Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Geologia

Recollida de mostres en directe de l’asteroide Bennu

0

Aquesta nit a les 23 hores (temps local europeu) podeu connectar-vos al canal de youtube per on la NASA retransmetrà en directe la recollida de mostres de l’asteroide Bennu per la nau Osiris-Rex.La nau descendirà a la superfície de l’asteroide Bennu, la tocarà només durant uns segons i intentarà capturar mostres de regolit (roques i pols) mitjançant una maniobra rapidissima “Touch-And-Go” o TAG. La nau espacial s’ha d’orientar cap a la superfície rocosa de Bennu amb una gran precisió, tocant dins d’una zona rocosa de només 16 m de diàmetre. Durant la maniobra, la nau espacial i l’asteroide es trobaran a uns 334 milions de km de la Terra.

La cobertura en directe des de les instal·lacions de Lockheed Martin a Denver, Colorado, amb els responsables de la missió de la Universitat d’Arizona, Lockheed Martin i el Goddard Space Flight Center de la NASA començarà a les 23 h, hora local europea.

La nau espacial està prevista que abandone definitivament Bennu el 2021 i ens retorne la mostra que recollirà avui a la Terra el 24 de setembre de 2023. Serà la primera missió nord-americana que portarà mostres d’un asteroide a la Terra i la mostra més gran retornada de l’espai des de l’època d’Apol·lo.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Escapada a Irlanda del Nord

2
Publicat el 19 de maig de 2018

He tingut l’oportunitat de passar uns dies a Belfast i als seus voltants. A primera vista semblava que la visita no prometia grans descobertes, a banda d’escoltar de primera mà la història del conflicte nord-irlandès i la seua resolució, uns enfrontaments que sacsejaren el territori els darrers decennis del segle XX. Tanmateix he tornat encisat d’aquest tros d’Irlanda a mig camí entre Dublín i Escòcia.

Belfast és el port més important d’Irlanda. A més del tràfic del lli, durant el segle XIX i gran part del XX destacà per les drassanes. Allí trobarem encara l’empresa Harland and Wolf, creada el 1861, famosa per haver construït la majoria dels vaixells de la companyia transatlàntica White Star, el més famós dels quals va ser el RMS Titànic.

Samsó i Goliat, les dues enormes grues de 100 m d’alçada de la companyia, dominen encara l’skyline de la ciutat. Les autoritats i les drassanes de Belfast han sabut aprofitar aquesta embranzida tecnològica i, sentint-se orgullosos de la construcció del famós vaixell, han bastit un interessant Museu del Titànic a la mateixa zona on milers de treballadors el van construir el 1911. En aquest museu no només coneixerem la història tràgica del vaixell més famós del món, sinó que es posa en context el procés de construcció en un Belfast industrial del canvi de segle, la festa del seu avarament, el viatge inaugural,  les causes de l’enfonsament, el rescat de les víctimes i els processos judicials oberts tant a la Gran Bretanya com als Estats Units, les conclusions dels quals portarem nombroses millores a la seguretat de la navegació marina. Els irlandesos estan orgullosos del Titànic i han sabut explicar al món com van ser capaços de construir aquesta meravella tecnològica. Sí, és veritat, s’enfonsà en el viatge inaugural, però, com diuen els habitants de Belfast, una mica sorneguers, nosaltres el férem sortir del port tot d’una peça, sense cap problema.

El conegut conflicte nord-irlandès entre catòlics i protestants, millor dit, entre republicans, partidaris de la unificació amb Irlanda, i els unionistes (loyalists), partidaris de romandre a la Gran Bretanya, va començar a finals dels anys 60 i durant quasi quaranta anys afectà la vida quotidiana de la majoria de la població. Els grups armats dels dos bàndols, l’IRA, de banda dels republicans, o els d’UVF, lleialistes, deixaren un rastre de violència per tot el territori, cosa que s’agreujà en entrar en joc l’exèrcit britànic. El centre de la ciutat de Belfast fou tancat amb nombrosos punts de control i la vida es féu molt difícil. En qualsevol lloc podia haver una bomba o un intercanvi de trets. Per exemple, tots els pubs tenien un detector de metalls a l’entrada. L’Europa Hotel, el més important d’aquell moment, fou atacat fins a 33 vegades.

