també és recordar els teus.

 

Viure amb naturalitat cada dia

davidsegarra

Aquest viure amb naturalitat cada dia, que ens explicava anit David Segarra en presentar el llibre ‘Viure, morir i crèixer a Gaza’, a l’Ateneu de Bétera  no sen’ns feia fàcil de creure. A Gaza, particularment, no. Però el David era allò que volia dir-nos, que la gent a Gaza ha de viure amb naturalitat aqueixa violència que pateix, la presó més gran del món, 40 quilòmetres de llargada per 10 d’amplada, si fa no fa. Una presó a l’aire lliure d’on no poden eixir, ni entrar, ni res de res, així que encara se’ns feia més difícil la naturalitat. Però ves que les imatges del seu llibre, que n’hi ha a manta i d’impressió, volen transmetre aquell passar de cada dia, al camp, a l’escola, al treball, a la platja, amb un somrís que nosaltres també voldríem, això sí, en edificis runosos, colpejats per canons, o míssils, o metralladores que han deixat el rastre per sempre, en aquell territori. A les cares, a la mirada, és cert que no manquen somriures, ni gestos, ni expressions que conviden a creure-hi. Segons el periodista Segarra, Gaza és un dels territoris més cultes, ordenats i transquils del món (exceptuant-hi el temps de guerra i de violència imposada per un enemic extern), tret que cal anar al camp, a l’escola, a comprar, amb el neguit que, qualsevol moment pot ser l’últim. I encara volia tansmetre’ns, David, que allà, com ací, qui escampa què passa és un model de periodisme que pretén falsejar la realitat. Com ací. Va proposar-nos l’exercici de pensar com ens veuen als valencians, ara mateix, els nostres veïns…, doncs possiblement pensen que tothom a València és corrupte, que vivim sense treballar, de la martingala i el pot, xuclant de les butxaques d’un pp de mamons tocaguitarres. Però la realitat dels valencians no és aqueixa del teatre de cartró al qual ens ha abocat el pp, que ací n’hi ha que són de rigor, treballadors, estudiosos, homes del camp i de la indústria (quan n’hi havia) de la cultura, de la festa, és clar que sí, així que tampoc no hauria de costar-nos tan creure que a la franja, la de Gaza, aquell viure també fóra possible.

hayat, sabr i shukr, perquè la vida continua.

 

La fira de Bétera arriba a Gaza

Gaza&DavidSegarra

Que la fira de llibres que organitza l’Ateneu de Bétera conjuntament amb l’institut d’estudis del Camp de Túria, Consolat de Mar, l’escola gavina, l’Aljama, i altres entitats arribe avui a Gaza és una metàfora. Però el periodista David Segarra sí que va ser-hi, en aquell tros de terra tan amenaçat, i ha explicat l’experiència de viure-hi uns mesos en un llibre carregat d’imatges i simbologies, algunes fotografies corprenedores entre més d’impacte, d’emoció i de vida… Una vida tan dura com pugueu pensar… Això vindrà a explicar-nos el David, entre més secrets d’una realitat que malgrat la distància no podem amagar, ni defugir.

El repte avui de la fira i de l’Ateneu de Bétera, a més de vendre llibres en valencià, és explicar-vos el compromís dels joves professionals amb situacions límit, malgrat que cada dia aquella gent ha de viure, rentar-se, anar a escola, treballar, fer deures, i totes aqueixes coses habituals que fem ací sense el neguit de saber, com ells tampoc no saben, si serà l’última dia de vida.

Viure, morir i crèixer a Gaza, editat per Sembra llibres, serà presentat per Xavi Sarrià. Per cert, de l’escriptor Xavi Sarrià també podreu triar un parell de llibres. Comencem pels volts de quarts de vuit.

Primer dia de fira, mestre Frechina

FrechinaEl primer dia de fira a l’Ateneu, ple a vessar per veure la presentació del llibre ‘Pensar en vers’, per cert, sabeu que el CD que incorpora comença amb una cançó ‘per la de l’u’ del Xiquet de Bétera? No ho podeu saber si no teniu el llibre, però ja no teniu excusa. Cap excusa, per venir a cercar-lo a la nostra fira.

La llotgeta de dins era plena, i el professor Frechina ens ha explicat els secrets d’un llibre que és un regal, pel que representa per als valencians, dignificar el cant improvisat, el cant d’estil, al costat dels cants improvisats d’arreu dels països que volten el mediterrani. Una presentació didàctica, amb un recorregut que ens ha transportat des de Gibraltar, l’Alpujarra, València, Lleida, les illes, Sicília, Còrsega, Creta, Palestina… amb els noms de cada forma de cantar improvisat, amb els personatges i encara alguns secrets que el mestre ha desllorigat davant un auditori atent i regalat.

fira2014

Segona part. Hem convidat l’escola municipal de Bétera de cant d’estil, i la rondalla, i la sessió en directe ens ha fet gaudir de les versaes de Josemi Sanchez (a través del seu llibre), i veus fetes i veus que es formen: Frechina ho ha apuntat de bon principi, en aquesta revifalla del cant tradicional, ens manquen versadors, no n’hi ha, així que caldrà posar fil i a l’agulla: la rondalla i les veus de Xavier de Bétera, Víctor, la Xata, Carles, Cisco, i la mestra Marisé, han clos el primer jorn de fira a l’Ateneu. Un regal de diumenge. El primer d’una fira de llibres i de música.

