Pols d'estels

Hem deixat enrere 2021, el segon any de la pandèmia, i comença un nou any amb l’esperança d’un final d’aquest malson que limita tant la nostra vida. A nivell astronòmic en tenim de calentes i de fredes. Aquest any podrem gaudir de les primeres imatges del nou telescopi espacial James Webb, així com de la retornada a la Lluna de missions de diverses potències espacials. Tanmateix l’augment dels llançaments de la constel·lació de satèl·lits Starlink i, potser, l’aprovació definitiva de la nefasta normativa espanyola de contaminació lumínica apagaran una mica més les estrelles i la nostra connexió amb l’Univers.

La preciosa constel·lació d’Orió, i totes les constel·lacions associades com Taure, Ca Major i Menor, presideixen el cel nocturn durant totes les nits de gener. Per a mi és el paisatge nocturn més estimat, on tots els amants del firmament comencen la seua aventura còsmica.

Al llarg del mes de gener alguns planetes se n’aniran i d’altres tornaran, s’hi veurà una pluja d’estels i gaudirem del passeig de la Lluna per tota la volta celeste, com és preceptiu.

A la posta de sol ara tenim encara Júpiter i Saturn en les constel·lacions d’Aquari i Capricorn respectivament i només durant els primers dies de mes, el planeta Venus. Aquest ens abandonarà ràpidament i el 9 de gener es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. És a dir, avançarà el Sol i, a partir d’aquest dia Venus serà visible només de matinada, abans de l’alba.

El planeta Mercuri prendrà el relleu de la deessa de la bellesa i tornarà a veure’s pel sud-oest. El 7 de gener Mercuri arribarà al punt de la màxima elongació oriental. Això vol dir que Mercuri assolirà llavors la separació angular més gran respecte del Sol, després de la posta del sol. Dos dies més tard, el 9, el planeta arribarà al punt més alt al cel vespertí, a 17° sobre l’horitzó. La visió del planeta no durarà gaire ja que el 23 de gener Mercuri es trobarà en conjunció inferior amb el Sol. Mercuri passarà molt a prop del Sol, marcant la fi de la seua aparició vespertina i passarà a ser un objecte matutí.

De matinada, poc abans de l’eixida del sol, a partir de la tercera setmana del mes Venus es trobarà amb el planeta Mart. Els podrem veure cap a les 7 del matí ben prop de l’horitzó est.

Mentrestant el nostre planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 4 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 4 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 146 605 914  quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, amb un període d’activitat entre el 12 de desembre i el 12 de gener, amb el màxim el 3 de gener. Amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

El cos menor 2003 EH1 i el cometa C/1490 Y1 són els responsables d’aquesta pluja, sent el millor moment per observar-los des de l’alba del dia 3 i després que el radiant puge a les primeres hores del 4 de gener, cap a la part nord-est del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de gener de 2022. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Joshua Tree National Park, Henrique Pinto, 19 febrer 2018. (CC0 1.0)
2-4.- Stellarium
5.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.

La tardor es consolida ràpidament i els núvols i la frescor s’imposen a tot el país. Caldrà ser pacient i buscar els llocs i els moments oportuns per admirar el cel nocturn. Les meravelles celestes continuen malgrat tot i s’ho val passar una mica de fet per veure-ho personalment. A més a més. amb el retorn a l’hora estàndard (UTC+1 o CEST), mal anomenada horari d’hivern, es fa de nit més aviat i, per tant, les observacions nocturnes son més còmodes.

El mes de novembre ve ple de fenòmens astronòmics interessants. El menú és ben farcit: quatre planetes seran visibles al llarg del mes, 3 en la primera part de la nit i un, una mica abans de l’alba. Una pluja d’estels famosa i de vegades ben abundosa de meteors i el pas d’un planeta menor fàcilment observable.

Quatre planetes a la vista

L’esquiu planeta Mercuri és actualment visible a la matinada, poc abans de la sortida del Sol. Cal trobar un lloc ben lliure d’obstacles mirant a l’est, com ara la vora de la mar, per veure’l en la constel·lació de la Verge, ben prop de l’estrella Spica, un dels 20 estels més brillants del cel.

La matinada del 3 de novembre una lluna minvant, en forma de tall de meló, s’hi situarà damunt. Serà bonic veure el triangle celeste format per la Lluna, Mercuri i Spica.

Després de la posta del Sol podrem admirar la brillantor del planeta Venus, que ben separat de la direcció solar, es fa ben visible al cel del capvespre. Són aquests dies en que els pocs avesats a l’observació del cel se sorprenen de veure un punt tan brillant i l’associen a OVNIs o fenòmens encara més estranys. És tan sols la natura, amics meus.

La vespra nit del 8 de novembre, a partir de les 19 h, una Lluna de 4 dies d’edat (temps passat des del moment de la lluna nova) se situarà prop de Venus. La Lluna, en forma de tall de meló, estarà ben fotogènica, en Sagitari, acompanyada del planeta de la deessa de l’amor.

Els planetes gegants continuen sent visibles en la constel·lació de Capricorm. En fer-se fosc, els planetes es veuen en direcció sud. però en avançar el mes, cada vegada es veuran més a prop de l’horitzó oest.

Saturn, situat a la dreta de la constel·lació és ja ben dèbil. Amb un petit telescopi encara podem gaudir dels anells i de la visió de la lluna principal Tità. La nit del 10 de novembre una lluna creixent se situarà a uns 4° al sud de Saturn, cosa que farà més fàcil la seua identificació.

Júpiter, molt més brillant, situat a l’esquerra de la constel·lació, mostra ben clarament les bandes de núvols i els satèl·lits només observant-lo amb un petit telescopi o uns prismàtics ben afermats sobre un trípode. La nit de l’11 de novembre, la Lluna se situarà a uns 4° al sud de Júpiter. En aquest cas Júpiter és tan brillant que és ben clar saber on és al cel.

Ceres fàcilment visible prop d’Aldebaran, l’estel rogenc de Taure.

Poques vegades tenim l’oportunitat d’observar fàcilment un asteroide amb prismàtics. Però els propers dies ho podrem fer ja que el primer dels asteroides, 1 Ceres, ara considerat un planeta nan, passarà a només uns minuts d’arc d’alfa Tauri, Aldebaran i, per tant ens servirà de referència. Uns prismàtics ens serviran perfectament per albirar un objecte famós descobert per Giuseppe Piazzi l’1 de gener de 1801. Mirant directament Aldebaran, podrem distingir un puntet brillant al seu costat que anirà canviant de posició de dia en dia. Això ocorrerà a principis de novembre. Diversos programes de simulació com SkySafari i Stellarium ens donen dates diferents per a la màxima aproximació a l’estrella, el 3 i 5 de novembre respectivament, i també distàncies diferents, però totes de l’ordre de 3-10 minuts d’arc. Aquestes diferencies són degudes a l’ús de diferents elements de l’òrbita en cada programa. En qualsevol cas, pot ser una bona oportunitat per observar i prendre imatges d’aquesta conjunció, si les núvols ho permeten, per suposat. Tanmateix no serà fàcil per la diferència de brillantor o magnituds dels dos objectes, Ceres 7,8 i Aldebaran 0,85. Ho intentem? A partir de les 21 h ja podrem veure bé la constel·lació de Taure i Aldebaran en l’horitzó est.

Finalment caldria parlar de les pluges d’estels del mes. Hi haurà 3 pluges, la dels Tàurids del Sud, amb el màxim el 5 de novembre, la dels Tàurids del Nord, amb el màxim el 12 de novembre, totes dues ben febles i associades al cometa 2P/Encke i la més interessant, la pluja dels Leònids.

El 17 de novembre és el màxim de la pluja de meteors dels Leònids. L’activitat de la pluja abasta des del 6 fins el 30 de novembre, amb el màxim el 17 de novembre. La taxa màxima observable és variable, amb màxim de 20 meteors per hora. El radiant es troba en direcció de la constel·lació del Lleó. El cos responsable dels Leònids ha estat identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per observar-los serà la matinada del 17 de novembre, entre las 4 i les 6 de la matinada, cap a la part este de l’esfera celeste quan la constel·lació isca per l’horitzó.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- La Via Làctia sobre l’Observatori Astrofísic de Javalambre, comarca de Gúdar-Javambre, Aragó. 6 d’agost 2021. Moses Rodríguez. (CC BY-NC-ND 2.0)
2-5.- Stellarium.
6.- Carta de la trajectòria de Ceres sobre Taure en novembre de 2021. in-the-sky.org, Dominic Ford

La primavera es troba en el seu màxim esplendor. Dies de sol, dies de pluja, tal com mana la tradició climàtica, encara que la calor supera la frescor tot recordant l’escalfament global que ens encalça. Els ocells canten afora mentre la gata s’ho mira impotent per no poder eixir a perseguir-los. Els núvols grisos de la pluja possible al final de la vesprada es fan visibles damunt de les muntanyes de l’Ombria.

El confinament nocturn ja fa mesos que dura. No és possible tornar a admirar les constel·lacions i les nebuloses des de casa estant amb la llum dels carrers envaint tot el cel nocturn. Els astrònoms també desitgem la desescalada de mobilitat i quedar-nos ben tard fent companyia a les estrelles.

El mes de maig ens mostrarà, per fi, alguns planetes interessants a poqueta-nit. Venus i Mercuri se’ns mostraren poc després de Sol mentre que per veure Júpiter i Saturn caldrà aixecar-se ben d’hora per veure’ls abans de l’alba.

El primer show serà el capvespre del dia 4, cap a l’oest, quan Mercuri passe ben prop del cúmul estel·lar de les Plèiades. Podem veure l’efecte que tindrà l’aproximació celeste en la imatge ajunta. Amb uns prismàtics la visió serà magnífica. Amb un telescopi a pocs augments veurem més detalls. I amb una càmera amb trípode seria un magnífic record. La conjunció recorda la que veiérem el 4 d’abril del 2020 entre Venus i les Plèiades.

L’espectacle planetari continuarà amb els planetes Mercuri i Venus. 45 minuts després de la posta de Sol els dos planetes seran visibles cap a l’oest i durant tot el mes s’aniran empaitant i jugaran amb la Lluna.

El 13 de maig 2021 durant les primeres hores de la nit una Lluna creixent molt fina s’acostarà 2,5º a Mercuri, mentre el brillant Venus es deixarà veure ben prop de l’horitzó.

Mercuri i Venus no s’estaran quiets al seu racó del cel sinó que aniran separant-se de l’horitzó i, per tant, seran més temps visible. El 17 de maig Mercuri assolirà la màxima elongació oriental, màxima separació a l’esquerra del Sol (21,9°), i, per tant, al voltant d’aquest dia, el planeta serà visible més d’una hora abans que es ponga tot seguint el Sol.

Al final del mes els dos planetes convergiran i el capvespre del dia 29 arribaran a aproximar-se fins a 0,4°, menys del que abasta la Lluna plena al cel.

Si disposeu d’uns prismàtics o millor encara d’un telescopi tracteu d’admirar la conjunció dels dos planetes interiors a l’orbita de la Terra. Pel fet de ser interiors, vists des de la Terra, la llum del Sol els aplega de costat i, per tant, els dos planetes gaudeixen de fases com la Lluna. Un bon augment us permetrà veure’ls.

Els planetes Júpiter i Saturn es veuran a la matinada. Els primers dies del mes la Lluna hi farà acte de presència. Primerament visitarà Saturn el dia 3 de maig després el 4 s’hi situarà entre els dos planetes, passarà prop de Júpiter el 5 per a deixar el sistema dels dos planetes el 6 de maig.

El mes de maig ens donarà una petita sorpresa en forma de meteors. La nit del 5 al 6 de maig serà quan la pluja d’estels Eta Aquàrids tinga el seu màxim. En general s’esperen uns 40 meteors/hora en el zenit si ens situem en un lloc ben fosc. Des de la ciutat, però,  no espereu res de res. Aquesta pluja és famosa ja que les partícules de la pluja són fragments del cometa Halley,

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de maig de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Jody Claborn.  Lover of Light – My First Star Trail Attempt 30 gener 2016 Una única foto…
Camera: Nikon D5500
Lens: Nikon 18-140mm f/3.5-5.6
Settings: f/3.5, 18mm, 2402 secs (40mins, 2secs), ISO 100

Les quatre estacions han anat passant des d’aquell dia tan llunyà en que ens enviaren a casa. Un any, una òrbita completa del planeta, de solitud, dolor i resiliència. Aquest nou mes de març, tan diferent de l’anterior, deixarem finalment l’hivern i la primavera tornarà a omplir els nostres sentit d’olors, de colors, i gaudirem de la tornada dels ocells. Uns ocells que la primavera passada, amb tothom a casa, aprofitaren per invadir l’espai dels humans, telescopis inclosos.

La primavera es nota ja en l’ambient, en els camps florits, però també en el cel estrellat. Les constel·lacions hivernals com Orió, Taure, els Bessons es presenten a l’occident celeste en fer-se de nit mentre per l’est comencen a guaitar les constel·lacions estiuenques com Hèrcules. Pel mig les constel·lacions primaverals, Cranc, Lleó, Verge, Copa i Corb.

Aquest mes els planetes no sembraran el cel nocturn amb els seus poderosos llums durant la nit. Només Mart es present al cel vespertí i continua passejant-se per Taure. Es veurà, per tant, només durant la primera part de la nit ja que es pondrà ben aviat, passada la mitjanit. El 5 de març a la nit el planeta roig es trobarà ben prop del cúmul de les 7 germanes Plèiades. El seu camí avançarà per la constel·lació i el 19 de març se situarà prop de l’estrella gegant roja Aldebaran, l’ull brillant del Toro. Entre els dos se situarà una lluna quasi en quart creixent per fer un espectacle celeste que podem considerar un homenatge a la festa de les Falles, que enguany tampoc es farà.

Tots els altres planetes es troben en la direcció del Sol i per tant només es podran veure cap a l’est-sud-est uns minuts abans de l’eixida del Sol. Aquesta agrupació de planetes només la podreu veure durant uns minuts mentre el Sol va eixint per darrere de l’horitzó. Mercuri, Júpiter i Saturn ballaran amunt i avall durant tot el mes.

Així que els encontres celestes d’aquests astres s’han de cercar ben d’hora. La trobada més interessant ocorrerà la matinada del dia 5 de març, entre les 6:30 i les 7:00. Aleshores podreu veure com els planetes Mercuri i Júpiter semblen ajuntar-se davant de la presència del planeta Saturn.

Finalment recordar que el Sol, fent el seu camí pel cel, arribarà a l’equador celeste el 20 de març a les 10:37. Equinocci de primavera. Adéu hivern, benvinguda primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2021. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Doble arc de Sant Martí en el cel fosc. Tina Hester. https://pixy.org/21934/
2.- El cel nocturn amb Mart prop de les Plèiades, en Taure, i amb Orió, Ca major i Llebre. 5 març 2021. Stellarium
3.- El cel nocturn amb la Lluna entre el planeta Mart i Aldebaran, alfa de Taure.19 març 2021. Stellarium.
4.- El cel nocturn amb la conjunció de Mercuri amb Júpiter i amb Saturn prop. 5 març  2021. Stellarium.

Comença l’any 2021 i deixem enrere el 2020, l’any de la pandèmia i el confinament. Les dades de contagis continuen augmentant i segurament hi haurà noves restriccions que ens faran la vida una mica més difícil. Tanmateix la vacunació ens deixa una mica d’esperança en aquest 2021.

Mentrestant el planeta ha fet una volta completa en la seua òrbita i retornen els mesos més freds de l’hivern, gener i febrer. Com a aparent paradoxa, la Terra, seguint el camí al voltant del Sol, es trobarà el dia 2 en el punt més pròxim al Sol, el periheli (o periapsis en general). Efectivament, com que l’òrbita és el·líptica, la distància al Sol varia contínuament i el dia 2 l’aproximació serà màxima. La Terra es trobarà a només 147 093 601 quilòmetres, un 98% de la distància mitjana entre la Terra i el Sol. Aquesta mínima separació pot variar entre el 2 i el 5 de gener de cada any.

Aquesta aproximació no és rellevant front a la inclinació de l’eix de la Terra que és la responsable que ara mateix acabem d’entrar a l’hivern i que a l’hemisferi sud ho han fet al mateix temps a l’estiu.

Aquest mes els planetes deixaran de ser protagonistes de les nits, llevat de Mart que continua lluint al cel ben alt i durant gran part de la nit. Els planetes que tant ens han alegrats les nits del 2020 ja es troben molt baixos i prop de l’horitzó.

Després de la gran conjunció històrica entre els planetes gegants Júpiter i Saturn, aquests ja davallen sense aturador cap la direcció solar a la que arribaran a final de mes. Saturn s’alinearà amb el Sol el 24 de gener i uns dies més tard, el 29, ho farà Júpiter. Caldrà esperar unes setmanes per tornar a veure’ls ja en la matinada, poc abans de l’alba.

Mentre això arriba, aquests planetes encara poden donar-nos alguna alegria. El planeta Mercuri es troba ara mateix separant-se del Sol i cada dia que passa es veurà més amunt al cel del capvespre.  El dia 24 de gener Mercuri assolirà la màxima separació del Sol (màxima elongació oriental) i se situarà a 18,6° a l’esquerra de la nostra estrella.

Com que Mercuri s’allunya del Sol i els gegants s’hi acosten, arribarà finalment l’encontre entre els tres. Uns minuts després de la posta de sol, en fer-se una mica fosc, els dies 10 i 11 de gener cap a les 18:15, podrem veure Júpiter, Saturn i Mercuri en una agrupació interessant. Caldrà, això sí, un horitzó sud-oest lliure d’obstacles (arbres, muntanyes, edificis) que et dificultaran la visió.

El planeta Mart continua lluint ben alt al cel i durant gran part de la nit. Aquest mes serà el rei. Encara podem admirar-lo al telescopi tot esperant l’arribada de les naus terrestres que eixiren de la Terra en juliol passat i que en poc més d’un mes tractaran d’orbitar-lo o d’aterrar a la superfície.

Venus encara continua visible en la matinada però ja es troba molt prop de l’horitzó est. A principis del mes el podrem veure a partir de les 7 del matí fins que la lluïssor del Sol naixent ho faça impossible. Cap al final del mes només serà visible a partir de les 7:30 i en condicions cada vegada més difícils.

El mes de gener comença amb una interessant pluja d’estels. Podem gaudir dels Quadràntids, que amb una taxa de 120 meteors/hora és una de les més actives de l’any juntament amb la pluja de meteors dels Gemínids, de desembre i els Perseids de l’agost. Recordeu, però, que això són previsions i, que només es veurà en llocs foscos. En indrets amb moderada contaminació se’n veuran molts menys.

El radiant, punt d’on semblen eixir els meteors dels Quadràntids,  és la constel·lació del Bover, situada entre l’Ossa Major i Hèrcules. El nom prové de Quadrans Muralis, una antiga constel·lació que actualment forma part de la constel·lació del Bover, creada per l’astrònom francès Jérôme Lalande el 1795.

Aquesta pluja sembla estar causada pel planeta menor 2003 EH₁, que podria ser l’antic cometa C/1490 Y1, observat en el segle XV per astrònoms japonesos, xinesos i coreans.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de desembre de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Capvespre ventós a Tous, la Ribera Alta. 27 desembre 2020. Susi Lledó.
2.- Òrbita de la Terra, Wikipedia commons.
3.- Planétarium Rio Tinto Alcan (Marc Jobin), Quebec, 2020.
4.- Conjunció de Júpiter, Saturn i Mercuri al capvespre del 10 de gener del 2021. Stellarium.
5.- El cel nocturn amb el planeta Mart ben present. les constel·lacions Orió, Taure son ben presents. Stellarium.

Ha estat bonic fins que s’ha acabat. Impertorbable als problemes humans causats per la pandèmia, els darrers mesos el cel del capvespre ens ha oferit un espectacle grandiós a l’abast de tota la humanitat. Això sí, només si durant la pandèmia estricta de març i abril has tingut alguna finestra o terrassa oberta cap a l’oest.

I és que els planetes Venus i Mercuri han estat perseguint-se, jugant a allunyar-se i a acostar-se al Sol. Tot això moltes vegades acompanyats per la Lluna. En aquests mesos els dos planetes han recorregut gran part de la seua òrbita visible a l’esquerra del Sol i han assolit també les seues màximes separacions d’aquest. Com són planetes amb òrbites que es troben a l’interior de l’òrbita terrestre, aquestes separacions no són mai majors de 47º per a Venus i d’uns 28º per a Mercuri.

Parlarem, però, només de Venus que ens ha animat els capvespres des d’octubre del 2019 fins als darrers dies de maig del 2020.

En el següent vídeo podem veure el moviment de Venus i com li va canviant la fase, la zona enllumenada del planeta. La forma de l’òrbita venusiana és diferent de la figura anterior ja que es veu deformada pel moviment de la Terra en la seua òrbita durant els darrers mesos. La darrera part del vídeo també es representen les òrbites reals dia a dia.

Venus sempre sorprèn per la seua brillantor al cel del capvespre. I més en en aquesta època de confinament en que tots hem estat més atents als batecs de la natura, quan el trànsit de les ciutats era residual i l’aire, normalment pudent, s’havia fet transparent i quasi pur.

Així és com Jordi Pons Fernández, un bon lector de Barcelona, m’envià una imatge del cel del capvespre de l’11 d’abril. Allí al costat de les torres nord de la Sagrada Família i mirant cap a l’oest, les constel·lacions d’Orió, Auriga i Taure es veien perfectament, mentre Venus brillava de manera exagerada com un far en una tempesta, en el moment en que els núvols deixen pas a la claror.

I estava clar que aquells dies d’abril Venus brillava molt ja que el resplendent planeta va assolir la màxima brillantor uns dies més tard, el 28 d’abril.

Com que l’òrbita de Venus és interior a l’òrbita de la Terra, des de la superfície de la Terra no veiem sempre il·luminat de la mateix manera el disc del planeta sinó que aquest presenta fases d’il·luminació com les que té la Lluna. En la figura inferior, el planeta gira al voltant del Sol en el sentit contrari a les agulles del rellotge. Per tant, quan es trobava totalment a l’esquerra, Venus presentava la meitat del disc il·luminat. La nit del 23 al 24 de març el planeta estava just en aquest punt, en el punt de màxima separació aparent del Sol, vist des de la Terra (l’anomenada màxima elongació oriental).

A més a més, a partir d’aquest dia va anar aproximant-se a la direcció del Sol i veient-se cada vegada més gros al telescopi en aproximar-se a la Terra. Finalment, el 3 de juny Venus s’alineà amb el Sol (conjunció inferior).

Alguns astrofotògrafs valents i amb molta tècnica són capaços de fer-li fotos a Venus, fins i tot si està ben a prop de la direcció del Sol. És el cas del fotògraf Shahrin Ahmad que ha fet una compilació extraordinària de les fases i de la variació de la grandària relativa de Venus des del 26 de març fins el 2 de juny.

Observeu que amb els mateixos augments Venus no només va canviant la fase sinó que al mateix temps va fent-se més i més gros en aproximar-se a la Terra. La primera foto del 26 de març es va fer a uns 46º del Sol mentre que la darrera del 2 de juny es va fer a només un grau i mig del Sol.

Finalment acabe aquest post parlant de la meravellosa foto realitzada per l’astrònom i amic Josep Julià, que des de Dénia estant, va captar l’espectacular conjunció de Venus i Mercuri al cel del capvespre del 21 de maig del 2020 sobre el cim del Montdúver, la muntanya emblemàtica de la Safor.

Ara podem gaudir de Venus a la matinada. Caldrà esperar fins a finals d’abril del 2021 per tornar a veure’l després de la posta del Sol.  Ens haurem de consolar-nos amb Júpiter i Saturn que de segur ens ompliran de goig aquest estiu.

Imatges:
1. – De baix a dalt: Castell de Dénia, el Mondúver, Mercuri, Venus i l’estrella beta de Taure. Josep Julià. 21 de maig 2020. Amb permís,
2.- Venus i Mercuri sobre les seues òrbites el passat 10 de febrer. Stellarium.
3.- Imatge de Jordi Pons Fernández. Barcelona, 11 abril 2020, 20.58. Les línies de les constel·lacions són meues. Amb permís.
4.- Òrbita de Venus al voltant del Sol. Viquipedia.
5.- Compilació d’imatges de Venus des de la màxima elongació oriental (24 de març 2020 fins la conjunció inferior amb el Sol el 3 de juny. Shahrin Ahmad  CC BY-NC-SA 2.0

Entrem en el mes de maig i el confinament continua encara que comença a relaxar-se. En uns dies ja veurem si la pandèmia del COVID-19 torna a enfortir-se o si ja podrem respirar tranquils. Mentrestant la natura segueix el seu pas insensible al patiment humà i la primavera esclata per tot arreu. La flaire de les flors dels camps pròxims (i tan llunyans alhora) entra per les finestres obertes i ens neguiteja per no poder-hi ser present. El cel nocturn, una mica més lliure d’emissions humanes, presenta nits de somni, ara que els núvols, omnipresents des del començament de la pandèmia a casa nostra, ens abandonen. Sí, finalment els cels rasos se’ns presenten per mostrar les belleses celestes que no hem pogut gaudir des de fa ja dos mesos. El ball dels planetes Venus i Mercuri ens esperen, així com la duradora alineació dels planetes Mart, Saturn i Júpiter, tot amanit per una interessant pluja d’estels.

Durant aquests darrers mesos ens hem acostumat a veure Venus al cel oest poc després de la posta de Sol. Encara brilla molt però el seu reialme acabarà a final del mes en ser engolit per la lluentor solar. El moviment orbital del planeta el porta directament cap a la direcció del Sol, s’alinearà amb ell el 3 de juny i uns pocs dies més tard ja el podrem veure a la dreta (és a dir a l’oest) del Sol, per la qual cosa haurem de matinar per veure’l abans de l’alba.

Aquesta davallada de Venus no significa que no ens mostre encara la seua bellesa al cel, ni que presente algunes configuracions planetàries notables. Així els capvespres del 21 i 22 de maig, el planeta Mercuri s’acostarà molt a Venus i, per tant, serà un bon moment per captar aquest fugisser planeta. L’aproximació màxima entre els dos planetes arribarà a ser d’un 52′, quasi l’espai que ocuparien dues llunes plenes al cel. I precisament la Lluna, amb una fase molt menuda, de només de 2 a 3 dies des de la Lluna nova, els farà companyia  els dies 24 i 25 de maig i, permetrà fer-los una bona foto d’acomiadament del trio que es retrobarà fins a l’any que ve.

El reialme planetari del cel oriental serà ocupat a partir de la segona quinzena del mes pel planeta Mercuri. Cada dia que passe augmentarà la seua brillantor a mesura que se separa del Sol. Però no serà fins el 4 de juny en que Mercuri assolisca la separació màxima del Sol (23º 22′), l’anomenada la Màxima Elongació Oriental, punt de l’òrbita del planeta interior en que forma un angle recte amb el Sol i la Terra. En aquest moment el planeta, vist des de la Terra amb un telescopi, mostrarà la meitat del seu disc il·luminat.

Les meravelles celestes del mes de maig no acaben ací. Si ens aixequem de matinada podrem continuar gaudint de l’alineació planetària dels planetes exteriors: Júpiter, Saturn i Mart.

Si mirem cap al sud-est, cap a les 6 del matí, veurem com aquests planetes brillen al cel. Fins i tot el dèbil Mart va augmentant de mica en mica la seua lluïssor a mesura que s’acosta a la Terra. El moment de mínima distància a la Terra serà en octubre i per això aquest estiu es llançaran diverses missions al planeta roig, entre elles el nou robot de la NASA Perseverance al que acompanya el petit helicòpter Ingenuity.

La Lluna, com sempre, ens assenyalarà als més despistats i novells en aquestes coses del cel on es troben aquests planetes. Els dies 13, 14 i 15 de maig una Lluna minvant passarà prop dels planetes. Aprofiteu per admirar-los i fer-hi una fotografia.

Finalment cal fer esment de la pròxima pluja d’estels del mes de maig. Les deixalles del cometa Halley cauen sobre la Terra quan aquesta travessa la seua òrbita. Per efecte de perspectiva aquesta pluja dels residus del cometa semblen provindre de la constel·lació d’Aquari i per això reben el nom d’Eta Aquàrids. Van caient entre el 19 d’abril i el 28 de maig però el seu pic màxim d’emissió cau al voltant de les matinades del 4 al 6 de maig, amb una tassa d’uns 55 meteors/hora. Podeu veure la constel·lació d’Aquari i el radiant dels meteors a l’esquerra del planeta Mart com es pot veure a la imatge del dia 4 de maig.

Esperem que finalment ens deixen eixir al camp, amb el cel net de la primavera, per admirar aquestes meravelles del cel.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Tres nits d’observació de la pluja de meteors Eta Aquàrids sobre Devils Tower, part de les muntanyes Bear Lodge de Wyoming. L’astrofotògraf David Kingham va fer aquest conjunt de fotos durant la pluja de meteors de l’any 2013. (Crèdit d’imatge: David Kingham / Flickr / CC BY-NC-ND 2.0).
2-6.- Esquemes de Stellarium, el gran programa col·laboratiu per conèixer el cel.

Malgrat la pandèmia les operacions a l’espai continuen. Les lleis de la física són inalterables i les maniobres necessàries de les naus espacials s’han de fer, tant si com no.

I aquesta matinada ens ha passat fregant la nau europea-japonesa Bepi-Colombo, enviada cap a Mercuri el 2018, que ha realitzat una maniobra d’assistència gravitatòria amb la Terra. Serà l’única visita a la Terra, però en farà dues més amb Venus i cinc amb Mercuri, per arribar finalment a situar-se en òrbita al voltant del primer planeta del sistema solar a finals del 2025.

Sembla estrany que, si es vol fer arribar una nau cap a un planeta llunyà, siga necessari fer-lo voltar amunt i avall del sistema solar per assolir el seu objectiu final. Per què no enviar-la directament al planeta?

Les trajectòries que segueixen els vehicles espacials depenen de dos variables fonamentals: de l’atracció gravitatòria dels cossos celestes que els atrauen i de la velocitat que poden assolir aquests vehicles.

Sabem que una missió enviada a l’espai necessita un gran coet per enlairar-se i allunyar-se de la influència del camp gravitatori terrestre. Però una vegada a l’espai la velocitat ve donada per l’impuls inicial. Si la velocitat és baixa, d’uns 8 km/s, quedarà en òrbita terrestre, si és més alta, major d’un 11,2 km/s (uns 40.000 km/h) aconseguirà fugir de la Terra.

Tanmateix amb aquesta velocitat no aconseguirà fugir del sistema solar ja que finalment quedarà en una òrbita al voltant del Sol. I en aquesta òrbita es quedarà eternament si no s’hi aplica alguna força externa. La nau té massa energia i ha de perdre velocitat per acostar-se a Mercuri, per exemple. Així que, per aproximar-se als planetes interiors, ha de reduir la seua velocitat i energia i “deixar-se caure” cap al Sol. En absència de fregament, la única manera de fer-ho és engegar uns propulsors que, projectats en la direcció del seu moviment, el frenen.

I, aquí està el cul de sac de les missions espacials. Els propulsors necessiten molt de combustible per fer aquestes maniobres de correcció de trajectòria. Un combustible que faria augmentar la massa del vehicle de manera desproporcionada i convertiria les missions espacials en impracticables. Com sabem per la segona llei de Newton: Força = massa x acceleració, és a dir, a més massa, més força, més combustible, és necessària per variar l’acceleració de la nau.

Com s’ha aconseguit resoldre aquest coll d’ampolla de l’exploració espacial?

Sembla que va ser el matemàtic i enginyer ucraïnès Yuri Kondratyuk el primer que suggerí, ja el 1918, que una nau espacial podria aprofitar la gravetat dels planetes per accelerar o frenar-ne la trajectòria, però això no es va poder provar fins a que va ser possible enviar missions més enllà de la Terra.  I fou el matemàtic italià Bepi Colombo el qui proposà, el 1970, fer una delicada aproximació de la nau de la NASA Mariner 10 a Mercuri per que hi retornarà sis mesos més tard. Dues visites en lloc d’una de programada.

I aquesta matinada passada, quan el Sol estava a punt d’eixir per a nosaltres, la missió BepiColombo passà a uns 12.700 km de la superfície de la Terra. Amb aquesta delicada maniobra la nau ha aconseguit perdre uns 5 km/s de velocitat, amb la qual cosa la nova òrbita està ara més tancada al voltant del Sol. Evidentment, com que l‘energia total del sistema Terra-BepiColombo s’ha de conservar, l’energia perduda per la nau ha estat guanyada per la Terra, però aquesta és tan massiva que això no representa cap problema.

La nau espacial BepiColombo, en el seu llarg camí cap a Mercuri, encara realitzarà 8 assistències gravitatòries més per reduir la velocitat: dues a Venus (a l’octubre del 2020 i l’agost del 2021), i 6 més a Mercuri, a partir d’octubre del 2021, abans de la inserció final de l’òrbita el desembre del 2025.

BepiColombo és una missió conjunta de l’Agència Espacial Europa (ESA) i de l’Agència Espacial Japonesa (JAXA). La missió posarà en òrbita dos orbitadors: el Mercury Planetary Orbiter (ESA) i el Mercury Magnetospheric Orbiter (JAXA) i tractaran d’estudiar en detall el planeta més pròxim a la Terra. Ja en parlarem.
BepiColombo Earth Flyby Una explicació més detallada de la meravella de l’assistència gravitatòria. ESA
Imatges:

1, 3 – La Terra capturada per una de les càmeres selfie de BepiColombo poc abans de l’aproximació. ESA / BepiColombo / MTM, CC BY-SA 3.0 IGO
2.- BepiColombo. NASA. Mercury Planetary Orbiter and Mercury Magnetospheric Orbiter. Wikipedia Commons.
4.- Assistència gravitatòria per reduir la velocitat de BepiColombo. De BepiCombo Earth Flyby. ESA
5.- Objectius de BepiColombo. ESA.

L’any 2020 avança inexorablement i, ara, en febrer, les temperatures s’enfilen cap amunt i ens deixen cels més rasos després d’haver-nos prohibit l’observació celeste des dels primers dies de l’any.

La constel·lació d’Orió continua essent l’objecte més admirat del cel, amb el cinyell dels tres estels ben visible que la fan fàcil de trobar. I des d’ella ens permet de trobar la Llebre al seus peus, els gossos de cacera a la seua dreta i el gran Taure, a la V de les banyes, dalt i a la seua esquerra. No deixeu d’explorar aquesta part del cel de nit, tant si esteu a ciutat o al camp ja que la brillantor dels seus estels principals ens ho permet sempre.

Betelgeuse, l’estel supergegant roig situat al muscle dret d’Orió, continua perdent lluminositat..  Els astrònoms la segueixen de prop i han arribat a la conclusió que des de setembre de 2019 la temperatura de Betelgeuse ha baixat 100 graus, mentre que la lluminositat ha caigut quasi un 25 por cent. A partir d’aquestes mesures i amb l’ús dels model d’estructura i evolució estel·lar, el radi de l’estrella haurà augmentat  un 9 por cent.

Mentre aquestes coses passen ben lluny enllà, a uns 700 anys llum, més prop d’ací, els planetes es mouen al cel jugant a acaçar-se, moltes vegades ajudats per la Lluna.

Només Venus i Mercuri seran visibles al capvespre. Una vegada ja s’ha amagat el Sol sota l’horitzó oest, apareixerà ben alt i brillant el planeta Venus. Vist al telescopi, aquest planeta mostra ara més de la meitat del disc enllumenatt, cosa que el fa especialment brillant durant les primeres hores de la nit. Tanmateix encara no ha assolit la seua màxima separació del disc solar (l’anomenada màxima elongació oriental). Això no ocorrerà fins els primers del mes de març. A la figura adjunta podreu veure la posició de Venus i la seua òrbita vista des de la superfície de la Terra el 10 de febrer.

Mercuri, l’altre planeta interior a l’òrbita terrestre, serà visible aquest mes de febrer. Després de la posta de Sol serà observable cap a l’oest cada dia prop de l’horitzó però només durant pocs minuts. La rotació de la Terra farà que davalle ràpidament rere l’horitzó per la qual cosa és important cercar indrets sense obstacles en direcció oest. El dia 10 de febrer Mercuri es trobarà en el punt de màxima separació angular del Sol (màxima elongació oriental). En l’òrbita dibuixada a la figura adjunta veureu com es troba just a l’extrem de l’òrbita vista des de la Terra.

Serà, però, a la matinada quan els planetes i la Lluna facen el ball més espectacular. Si dediqueu cada dia uns minuts per mirar cap a l’est just una mitja hora abans de l’eixida del Sol, podreu meravellar-vos del moviment d’acostament d’aquests planetes tot amanit de tant en tant per la presència de la Lluna.

Poc abans de l’alba, podreu veure l’alineament dels planetes Saturn, Júpiter i Mart, tots al voltant de la constel·lació de Sagitari. Des de l’horitzó es trobarà Saturn. Una mica amunt Júpiter i més alt encara Mart, que al llarg del més anirà acostant-se a Júpiter, fins al superencontre del mes de març. Però, d’això ja en parlarem.

La Lluna en quart minvant farà acte de presència durant la segona quinzena del mes. Del 18 al 21 de febrer la Lluna anirà fent parella amb cadascun dels planetes observables de matinada.

El 18 de febrer la Lluna s’acostarà a Mart, tant que a les 15:22 la Lluna taparà el planeta. Serà un eclipsi de Mart que, en produir-se de dia, serà inobservable per a nosaltres. Per contra, sí que serà visible per als observadors d’`Amèrica del Nord.

El 19 de febrer la Lluna se situarà entre Júpiter i Mart mentre que el 20 ja serà parella de Saturn. Finalment el 21 completarà un bell alineament amb tots els planetes. L’observació atenta d’aquest passeig de la Lluna permetrà veure en directe el moviment de la Lluna al cel i recordar-nos que és un satèl·lit de la Terra i que l’orbita.

I Betelgeuse no ha explotat de moment.

S’ha estimat que cada 50 anys de mitjana una estrella massiva de la Via Làctia explota. Però no s’observen tantes supernoves en la Galàxia com diuen els estudis. L’última supernova observada en la nostra galàxia va ser probablement observada per l’astrònom britànic John Flamsteed en 1680. D’ella queda el romanent conegut com Cassiopeia A. Aparentment estem endarrerits alguns segles per que fa a la taxa anual calculada. Per això la possible explosió de Betelgeuse ha entusiasmat tant els astrònoms ja que ens reconciliaria d’alguna manera amb la taxa anual d’explosions De tota manera encara ens en faltarien moltes. On són les nostres supernoves?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de febrer de 2020. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges

1.- Cassiopeia A observada pel Telescopi Espacial Hubble. Aquesta nebulosa fou probablement observada per John Flamsteed en 1680, i és el resultat de l’última supernova observada en la Via Làctia. NASA, ESA, and the Hubble Heritage (STScI/AURA)-ESA/Hubble Collaboration.
2.- Imatge de la nebulosa que envolta a l’estrella supergegant vermella Betelgeuse. La nebulosa està composta per material llançat per l’estrella a l’espai. El petit cercle vermell de centre representa la posició de la superfície visible de Betelgeuse. El disc negre correspon a una part molt brillant de la imatge que va ser tapada per permetre la detecció de la nebulosa menys brillant. ESO / VLT
3-6- Simulacions de Stellarium.

Tot estava preparat dilluns passat, 11 de novembre, per rebre Mercuri com es mereixia. Poc després de les 13:30 el planeta havia de passar per damunt del disc solar en el que havia de ser el darrer trànsit del planeta fins el 2032.Tanmateix l’oratge féu tot el possible per fer-nos difícil la feina.

Si durant tot el matí una tela fina de núvols prims encara ens permetia observar el fenomen còsmic, va ser a partir de les 15:30 quan uns núvols foscos i gruixuts ens taparen totalment la visió del Sol i del seu visitant ocasional. En definitiva, en aquesta ocasió l’observació del trànsit de Mercuri no fou tan difícil com fa tres anys però s’hi acostava.

Allí estàvem, Hèctor i jo, a la terrassa de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València preparats amb dos telescopis per observar el fenomen. A la cúpula, amb el telescopi apocromàtic de 7″ l’observaríem protegits amb un filtre solar mylar. A fora, un petit telescopi de 150 mm d’apertura el projectaria en una pantalla. Així veuríem l’evolució global del puntet planetari sobre el disc solar mentre que amb el telescopi en veuríem els detalls.

Així, segons les previsions, a les 13:35 esperàvem impacients l’entrada de Mercuri al disc solar. Però l’objecte celeste és tan menut vist des de la Terra i l’atmosfera terrestre no hi ajudava gaire que va ser un estudiant de física que ens visitava, i amb bona vista, qui primer detectà la petita pertorbació fosca sobre el Sol. Sí, allí estava, i amb l’ocular amb el que l’observàvem el veiem com es movia en passar pocs minuts.

Els núvols cada vegada més densos frustraren l’observació per projecció ja cap a les 2 de la vesprada, per falta de llum. Només el telescopi gran ens permetia encara veure’l.

L’observació estava oberta a tot el personal del Campus. Així que nombrosos estudiants de física s’hi aproparen i hi feren fotos amb el mòbil. També alguns professors dels departaments de física aplicada i d’astrofísica també volgueren observar el trànsit. Finalment el degà de Matemàtiques, Joan M. Monterde, se’ns presentà per gaudir, malgrat els núvols, de la matemàtica dels encontres celestes. Gràcies a tots per les visites.

La festa, però, acabà a les 15:30 quan uns núvols negres i ben inoportuns se situaren entre un Sol que ja declinava cap a la posta i el nostre punt d’observació. Els visitants que s’acostaren a la vesprada ja no veieren res.

Al llarg del post podeu veure algunes imatges del fenomen.

Imatges:

1.- Trànsit de Mercuri vist des de Valladolid per Fernando Cabrerizo. No es pot comparar amb les nostres fotos. Fernando és un artista astrofotògraf. Creative Commons.
2.- Comença el trànsit. Imatge feta amb mòbil amb el telescopi Apo 7″. Enric Marco.
3-4. Estudiants de física observen el fenomen. Enric Marco.
5-7. Hèctor Sánchez i jo observem el trànsit. J.M. Monterde.

El dilluns 11 de novembre de 2019 el planeta Mercuri s’alinearà amb la Terra i el Sol i durant gran part del dia transitarà per davant del disc solar.

(Continua la votació per anomenar Tirant i Carmesina a una estella i el seu planeta fins el 12 de novembre. Pots votar ací:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?  )

Què és un trànsit?

Un trànsit astronòmic és un fenomen pel qual un astre passa per davant d’altre més gran, bloquejant en certa manera la seua visió. El més conegut és l’eclipsi solar, on la Lluna cobreix la vista del Sol. Els anomenats trànsits planetaris són els que succeïxen entre un planeta del sistema solar i el Sol. Així, des de la Terra solament són visibles els dels planetes interiors, és a dir, Mercuri i Venus. Aquests transits s’han utilitzat per determinar la distancia entre la Terra i el Sol, l’anomenada unitat astronòmica. L’any 2004 i 2012 ja observarem els trànsits de Venus.

El trànsit de Mercuri

Si l’òrbita de Mercuri no estiguera inclinada respecte de l’òrbita de la Terra, Mercuri transitaria pel davant del Sol una vegada cada 116 dies, que és el temps que tarda en repetir-se la mateixa posició relativa Sol-Mercuri vist des de la Terra, també anomenat període sinòdic. Però la inclinació de l’òrbita (7 graus) provoca que la major part de les vegades Mercuri passe “per sobre” o “per sota” del disc solar, sense que es produesca el trànsit. Les dues condicions necessàries per a que es produesca un trànsit de Mercuri són: que la posició relativa Terra-Mercuri-Sol siga l’adequada (3 voltes a l’any) i que la Terra passe prop dels dos punts d’intersecció de la seua òrbita amb la de Mercuri (en maig i novembre). Tot junt fa que en mitjana tan sols hi ha 13 trànsits per segle, separats per intervals que van dels 3,5 als 13 anys i que sempre ocorren durant els mesos de maig i novembre.

En el segle XXI tindran lloc 14 trànsits de Mercuri. El passat 9 de maig de 2016 Mercuri passà per davant del Sol. El pròxim serà el 13 de Novembre de 2032.

Els instants d’observació del trànsit de dilluns 11 de novembre seran (hora local):

• Primer contacte (quan el disc de Mercuri és exteriorment tangent amb el Sol) : 13:35:26
• Segon contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol) : 13:37:08
• Màxim trànsit (instant de mínima separació angular entre Mercuri i el Sol): 16:19:48
• Tercer contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol al costat oposat) : 19:02:33
• Quart contacte (quan el disc de Mercuri és interiorment tangent amb el Sol al costat oposat): 19:04:14

Precaucions

Cal observar el trànsit de manera segura. Mirar el Sol directament sense protecció o a través d’ulleres de sol, telescopis sense el corresponent filtre solar o qualsevol altre instrument no dissenyat amb aquesta finalitat pot produir-nos greus lesions als ulls. Donat que el disc de Mercuri és molt menut, només l’observació mitjançant un telescopi amb filtre adequat permetrà observar el fenomen.

A la Universitat de València, des del departament d’Astronomia i Astrofísica organitzem una observació popular de l’esdeveniment a l’Aula d’Astronomia situada a l’edifici Jeroni Muñoz, al campus de Burjassot-Paterna de la Universitat de València. Aquesta observació es realitzarà des de l’inici de l’alineació Terra-Mercuri-Sol (13:35h) fins a la posta de Sol (17:50h aproximadament).

Imatges:

1.- El trànsit de Mercuri ocorregut el 9 de maig de 2016, vist a les 14:24:01 UTC de East Grand Forks, MN, USA. Mercuri és visible com un punt negre a sota i a l’esquerra del centre, i la taca solar AR2542 és visible de manera superior al centre. Wikipedia Commons.
2.- Mercuri ja prop de l’eixida del disc solar. Canon EOS amb teleobjectiu 400 mm, més duplicador i filtre infraroig a 100 ISO. 1/4000s f#32, 2012, Roger Mira.
3.- Esquema del pas de Mercuri per davant del Sol. Fred Espenak, EclipseWise.com

Comença novembre i  fins el 12 de novembre podeu posar nom a una estrella i el seu planeta. La nostra proposta és Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

La Unió Astronòmica Internacional (IAU) fa 100 anys. Per celebrar-ho ha organitzat una votació per tal que més de cent estat d’arreu del món eligesquen un nom per a una estrella i el seu planeta. A l’estat espanyol li toca batejar l’estel nan groc HD 149143 i el seu planeta HD 149143 b, tots dos situats a 240 anys-llum de la Terra. Com he dit abans tenim fins el 12 de novembre per elegir entre una dotzena de parelles de noms.

Des del País Valencià, diverses entitats com l’Associació Valenciana d’Astronomia, l’Agrupació Astronòmica de la Safor, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals, Alfons el Vell de Gandia, i diversos professionals hem proposat per a la parella còsmica els noms dels nostres més volgut herois medievals de ficció, Tirant i Carmesina.

Podeu votar en aquest enllaç:

¿Qué nombre eliges para la estrella HD149143 y su planeta HD149143b?

El ball dels planetes

En aquest interregne entre les belles constel·lacions de l’estiu i les fresques i clàssiques constel·lacions hivernals, aquest mes podrem gaudir de les poc vistoses agrupacions estel·lars d’Aquari i Peixos, mentre encara podem veure les estivals Sagitari i Capricorn.

Sobre aquests darreres podrem contemplar una vegada més un vistós ball de planetes i la Lluna. Al llarg del mes el nostre satèl·lit s’anirà movent entre els planetes Júpiter i Saturn mentre que un esquiu Venus es deixarà veure prop de l’horitzó oest pocs moments després de la posta del Sol.

Aquests primers dies del mes la Lluna està visitant cadascun dels planetes. Si anit, 31 d’octubre, estava fent companyia a Júpiter, avui 1 de novembre es trobarà a mig camí entre Júpiter i Saturn. Demà 2 de novembre, com es veu a la imatge, la posició d’una Lluna creixent ens indicarà on trobar Saturn.

Mentrestant, només si tenim un horitzó oest lliure d’arbres, edificis o muntanyes, podrem veure com un esquiu Venus (i potser, si teniu sort, Mercuri una mica més baix) ens saludarà ben brillant. El planeta de la deessa de l’amor serà més visible i estarà més alt durant els pròxims mesos i el podrem detectar més fàcilment.

Els planetes Júpiter i Saturn ja no brillen tant com ho feren a l’estiu. Encara, però, es interessant observar-los a través d’un telescopi. Tanmateix cada dia que passa davallen més i més a l’horitzó occidental, fins i tot Júpiter arribarà a estar tan baix com Venus. Aquest fet farà dels dos planetes una parella còsmica els dies 23 i 24 de novembre. No us ho perdeu.

Finalment cal comentar el retorn de la Lluna sobre els planetes a final del mes. Des del 28 al 30 de novembre el nostre satèl·lit tornarà a passejar-se i dansar amb els planetes Júpiter i Saturn. Un espectacle per gaudir.

A la matinada, cap a l’est i poc abans de l’alba, també hi haurà ball de planetes però amb el dèbil Mart i el també esquiu Mercuri. L’estel brillant Spica, (α Virgo) a la constel·lació de la Verge, s’afegirà a la festa estel·lar per fer-la més interessant.

Trànsit de Mercuri

L’esdeveniment més interessant del mes i de l’any és el trànsit del planeta Mercuri per davant del Sol. L’11 de novembre, a partir de les 13:35 i fins a la posta del Sol, serà possible observar com el planeta transita per damunt del disc solar.

L’òrbita de Mercuri es troba inclinada uns 7º respecte a l’òrbita de la Terra, per la qual cosa normalment el planeta, vist des de la Terra, passa per sobre o per sota del disc del Sol. Tanmateix, cada 3 o 13 anys, en maig o novembre quan el Sol, el planeta i la Terra es troben perfectament alineats, el planeta passa per damunt del Sol.

Mirar qualsevol fenomen que ocorre al Sol és sempre perillós. L’observació del fenomen s’ha de fer sempre de manera segura, amb l’us de filtres adequats. A més a més, donat que el disc de Mercuri és molt menut, caldrà observar el fenomen a través d’un telescopi amb filtres.

Més endavant donaré més explicacions sobre el fenomen.

La pluja dels Leònids

Hi ha diverses pluges d’estels previstes al llarg d’aquest mes de novembre. Tanmateix només la pluja dels Leònids, prevista per la nit del 17 al 18 de novembre mereix ser anomenada. La previsió és que s’observen uns 15 meteors per hora si s’està en una zona fosca, lluny dels llums pertorbadors de les ciutats. Associat al cometa 55P Tempel-Tuttle, alguns anys han originat veritables tempestes. L’any 1999 les previsions de les pluges de les Leònides van encertar plenament. Cap a les 3 de la matinada centenars i centenars de meteors van caure sobre nosaltres. Jo en vaig comptar més de 500 en dues hores. Va ser realment espectacular veure-ho malgrat el fred que feia i la son que patia. Enguany no sembla que això passe i a més amb una lluna en quart minvant que pot ser molesta.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Declaració de l’espill. Tirant lo blanc. Manel Boix.
2 – 7. Aspectes del cel de novembre amb Stellarium.
8.- Els equips utilitzats per a la fotografia eren un DSLR Nikon D5500 (velocitat de l’obturador 1/30 de segon, ISO 100), un refractor Celestron C6-R, un filtre solar ASTF-140 de Baader Planetarium i un filtre Lumicon 2 “# 58 de color verd fosc.

La primavera avança ràpidament cap al final dels seus dies i l’estiu ja guaita per l’horitzó. Les pluges han acabat finalment i ja tenim un oratge estable que permet gaudir a pleret de les meravelles del cel nocturn. Els núvols deixen pas a la claror malgrat alguns episodis insegurs que vindran, esperem però, que siguen esporàdics.

El mes de juny promet plaers dels sentits. Els planetes gegants tornen a ser visibles en la primera part de la nit, mentre que Mercuri fa l’ullet a l’observador perspicaç. I els dies llargs de l’estiu ja sense contemplacions s’assentaran a finals de mes.

Després de mesos sense res d’interessant per veure a la posta de sol, ja podrem observar la dansa d’alguns planetes. Mart i l’esquiu Mercuri es trobaran al cel occidental en començar la segona quinzena del mes. La visió no serà excel·lent donat que ocorrerà poc després de l’ocàs, amb encara molta llum ambiental i els planetes prop de l’horitzó oest però s’ho valdrà veure com els planetes, primerament s’aniran ajuntant en passar els dies i després es separaran. Des dels primers dies del mes Mercuri buscarà Mart fins que el dia 18 de juny els dos planetes es trobaran a tocar, tant sols a 0,2º de separació, un espai menor del que ocupa al cel la mitat d’una lluna plena. Bon moment per fer-ne una foto.

Si després d’admirar el ball diari dels planetes Mart i Mercuri poc després de la posta del Sol, girem la vista cap a l’Est veurem, prop de l’horitzó, la llum blanca i potent del planeta Júpiter que finalment serà fàcilment visible durant tota la nit. El fet és que el 10 de juny el planeta es trobarà en oposició al Sol, és a dir situat a 180º de la nostra estrella, amb la qual cosa, quan el Sol s’amague per l’Oest el planeta eixirà per l’Est. Ens esperen llargues hores d’observació del planeta gegant.

Aquests dies Júpiter és també noticia astronòmica per alguns fets interessants que ocorren en relació a la  Gran Taca Roja. Aquesta tempesta de color rogenc i tan gran com dues terres existeix, almenys, des de fa 400 anys, però des de fa uns mesos els forts vents de l’atmosfera joviana sembla que l’estan reduint i potser esmicolant per sempre. Els astrònoms aficionats com, per exemple, Anthony Wesley, (web: Birds Astronomy Site) mostren l’evolució del fenomen. Ens quedarem sense Taca Roja en uns mesos o anys? Si bé és cert que la Taca ha minvat de grandària des que va ser descoberta per Robert Hooke o Giovanni Cassini al segle XVII, mai havíem pensat que pogués desaparèixer en tan poc de temps. Estarem atent a l’evolució del fenomen.

Júpiter, situat a la constel·lació del Serpentari i ben prop d’Antares, l’ull rogenc de l’Escorpí, ens oferirà aquest estiu bones nits d’observació.

Una hora i mitja després de l’eixida de Júpiter per l’horitzó Est veurem sortir la llum més febre del planeta Saturn. Situat a la constel·lació de Sagitari, i enmig de la Via Làctia, la seua visió a través del telescopi sempre és molt gratificant amb els anells i la presència de la lluna Tità.

La Lluna, com sol fer, jugarà a assenyalar els planetes durant aquest mes de juny. La nit del 16 al 17 de juny el nostre satèl·lit se situarà al costat del planeta gegant Júpiter mentre que el dia següent (nit del 17-18 de juny) se situarà entre els dos planetes Júpiter i Saturn.

Aquest moviment diari de la Lluna causat per la translació del satèl·lit al voltant de la Terra, la durà la nit següent del 18 al 19 de juny a les proximitats del planeta Saturn. Gaudiu d’aquest ball còsmic, pràcticament a l’entrada de l’estiu.

Efectivament uns dies després, el 21 de juny a les 17:54, el moviment aparent del Sol el situarà al punt més alt del cel i més separat de l’equador celeste. Serà el dia més curt de l’any i de les ombres més curtes. Serà el moment del solstici d’estiu i el començament de l’estació càlida a l’hemisferi nord.

Al cel nocturn tot són pistes que mostren que l’estiu és a la cantonada. Les constel·lacions estiuenques ja mostren el nas per l’Est a hores més primerenques. El signe més clar que l’estiu arriba és la presència del Triangle d’Estiu, la figura que es pot formar al cel nocturn amb els estels principals de les constel·lacions de la Lira (estel Vega), Cigne (Deneb) i l’Àguila (Altair). L’estiu ja guaita per l’horitzó per fer-se’n l’amo els pròxims mesos.

Només cal recordar la pluja d’estels dels Bootids de Juny, el màxim dels quals ocorrerà al voltant del 27 de juny.

Que passeu un bon mes de contemplació del cel nocturn.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Júpiter en llum infraroja. Anthony Wesley, Austràlia. Web: Birds Astronomy Site
2.-8. Diverses vistes dels planetes al llarg del mes. Stellarium.

Ja som en ple estiu. Les calorades d’aquests darrers dies i, malauradament també els primers grans incendis de la temporada, ens avisen del que pot arribar a passar en les pròximes setmanes.

La calor, però, és bona si ens proposem passar la nit al ras, passejant, contemplant la natura nocturna i observant el cel estiuenc. Busquem un indret lluny de les ciutats contaminants que esborren el firmament amb el seu enllumenat insostenible i gaudim de la contemplació dels planetes, de les constel·lacions i de la Via Làctia, que en aquesta època travessa ben alta de banda a banda el cel.

Sobre aquest banda blanquinosa plena d’estels descansa la constel·lació del Cigne, representació de Zeus guaitant els humans des de les altures. L’estel principal, Deneb, la cua de l’ocell, és l’extrem d’una gran creu que representa l’animal amb les ales esteses abraçant tota l’amplada de la Via Làctia. La línia traçada des de Deneb, la cua, passant Albireo, el cap del Cigne, una parella d’estels de colors groc i blau, respectivament, apunta en la direcció sud, on trobarem el planeta Saturn, situat en Sagitari, en se situa el centre de la nostra Galàxia.

La Via Làctia és espectacular en estiu i podeu resseguir-la amb prismàtics per admirar els milers d’estels que la componen, les nebuloses de gas fosc, els cúmuls brillants d’estels.

Aquest juliol els planetes també mereixen una visita. Quatre planetes seran visibles durant aquestes nits d’estiu: Júpiter, les primeres hores de la nit, Saturn, tota la nit, Mercuri, 30 minuts després de la posta del Sol i Venus, per als matiners, brillant poc abans de l’albada.

Júpiter, el gegant del planetes, es troba present a la constel·lació de la Verge i, en fer-se fosc, ja el troben cap al sud-oest, pròxim a la desaparició per l’horitzó. Els primers dies del mes encara el podrem veure fins a la matinada però s’anirà ponent cada vegada més prompte, fins que a finals de mes s’amagarà per l’oest abans de la mitja nit. A causa que la poca altura sobre l’horitzó l’observació amb telescopi ens el mostrarà borrós, amb la imatge pertorbada. Ha passat el millor moment d’observació.

Per contra Saturn es troba ara mateix en el seu millor moment. El planeta anellat situat entre l’Escorpí i Sagitari, és espectacular al telescopi. El podrem veure durant tota la nit al llarg de l’estiu. Amb prismàtics podreu veure la seu forma allargassada i els puntets brillants dels satèl·lits. I en mirar-lo recordeu l’aventura èpica que es lliura ara mateix allí amb els passos repetits de la nau Cassini entre el planeta i els anells fins a la destrucció final el 15 de setembre. La nit del 6 de juliol la Lluna li farà una visita.

Mercuri, el planeta esquiu, serà visible la segona quinzena del mes. En ser el primer planeta en proximitat al Sol la separació aparent a l’astre rei és sempre molt petita. Donat que l’òrbita del planeta es troba dins de l’òrbita de la Terra mai podrem veure el petit planeta amb una separació major de 27º. I, si volem veure’l, a partir del 15 de juliol i durant unes poques setmanes, serà present ben prop de l’horitzó. Una lluna ben fina s’hi situarà al costat el 25 de juliol i ens el assenyalarà. Bona oportunitat per trobar-lo. Ah! L’horitzó oest ha d’estar lliure d’obstacles. Muntanyes, arbres o edificis en direcció a la posta del Sol ens l’amagarien.

Finalment dir que Venus s’observarà unes hores abans de l’eixida del Sol. En la segona quinzena del mes el planeta travessarà la constel·lació del Taure i passarà ben prop de l’ull rogenc del bòvid, Aldebaran. La matinada del dia 20 de juliol una lluna prima se situarà entre l’estel i el planeta mentre que Orió, la constel·lació hivernal ja anirà guaitant per l’horitzó.

El 30 de juliol serà el màxim de la pluja d’estels de les Delta Aquàrids amb una previsió de 16 meteors/hora. Busqueu la foscor i veieu com cauen els meteors del cel. Es desconeix quina és la procedència d’aquesta pluja. Les primeres hipòtesis apuntaven a un xoc entre dos cometes, però una idea més actual, que defensa que els meteors procedeixen del cometa ‘96P/ Machholz‘, ha anat guanyant força.

Finalment recordar que el 3 de juliol a les 22:00 la Terra passarà per l’afeli de l’òrbita, el punt més llunyà del Sol. En uns dies, per tant, el nostre planeta estarà a 1,01668 ua (152 milions de km). En estiu de l’hemisferi nord, el Sol es troba més lluny.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juliol de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

1.- Centre galàctic de la Via Làctia. Benifato, la Marina Baixa. 30 segons d’exposició, 1000, f/3.5. 10 juliol 2016. Pepazcon Treball propi. Wikipedia Commons.
2-4. Posició dels planetes durant el mes. Stellarium.

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.