Finalment, després de molts entrebancs, el procés de pau posà fi al conflicte, prenent com a base l’Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic va reconéixer la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l’illa d’Irlanda en el seu conjunt puga resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior. Tanmateix, a hores d’ara, els nord-irlandesos estan decebuts i expectants per veure com el Brexit, l’eixida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, afectarà les delicades relacions entre les dues comunitats, que recordem-ho, votaren per quedar-se a Europa.

La pau ha arribat, i la gent parla de l’època dels Troubles sense rancor, sense apassionadament, contents d’haver superat una etapa. Tanmateix existeixen encara moltes divisions. El 90% de les escoles de primària i secundària estan segregades. El Peace Wall, o mur de la Pau de 12 m d’alçada, divideix alguns barris lleialistes dels barris republicans. Amb les portes obertes de dia, un passeig per aquesta zona de Belfast permet intuir els conflictes oberts. De fet, hi ha tours turístics en què antics membres dels grups armats dels dos bàndols, que han passat anys a la presó, et contem la seua visió de la història.

Prop d’aquestes zones, en la part republicana, també s’hi poden veure diversos indrets amb cartells reivindicatius de diverses causes amb conflictes oberts al món, entre elles la de Catalunya.

L’aparent pacificació de les comunitats després de 20 anys de l’acord em va sorprendre. Potser per no haver ningú que atie l’enfrontament. Així en la visita al Museu de l’Ulster ens trobem amb una planta dedicada al Conflicte. Amb un llenguatge neutre, perfectament estudiat, es repassa la història dels Troubles, amb material gràfic de les dues comunitats en conflicte. No hi ha vencedors ni vençuts. La gent ha assumit el seu passat i volen avançar. I, això es nota en l’activitat econòmica desfermada en la ciutat: construcció de nous hotels, arribada d’empreses, reforma d’habitatges. Els nord-irlandesos volen recuperar el temps perdut.

Tot, però, no han estat visites per la ciutat. La natura durant la primavera en Irlanda del Nord és espectacular. La persistència del bon oratge durant tot la visita ha magnificat les vistes del mar d’Irlanda, la línia visible de separació de les seues aigües respecte de les de l’Atlàntic, la proximitat d’Escòcia a només 11 milles, però sobretot la costa retallada, els penya-segats, els castells vora mar, els prats verds on pasturen les ovelles de cara negra. I si un indret destaca sobre totes les meravelles naturals irlandeses és la Calçada dels Gegants, una colada basàltica que s’endinsa dins l’oceà deixant un camí de blocs hexagonals. Ens en parlaven de la  seua creació mítica per un gegant irlandès en lluita contra un d’escocès.

Aquesta bellesa intrínseca de la primavera irlandesa ha de ser foscor, tristor i melangia paisatgística durant la tardor i l’hivern. Potser per això algunes escenes famoses de la sèrie Games of Thrones s’han gravat en aquests indrets. Castle Black, Dunluce, Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney i molts altres que no poguérem veure o entreveure ja que el cinema transforma tant els indrets que de vegades semblen ben diferents dels originals. Això respecte a les set temporades ja gravades, perquè part de la pròxima temporada s’està gravant a un escenari creat ex professo al barri del Titànic de Belfast. El que s’està fent és un secret. Guardes de seguretat custodien les noves gravacions dels actors de la sèrie. Per cert, l’última planta del Museu de l’Ulster presenta en forma de tapís brodat les set temporades emeses fins ara de la famosa saga. Els fans de la sèrie més popular de la televisió podran gaudir contemplant els més de 100 metres de successos tràgics, llocs coneguts i dels personatges més odiats i estimats.

