Ulisses20

Hi ha dies més cansats. Eufòrics, malgrat tot. Una setmana així em regala sovint aquesta sensació, en uns moments breus si voleu, però n’hi ha coses que paguen tots els esforços. Llavors, arribes a casa i encara tens esme de més passions, d’afrontar nous i vells reptes. Encara aquestes hores abans de seure a escriure, a partir de la mitjanit, poden ser un calaix de sorpreses i de feines diverses. Sopem a casa, com cada nit, amb el convidat, però amb una taula especial que mereix –Empar s’acreix i ens regala encara més noblesa: lluç fresc, canyuts, caxels, mero, amanides exòtiques, taronges, cervesa, pa, all-i-oli, vinagre de Mòdena, abundosament sopem sense queixa, amb la conversa sobre el que hem anat fent els uns i els altres durant el dia.

Demà és l’últim dia de preparació de la setmana dels Gegants del coneixement, dic últim a propòsit d’algunes coses d’avui, que han anat passat i m’explicaven els uns i els altres. Malgrat que som en uns dies especials per l’escola, també hi ha les rutines, el viure de cada dia, la problemàtica adolescent, els conflictes, els pares, algú proper, molt proper que encara és malalt, una mestra que té el pare a l’UCI, que vol saber si els seus xiquets van tenint preparada la feina per dissabte, hi ha els detalls i els botons que han de passar uns traus finals de tot plegat, perquè el vestit encaixe a la mesura feta. Com diria Monzó, cap a quin costat carrega l’escola, ara mateix, abans de l’estrena de dissabte, em pregunte. Parle amb un amic immens de l’impremta, el nostre Gutemberg de l’escola, dues vegades, tres. Em diu que no m’amoïne, que tot serà a temps i quedarà de llegenda, de mite que va explicant un altre amic aquests dies a segon de primària, a sisé, a segon de secundària: Pandora, Zeus, Prometeu, quina guerra i quin neguit.

Abans de decidir què dire, que els diré als mestres demà mateix, abans d’obrir l’escola als xiquets que han treballat de valent aquesta quinzena sobre els gegants, sobre el coneixement, abans de convidar els pares a participar del goig d’una cruïlla d’edats, de fets, d’il·lusions per l’escola, em pose a l’orella l’IPod i engegue Norah Jones (Ain’t Gonna Ask You, Wish i cold, Those Sweet Words), potser perquè la cervesa m’ha fet moure cap a l’excés, i necessite oxigenar l’ànim. Respirar.

Caguen-mi, n’hi ha alumnes de secundària que dubten de venir a l’escola perquè la festa de dissabte esguerrarà els seus plans adolescents de cap setmana ‘Allà vaig contra el món que no em comprén. La vida regalada dels adolescents no els ensenya a diferenciar què és més important, dissabte, si venir a l’escola a homenatjar el treball, tenir respecte pels gegants i els seus al capdavall, que han fet possible que siguem on som, o destriar de ser al carrer Colom de València (la gerra de Pandora fa més mal que no pensem) davant una cosa que ells en diuen ‘Runes’, adobant contra cultura que avui priva entre els adolescents. Oh, som incompresos: Deen, rescata’ns!

Allò que em dol no és obligar-los a fer el que cal fer, malgrat que es creuen protagonistes d’una aventura. Em dol que no sàpien diferènciar, malgrat l’estudi i la seua adolescència, si Galileu és un perfum o un jugador del Manchester. Malgrat que els seus pares també haurien de tibar la corda de l’un costat, si us plau; carats de pares, que potser tampoc no tinguen tota la culpa.
Com insinua Steiner, sobre l’adolescència, massa obstacles els hem tret, perquè puguen reconèixer res fóra del seu principal melindre de poc estil.

