Pols d'estels

La primavera es troba en el seu màxim esplendor. Dies de sol, dies de pluja, tal com mana la tradició climàtica, encara que la calor supera la frescor tot recordant l’escalfament global que ens encalça. Els ocells canten afora mentre la gata s’ho mira impotent per no poder eixir a perseguir-los. Els núvols grisos de la pluja possible al final de la vesprada es fan visibles damunt de les muntanyes de l’Ombria.

El confinament nocturn ja fa mesos que dura. No és possible tornar a admirar les constel·lacions i les nebuloses des de casa estant amb la llum dels carrers envaint tot el cel nocturn. Els astrònoms també desitgem la desescalada de mobilitat i quedar-nos ben tard fent companyia a les estrelles.

El mes de maig ens mostrarà, per fi, alguns planetes interessants a poqueta-nit. Venus i Mercuri se’ns mostraren poc després de Sol mentre que per veure Júpiter i Saturn caldrà aixecar-se ben d’hora per veure’ls abans de l’alba.

El primer show serà el capvespre del dia 4, cap a l’oest, quan Mercuri passe ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades. Podem veure l’efecte que tindrà l’aproximació celeste en la imatge ajunta. Amb uns prismàtics la visió serà magnífica. Amb un telescopi a pocs augments veurem més detalls. I amb una càmera amb trípode seria un magnífic record. La conjunció recorda la que veiérem el 4 d’abril del 2020 entre Venus i les Plèiades.

L’espectacle planetari continuarà amb els planetes Mercuri i Venus. 45 minuts després de la posta de Sol els dos planetes seran visibles cap a l’oest i durant tot el mes s’aniran empaitant i jugaran amb la Lluna.

El 13 de maig 2021 durant les primeres hores de la nit una Lluna creixent molt fina s’acostarà 2,5º a Mercuri, mentre el brillant Venus es deixarà veure ben prop de l’horitzó.

Mercuri i Venus no s’estaran quiets al seu racó del cel sinó que aniran separant-se de l’horitzó i, per tant, seran més temps visible. El 17 de maig Mercuri assolirà la màxima elongació oriental, màxima separació a l’esquerra del Sol (21,9°), i, per tant, al voltant d’aquest dia, el planeta serà visible més d’una hora abans que es ponga tot seguint el Sol.

Al final del mes els dos planetes convergiran i el capvespre del dia 29 arribaran a aproximar-se fins a 0,4°, menys del que abasta la Lluna plena al cel.

Si disposeu d’uns prismàtics o millor encara d’un telescopi tracteu d’admirar la conjunció dels dos planetes interiors a l’orbita de la Terra. Pel fet de ser interiors, vists des de la Terra, la llum del Sol els aplega de costat i, per tant, els dos planetes gaudeixen de fases com la Lluna. Un bon augment us permetrà veure’ls.

Els planetes Júpiter i Saturn es veuran a la matinada. Els primers dies del mes la Lluna hi farà acte de presència. Primerament visitarà Saturn el dia 3 de maig després el 4 s’hi situarà entre els dos planetes, passarà prop de Júpiter el 5 per a deixar el sistema dels dos planetes el 6 de maig.

El mes de maig ens donarà una petita sorpresa en forma de meteors. La nit del 5 al 6 de maig serà quan la pluja d’estels Eta Aquàrids tinga el seu màxim. En general s’esperen uns 40 meteors/hora en el zenit si ens situem en un lloc ben fosc. Des de la ciutat, però,  no espereu res de res. Aquesta pluja és famosa ja que les partícules de la pluja són fragments del cometa Halley,

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Jody Claborn.  Lover of Light – My First Star Trail Attempt 30 gener 2016 Una única foto…
Camera: Nikon D5500
Lens: Nikon 18-140mm f/3.5-5.6
Settings: f/3.5, 18mm, 2402 secs (40mins, 2secs), ISO 100

L’hivern avança inexorable i el fred ja s’ha fet notar amb temporal de pluja i fins i tot neu, com ja vaig contar fa uns dies. Els núvols han estat una constant al cel en els primers dies del mes però quan es retiren podrem admirar un dels panorames celestes més bonics de l’any. Orió, Taure, els Bessons, Ca Major i Ca Menor, les Plèiades…

Diu la llegenda que els set estels més brillants de les Plèiades eren set germanes, filles d’Atlant, el gegant i de Plèione. Taígete, Electra, Alcíone, Astèrope, Celeno i Maia es van unir amb diferents déus. Tanmateix, Mèrope, la més jove, es va casar amb un mortal, Sísif, per la qual cosa no podia presumir tant com les germanes i per això brilla menys al cel.