Hem passat unes dies a un indret de l’Europa culta, que té cura dels seus paisatges, que va camí de reconciliar-se amb el seu passat, i, com veurem, amb científics de talla mundial que són honorats en parcs i museus.

I és que, de visita per la Queen’s University, et trobes de sobte una estàtua d’un personatge conegut. Però no és cap militar que lluità a les guerres colonials, ni cap noble que beneficià la Universitat. Allí està, al mig del jardí, l’estàtua d’un dels més grans científics del segle XIX, Sir William Thomson, físic, matemàtic i enginyer nat a Belfast. Avui dia és més conegut com a Lord Kelvin. I, al·lucineu!, va rebre el títol de baró de Kelvin en honor als seus descobriments.

Una sensació similar vaig sentir en descobrir en la planta del Museu del l’Ulster dedicada a la física i química, un cartell dedicat “Herois locals”, científics irlandesos entre els quals trobarem l’únic premi Nobel de física irlandés Ernest Walton, el primer a desintegrar un nucli atòmic amb partícules subatòmiques i l’astrofísica Joselyn Bell Burnell, descobridora dels púlsars i honorada com a Doctora Honoris Causa per la Universitat de València fa uns mesos.

En definitiva, un viatge curt però molt plaent. Endinsar-se de veritat en una altra cultura és difícil però en aquesta estada n’hem fet un tast ben saborós. Per tot això que us he explicat en aquest llarg resum vos recomane intensament que visitem Irlanda del Nord. No us decebrà.

Imatges:

1.- Dark Hedges (Camí Reial) de Ballymoney
2.- Titanic Museum, Belfast
3.- Titanic Museum, lloc d’on s’avarà el RMS Titanic
4.- The Peace Wall, Belfast
5.- Giant’s Causeway, Northern Ireland.
6.- Estàtua de Lord Kelvin, Queen’s University, Belfast.
7.- Local Heroes, Ulster Museum

Retorn al País Basc: el flysch

0

Flysch

En la nostra curta estada al País Basc no podien deixar de visitar la costa basca. Una costa retallada, plena de penya-segats, ben diferent a la costa valenciana. En l’anterior viatge, ja ens va sorprendre l’illot de Gaztelugatxe, prop de la localitat biscaïna de Bermeo i el cap de Matxitxako. Ara, però, aniríem a la part occidental de la costa guipuscoana, per visitar els espectaculars penya-segats de Deba i Zumaia.

El flysch de Mutriku i Zumaia

Els espectaculars penya-segats de la costa occidental de Guipúscoa amaguen un singular tresor natural: milions d’anys d’història geològica escrits en successius estrats rocosos que, a causa de l’acció contínua de la mar, han quedat al descobert.01-Nautilus

Aquesta capritxosa formació ha estat batejada amb el nom de ‘flysch’, l’element que dóna personalitat a tota la costa. La seqüència de capes de flysch té la particularitat de conformar una sèrie pràcticament contínua de prop de 60 milions d’anys (des de fa uns 110 milions d’anys fins fa uns 50 aproximadament), i en la qual podem assenyalar grans esdeveniments i cataclismes de la història de la Terra, incloent-hi l’última gran extinció esdevinguda a escala global. Per això no ens ha de sorprendre que diversos estrats siguen referències internacionals del temps geològic del planeta.

02-MutrikuEl nostre recorregut per aquest tresor geològic comença per Mutriku. Aquesta població posseïx un petit port pesquer en el qual dinàrem. A la part de dalt del poble, passat el centre de salut, s’hi troba el Centre Nautilus (més informació del Diario Vasco) que alberga una excepcional col·lecció de fòssils d’ammonites recollits durant dècades per Jesús María Narváez i per Esperanza Azkarraga en els penya-segats del flysch negre que es troba des de Mutriku fins a Saturrarán. Ammonites de 50 cm de diàmetre i ben estranys ammonites heteromorfs, que presenten la closca desenrotllada. Grans peces fòssils d’antics cefalòpodes que habitaren els fons marins quan la costa basca era un conjunt d’illes coral·lines en una mar tropical. Va ser llavors quan la placa de la Península Ibèrica empenyé aquestes illes contra la placa europea i del xoc es formaren els Pirineus i els 60 milions d’anys de sediments eixiren a la superfície, per formar els penya-segats entre Mukriku, Deba i Zumaia i que actualment formen part del Geoparc de la Costa Basca.