Ara mateix, setanta-dues hores. És el temps que no visitava el meu propi bloc. L’excés de feina a l’escola, la preparació d’una setmana especial sobre els gegants del coneixement, entre més obligacions, m’han impedit la feina del bloc durant tres dies. La intermitència, que en un altre moment no em destorbaria, ara mateix em provoca un buit, com si no estigués complint amb un deure que, ho confesse, cada vegada m’agrada més. Perquè em val de teràpia, de descans de la feina obligada, de trencament d’una rutina que, ho he dit alguna altra vegada, també m’agrada amb deliri. Potser que sóc un esclau del treball, que diu l’home del manteniment de l’escola, la qual cosa, ell, ni remotament, solament faltaria, que de l’infart aquest no morirà, i mira que és atent i bona persona amb els xiquets, però ja anuncia que vol prejubilar-se als cinquanta. Potser per això, cada matí, si arribe a temps, em toca avaluar el nivell cultural de l’escola: agafe granera i recollidor i comence a comptar quants papers ens vam deixar ahir a terra. N’hi ha vegades que la cultura no passa de l’aprovadet. D’altres vegades, comence el dia amb veritable entusiasme. Aquesta setmana, per exemple, entremig de veritables gegants del coneixement universal: Leonardo, Galileu, Llull, Euclides, Einstein? El resultat de tanta saviesa no és gratuïta (escolagavina.cat), i per això mateix, contra l’oblit del bloc, contra la mandra, pose de testimoni la granera.

Ja n’havia parlat en un altre apunt, però avui la banda Pont Folck s’ha estrenat davant el public de manera oficial, a Museros, dins la setmana d’actes amb motiu de la XXI Trobada d’escoles en valencià de l’Horta Nord, que farà diumenge vinent la festa gran.
L’ànima de tot plegat són els membres de Tres Fan Ball, que han aconseguit aplegar gairebé trenta joves intèrprets –la mitjana no passa els dotze anys–, que sonaven avui com si foren autèntics professionals (feien molt de goig a l’escenari).

La iniciativa a València és important i tant de bo puga arribar a consolidar-se  més enllà de l’altruïsme i el combat per la normalitat cultural, pel patrimoni gairebé abandonat a la sort i l’entusiasme dels cantants i músics valencians i pel material folck que posseïm de veritable interés.

Perquè el concert rutllés, ens hem aplegat a migdia a la Casa de la Cultura. Després de les salutacions, l’assaig sense preàmbuls fins a l’hora de dinar. Els pares hem aprofitat el temps passejant pels carrers de Museros, tranquils, d’escàs trànsit (solament un bateig i el volteig a mort trencava el silenci). Per als qui vivim en pobles més costeruts, aquell poble tan pla és com anar de baixada, de fàcil conversa, amable, amb vestigis de barreres i de bous arreu. Repassem les cases, les façanes, els finestrals, l’església, el campanar, l’eixample nou… A l’Horta, com al Camp de Túria, l’edificació nova dels últims, posem per cas, quaranta anys, s’ha acarnissat contra la bellesa, contra la saviesa popular. Allò més lleig s’ha apoderat dels últims vestigis de l’arquitectura tradicional valenciana. A la conversa, com que som més gent, anem posant exemples de diferents pobles, no gaire allunyats els uns dels altres (es la ventaja de participar d’una banda farcida de joves de molts pobles del país). Xulilla, Picanya, Bétera, Museros, la sort dels nostres pobles és desigual, sens dubte. Ací mateix, després de repetir-ho dues vegades en castellà, també fan el pregó en valencià: ‘Ha faltat… Han faltat massa coses en aquest país, a tocar de la ciutat almenys.

Tornem a la Casa de la cultura, els xiquets encara continuen treballant. Finalment fan un assaig general abans de dinar. Ja ens valdria de concert, realment, però a la vesprada tornaran a assajar, abans del veritable concert d’estrena, a continuació de la intervenció de l’escola de dolçaina i tabal del poble. Vicent Pastor aprofita per dir-nos que, enguany, també hi haurà colònies Folck al mas de Noguera, i més actuacions de la banda, el 21 de juny a Massamagrell. Perquè cal continuar aquesta nova escola d’aire folck.
Anem fent país amb la música, doncs, només que siga acompanyant els xiquets.

Fa uns pocs dies que han obert una botiga a prop de casa. Res d’especial tret que, les joves propietàries, germanes, han fet ús del llinatge de la iaia per retolar el nou espai comercial a tocar de casa, un espai petit, uns metres quadrats per encabir els complements que, anuncia en petit el rètol, hi ha a dins: ‘Les Fonetes’ vet ací el malnom de la família, homenatge sens dubte a la iaia Rosàrio la Fona, una institució al carrer anys enrere. Jo era un xiquet, però aquell record és dels que perdura sempre, perquè el goig de les nits a la fresca aleshores no el pagàvem suficient, i ara no el bescanviaríem per res del món. Ni per tot el fotimer de programació pública i privada, en obert i codificat de tantes cadenes, que no valdria ni cinc minuts d’aquelles nits a la fresca.