En astronomia, però, són famoses pel conflicte que van tindre amb el gegant caçador Orió. Aquest, en veure-les un dia, s’enamorà de totes elles i les assetjà durant cinc anys.  Zeus, però, s’afartà de la situació, convertí les Plèiades en estels i envià l’Escorpí per matar l’Orió. Però aquesta és una altra història.

El planeta Venus brilla de manera ben visible cap al sud-oest durant unes tres hores després de la posta de Sol. Si el mirem a traves d’un telescopi el planeta mostra una forma de quart creixent, similar a una lluna petita ja que la llum del Sol li arriba per la dreta. Per tant, tal com descobrí Galileo Galilei, Venus presenta fases com la Lluna. Això és així donat que l’òrbita és troba dins de l’òrbita de la Terra i, a més, ara Venus es troba prop del seu punt de màxim allunyament angular del Sol. Això es pot veure en la figura on he representat l’òrbita del planeta en el cel del capvespre d’un dia qualsevol del mes de febrer.

El planeta Mart acompanya Venus al llarg del mes en les primeres hores de capvespre. A ull nu és només un petit punt roig que pot passar fàcilment per un estel. Al telescopi es pot veure molt millor la seua rojor però no deixa de ser un puntet al cel. No debades es troba ben lluny de nosaltres ara, a només 280 milions de quilòmetres.

El capvespre del 28 de febrer un fi tall de Lluna, quasi imperceptible, formarà amb els dos planetes anteriors un bonic triangle celeste.

Tot això ben previsible. Però la Lluna ens en farà una de grossa el dia 5 a la nit en atrevir-se a tapar completament l’estel brillant Aldebaran, l’ull del Taure, just al costat d’Orió. A partir de les 23:03 i durant aproximadament una hora, el nostre satèl·lit natural ocultarà  α Tauri, Aldebaran. Un espectacle interessant de veure.

Mentrestant Júpiter, situat en la constel·lació de Virgo just al costat de l’estel brillant Spica, ja comença a fer-se visible en el cel de l’est a partir de les 00:30 en els primers dies del mes, mentre que a final del mes, el planeta eixirà per l’horitzó est ja a les 22:30. Per trobar-lo al cel podeu aprofitar que la Lluna s’hi situarà ben a prop la nit del 15 al 16 de febrer.

Per veure Saturn i Mercuri caldrà esperar l’eixida del Sol. Saturn, més separat i més amunt, serà fàcilment visible mirant a l’horitzó del sud-est a partir de les 6 del matí. Mercuri, com sempre, serà difícilment visible per la seua proximitat aparent al Sol.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Les Plèiades, un cúmul obert que consta d’unes 3000 estrelles a una distància de 400 anys llum (120 parsecs) de la Terra en la constel·lació del Taure. També es coneix com “Les set germanes”, o les designacions astronòmiques NGC1432-1435 i M45. NASA, ESA, AURA/Caltech, Palomar Observatory. D. Soderblom i E. Nelan (STScI), F. Benedict i B. Arthur (U. Texas), i B. Jones (Lick Obs.). Wikipedia Commons.

2-3. Stellarium.

La transhumància en el sud d’Aragó tenia com destinació terres valencianes on pastors de Fortanete, Camarillas, Perales, Valdelinares, Bronchales i altres pobles de la regió muntanyenca terolenca buscaven pastures en climes temperats. Ho explicava José Luis Castán en la seva tesi doctoral defensada en 1996 en la Universitat de València i dirigida per la professora Emilia Salvador. Durant aquest mes d’octubre, en el qual es produeix la inversió tèrmica i comencen les gelades nocturnes en els pobles de muntanya de Terol, els pastors començaven el seu periple que els mantindria al voltant de sis mesos fora de les seues cases. Em contava Miguel Fuster, fill de Camarillas, que un refrany que havia escoltat als seus majors, relacionava les dates que els pastors marxaven als extrems amb la posició en el cel de certes estrelles: «Las Cabrillas a la mar, los pastores a extremar. Las Cabrillas a la sierra, los pastores a su tierra».Las Cabrillas és un nom popular per a designar a les Plèiades, un cúmul obert d’estrelles joves formades fa tot just uns 100 milions d’anys. Constitueixen un grup prominent i característic del cel tardorenc, situat en la constel·lació de Taure.

Les sis o set estrelles més brillants es resolen a primera vista, però l’observació del cúmul amb uns prismàtics o un telescopi permet distingir moltes més, així com la nebulosa de reflexió produïda per la llum de les estrelles que es reflecteix en el núvol de pols on es va formar el cúmul estel·lar. A l’octubre, poc després de vespre, les Cabrillas ixen per l’est (a la mar), indicant als pastors terolencs que han de preparar-se per a «ir a extremar». A l’abril es veuran a l’oest (a la serra, vistes des de València), anunciant que és hora de tornar a les terres pairals d’Aragó.

Bajarse al Reino, Vicent Martínez, Levante EMV, 4 d’octubre 2010.

Foto: Alexander Jäger del Interessengemeinschaft Astronomie, astrònom amateur  de la Universitat de Constança, Alemanya.

Les Plèiades són un cúmul d’estels joves, d’uns 100 milions d’anys, situades a uns 380 anys llum. La mitogogia grega les associa a set germanes, filles del tità Atlant i de la nimfa marina Plèione. Eren molt boniques i cobejades per un grapat de déus i semidéus.

El planeta Mart serà el rei del cel durant les pròximes setmanes. El podreu trobar en Gèminis com un punt brillant de color rogenc al principi de mes, però anirà passant paulatinament fins als extrems de les banyes de la constel·lació de Taure pel mes de gener.

El cúmul d’estrelles de les Plèiades, situat a la vora de la constel·lació de Taure i prop de la de Perseu, representa set germanes, filles del tità Atlant i de la nimfa marina Plèione. Devien ser molt boniques i amb moltes virtuts perquè moltes d’elles tingueren relacions amb diversos déus i en tingueren fills. Després que el seu pare Atlant va ser condemnat per Zeus a carregar tota la Terra sobre els seus muscles, i estant les Plèiades amb sa mare a Beòcia, es trobaren el gegant caçador Orió. Aquest, violent i persistent, es va enamorar d’elles. Durant cinc anys no va parar de perseguir-les fins que Zeus s’apiadà d’elles i les convertí en coloms primer i després en estrelles. Quan Orió morí, anys més tard, Zeus també el situà al cel, ben a prop de les set germanes, per simbolitzar la caça. En la tradició popular catalana , les Plèiades són conegudes com les Set Cabretes o Cabrelles o a les Set Germanes.

Les Plèiades són un cúmul d’estels joves, d’uns 100 milions d’anys, situades a uns 380 anys llum. Fins fa poc es pensava que en ser tan joves encara conservaven restes de la nebulosa on nasqupasaeren que només podem veure amb grans telescopis i en fotografies de llarga exposició. Tanmateix ara se sap que la nebulositat observada al voltant dels estels no té res a veure amb elles. L’associació nebulosa-estels és només casual. Els estels passen ara mateix per aquesta zona de pols còsmica. Es creu que el cúmul alberga un miler d’estrelles de les quals només unes 7 o 10 són visibles a ull nu amb unes magnituds d’entre 3 i 5.

El planeta Júpiter deixarà de veure’s poc després de la posta de Sol a l’horitzó oest. Mart serà visible per l’est poques hores després de la posta de Sol i a mesura que avance el mes anirà guanyant en altura. El podreu trobar en Gèminis com un punt brillant de color rogenc al principi de mes, però anirà passant paulatinament fins als extrems de les banyes de la constel·lació de Taure pel mes de gener. Cap a l’est i poc abans de l’eixida del Sol podrem veure els planetes Saturn (més alt) i Venus (més baix) ben a prop de l’horitzó.

El cometa 17P/Holmes, que esclatà a finals del mes d’octubre, ha continuat sent visible a ull nu durant el mes de novembre en la constel·lació de Perseu, i amb una brillantor semblant a la de les estrelles principals de la constel·lació. Té forma esfèrica i s’ha descobert una petita cua que s’ha trencat. La seua expansió l’ha fet més gran que el Sol i és per tant, ara per ara, l’objecte més gran del sistema solar, tot i que evidentment la seua densitat és baixíssima.

La Lluna estarà en fase de quart minvant l’1 de desembre. El dia 9 tindrem una Lluna en fase de nova. El 17 de desembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart creixent. Finalment tindrem lluna plena el 24 de desembre, nit de Nadal, i altra vegada quart minvant el 31, nit de cap d’any.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de desembre de 2007, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a la vostra esquena en la carta, l’Est (E) es trobarà a l’esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel. Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

Foto: Les Plèiades, Elihu Vedder, 1885, Metropolitan Museum of Art, New York.

Figura adjunta: Mapa celeste per al mes de desembre 2007. Vàlid per al dia 1 de desembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.