A la vesprada visitarem el Geoparkea per veure el flysch en directe. La marea baixa era a les 17:30 i, per tant, seria el moment de veure el llibre de la història geològica ben obert damunt de les aigües. Seguint al carretera N634, a l’eixida d’una corba tancada, prop d’Etorraberri, es troba el camí que ens du al paratge de Sakoneta. Abans, però, deixem el cotxe al costat d’un hotel rural i seguim a peu. Les rutes es veuen detallades en aquest pamflet i també en aquesta guia del flysch.

03-Flysch1Després d’un passeig de 15 minuts sota un sol de vesprada infernal arribem als penya-segats del flysch. Des d’un mirador podem admirar la grandiositat del paratge, però serà més endavant quan trobem la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai. Els sediments rocosos es presenten verticalment com un llibre, mentre que la marea minvant deixa petits tolls d’aigua on gambes, peixos i carrancs lluiten per sobreviure fins que torne la mar en la pròxima marea.

04-Flysch2L’excursió acaba a Zumaia. Al port dues traineres del Zumaiako Telmo Deun Elkartea s’entrenen per no perdre el nivell en la lliga de regates d’enguany. És un poble de costa més turístic on els de Donosti fan vacances. Moltes terrasses i molta gent. A l’altra banda del poble es troba l’ermita de San Telmo on rodaren una de les escenes més famoses de la pel·lícula Ocho apellidos vascos.

05-Flysch3

Més informació:

Hi ha un vídeo de RTVE de quasi una hora sobre el flysch. Los acantilados de Zumaia.

Documental dirigido por Alberto Gorritiberea y Asier Hilario en el que 25 geólogos y científicos de las más variadas disciplinas de talla internacional ofrecen sus impresiones sobre los acantilados rocosos de Zumaia (Guipúzcoa) que recogen más de 50 millones de años de historia ecológica. Además, dan sus opiniones sobre el estado actual del planeta.

El video de la UCM: El flysch de Zumaia 60 millones de años de historia de la Tierra.

06-Flysch4En la costa guipuzcoana se encuentra una de las mejores secuencias tipo Flysch del mundo. A lo largo de unos 16 Km se puede estudiar una formación prácticamente completa, que comprende unos 60 millones años de historia geológica. En ella han identificado cuatro límites geocronológicos: Cretácico/Terciario (K/T), Daniense-Selandiense(D/S) , Selandiense/Thanetiense (S/T) y Paleoceno/Eoceno (P/E) de los cuales están definidos com07-Flysch5o estratotipos (D/S y S/T). Los estratos del Flysch aparecen verticales por la deformación sufrida durante la Orogenia Alpina, a causa del choque de la placa Ibérica con la Europea.
Este video es el resultado de un Proyecto de Innovación y Mejora de la Calidad Docente de la Universidad Complutense de Madrid.

Guión: Elena Vindel, Victoria López-Acevedo, Miguel Ángel Miñón. Realización: Miguel Ángel Miñón.

 

 

 

Imatges:
1. Panoràmica del flysch des de Sakoneta
2.- El museu Nautilus a Mutriku
3.- Port de Mutriku
4.- Vista del flysch des del mirador
5.- Camí a la costa
6.- Vista del flysch
7.- Carranc de roca (Pachygrapsus Marmoratus) atrapat en un toll d’aigua esperant la marea alta
8.- Estirat sobre la platja de roca més antiga per la qual passejaré mai.