En aquest racó de món, i en aquell cantó de les Fones, el rogle que ens aplegàvem era dels grans: Rosària la Fona, amfitriona sens dubte perquè érem davant sa casa, la iaia Vives, la tia Fina la Carassa, que fa faltar no fa gaire, el seu home, el tio Pepe, les filles de Rosàrio (Rosarito, Maruja i Paqui), els homes –veig Rampe amb un sanglot de raïm que no li’n cabia més, que es menjava amb pell i brinsa–, i ma tia Rosàrio i el tio Vicent, i Carmen i Luïso, i Teresa la perruquera, de vegades ma tia Gertrudis (ella no eixia sempre); segur que em deixe algú altre, que encara cal afegir els xiquets, tota una colla de xiquets que sèiem en aquelles cadires baixes, de corda, de boga, al carrer Caruana a tocar del carrer Calvari, nosaltres escoltant els grans, rient –sempre hi havia excuses per riure–, per explicar anècdotes, malgrat els detalls que ens perdíem els menuts, de segur, entre converses de grans. I després hi havia algú que deia ‘tots a dormir!’, i ràpidament se’n fugíem cadascú a casa, fins l’endemà, de nit, que tornava el ritual en què la conversa aplegava la vida d’aquella gent al carrer, cada nit de l’estiu.
Molts homes i dones ja no hi són, però ara les nétes de Rosàrio tornen a deixar testimoni d’aquell temps. Per això el lluminós Les Fonetes que ara mateix penja d’aquella façana em mou la infantesa, que aquell espai ven més que no complements de moda, sens dubte. Què poques vegades som capaços de reconeixer-nos qui som i d’on venim, i per això els felicite la inicitiva a les germanes.

Fa justament quaranta anys que vaig ser a La Jana. Vaig venir amb la família, mos pares i els tres germans, a dinar a ca la tia Basilisa, els pares Boix i Gargallo. Tinc un record boirós, uns quants detalls ara impagables, amb els anys i l’ofici de viure. Mon pare gairebé que estrenava cotxe, un citroen Dyane6 de color entre verd i blau, com solament el Dyane tenia aleshores. Psicodèlia pura. Vam eixir de Bétera al voltant de les nou, i vam trigar cinc hores a arribar a La Jana. A mon pare li havien dit que, per arribar-hi, havíem de passar per cí i per llà, i bo és ell per pegar patà: vam entrar pel mig de Castelló vam anar per camins de terra, per camins de carro, vam fer un autèntic trèquing pels diversos pobles, pedanies i llogarets. Cinc hores de viatge, sense exagerar. Per arribar a la Jana amb un humor fantàstic, sobretot mon pare, i de ma mare que deia: no corregues, Josep, sobretot no corregues.

Quan torne d’aquest viatge més contemporani, quaranta anys després, el primer que faig és baixar a casa a explicar a mon pare on he estat. I de seguida m’ha demanat si encara hi ha la plaça, l’església, les pedres que fan de contrapés perquè tanquen com han de tancar les portes d’un lloc tan especial. Les pedres hi són, dic, les mateixes pedres de fa quaranta anys. Mon pare mou el cap afirmativament, riu, es deixa anar a la cadira, com si digués: ho sabia, les pedres hi són amb les cordes i aquelles politges.

De mati hem estat a Bel, hem dinat i hem passejat amb els xiquets fins a la penya blanca de Bel; davant tenim el barranc de Vallibona. Tornem al camí, agafem la carretera de Sant Rafael cap a Traiguera; baixem fins a la Font de la Salut, perquè avui és festa Major, la romeria; anem fins on, suposadament, la marededéu apareguda se li presentà al pastor (també som un país de marededéus aparegudes). Ho vulguem o no, els valencians peguem en beats. Apa compra un garrot per a Llorenç, després marxem cap a La Jana.

Mig esborrat, sobre el mur de l’església encara hi ha el rastre de la CNT, Apa és el primer a adonar-se; la plaça no té perdó: no n’hi havia Déu en el moment de dibuixar-la, d’una altra manera l’heretge que va pensar aquella façana d’Ajuntament, el mobiliari urbà del carrer i tota la resta, hauria de cremar a les calderes de Pere Botero.
Encara veig mon pare amb aquell somriure, satisfet, pensant amb la pedra i les politges que tanquen les portes de l’església.