IMG_3562

Dimarts el segon plat fort: Gaza: viure, morir i crèixer, del periodista David Segarra.

La música tradicional obri la fira

Fira_inaugural2014

‘La cançó és un miracle que ens convida a celebrar la vida.’ JVF

Josep Vicent Frechina, professor de ciència, i un dels màxims investigadors de la música al nostre país, obrirà enguany la fira de llibres a Bétera.

L’homenot és un toterreny de la cultura en el sentit polièdric, president de la federació d’instituts locals del país valencià, director i editor de la revista Caramella, ànima del ‘Cant al Ras’, una de les nits de major impressió que hom podria viure sobre la cançó, investigador, blocaire, escriu un dels espais Vilaweb de major interés ‘La caseta del Plater’, membre de la colla de dimonis de Massalfassar, asidu de l’infern del mateix poble…, autor del manual imprescindible ‘La cançó en valencià, dels repertoris tradicionals als gèneres moders’… Aquesta vesprada serà a Bétera per presentar ‘Pensar en vers’, la cançó improvisada arreu de la mediterrània’

‘El valor de la cultura popular resideix en la capacitat per a condensar i expressar la forma d’entendre el món.’ Ens diu…

Els darrers anys, els valencians, i dic els valencians perquè som més víctimes que ningú en tants afers que no acabaríem mai, hem recuperat una part de l’autoestima a través d’uns quants fenómens que han aconseguit el miracle de renovar i valorar la música d’arrel tradicional. Frechina ens ho explicarà millor aquesta vesprada, però sens dubte que som en un punt més dolç que no érem fa uns anys, gràcies a iniciatives que hi han posat talent per explicar qui som. La cançó n’és una, de les activitats més brillants, sens dubte gràcies també al canvi de paradigma, de traure d’un armari resclosit i apolillat, la serietat, el rigor i la qualitat de la cançó tradicional valenciana. Si la despullem de l’afectació populista i feixistota, el canvi fóra espectacular, com van demostrant no pocs grups, cantants, músics i estudiosos.

L’Aljama de Bétera n’és un exemple, com la colla Xe què burra, o l’Escola Municipal de cant d’estil, per posar exemples de Bétera. Més enllà del fenomen Botifarra, n’hi ha centenars de grups que han posat la música tradicional valenciana a l’alçada de les grans tradicions europees, sense desmerèixer aquelles primers veus del segle XX que van ser obligades a cantar tòpics, malgrat la qualitat que podien tenir.

Avui mateix podreu escoltar l’escola de cant d’estil, en aquest primer dia de fira de llibres i de música en viu. Un programa que l’Ateneu de Bétera ha bastit per oferir un tast cultural de primer ordre a tota la comarca.

 

 

Torna la fira del llibre a l’Ateneu

CARTELLgeneral

Diumenge comença la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, o la fira del llibre, millor encara, la fira de llibres i de la música. Josep Vicent Frechina obrirà el primer dia, amb el llibre ‘Pensar en vers, la cançó improvisada a la mediterrània’. Aquesta setmana El mestrot Frechina era a portada de Vilaweb, presentava el llibre a Barcelona i clourà la girà a Bétera, abans de tornar a l’infern, camí de casa.

A Bétera, pel que fa a l’Ateneu, a la plaça del Mercat, el Nadal serà farcit de llibres i d’un programa d’activitats que aplegarà músics, escriptors, editors, crítics, enòlegs, periodistes, mestres, entre més professions nobles i de volada, gent a primera línia al País Valencià, malgrat les circumstàncies d’una política obscena i creminal. Un grapat de professionals que han sigut capaços de bastir un teixit cultural que sembla un miracle, però que no l’és, que és fet a ferro roig, amb coratge, esforç, il·lusió i manta disgustos que no han frenat l’esperit dels joves que ens acompanyaran en aquesta fira en favor de la lectura i de la vida.

Però no us penseu que això serà una cosa avorridota, podrida o carregada de ferum. Ni pensar-ho, xa. Ho passarem extraordinàriament bé, de lo alto, al caliu del foc, de la bona música, dels xiquets que hi seran en els dos diumenges que els hem preparat per cantar i riure plegats (Bertomeu i Dani Miquel les organitzen sonades), i esperem-ho, amb centenars de visitants que voldran gaudir del talent valencià malgrat els pessebres, els reiots i uns quants arbres vestits de boles brillants o vidrioses.

Cada dia de la fira, l’Ateneu obrirà a a partir de les 19.00h, amb una selecció de llibres que hem destriat particularment d’un cabàs de mil títols. No guanyareu poques indulgències, si veniu.