Totes les fotos són d’Enric Marco. Per usar-les cal permís de l’autor.

Quan Mart canvià de cara

6
Publicat el 5 de març de 2016

TharsisMontes_L

El planeta Mart es va inclinar entre 20 i 25 graus fa uns 3000 o 3500 milions d’anys. I la causa va ser la creació de la seua extensa estructura volcànica, la major del Sistema Solar. A causa de l’extraordinària massa, el dom volcànic de lava de Tharsis va produir la rotació de l’escorça i el mantell  respecte al nucli de Mart.

Fa uns 4000 milions d’anys Mart tenia una cara ben diferent de la que ara coneixem. L’hemisferi nord l’ocupava la gran plana nord mentre que l’hemisferi Sud estava ple d’altes muntanyes i cràters. Aquesta és la conseqüència de l’anomenada dicotomia marciana per la qual la part nord del planeta és més plana i profunda que la sud. De fet l’escorça del planeta és només de 32 km en les terres baixes del nord mentre que té 58 km en les terres altes del sud. Aquesta estructura va afavorir que en les primeres èpoques, quan Mart era humit, es formara el Gran Oceà Boreal, al nord, mentre que les muntanyes es trobaven al sud. Entremig, un poc al sud de l’equador, els rius que naixien al sud humit, feien un recorregut tortuós fins a desembocar en el mar del nord.

I és que l’atmosfera marciana d’aleshores no era tan minsa com l’actual que és només d’una centèsima de l’atmosfera terrestre. L’atmosfera era molt més densa i permetia núvols de pluja. Mart era un planeta ben apte per a la vida, encara que no se sap si va arribar a formar-se en les aigües septentrionals del planeta roig en la mateix època en que a la Terra es formaven els primers bacteris.

Mart-gira-cara

En la mateixa època començaren a elevar-se els enormes volcans de Mart per formar l’altiplà volcànic de Tharsis. Allí es formaren fa uns 3700 milions d’anys els volcans més grans del sistema solar, el major del quals és Olympus Mons, d’uns 22 km d’alçada. El creixement de l’enorme dom de lava de Tharsis durant el període Noèic (fa més de 3700 milions d’anys) va tindre conseqüències dramàtiques per al planeta. En aquella època l’activitat volcànica se localitzava a uns 20º de latitud nord. Aquesta fou de llarga durada ja que continuà durant uns 500 milions d’anys (entre 3700 i 3200 milions d’anys), en tot l’anomenat període Hespèric. I com a resultat d’aquesta activitat es formà l’altiplà que coneixem de més de 5000 km de diàmetre i d’uns 12 km de gruix. Es calcula que la massa d’aquesta enorme zona volcànica és igual a 1/70 vegades la massa de la Lluna i ocupa un 25% de la superfície marciana.

F1.largeAmb tanta massa desplaçada cap a un costat, lluny de l’equador, és normal que l’escorça i el mantell de Mart bascularen amb el resultat que l’eix de rotació es desplaçà uns 20 o 25 graus respecte a la seua posició original. El dom de Tharsis es situà d’aquesta manera en l’equador, assolint així una nova posició d’equilibri.

L’estudi Late Tharsis formation and implications for early Mars, de Sylvain Bouley i col·laboradors, publicat en Nature, modifica la visió del Mart primitiu. Segons aquest treball, el període d’estabilitat de l’aigua líquida que permet la formació de valls fluvials és contemporani i, molt probablement, una conseqüència de l’activitat volcànica del dom de Tharsis. La gran inclinació que Tharsis va provocar en el planeta va ocórrer després que l’activitat fluvial acabés (fa 3500 milions d’anys) i després va donar la cara de Mart que coneixem avui. A partir d’ara, quan estudiem els primers dies de Mart, hem d’aprendre a pensar amb aquesta nova geografia.