Tornem a Canet lo Roig. És el quart dia i demà tornem a casa i a la feina. Els xiquet ho noten també, hi ha hagut xafarranxo. Sopem. Demà farà vent, molt de vent, i res ja no serà igual. Les oliveres faran la girada i mostraran l’argent de les fulles. Comprarem l’oli del Maestrat i quedarem seduïts per sempre, d’aquest paisatge i d’aquest tros de país, el Baix Maestrat.

Un altre ritual de les vacances són els llibres, els que som d’una certa corda, ja m’enteneu. Per això ens emportem els llibres allà on pararem; no un, ni dos ni tres llibres; ens emportem molts llibres, molts, malgrat que l’estada probablement serà curta o malgrat saber que, l’experència ho diu, després no tenim tant de temps per llegir, si alhora volem veure on som, els pobles, les festes, i encara altres excuses que, sense voler-ho, ja van eixint al pas contra la mateixa lectura. Però nosaltres ens encabotem a portar-los de passeig, els llibres i, almenys, que els pegue l’aire, tu. Hi ha gent que sí, que llegeix molt entre estones, però no és el meu cas.

Ací va la llibreria que hem muntat aquests dies a Canet, per triar i remenar: Tirant lo Blanc, la versió teatral de Bromera, El Zoo d’en Pitus, Todos mis monstruos, Bambulo, el gos ‘Atzaga, dos àlbums de Mortadel·lo, Així precisament, de Kipling, aquesta és la tria dels xiquets. Els adults llegim Esther, de Solmaz Kamuran; del suplement de l’AVUI de dijous, un article de Jaume Cabré, Elogi del professor de secundària, de veritable interés (l’he deixat a classe de quart d’eso, i l’hem treballat a sisé de primària), també n’hi ha que fa exercicis de traducció de l’anglés, que aprendre llengües també té un què. Més llibres: Pensaments casolans, un treball de Josemi Sanchez, gran dolçainer del país, i Trini Carballo sobre els versadors d’albaes. Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster, El anarquismo individual, de Xavier Diez (blocaire d’aquesta casa), i una visió satírica i burlesca de Manuel Azaña, no recorde el títol. Finalment, Aplec de rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó, el volum I, que he triat per llegir cada nit als xiquets.

Abans de sopar, plegats, feiem molta fila menuts i grans cara als llibres, una lectura col·lectiva, intensa, com un homenatge al mestre Porcar, in memoriam. Quin goig d’estampa i n’hi havia qui ho reia de bona gana.

Una colla de forasters, en som catorze, en un poble d’uns pocs centenars és una notícia que no triga a escampar-se: ‘Vosaltres sou els de la casa rural’, ‘Demà donem pa’, De Bétera?, ací n’hi ha molts que van fer-hi la mili’, ‘Aqueixa casa està molt bé’, ‘És una casa tota nova, no van salvar ni les parets’, ‘És feta amb molt de gust’, ‘A Traiguera són festes, si voleu baixar’… Sense cercar-ho, la gent ens explica açò i allò, se’ns ofereix per si necessitem res, la pernilera, per exemple. D’entre les anècdotes, trie una perla graciosa molt mediterrània. Els Taviani farien una bona pel·lícula.

‘El tractor que hi ha a la redona d’entrada del poble? Una burla política!’, ens explica algú que sap de què parla. Segons la narració, en les penúltimes eleccions municipals, el PP de Castelló els va oferir, si guanyaven, de fer l’escola nova i més regals a l’estil que ja coneixem. Ara, havien de traure el tractor que hi havia a l’entrada del poble, regal d’un prohom del poble que, a Castelló, els semblava massa d’esquerres i massa republicà (em guarde el nom, però havia estat alumne del mestre Porcar). El tractor compensava l’hamet que la Diputació de Fabra havia oferit prèviament a les eleccions: els havien adobat la carretera que puja de La Jana. Però els veïns de Canet no van traure el tractor, i el PP no va guanyar les eleccions municipals(no sé què va fer més mal). Així que els xiquets encara no tenen escoles noves, i el poble es va quedar sense els altres regals promesos.

El tractor és un símbol (no parle de l’estil, ni del color). En un poble petit, aquella màquina és la resistència de l’un costat, la burla de l’altre. Com el Poll i la Figa, les dues bandes de Bétera en els anys trenta del meu poble. La rivalitat que dura i s’eternitza a molts pobles valencians. Malgrat que som al segle XXI, si ets d’un color dels que no governa en els àmbits de decisió (Diputacions i Generalitat) ho tens cru, malgrat la coherència i la dignitat de la resistència.
La història bé mereix un dels Taviani, almenys.

Ens allarguem a la fira de Rossell. Quan arribem és gairebé migdia, però la fira és bastant diversa, pel que fa a mostrar parades que ens atrauran bona estona, a grans i menuts. Hi ha animals, maquinària, productes d’alimentació, roba, artesania, cotxes, atraccions i encara un sac de sorpreses. La primera, l’aparador de Jose Fuentes, esquilador (llevo lo pèl, ens diu). Té una exposició de màquines d’esquilar que tomba de tos, tisores, cordes de trabar, fundes, ens deixem explicar proeses que nosaltres hem conegut de menuts, al poble (mon pare sempre ha tingut animals) que els nostres fills ja no volen conèixer; de fet, se n’han anat a una altra parada, mentre José Fuentes va descabdellant històries amb una passió sincera. En aquell moment arriba un xicot jove, cepat, agafa una màquina esquiladora i pregunta per quant la ven: –Ací no és ven res, res de res –respon José rotund. L’home jove és el seu nebot i ja sabia per què provocava l’oncle. És un ofici que es perd, a mi ja no en ve nengú al darrere, i ves que he arribat a esquilar noranta ovelles a mà, tot sol, i el meu mestre n’arribava a esquilar cent deu en un sol dia.
També ens aturem a la parada del Ramon, un jove de Godall que ha innovat una nova funció per als quads, adaptant-los-hi maquinària per a treballar al camp: ganxos, cubes, turbos, braços per polvoritzar amb herbicida sense baixar del quad, etc. Ha arribat a guanyar reconeixement per la seua innovació.

Comprem dolços, olives, embotits, carreguem i tornem a Canet a dinar. Allà havíem deixat cuiners i dues olles que juntes feien més de vint litres de brou. Dinem olla, xafarranxo contra els cigrons, la botifarra, la creïlla, la cansalà, la carn, les pilotes, la carlota, dinem sense pietat.
Després que reposem el dinar, ben tard, arriben Empar i Jordi des de Xert. Els ensenyem la casa i baixem a fer un passeig per un dels itineraris que volta les oliveres mil·lenàries. Fem espàrrecs, exercici que ensenyem als xiquets, i tornem per un camí curt. Som a la part alta, ara mateix, camí del poble, allà al fons veiem uns llums que, Toni assegura, són les Cases d’Alcanar. Potser en aquell moment va acabant-se la primera de les peregrinacions blocaires. Vilaweristes, vilawebistes, vilaweblocs…, no negaré que em feia goig acostar-m’hi, però no són tants dies que sóm junts, amics i família, així que m’he estalviat la torbació de demanar-ho.

Aquest matí s’han incorporat al grup la família Navarro-Vidal, des de la Vall d’Alba. Paqui, que va fer de mestra a Canet lo Roig el 1988, elabora un treball sobre els alumnes d’Antoni Porcar, ens ha llegit una carta ben emotiva de l’Àlvar Castells, un cant emotiu als mestres, un elogi sincer del seu record d’aquell mestre que solament que va estar a Canet dos cursos, però que va deixar l’ànima, i una petja que els xiquets d’aleshores, ara vells de més de vuitanta anys (els que resten vius), recorden com el primer dia, per com va significar-los l’experiència.

Els xiquets que va tenir Paqui l’any 1988 ara ja tenen fills, i també se’n recorden de la mestra. Ella i uns quants mestres del Moviment d’Escola Popular, el Moviment Freinet valencià, amb Soler i Godes, van inaugurar un taulellet a la vella escola del poble, homenatge a n’Antoni, mestre, víctima de l’acarnissament franquista que es va enderiar especialment contra els mestres.

Ahir va telefonar Ferran Zurriaga, em demanava si encara es conserva la placa, li he dit que n’hi ha un taulell que ha caigut, que ja ho hem fet saber a l’Ajuntament. Mentre nosaltres hem marxart a Rossell, a la fira de Sant Josep, Paqui se n’ha anat a parlar amb Àlvar Castells i Satruo Tena, iaios dels alumnes que ella va tenir, i, casualitats de la vida, alumnes d’Antoni Porcar, al col·legi de Sant Miquel, de Canet lo Roig. L’any 1988 el Moviment d’Escola Popular i l’equip de metres de Canet van organizar una trobada de nets i iaios, d’aleshores i d’ara, i van cantar plegats l’Hereu Riera, amb aquella emoció que feia saltar les llàgrimes dels més vells, per sentits.

Paqui Vidal prepara una investigació sobre el mestre Antoni Porcar i Candel, perquè la memòria pedagògica dels mestres de Castelló, els primers mestres nacionalistes dels anys trenta, no quede en l’oblit. Porcar, l’expressió moderna de l’educació, avançat al seu temps, va estar tancat a la pressó amb Carles Salvador després del colp militar franquista.

L’escola de Canet i el seu mestre, els xiquets de Canet, van publicar Ibèria: ‘Convidem a tots els nens de les terres Ibèriques a relacionar-se amb nosaltres. La nostra adreça és Escola unitària de nens de Canet lo Roig (Maestrat – País Valencià. El pròxim mes d’agost no publicarem la revista per ésser període de vacances. Canet lo Roig, núm. 6 Juliol 1934, signat, Miquel Astor.
No calen comentaris. O en calen llibres sencers.

Som a Canet lo Roig. Hem sopat i ara tenim davant nostre la vall. Som en una casa fantàstica, preparada per a molta gent, amb una cambra gran, de finestrals a la plana del Maestrat, tan cuidat que sorprén de veure un tros de país ben conservat: un paisatge d’oliveres, d’ametllers, d’hortes (menys), i de més oliveres que s’escampen més enllà que no abasta la nostra vista. Demane als xiquets que és la primera cosa que els ha impactat… Roser diu que li ha agradat conèixer el poble, la plaça –quan hem arribat hi havia mercat, unes quantes parades al voltant de la font dels lleons, que ací diuen de Sant Miquel.
Amb la melodia ‘Quan un home estima una dona’, hem conegut uns xiquets del poble, Josep, Andreu, Marta, amb els quals els nostres han jugat a futbol a la plaça de l’Ajuntament. Els altaveus escampen el pregó, i de nou la melodia, un partit de futbol contra el Borriol i un altre missatge que ara no recorde. A la vesprada hem baixat al poliesportiu amb els xiquets, juguem però, ai, ells sempre acaben enfadats. Hem sopat i hem gaudit de l’espai que ens acollirà quatre dies, el Trull, a Canet lo Roig, el poble del mestre Antoni Porcar, malgrat que solament que va ser-hi dos cursos.

Acabem d’arribar del viatge. M’enderie a posar ordre a tanta cosa, abans del retorn a l’escola, que arribe a perdre gairebé tot el temps esmerçat en l’ordre mateix. El vent ha estat el protagonista indiscutible en el dia de Sant Vicent que, a València, tanca les vacances de Pasqua, enguany especiament llargues perquè venien després de falles.
Demà ja explicaré el darrer viatge de la nostra colla al Baix Maestrat. Però no volia deixar de contar-vos com de bell és aquell paisatge extraordinari d’oliveres, algunes de mil·lenàries, un seguit de camins entre oliveres, marges, catxirulos (les casetes de pedra per refugiar-se els pastors), fontetes, abeuradors, i també desficacis arquitectònics arreu que vas). També hi ha ametllers i garroferes, menys, moltes menys que no aquelles majestuoses oliveres del país.

Avui el vent s’ha fet amo d’aquella comarca i del país sencer, ‘un vent que penetrava per tot, per la boca, pels ulls, per l’esperit’, com cantava Bod Pa en un magnífic llibre que algú va descatalogar precipitadament. El vent provocava la girada de les oliveres, com explica tan exquisidament Josep Pla, aquella llum radiant de fulles, d’argent, de verds i de grissos. Avui ballaven les branques d’olivera al Maestrat, folles per culpa d’aquella força espaterrant, el vent. Redeuma, quin dia de Sant Vicent.

Les vacances de Pasqua també són un viatge. Ara mateix, qui no viatja no sembla que podrà contar res, en tornar a la feina. Gairebé com si no hagués estat de vacances. Fa molt i molt els viatges eren més aviat propers, al camp, a la serra, a la platja recorde haver anat alguna vegada. Vint quilòmetres a tot estirar, el més llarg, però allò no comptava com un viatge. Nosaltres anàvem a berenar, amb els pares els primers anys, després amb la colla d’amics. Això de viatjar com una obligació és posterior. Quan era un xiquet, les colles pujàvem al camí Paterna, i aquests tres o quatre quilòmetres a peu ja eren una volta al món. Portàvem el saquet amb un parell d’entrepans, fruita, dolços, la corda per botar, una pilota, el catxirulo, tot això era la nostra maleta de viatge. Al remat, quan es feia fosc tornàvem a casa i el viatge finia.

Enguany la majoria dels amics han coincidit a Londres, alguns segur que s’hi han trobat. N’hi ha que s’han explicat el viatge, perquè ningú no pegués patà, a Londres. Uns altres han arribat a les Illes Canàries. D’altres han triat Itàlia, la Toscana, per ser exactes, i n’hi ha que han fet via més lluny, a la Xina. Allà tot és grandíssim, d’unes mesures ací impensables, no és estrany que no sàpiguen què passa al Tibet, la majoria d’habitants de la Xina, com n’hi ha que no entenen per què n’hi ha que volen separar-se d’una cultura multi-mil·lènaria. Ací també n’hi ha que volem separar-nos, però no acabem de saber com.

Nosaltres hem triat un viatge més curt. Potser que tinguen raó, alguns amics, quan diuen que no m’agrada viatjar, que sempre em busque excuses. Jo els hi dic que sí, que m’agrada, que em costa arrancar, però un colp ja sóc en camí, la resta m’agrada amb deler, sobretot perquè desconnecte de la rutina del dia a dia, una rutina que, per una altra banda, també m’agrada amb deler (–Veus, tu mateix ho dius). Admet que em costa eixir, ho confesse.

Demà eixim, ja tinc la maleta gairebé feta. Nosaltres fem un viatge força curt, molt curt en realitat, que no eixim del país. Però segur que sabrem traure-li el partit que mereix…, el paisatge, la vida amb els amics, el poble. Dues hores màxim i serem instal·lats. Ben curt, ja ho he dit. Ja deixe on seré per un altre apunt. Per allargar una mica el misteri. Durant uns quants dies m’estaré sense dir res. Si us quedeu, si ja heu tornat, fins i tot si sou protagonistes de l’aplec d’Alcanar, bon Sant Vicent.

La setmana passada mon pare em va acompanyar a l’escola per podar la parra (sempre abans de Sant Josep, diu). Podar la parra és un art, no li valen jardiners, o massa sensibleria. Va estar-se dues hores llargues, i encara vam aprofitar el viatge per fer un repàs d’altres arbres. Les llimeres, sobretot, que han agafat massa reg i vam haver de descobrir d’arrel per airejar-les: –No sé si les salvaràs, en dubta mon pare, que teniu massa dèria amb l’aigua. Us penseu que l’aigua ho salva tot. Amb l’edat que carreteja, és un delit cada estona, cada anada al camp, la conversa, la lliçó.

Ahir vam plantar les carabasses al Pla, amb el xiquet, la meua sogra i l’Empar. Això ja era un ritual amb Vicent, el meu sogre, que ja no hi és, però que va fer la darrera feina malalt, collir les carabasses per a l’escola. Avui hem triat el mateix indret, la darrera taula del camp, al Pla, per començar a congriar un dels ingredients principals dels bunyols de l’any que ve, les carabasses de Bétera. Les faves ja van fent una mica de goig. Potser que va ser la darrera cosa que vam fer plegats, amb Vicent, abans que morís. Plantar les faves. Després que hem comprovat el reg i l’adob hem estat jugant pel camp, el xiquet, sa mare i jo, llançant-nos taronges, esporgant la llenya seca. Hi ha tarongers que ja són plens de flor: –Si mon pare ens veiés, quina afecció, no m’ho creuria.
Hem tornat a casa gairebé de nit , satisfets, i el xiquet ha acceptat que li tallés el cabell: –No el vull gaire curt, i no em faces l’escaló al darrere. Empar vigila que no me n’empasse de curt i malgrat que vaig dubtant, ho faig amb total seguretat que la cosa em quedarà bé. El resultat final és millor que ningú no esperava. –Què poc confieu en el barber (esplèndid l’apunt sobre els vells barbers de poble, de Josep Selva, vaig estar temptat d’escriure sobre els barbers de Bétera, i encara no me’n descuide).

Són aquestes petites coses que fan tan bella la Pasqua, si l’acompanyem amb la llonganissa, el vi, les coques de sagí i un passar del qual no ens podem queixar ni massa ni poc.

Font del Frare, Olocau. Fa un fred que pela, i hem canviat l’Aigualeig per aquesta font del XVIII que, almenys, ens manté a recer d’un vent gèlid, molest. No fa ni dues hores que hem dinat, però el ritual és berenar, així que encara no ens hem assegut ja comencem a traure les mones, que a Olocau són de bescuit i ou dur, res de xocolate. Després les empanades de tomata, de tonyina, les rosquilletes de ceba, la llonganissa, la coca grossa amb sobrassada, els dolços…, solament que falla el vi. Ens hem confiat en excés: el primer era agre, i el segon no convidava a gaire res més, malgrat que el fred de la vesprada ens ha deixat estacats a la pedra de la font. Els xiquets pugen i baixen la muntanya, tornen, carreguen i se’n van, però nosaltres no ens movem, que ja tenim una edat per no confondre’ns. Quan el sol s’amaga el fred s’acarnissa i ens delata. Tornem al poble, malgrat les queixes dels xiquets, que voldrien continuar jugant. Però la vesprada no acompanya. Així que donem per conclòs el primer dia. Demà és dilluns. El ritual del segon berenar de colla (fer colla com els de Bétera, que va dir Sanchis Guarner), amb Marga i Pepa d’Olocau.

Cap a Na Jordana. Passem pels jardinets de Pius XII, els xiquets s’estranyen de veure homes dormint als bancs. No fan fila de fallers, cap d’ells. Aquest no dormen al ras per voluntat, però és una València que no ix mai a C9. Tope amb un Mural de Michavila de casualitat, riem d’un anunci que ven cotxes a canvi de titos. Tu dones cinquanta titos i ells et donen un cotxe (aquests romans!). Travessem el pont d’Ademús amb un ànim esplèndid. Els xiquets demanen de baixar pel riu, perquè és més atractiu per jugar i anar aturant-se als parcs. N’hi ha més colles que pensen el mateix, que passegen riu avall com nosaltres.

Passem davall l’enllumenat que anuncia una de les falles emblema a València. Això de les llums a la manera de fira d’abril sevillana és una coentor a canvi de publicitar cocacola i cerveses. El tio Masclet en parlava l’any passat. Na Jordana es pot visitar amb facilitat. Tampoc no hi ha gernacions, ni res que ens impedesca apropar-nos tant com vulguem. Torna a decebre’ns una realitat que no apareix als mitjans. Després de l’Excés, res no ens sorprén, si no és la brutícia que anem trobant-nos a una banda i a l’altra del carrer, als jardins, per tot.

Davant la porta de Serrans s’hi aplega més gent que espera el castell, és la Nit del foc i han anunciat una cosa espectacular. Però la realitat i els mitjans, a València, pel que fa als canals oficials, no tenen gaire a veure. Som en un lloc que, ara sí, aplega més gent, però res que impedisca el pas. N’hi ha que es comporten com a brètols, com a rucs, que no paren de llançar coets, van solts i acaben de cremar un xiquet davant nostre. N’hi ha que llança pots de dalt dels ponts, llaunes, ampolles… És una festa on tot li val; el caos s’apodera d’un grapat de gent que, la barroeria, vol que siga la festa de tothom. Al Carme, m’expliquen, passa el mateix, la gent llança de tot, crema, embruta, fa mal o trenca vidres, papereres o contenidors. La nit acabarà amb centenars de papareres trencades, més d’un centenar de contenidos de fem volcats, vuit cotxes cremats, i encara més desperfectes que, els mitjans oficials, ni contaran ni explicaran a ningú.
Aquesta és la kaleborroca fallera. Silenciada i amagada pels mitjans oficials. Si exceptues el balconet de l’ajuntament i uns metres quadrats d’aquella plaça, a la resta de la ciutat la llei és la del més ximple, la del més tanoca, la llei del que la pensa més grossa.

A Picanya mateix els van cremar la falla fa un parell de nits, i no és la primera vegada que ho intentaven. Casualment és la falla Plaça País Valencià.

Quan acaba el castell el descontrol creix i els xiquets van espantats. Intentem de traure ferro i els diem que són un grapat ací i allà, que la resta de gent va a la seua festa, que sap comportar-se. Perquè caminen tranquils, anem fent la mona, una mica de primats és el comportament general. Però anem més de pressa que no volem. Finalment arribem de nou a Campanar. Els demane si volen tornar a veure la Nova, però en diuen que ni pensar-ho, que n’han tinguda prou, d’experiència fallera a la ciutat dels prodigis.

Tret d’uns quants detalls, ho hem passat bé. Era la primera vegada que baixàvem amb els xiquets una nit de falles. Per rematar-ho, caldria publicar una antologia de la coentor, dels versadors que C9 contracta per fer els directes de la festa: a més de no conèixer la vergonya, Europa sabria perquè som els últims de l’informe PISA.