Els mossos busquen Durruti a Barcelona

 

durrutiJPEG

L’ordre és mateu-lo; si el trobeu, mateu-lo, aquest malparit. Pegue-li un tret al cap, dos trets si es resisteix, no dubteu a descarregar damunt seu tota la ràbia de quaranta setanta cent anys. Ara mateix no l’han trobat, encara no l’han trobat, perquè els mossos, per joves i rucs, i els creminals que els han enviat, jutges, consellers, menistres o ves a saber, no saben que Durruti no és a Barcelona només, també és a València, a Bétera, a Tavernes, sobretot a Tavernes, i encara a més indrets, que l’home no va morir completament, malgrat que aquests policies disfressats de mossos l’acacen sense èxit, per això s’han emportat uns quants joves, en venjança, per fer-los pagar el disgust que comporta no haver trobat aquell homenot, ni el seu abrigot, ni el maletí, ni el tabac, que no han trobat sinó uns joves que pagaran cruament de dir-se anarquistes encara, en aquest estat podrit, corromput, farcit de polítics lladres, d’un govern de lladres corruptes que paguen els jutges perquè desvien l’atenció dels seus negociots i els seus assumptes. Infantes, reis, exreis, jutges, menistres, consellers, alcaldes, tot de creminals que han aconseguit de desviar la mirada d’uns quants infeliçots, amb el reclam d’acusar d’escampar de fer creure que tenim terroristes de veïns, a casa nostre fins i tot, amb tot de pistoles, bombes, metralladores, fins i tot màquines d’escriure olivetti, i tabac d’embolicar, o tabac comercial sense filtre o ves a saber què poden pensar, que tenen, aquests deixebles anarquistes fills de Durruti.

I els fills de puta s’hauran arromangat els braços per pegar fort contra aquelles cares tendres, mentre uns altres fills de puta o molt pitjor, continuen governant-nos des de la creminalitat feixista i paraespiritrual de l’església. Tot perquè no poden trobar Durruti, que no poden, tants anys després que el donaren per desaparegut, o mort o enterrat, o ves a saber.

Aquest és el deliri que ens governa, mentre ens preparem per muntar el pessebre, l’arbre, la loteria, els reis d’orient, el futbol, el titot, i un reguitzell de protocols que hom organitza cada any en aquestes dates de pocavergonyes i patges reials i putots d’un terrer de miserables.

—Que no li val? Que això no passa per felicitar el Nadal? No?

Bé, doncs, almenys no he afegit aquella castellanada de ‘feliç any’, que no serem anarquistes purs, no, però idiotes tampoc.

 

Ser o no res, és Shakespeare

teatre-Micalet-ser-res--575x323

Ah, la importància de la paraula, en el teatre. El teatre i la literatura que el va parir. Des que vaig veure la preestrena de ‘Ser o no res’, que vindria a dir més o manco ‘To be or nothing’, m’ha entrat un cuc per regirar que hi ha de Shakespeare ara mateix a les nostres vides, a casa, a l’escola, a ca un amic, a ca mon germà… Un drama. Perquè a casa no he trobat gairebé res, tret d’un llibre de l’escola, ‘Hamlet’, que Fina ja m’ha reclamat dues vegades, traduït per aquell terenci o res, i uns sonets. Però els sonets no els he trobats tots, sinó una tria, en la col·lecció de les millors obres de la literatura universal, la verda d’edicions 62 i la Caixa, el volum Poesia anglesa i nordamericana i la versió castellana d’un llibre tampoc no m’ha interessat. En canvi els sonets:

“I mentre un home alene o uns ulls treguen florida,

el vers també viurà i a tu et donarà vida (traducció de J. Triadú)

En canvi, en el sonet número 20 traduït per Salvador Oliva (un dels dubtes existencials dels actors en aquesta obra és la tria del traductor, entre Segarra, Oliva, o Morera, o…)

Tens un rostre de dona, pintat per la natura,

senyor i senyora de la meua gran passió,

un cor gentil de dona, pro sense tenir cura

d’exhibir, com les falses, el canvi traïdor

 

Que no he parat d’ençà d’aquesta invitació a llegir l’anglés (veieu a la foto l’assortiment de lectures que us plantejaran aquests quatre actors? No us fa por de venir a contagiar-vos del deliri, en arribar a casa, de començar-vos a llegir tot Shakespeare? No?

El sonet XVIII, fragment:

Podria comparar-te a un dia d’estiu?

En tu hi ha més amor i més suau temprança! (versió de Joan Triadú)

 

És que puc comparar-te a un jorn d’estiu,

quan tu ets més adorable i més clement? (versió Gerard Vergés)

 

Shall I compare thee to a summer’s day?

Thou art more lovely and more temperate. (versió original anglesa?)

Per cert, en teatre, a centenars de quilòmetres no trobareu cap oferta de major interés. Això o el desert. Per acabar, no caldria recordar-vos que avui ja és l’estrena i no us hauríeu de perdre el verí del teatre, ni deixar passar un minut sense obrir-vos al deliri de tornar a la literatura tràgica. Malgrat que, com us vaig dir ahir, a una certa edat, jo preferesc l’escena del balcó de Romeu i Julieta.