Espanya no necessita Ciència ni Cultura

«Lo que España necesita». Així es titulava el programa electoral del Partit Popular. I ara, en el primer disseny de ministeris del nou president Mariano Rajoy, veiem que Espanya no necessita ni ministeri de Ciència ni de Cultura. I quasi tampoc de Medi Ambient, àrea que queda en tercera línia al departament dirigit per un ex-ministre, Miguel Arias Cañete, que repeteix en Agricultura, recordat per les seues declaracions escassament conservacionistes. Alhora, desapareix la Secretaria d’Estat per al Canvi Climàtic. Poc sorprenent, d´altra banda.
Després del desconcert inicial provocat per l’absència del Ministeri de Ciència i Innovació, el BOE del dia de la loteria de Nadal aclaria dubtes: el Ministeri d’Economia i Competitivitat, dirigit per Luis de Guindos, disposarà de la Secretaria d’Estat d’Investigació, Desenvolupament i Innovació. D’aquesta manera, es trenca una tradició, potser com a resultat de la situació financera actual, perquè la ciència abans d’avançar de manera independent sempre havia estat lligada a Educació, des de que Adolfo Suárez en la primera legislatura va crear el Ministeri d’Educació i Ciència.Ens quedem amb tots els dubtes i temors aquestes festes. La desaparició del Ministeri de Ciència sona a una davallada de la inversió pública en recerca, precisament ara, quan cal apostar per la I+D+i com a factor clau d’un model de creixement econòmic amb futur en aquest context d’economia globalitzada. Perquè ja no podem produir més barat per a eixir de la crisi o crear llocs de treball, sinó promoure per productes i serveis d’alt valor afegit, encara que siga una aposta a mitjà i llarg termini. També resten en la incertesa la creació de l’Agència Estatal d’Investigació i entitats que han treballat tant per a impulsar la cultura científica i de la innovació com ara la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) creada, d´altra banda, en temps del Govern Aznar, ara fa deu anys.

Espanya no necessita Ciència ni Cultura, Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de desembre 2011.

Imatge d’Image Editor. Fields of Science. Alguns camps de la ciència inclouen astronomia, biologia, informàtica, gelologia, lògica, física, química i matemàtiques. Amb permís de Creative Commons.

 

Clàudia i l’esperit de la muntanya

Clàudia és una xiqueta moderna que viu a una gran ciutat. Enganxada a maquinetes diverses, mòbils, ordinadors i internet, és enviada a cals avis a pasar l’estiu. Allí, enmig de la natura, amb els seus nous amics descobrirà el veritable esperit de la muntanya.L’autora és Maria Josep Picó, periodista especialitzada en medi ambient i divulgadora científica. Actualment des de la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València ens anima i ajuda a presentar els resultats d’investigació a la societat valenciana i a que l’opinió dels membres de la Universitat estiga present en els mitjans de comunicació.

L’obra, indicada per a nens majors de 8 anys, ens endinsa en els valors ambientals i ens indica els principals perills a que s’enfronta un ecosistema davant de la depredació humana. Clàudia, la protagonista, va descobrint de mica en mica els secrets de la natura i sobretot la seua lògica.

És aquesta una història intrèpida i divertida i amb un misteri per resoldre. I a més a més, al final de l’obra podem trobar un grapat de propostes didàctiques entre les quals es parla de la recuperació del món rural i del cel ple d’estrelles. Un encert ja que, a poc a poc, la reinvindicació d’un cel fosc es va incorporant en la llista de desitjos per aconseguir un món més net on els valors de l’ecologia hi siguen presents.

Xavi Sepúlveda és l’il·lustrador de l’obra. Treballa de freelance en diferents mitjans com ara Levante. També va treballar en les infografies de la desapareguda revista de medi ambient Nat, de la qual Maria Josep Picó n’era la directora.

Un bon regal per als nostres xiquets i nebots. Però una vegada llegit cal portar-los a la muntanya a buscar i descobrir, com va fer Clàudia, el veritable esperit de la muntanya.

L’obra es presentà el passat 28 de novembre a l’Aula Magna de la Universitat de València i comptà amb la presència de M.Àngels Ull, professora de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València i presidenta de l’Associació Valenciana d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (AVEADS), Carme Miquel, mestra, escriptora i ex presidenta de la Federació Escola Valenciana i William Colom, assessor ambiental i president d’Acció Ecologista Agró.

Foto: Clàudia i l’esperit de la muntanya. Josep Maria Picó, Andana Editorial, 2011.
Dibuixos Xavi Sepúlveda.

 

Ciència i mordasses informatives

Mordasses

Entre la incertesa del lloc on cauria el satèl·lit UARS de la NASA, si els neutrins superarien la velocitat de la llum al CERN o si el sistema financer global provocaria un altra extinció interplanetària, la debilitat de la transparència informativa en temes científics, i no científics, pot passar desapercebuda. Bé, a excepció que els consellers de RTVE decidisquen obertament sense rubor posar mordasses als informatius públics.

I mentre ací, la Generalitat Valenciana protagonitza un altre episodi de menyspreu pel coneixement al Centre d´Investigacó Príncipe Felipe, als Estats Units acusen el president Obama de poca transparència en matèria científica. Curtis Brainard critica al Columbian Journalism Review que el govern nord-americà ha optat per la publicació d´informació en línia o a través de les xarxes socials per a evitar l´anàlisi dels periodistes especialitzats, tot recuperant la unidireccionalitat dels mitjans de comunicació de masses de la passada dècada dels setanta. I s’exposen casos concrets d´organismes com ara l´Environmental Protection Agency, la NASA o l’Occupational Safety and Health Administration.

Al Consell, l’estratègia de control informatiu és molt més arcaica i rudimentària: el comunicat amb acusacions explícites a altres administracions controlades per partits de signe oposat, les rodes de premsa sense preguntes o el silenci més absolut. El Príncipe Felipe, aquell centre que havia de ser capdavanter en investigació biomèdica i elevar la Comunitat Valenciana a l’elit científica s’ha enfonsat. I no és la crisi, sinó una gestió absolutament nefasta. Però el conseller de Sanitat, Luis Rosado, i Presidència no van tindre cap problema en acusar, en un comunicat oficial, al Ministeri de Ciència d’haver estat culpable de la decadència de la institució per retirar una subvenció de 1,7 milions d’euros. Quan les retallades de fons públics valencians han estat reiterats i el seu pressupost ha baixat 5,1 milions d’euros en dos anys.

Això sí, ens queda un gran edifici d’arquitectura i dimensions insostenibles vora la Ciutat de les Arts i les Ciències (el futur del qual també caldria replantejar-se abans del copagament de serveis públics com la sanitat…), un buc insígnia a la deriva, al qual, probablement, puga seguir el Centre Superior d’Investigacions en Salut Públic. Altres megaprojectes científics no s’enfonsaran perquè després d´haver estat anunciats amb focs d’artifici per l’expresident Camps no han vist la llum, com és el cas de l’institut per a l’estudi de canvi climàtic o el primer centre del món en Innovació en Tecnologia Sanitària de Microsoft previst a Torrevieja, completament desaparegut del mapa només un any després de l’abraçada mediàtica amb Bill Gates.

Maria Josep Picó, Levante-EMV, 24 de setembre 2011.

Imatge: de Diario Médico.com

Entre palmeres i fanals

Fanals i palmeres

Un món del revés. Hi havia una vegada un regne on les palmeres van proliferar arreu del territori. A jardins privats, parcs públics, espais ornamenals, infraestructures viàries, edificis emblemàtics… les palmeres, de diverses espècies, van guanyar terreny. I no sols això, sinó que van esdevindre un autèntic símbol, fins i tot, eren de les poques mostres de flora incorporades al seu himne, juntament amb la murta o les roses fines («pengen les arracades baix les arcades de les palmeres»). Tanmateix, aquesta planta no era autòctona, com popularment es pensava, sinó que provenia del continent africà.

Un dia, des del sud-est asiàtic i la Polinèsia, va arribar al regne un xicotet escarabat, el morrut (Rhynchophorus ferrugineus), el qual, a un ritme voraç, va començar a devorar les palmeres amb una tàctica esfereïdora: menjant-se el seu cor. Aquest insecte preferia, especialment, la palmera canària (Phoenix canariensis) front a la datilera (Phoenix dactylifera). A més a més, prompte també hi va acudir un altre tipus de morrut (Scyphophorus acupunctatus) que afectava la pita, coneguda com atzavara (Agave americana), procedent de Mèxic i molt utilitzada en jardineria. Les palmeres afectades pel morrut perdien ràpidament el seu verd esplendor i harmònica figura, per mostrar una imatge seca i les seues palmes, completament aplanades. No es van trobar mesures de control del morrut, però en aquest regne del revés, lluny de deixar de plantar nous exemplars de palmera i optar per plantes autòctones adaptades al clima, per a cada nova obra pública contractada (rotondes, jardins, escoles) els polítics tornaven a comprar palmeres, tot sabent que moririen ràpidament. O es que les autoritats no llegien els diaris ni observaven el paisatge?

En aquest regne, les nits també es van confondre amb els dies… Per tal d´afavorir millors nivells de benestar i seguretat ciutadana —i oblidant les necessitats de la biodiversitat—, els dirigents van omplir tot el regne de fanals ben potents, la factura de les quals era pagada pels ciutadans. Les llums no només es dirigien a terra, sinó a qualsevol indret, inclòs el cel, i van aconseguir esborrar de la bòveda celeste les estrelles i constel·lacions durant les nits. Un món del revés entre palmeres i fanals.

Maria Josep Picó, Levante EMV, 9 juliol 2011.

Foto: Phoenix dactylifera. La palmera imperial, nomenada en honor de la Emperatriu Isabel d’Àustria Sissi, en el Huerto del Cura d’Elx.