Imatges
1.- Altiplà de Tharsis amb Olympus Mons dalt a l’esquerra. Mars Global Surveyor. NASA.
2. Una nova cronologia per al Mart primitiu. Sylvain Bouley et al.
3.- Mapa geològic de Mart.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ciència al Tibidabo

2
Publicat el 13 d'abril de 2010

Feia temps que volia veure el remodelat Museu de la Ciència, CosmoCaixa, i encara no n’havia tingut l’oportunitat. L’estada d’uns dies a Barcelona ens ha permés passar-hi unes hores.

Primerament impressiona la grandiositat de l’edifici, inaugurat el 2004 i ampliat uns 50000 m2. L’antiga nau modernista que albergava el museu de la ciència que coneixia s’ha respectat i restaurat.

Entrem per la plaça de la Ciència que mira a la ciutat. Un gran rellotge solar horitzontal ens dóna l’hora bona mentre ens endinsem en la història de la vida per una rampa espiral que baixa sis pisos. Abans d’entrar admirem l’immens arbre de la vida reproduït a uns panells de vidre. Recorde com Darwin a l’Origen de les Espècie va fer el primer esborç d’arbre amb aquell comentari tan sugerent: I think

A la part superior de la rampa es representa la formació de la Terra i cada pas que fem avancen milions d’anys en el procés de formació de la vida. Després de girar unes quantes voltes, troben els primers rastres produïts per éssers vius fa uns 3800 milions d’anys. Més endavant troben les primeres formes de vida, els cianobacteris que van produir la primera contaminació a gran escala del planeta, la producció de l’oxigen.

Segueix…

Baixem fins al final i entrem a una immensa sala on admirem els rastres fòssils de diversos animals marins poc abans de morir. Allí veiem marques deixades per trilobits junt a l’animal o peixos morts en el procés d’engolir-se un peix més petit. Puc imaginar-me com la sorra va preservar aquests valuosos testimonis del passat pocs minuts després per a que ara els puguem estudiar i admirar la bellesa de la vida. La col·lecció dels insectes en àmbar és una joia de la casa des de fa anys i és realment impressionant. S’hi poden veure formigues, mosques, abelles… D’aquestes últimes es fa esment de la seua feina d’alt risc. La resina és usada com a material de construcció dels eixams i s’hi poden quedar fàcilment enganxades.

El Mur Geològic, uns talls de muntanya portats expressament, ens mostra els detalls de cada tipus de material, sense haver d’anar als llocs d’origen. Un llibre obert a la natura, amb material real i uns suggerents experiments per reproduir els volcans, les falles, els plecs o les dunes.

Però el que més em va sorprendre va ser passejar-me per un bosc tropical.  I trobar-me a les selves amazòniques, al Bosc Inundat amb fins a 100 espècies vegetals autòctones i a més, caimans, capibares, ocells del sol, anacondes, formigues talladores de fulles que pots veure al detall entrant i eixint del seu niu, granotes verinoses… I, cap al vespre, rebre la pluja des d’uns aspersors penjants al llunyà sostre de 6 pisos.

I no va faltar la visita a la llibreria del museu. Vaig veure moltes obres dedicades a Darwin i moltes edicions de Publicacions de la Universitat de València. Allí estava la versió catalana de l’Origen de les Espècies, traduïda per Juli Peretó i Andrés Moya. Mirant vas trobant admirables obres de divulgació científica que no veus enlloc més.  Jo, que sóc lector assidu de llibres de divulgació, em pregunte: per què només trobes llibres de ciència als museus de la ciència? Per què no els trobes a les llibreries normals?

Finalment em vaig fer una foto a la paret de les fòrmules més importants i més famoses de la física. D’aquesta, fins i tot, se’n venien xapes a la llibreria…

En eixir de l’edifici vàrem veure la cúpula de l’Observatori Fabra que tan bé dirigí Josep Comàs i Solà. Però d’ell ja en parlaré pròximament.

Foto: Bosc Inundat.

Publicat dins de Ciència i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari