La pròxima missió a Europa, el segon satèl·lit de Júpiter, la Europa Clipper de la NASA serà llançada d’ací a 7 mesos, el 10 d’octubre de 2024. I per primera vegada s’hi ha inclòs el català com a llengua representant de les llengües de la Terra en una missió enviada a l’espai en una placa commemorativa que recorda la connexió que ens lliga, com a habitants de la Terra, amb la lluna gelada.
Europa és una lluna singular. La seua coberta de gel li dona un aspecte diferent, les línies rectes, corbades de la superfície són esquerdes de les clapes de gels, en un sistema caòtic gelat molt semblant a l’Antàrtida terrestre.
Però Europa és molt més que un satèl·lit congelat. Fa anys es va descobrir que sota la coberta de gel d’uns 50 km de gruix s’hi amagat un oceà, un mon líquid d’aigua salada. Sembla que les marees del gegant Júpiter, l’astre que domina el sistema, remouen periòdicament l’interior de la Lluna, cosa que li proporciona un calor intern suficient per mantenir l’aigua interna en fase líquida.
Potser aquest entorn europeu és molt semblant al que presentaven els oceans primitius de la Terra, amb fumaroles d’aigua calenta, provocant un ambient favorable a l’aparició de la vida. Per aquesta analogia la lluna Europa ha estat en el punt de mira dels científics per tractar de determinar si hi ha traces de vida, encara que siga microscòpica.
Actualment, però, només podem estudiar Europa des de l’exterior. Des de l’òrbita també s’hi poden trobar proves d’una possible vida interna, sobretot després d’haver descobert que la lluna jupiteriana emet dolls d’aigua cap a l’espai pròxim com una mena de guèisers gegantins. Aquesta aigua vessada a l’espai contindrà, potser, el secret més ben guardat, però segur que ens lliurarà valuosa informació de l’interior. Una missió espacial per estudiar i recollir mostres del material d’aquests dolls és, per tant, necessària.
Aquesta serà la feina de la pròxima missió a la lluna gelada, la Europa Clipper de la NASA que serà llançada d’ací a 7 mesos, el 10 d’octubre de 2024.
Quan arribe, allà pel 2030, Europa Clipper se situarà en òrbita del planeta Júpiter i és previst que realitze uns 50 sobrevols sobre la lluna Europa. Per estudiar aquest satèl·lit de prop compta amb 10 instruments científics, des de diverses càmeres, detectors tèrmics, espectroscòpia ultraviolada, magnetòmetres per l’estudi del camp magnètic, etc.
En aquests sobrevols la nau espacial aconseguirà mesures detallades per determinar si Europa podria tenir condicions adequades per a la vida. Realment Europa Clipper no és una missió de detecció de vida; el seu principal objectiu científic és determinar si hi ha llocs sota la superfície de la lluna que puguen donar suport a la vida.
Però la missió Europa Clipper és molt més que una missió científica. També disposa d’una part dedicada a la connexió que ens lliga, com a habitants de la Terra, amb el nostre entorn còsmic. Hi ha una tradició en l’agència espacial nord-americana de portar a bord missatges inspiradors de la Terra, des de la placa que duen les naus Pioneers i el disc d’or de les naus Voyager, fins a gravats portats a bord dels rovers de Mart de la NASA. Ara, donat que la NASA envia una nova missió d’un món oceànic (la Terra) a un altre (Europa), la nau espacial Europa Clipper continua amb aquesta tradició, inspirant interès i connexió global a través del seu viatge.
L’aigua és l’element que lliga els dos cossos celestes. Aquest fet va portar els científics de la missió a dissenyar un recordatori, una petita placa, feta de metall de tàntal d’un mil·límetre de gruix i una àrea de 18 per 18 centímetres, situada sobre l’estructura que protegirà l’electrònica de la nau de la radiació nociva de Júpiter.
En la cara interna de la placa (no visible des de fora) s’hi podrà llegir, l’equació de Drake, el poema de la poeta nord-americana Ada Limón, un dibuix que representa el sistema jovià amb els noms de 2,6 milions de persones en un microxip , un homenatge al científic planetari Ron Greely i les línies d’emissió de ràdio conegudes com el Forat d’aigua, una banda especialment silenciosa de l’espectre electromagnètic entre 1420 i 1662 megahertz, corresponent a longituds d’ona de 21 i 18 centímetres, respectivament. És una freqüència d’observació molt utilitzada en radioastronomia.
La cara externa és un recordatori del mon aquàtic que envia la sonda, un mon divers, amb milers de llengües i cultures, en què l’element aigua ens uneix pels mars i rius, i sense la qual no som res. S’hi ha imprés una representació visual de la paraula “aigua” en 103 llengües terrestres, al voltant del símbol central que representa el signe “aigua” en el sistema de signes nord-americà. La selecció de llengües ha estat feta per lingüistes que han tractat de recollir tot el ventall de famílies de llengües humanes el més ample i inclusiu possible. Les gravacions d’àudio d’aquestes paraules estan inscrites a la placa com a formes d’ona: representacions visuals de cada so.
Si no vaig errat, per primera vegada s’hi ha inclòs el català com a llengua representant de la Terra en una missió enviada a l’espai. Ho podeu veure en aquest enllaç si engegueu el Waveform generator i cerqueu la dicció catalana de la paraula “aigua”.
L’extens equip que ha dissenyat la missió Europa Clipper té previst que aquesta s’inserirà en el sistema de Júpiter en 2030. La missió primària de l’exploració de la lluna Europa és prevista per durar quatre anys però, com moltes vegades passa, potser es prolongue més si hi ha pressupost i si els resultats obtinguts són extraordinaris.
En continuarem parlant quan s’aproxime el dia de l’enlairament.
La matinada del dissabte al diumenge, a les tres seran les dos.
Haurem de tornar a endarrerir el rellotge i podrem dormir una hora més. Però després de l’enquesta realitzada per la Unió Europea a tota la ciutadania, potser aquest siga el darrer canvi estacional. D’això en parlava l’altre dia al Matí d’Àpunt, la nova televisió valenciana.
En aquest assumpte del canvi d’hora hi ha molta confusió, llegendes urbanes i sobretot opinions personals basades en percepcions a curt termini.
Amb el canvi d’hora que es produirà aquesta matinada es retornarà a l’anomenat horari d’hivern. Des de l’últim cap de setmana de març fins al darrer d’octubre s’ha afegit una hora al temps del fus horari on es troba assignada Europa Occidental (Alemanya, França, Espanya). Durant aquest període, l’hora oficial de l’eixida i la posta de Sol s’ha avançat una hora. Així, amb aquesta hora afegida, a les nostres terres la posta de Sol el 21 de juny ocorre cap a les 21:30 mentre que a Galícia, es retarda passades les 22:00. Aquest és, per tant, un canvi d’hora estacional.
A partir del diumenge retornem a l’horari d’hivern. Tanmateix, de manera més correcta, s’hauria de dir que retornem a l’hora assignada al fus horari on l’estat espanyol ha estat assignat, el fus horari GMT+1
A finals dels segle XIX, l’augment de la rapidesa de les comunicacions, pel telègraf però sobretot pels horaris dels ferrocarrils, va obligar a adoptar un sistema global i coordinat de l’hora. En la conferència de Washington, l’any 1884, es va acordar dividir la superfície de la Terra en 24 fusos horaris de 15º d’amplada, en que l’hora del meridià central seria adoptada per a tot el fus. El primer meridià seria el meridià que passa per l’Observatori de Greenwich (Londres). El primer fus seria anomenat GMT (Greenwich Meridian Time).
Donat que l’estat espanyol es troba dins d’aquest fus, a partir de l’1 de gener de 1901, s’adoptà l’hora oficial de Londres. D’aquesta manera els horaris s’ajustaven el màxim possible a l’horari solar, molt més al nostre país situat a la riba de la Mediterrània, ja que ens travessa el meridià de Greenwich, i molt menys a Galícia a quasi 1000 km cap l’oest.
En aquest fus inicial on se situà l’estat espanyol, s’hi s’afegí moltes vegades una hora estacional en estiu. L’excel·lent estudi de Pere Planesas de l’Observatorio Astronómico Nacional ho explica detalladament: La hora oficial en España y sus cambios.
El començament de la dictadura de Franco portà a un canvi definitiu del fus horari “natural” de la península ibèrica. En un decret datat el 7 de març de 1940 s’acordà avançar una hora a partir del 16 de març, i, per tant, passar al fus GMT+1: ” Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo…..”.
Si bé durant molt de temps s’ha considerat que aquest canvi era causat per l’aliança de l’Espanya franquista amb l’Alemanya nazi, nous estudis (mireu els dos fulls finals de l’estudi de Pere Planesas) no ho avalen. No s’ha trobat documentació sobre el perquè d’un canvi que ja s’estava coent a tot Europa. El mateix any canviaren al GMT+1 la França ocupada i, fins i tot, la Gran Bretanya per coordinació dels fronts de guerra. Tanmateix la Gran Bretanya tornà al fus original GMT en acabar la guerra.
Va ser a partir de la crisi del petroli del 1973 que s’afegí de manera sistemàtica a tot Europa l’hora estacional de l’estiu. Així en estiu estaríem en GMT+1 (+1, hora estacional). Si bé en aquell moment es va fer per estalvi energètic, molts estudis recents destaquen que l’estalvi que s’aconsegueix actualment no passa del 5%, fins i tot, d’altres diuen que no s’arriba al 2,5%. A més a més, sembla que aquest canvi estacional té efectes nocius sobre col·lectius vulnerables com nens i ancians.
D’aquí ve l’enquesta que va organitzar la Unió Europea entre el 4 de juliol i el 16 d’agost d’enguany. ¿S’ha de mantindre l’horari d’estiu? Un 84% dels europeus que van votar estaven d’acord a eliminar el canvi estacional. Si el parlament europeu ho avala, potser el canvi d’aquest cap de setmana siga l’últim.
Tanmateix els estats membres de la Unió tenen ara el permís per revisar aquesta proposta i fins i tot canviar de zona horària. Si bé el govern de Portugal va preguntar directament a l’Observatori Nacional de Lisboa que era el més convenient (quedar-se com estan), l’estat espanyol ha nomenat un Comité d’Experts per estudiar durant 6 mesos que s’hauria de fer: “Se encargarán de la elaboración de un informe de evaluación de las disposiciones reguladoras del cambio horario, así como sobre la conveniencia de mantener en nuestro país la hora de Europa central.”
El problema que rau ací és que és molt difícil, sinó impossible, conjugar unes hores donades per uns fusos horaris disposats al llarg de meridians, pensats per a necessitats de transport i comunicacions, amb uns horaris pensats per a humans que viuen més d’acords amb l’eixida i posta del Sol.
Per tot això, quins horaris ens serien més convenients? Ajustar-se més al Sol sembla el més raonable com expliquen els científics del Cronolab, el Gabinet de Cronologia de la Universidad de Múrcia. També denoten que canviar el fus horari implica un canvi en l’estil de vida, que ens acostaria més als estàndards europeus (horari de menjars, prime time televisiu, final de la jornada laboral).
La biòloga del Cronolab, María de los Ángeles Rol de Lamas i el físic Jorge Mira estan en el Comité d’Experts del Ministeri de la Presidència, entre altres científics i tècnics. Ja veurem si en trauen l’entrellat ja que el problema és ben difícil.
La matinada del dissabte al diumenge, a les tres seran les dos. Parlem del canvi d’hora en ple debat sobre la conveniència o no de fer-ho amb Àngel Miguel Martínez, Jovi Esteve i l’astrònom Enric Marco.
Us deixe una petita entrevista que m’han fet al Levante sobre el Lèxic de l’Astronomia de l’AVL que hem fet uns quants astrònoms valencians.
«El vocabulari evitarà interferències del castellà per similituds»
Enric Marco és astrònom de la Universitat de València i coautor del Lèxic de l´Astronomia de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua.
S. CASTRO
Creu que conèixer les paraules permet una major divulgació dels coneixements sobre aquesta matèria.
Per què calia fer un lèxic astronòmic en valencià?
L’atracció pels cels estelats és universal i conèixer els termes usuals de l’astronomia és fonamental per a difondre adequadament aquesta ciència en la nostra llengua. Atès que enguany és l’Any Internacional de l’Astronomia, i dins d’un programa d’edició d’altres vocabularis semblants, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat el Lèxic d’astronomia, i per a aquesta finalitat ha comptat amb la col·laboració dels astrònoms José Joaquín Rodes, de la Universitat d’Alacant, de José Cantó, de la Politècnica de València a la seua seu d’Alcoi i jo mateix, tots tres de la SEA, Societat Espanyola d’Astronomia, que també hi ha donat el seu suport. El vocabulari tracta de fer conèixer els termes usuals però també d’evitar interferències amb el castellà per similitud dels termes. Aquest és el cas de la paraula eclipsi que en castellà és eclipse.
Segueix…
Estrela, estrella o estel?
En la nostra llengua són tres termes equivalents, és a dir, sinònims, encara que s’han d’usar en contextos diferents. La llengua estàndard en contextos cultes sol emprar la paraula estel. És una paraula molt antiga que ja apareix en el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull i en la Vita Christi d’Isabel de Villena. Estrela és una forma valenciana molt viva i popular, mentre que estrella, encara que acceptat, és clarament un castellanisme que penetrà cap al 1800.
Quins termes astronòmics són més complexos?
En general, els termes més antics, del primers moments de la història de la llengua, ja estan consolidats i poden trobar-se en diversos contextos, com l´astronomia, la navegació, la cartografia, o la literatura (zenit, nadir, nom de constel·lacions). D’altres més moderns provenen directament del llatí. Generalment són cultismes i només cal aplicar les regles usuals de la llengua per a adaptar-los a la llengua moderna (telescopi, constel·lacions modernes, planetes o satèl·lits descoberts en els darrers segles). On hi ha realment més dificultat és en els termes de fenòmens astronòmics que són definits primerament en anglès i la traducció dels quals és, de vegades, problemàtica.
Alguna anècdota sobre confusió de termes astronòmics?
Alguns termes són molt curiosos. Europa, per exemple, que tots associen al nostre continent, era en realitat una princesa fenícia que s’emportà el déu Júpiter, transformat en toro, a l’illa de Creta. És el començament del mite d’Europa. Però també és una lluna gelada, amb un oceà interior, que gira entorn de Júpiter. En descobrir Galileo Galilei els seus satèl·lits, no els posà noms individuals, només el nom de llunes medíceu, en honor a Cosme de Mèdici, gran duc de la Toscana. Més endavant les llunes reberen noms dels amants del déu, entre els quals Europa.