Pols d'estels

Anit a les 23:49, prop de la mitjanit, un espectacular fenomen lluminós travessà el cel nocturn sobre la Valldigna. Que va ser? Un meteor dels Perseids o simplement fem espacial, la caiguda d’un dels milers de satèl·lits situats en orbita baixa, o alguna etapa buida d’algun coet?

Observat per moltíssima gent, com a mínim, des de Pla de Corrals i des del Far de Cullera, va ser enregistrat per nombroses estacions automàtiques d’observació del cel nocturn des de tot el sud-est de la península Ibèrica. Multitud de testimonis observaren també aquest bòlid i pujaren nombrosos vídeos a les xarxes socials.

Aquest vídeo mostra la bola de foc gravada durant la nit del 10 d’agost, a las 23:49.

Actualment estem dins del període caiguda de meteors de la pluja dels Perseids i, per aquesta raó, es pensà primerament que era un bòlid ben brillant provinent d’aquesta pluja. Tanmateix les característiques de la trajectòria de l’objecte d’anit que es movia des del sud-oest cap al nord-est, la baixa velocitat de caiguda així com la destrucció en molts fragments feia poc probable que fora un meteor. Més bé semblava fem espacial, un satèl·lit o etapa de coet que retornara a la Terra i es cremara en l’alta atmosfera.

Aquest matí aquesta hipòtesi ha estat confirmada per l’astrofísic José María Madiedo, investigador de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia (IAA-CSIC) i director del projecte SMART que analitza amb una xarxa de càmeres la matèria interplanetària que impacta contra la Terra. De l’estudi de les imatges obtingudes ha conclòs que el fenomen es va produir a conseqüència de la reentrada en l’atmosfera terrestre de la quarta etapa d’un coet xinès Jielong-3 que va ser llançat a l’espai el 8 d’agost passat (nota al final: realment el satèl·lit Starlink 30199). L’objecte va entrar en l’atmosfera a una velocitat d’uns 29 mil quilòmetres per hora. El brusc fregament amb l’aire a aquesta enorme velocitat va fer que l’objecte es trencara en multitud de fragments, que es van tornar incandescents. D’aquesta manera es va generar una bola de foc que es va iniciar a una altitud d’uns 118 km sobre l’Oceà Atlàntic. Des d’aquest punt va avançar en direcció nord-est, sobrevolant Andalusia, Múrcia i el sud del País Valencià, continuant en direcció nord-est cap a les illes Balears. En aquest punt els dispositius del projecte SMART van deixar de veure l’objecte degut a la seua gran distància. La hipòtesi més probable és que els fragments que hagen pogut sobreviure al seu brusc pas per l’atmosfera hagen caigut a la mar, al Mediterrani.

Aquesta reentrada ha estat registrada pels detectors del projecte SMART des de les estacions de detecció situades a Huelva, La Hita (Toledo), Calar Alt, Sierra Nevada, Sevilla, Far de Cullera i Otura (Granada).

SMART és un projecte del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) que es desenvolupa en el marc de la Xarxa de Bòlids i Meteors del Sud-oest d’Europa (Xarxa SWEMN). Aquesta xarxa es coordina des de l’Institut d’Astrofísica d’Andalusia (IAA-CSIC) i té com a objectiu monitorar contínuament el cel amb la finalitat de registrar i estudiar l’impacte contra l’atmosfera terrestre de roques procedents d’altres objectes del Sistema Solar. El codi identificador d’aquest esdeveniment en la base de dades del projecte SMART i de la xarxa SWEMN és: SWEMN20250810_214958.

Actualització:
L’astrofísic Jonathan McDowell s’ha retractat de la seua anterior afirmació que era un coet xinés i ara assegura que els fragments que cremaren sobre la península Ibèrica el diumenge a la nit eren realment la reentrada del satèl·lit Starlink 30199, llençat a l’espai el passat 10 de juliol de 2023 des de Califòrnia.

Entrevista en Tele5 i Cuatro

Aquest article és conseqüència de l’entrevista que em feren l’11 d’agost per parlar del fenomen lumínic. Encara que després només va eixir una frase o dos del que vaig dir.

Espectacular basura espacial. Tele5. 11 d’agost 2025.

https://www.telecinco.es/television/a-la-carta/20250811/informativos-telecinco-video-integro-lunes-11-agosto-2025-edicion-mediodia_18_016339207.html

Espectacular basura espacial (aprox…) Cuatro 11 d’agost 2025.

https://www.cuatro.com/television/a-la-carta/20250811/ver-programa-completo-noticias-cuatro-11-agosto-2025-edicion-noche_18_016342813.html  (41:40 – 43:16)

Els planetes han deixat el cel del capvespre per refugiar-se en el cel de la matinada. Júpiter, finalment ens abandona i no podrem veure cap planeta abans de mitjanit fins l’agost.

Planetes

Admirant el cel nocturn de matinada podrem veure les aproximacions dels planetes la primera setmana de maig. Del 3 al 6 de maig durant la matinada i poc abans de l’eixida del Sol, cap a l’est, la Lluna minvant visitarà Saturn, Neptú, Mart i Mercuri. Les aproximacions seran tan grans que algunes vegades semblarà que el planeta i la Lluna es toquen.

El gegant Júpiter ha deixat de ser el llumener dels capvespres dels darrers mesos i s’ha enfonsat en la lluïssor del Sol. El 18 de maig el planeta es trobarà en conjunció solar, és a dir, alineat amb la Terra i el Sol (Terra- Sol – Júpiter). Júpiter passarà per darrere del Sol, amb una separació angular amb aquest de només 0° 43′ del Sol. A partir d’aquest moment Júpiter passarà, de ser un objecte vespertí a un de matutí.

La nit del 3 al 4 de maig començà el ball de la Lluna amb els planetes. A les 00:31 la Lluna minvant passarà a només 0° 50´ al sud de Saturn, en la constel·lació d’Aquari. En la matinada del 31 de maig la Lluna i Saturn tornaran a estar en conjunció. La Lluna se situarà a 0° 22´ al sud de Saturn, en la constel·lació d’Aquari.

La nit següent (4 – 5 de maig), la conjunció entre la Lluna i Mart serà a les 04:25 quan el nostre satèl·lit s’acoste a només 0° 11´ al nord de Mart, en la constel·lació de Pisces.

Finalment poc abans de l’alba del 6 de maig la Lluna estarà en conjunció amb Mercuri, amb una separació prou gran de 3° 49´ al nord del planeta, en la constel·lació de Pisces.

Dos dies després, el 9 de maig, Mercuri se situarà en el punt de la màxima elongació occidental, és a dir a la màxima separació del Sol en la seua aparició abans de l’alba. Començà el millor període per observar-lo. Però a més a més, uns dies més tard, el 12 de maig el planeta assolirà la major altura respecte a l’horitzó est de tot l’any 2024. No perdeu l’ocasió per admirar aquest planeta tan esquiu.

Fets destacats

La nit del 23 al 24 de maig la Lluna plena s’aproximarà molt a Antares, l’estel principal de la constel·lació de l’Escorpí. A casa nostra la màxima aproximació s’esdevindrà cap a les 6 del matí del 24 de maig quan la Lluna passe a un 15′ de l’estrella. Això és la meitat del diàmetre de la Lluna.

Tanmateix a Amèrica tindran més sort. A Mèxic, per exemple de 1:1 a 5:24 (UT) la Lluna ocultarà completament l’estrella. Un bell espectacle celeste que no podrem gaudir ací.

Pluja d’estels

Maig és el mes de la pluja de meteors η-Aquàrids. Activitat entre el 19 d’abril al 28 de maig, amb un màxim el 6 de maig. La taxa màxima observable serà de 40 meteors per hora. El màxim de la pluja serà observable a l’alba del 5 i en la matinada del 6 de maig, cap a la part est de l’esfera celeste. El radiant es troba en direcció de la constel·lació d’Aquari. L’objecte propulsor de la pluja és el cometa 1P/Halley, amb un període orbital de 61 anys. El millor indret per a veure la pluja és prop de l’equador terrestre i fins a 30 graus de latitud sud.

La Lluna

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes d’abril de 2024. I tot això gràcies al Planetari de Quebec. Les efemèrides dels planetes i la Lluna són de l’INAOE, Mèxic.

Imatges:

1.- El Sol en continu amb un Seestar S50. 2 de maig 2024. Enric Marco.

La tardor avança sense miraments i ens ha dut ja pluges torrencials i fred intens. Els rius i rierols van plens i les muntanyes més altes del país ja mostren els caps enfarinats.

Els núvols que acompanyen aquest temps hostil no ens deixen veure el cel nocturn. I és una llàstima perquè ens perdem l’espectacle d’observar moure’s la celístia.  I, és que, de mica en mica, a mesura que la Terra fa el cicle anual, les constel·lacions estiuenques desapareixen per l’oest mentre que les que són plenament hivernals com la grandiosa Orió ja surten per l’est. Amb les constel·lacions de l’estiu, aquest mes també desapareixerà  la visió del planeta Júpiter, ara quasi alineat amb el Sol.

Quedaran, però, planetes per admirar. Saturn i Mart continuaran sent visibles en el cel del capvespre mentre que Mercuri guaitarà el cap només uns pocs minuts després de la posta de Sol mirant cap a l’oest. Per admirar Venus, per contra, caldrà mirar cap a l’est poc abans de l’eixida del Sol.

Mart i Saturn dominaran el cel nocturn del mes. Saturn en Sagitari, ja ben baix al capvespre, encara és una meravella vist al telescopi. Però a ull nu també ens donarà un bell espectacle. La vesprada-nit de l’11 de novembre, una lluna fina de 4 dies d’edat, se situarà ben prop del planeta. Aquesta conjunció planetària és un dels interessants exemples del moviment dels astres, en aquest cas la Lluna pròxima alineant-se amb el distant Saturn. Tracteu de fer-los una foto.

Mart, el planeta vermell, encara mostra la seua potència lumínica a causa de la proximitat a la Terra. L’actual oposició bianual no ens ha mostrat enguany una visió massa interessant amb l’ús de telescopis petits i mitjans. Només la zona muntanyenca de Syrtis Major i la zona polar gelada han estat visibles.

Finalment el planeta Venus serà observable altra vegada. Ara, però, caldrà buscar-lo cap a l’est poc abans de l’eixida del Sol. El planeta germà de la Terra es troba ara mateix situat a la part dreta (occidental) de la seua òrbita respecte del Sol i, per tant, es podrà veure durant una mitja hora abans que la lluïssor del nou dia la torne invisible. La matinada del 6 de novembre, cap a les 6:30, una lluna minvant ben fina se situarà sobre la constel·lació de la Verge, fent companyia a Venus i a la brillant estrella Spica. Un bonic trio que mereix una foto. Serà uns dies després, en la matinada del 14, quan Venus, a causa del seu moviment orbital, arribarà a “tocar” (0,2º) aquest brillant estel.

No hem d’oblidar tampoc que novembre és el mes de les pluges d’estels. Els Tàurids del Sud seran visibles la nit del 5 de novembre mentre que els Tàurids del Nord ho seran la nit del 12. Tanmateix la pluja més important serà la dels Leònids que podrem observar la nit del 17 al 18 de novembre. Aquests dies la Terra travessa l’òrbita del cometa 55P/Tempel-Tuttle i, en el trànsit, recull els seus residus que cauen a la Terra fent espectaculars llums en cremar-se en l’alta atmosfera. Com que els petits trossos del cometa impacten l’atmosfera del nostre planeta en la zona de la constel·lació de Leo, la pluja rep el nom de Leònids. Encara que el màxim de l’activitat dels Leònids serà la nit del 17 a 18 de novembre  sempre se’n podran veure unes nits abans i després. Ara, això sí, ens hem de desplaçar lluny de la contaminació lumínica de les ciutats i buscar un indret ben fosc per gaudir plenament del fenomen.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Tardor a València. Plaça de la Mare de Déu. 5 d’octubre 2018. Enric Marco.
2-5. De l’Stellarium.

Ja tenim pluges abundants al nostre país, pluges que són benvingudes però que ens impediran, durant els primers dies de desembre, gaudir de les constel·lacions més vistoses de la tardor i l’hivern, Orió, Taure, Auriga i els Bessons.

Guadir al cel de les constel·lacions de la saga d’Orió és un espectacle que no s’ha de perdre. Orió mateix se’l veu grandiós en eixir per l’est per damunt de les cases.

I que podem dir dels planetes?

Durant dues hores després de la posta del Sol, cap a l’oest, Mart serà encara visible al cel del capvespre. El planeta roig continua la seua carrera desenfrenada cap a l’est, com fugint del Sol i per això durant aquest mes conservarà l’altura cada dia mentre passarà des de la constel·lació de Sagitari a Capricorn. Mart és, ara mateix, molt poc brillant a causa de la seua distància a la Terra. Per això la seua observació amb el telescopi no serà gens espectacular. Només podrem distingir la seua forma circular, el seu disc, però sense distingir cap tret físic rellevant. Per descobrir-lo al cel, res millor que esperar els dies 24 i 25 de desembre quan un fi tall de lluna es situarà al seu costat.

Venus començarà a ser visible per l’horitzó oest, poc després de la posta de Sol a partir de la segona quinzena del mes. També, a partir del dia de Nadal, començarà a veure’s el fugisser Mercuri molt prop de Venus. Tots dos junts es veuran cada vegada millor ja que aniran guanyant en altura de dia en dia, al mateix temps que aniran acostant-se entre ells cada vegada més. Ja serà el 10 de gener quan la seua separació siga mínima, 37 minuts d’arc, una mica més que un diàmetre lunar.

Per fi Júpiter ja es podrà veure en la primera part de la nit. Si bé a principis de desembre eixirà per l’est cap a les 11 de la nit, a finals d’any ja el podreu veure a partir de les 9. Serà, per tant, fàcilment assequible per a observar-lo durant les festes de Nadal. La nit de l’11 a l’12 de desembre una lluna minvant se situarà als peus del planeta. Bon indicador per trobar-lo sense dubtes.

I per arrodonir el menú astronòmic, aquest any la pluja d’estels de les Gemínides pot ser molt interessant. S’espera que els seus meteors siguen visibles durant la nit del dissabte 13 al diumenge 14.  Poden arribar a veure’s fins a 120 meteors/hora encara que l’eixida de la Lluna minvant cap a la matinada reduirà molt la visibilitat. Així que caldrà buscar-los en les primeres hores de la nit.

I on està el radiant? Com el seu nom indica, els meteors semblaran eixir d’un punt molt pròxim a l’estrella Castor, de la constel·lació de Geminis o del Bessons., just al costat d’Orió. Aquesta és una pluja moderna. La primera vegada que s’observà va ser durant la Guerra Civil americana, l’any 1862 i l’objecte origen d’aquesta pluja no està molt clar encara que sembla estar associada a l’asteroide Phaeton, com vaig explicar fa uns anys. És Phaeton un antic cometa? Siga com siga, abrigueu-vos bé, busqueu un lloc fosc ben lliure d’obstacles cap a l’est i espereu.

Finalment cal recordar que el 22 de desembre a les 00:03 el Sol assolirà el seu punt més baix en el cel. Serà el moment d’entrada en l’hivern, el que anomenem solstici d’hivern.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de desembre de 2014, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge: De Geminid Meteor Shower Peaks, Texas University

Guarde’s els seus desitjos per a aquesta nit, perquè es va a fartar de demanar coses al cel. La NASA estima que la pluja de meteors de les Dracònides d’avui siga una tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora.

RAFEL MONTANER, Levante, 7 d’octubre 2011

Aquesta nit l’espectacle estarà en el cel. Aqueixos focs artificials celestes que són les estrelles fugaces donaran la campanada aquest dissabte 8 d’octubre, ja que els astrònoms estimen que les Dracònides d’enguany més que una pluja de meteors seran una autèntica tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora. Aquest esdeveniment sensacional, si els núvols no ho oculten, serà visible en tota Espanya entre les 18.00 i les 23.00 hores.

“Les Dracònides, a diferència de les Persèides d’estiu o les Leònides de novembre, solen passar desapercebudes, però enguany tots els experts coincideixen que van a ser fora del normal“, destaca Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Així, l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) de Barcelona -centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)-, esperen més de 500 estrelles fugaces per hora, pronòstic que la NASA eleva “fins a 750 per hora“, segons relata Bill Cooke, cap de l’Oficina de Meteoroides de l’agència espacial nord-americana.

Des de la Xarxa Espanyola d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits (SPMN) que coordina l’astrofísic valencià Josep Maria Trigo, investigador de l’ICE, expliquen que les pluges de meteors reben el nom de la constel·lació de la qual les veiem sorgir. “Fruit de la perspectiva en la qual contemplem l’ablació de les partícules a l’entrar en l’atmosfera, semblen procedir d’una regió del cel denominada radiant“, apunta. Les Dracònides, produïdes pel cometa 21P/Giacobini-Zinner, posseeixen una geometria orbital que les fa
procedir de la constel·lació del Drac.

La nit del 8 al 9 d’octubre és el moment en el qual la Terra estarà més prop de l’òrbita del citat cometa, i per tant creuarà les cortines de partícules o eixams meteòrics que aquest deixa al seu pas. Aquestes partícules, la grandària de les quals va des de poques micres fins a diversos centímetres, són les quals generen les pluges de meteors al travessar l’atmosfera terrestre.

La gran velocitat a la qual entren, les Dracònides ho fan a 75.600 km/h, fa que aquestes partícules es desintegren pel frec de la superfície del meteoroide amb els gasos de l’atmosfera, deixant el rastre lluminós que caracteritza a les estrelles fugaces.

Una peculiaritat que afig espectacularitat a les Dracònides, anota Marco en el seu bloc Pols d’Estels, és que són “molt lentes. Xoquen contra l’atmosfera a uns 20 km/s, mentre que les Persèides ho fan a 70 km/s. Amb el que tindrem temps de veure-les quan algú diga ‘per allí va una…”

Els eixams meteòrics es generen quan l’òrbita dels cometes arriba al periheli, la seua distància més pròxima al Sol. En “estar compostos de gel, matèria orgànica i menuts agregats minerals“, quan passen prop de l’astre rei, part d’aqueix gel es fon. La sublimació del gel, el pas de l’estat sòlid al de vapor, fa que “la pressió dels gasos sobre els grans minerals” arrenque “partícules amb suficient energia com per a vèncer el feble camp gravitatori del cometa”, detallen des de l’ICE.

El 21P/Giacobini-Zinner, descobert en 1900 i amb un nucli de dos quilòmetres de diàmetre, té la particularitat que solament tarda 6,62 anys a donar la volta al Sol, amb la qual cosa ha passat múltiples vegades pel periheli en l’últim segle, deixant diverses cortines de partícules o “dust trails” (deixants de pols). Els experts esperen que demà torne a trobar-se amb els deixants que va deixar en 1900 i 1907, que són les mateixes que en 1933 i 1946 van provocar unes espectaculars tempestes de meteoros de 10.000 estrelles fugaces per hora, fins a tres per segon.

Aquesta vegada tindrem sort i si els núvols no ho impedeixen, la nit del dissabte 8 d’octubre pot ser espectacular. Només us caldrà aixecar el cap i, ben situats en un lloc fosc, esperar veure com els residus del cometa 21P/Giacobini-Zinner, van caient sobre els nostres caps.

I és que la nit del dissabte 8 d’octubre i a una hora ben còmoda entre les 21 h i les 24h, la Terra travessarà els rastres o corrents de material que el cometa ha anat deixant en la seua òrbita al voltant del Sol.

Així que, si tot va bé, assistirem a una veritable tempesta de meteors de les Dracònides. La pluja d’estels provindrà del cap de la constel·lació del Drac situada en la part nord-oest del cel i ben a la vora de l’estrella polar. L’altura del radiant estarà ben alt i per tant serà ben visible.

La pluja té un màxim previst de 600 estels fugaços cada hora i, fins i tot, alguns experts parlen que potser s’arribe als 1000 meteors a l’hora. Això és realment una tempesta i no com les visions de les últimes pluges d’estels de les Persèides o Leònides.

Tempestes d’aquesta mena i molt superiors fins i tot, ja s’han vist algunes vegades. Els anys 1933 i 1946 es calcula que la seua activitat arribà a les 6000 dracònides per hora. Aquesta any no se’n preveu tantes però això no se sap mai del cert.  La Terra travessarà un primer núvol de partícules cometàries cap a les 20h (hora local) que no es podrà veure ja que encara serà de dia. Però cap a les 23h (hora local) tindrem més sort ja que serà negra nit.

Una peculiaritat de les Dracònides és que són molt lentes. Xoquen contra l’alta atmosfera a uns 20 km/s, mentre que els meteors de les Persèides o Leònides ho fan a 70 km/s. És per això que aquesta vegada si que tindrem temps veure-les quan girem el cap quan algú ens diga: per allí va una….

Per a fotografiar-les és molt fàcil. No cal tenir cap telescopi. Només una càmera montada sobre un bon trípode i el seu objectiu obert durant un temps, encarat cap al nord-oest, esperant caçar algunes dracònides. Cal tenir en compte, però, que hi haurà una Lluna quasi plena. El cel no serà molt fosc i per tant el fons de la fotografia es farà blanc amb pocs segons d’exposició. Si tanquem molt el diafragma ens perdrem les dracònides més tènues. Només hi ha una solució: fer moltes fotos amb temps inferiors a 30 segons amb el diafragma obert al màxim. No useu teleobjectiu, l’objectiu normal de 50 mm és suficient però encara serà millor usar objectius de camps més grans. Proveu i ja em direu. I a més a més si feu fotos als meteors podeu fins i tot guanyar un premi.

La web científica Recerca en Acció explica tot allò que cal saber per a observar i interpretar el fenomen.

En el seu projecte Tempesta de Meteors trobareu informació sobre les tempestes de meteors, i molt especialment sobre la tasca dels investigadors que s’hi dediquen professionalment.

La informació del projecte és a càrrec dels científics de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC) i del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontseré (LEGEF-IEC), que coordinen la Xarxa d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits.

Vídeo inserit: Es tracta d’una adaptació del DVD  de Pablo Biazzi, José V. Casado, Jordi Llorca i Josep M. Trigo publicat al llibre “El Sistema Solar: nuestro pequeño rincón en la Vía Láctea“, de Jordi Llorca i Josep M. Trigo, publicat a la col·lecció Educació de la Universitat Jaume I. De fet, aquest llibre va rebre el premi al millor llibre publicat per Editorials Universitàries l’any 2005.

Informació del butlletí d’octubre de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i del projecte Tempesta de Meteors de Recerca en Acció.

Aquell dia la Terra i els seus habitants van tindre molta sort.Un cos rocós d’uns 40 metres de diàmetre va xocar contra el  nostre planeta en les inaccessibles i, per sort, deshabitades terres de Sibèria.

Milers de quilòmetres quadrats i milions d’arbres foren arrasats.

Ara acaba de complir-se un segle des de l’esdeveniment còsmic més important que ha sofert la Terra en temps històrics conegut com l’impacte de Tungunska.

Segueix …

Són les 7:17 del matí del 30 de juny de 1908. Un home seu tranquil al porxo de casa seua a Vanavara, Sibèria. Ell encara no ho sap però serà el principal testimoni d’un esdeveniment còsmic. De sobte una enorme explosió al cel, a uns 80 km més enllà, el llença cap enrere amb una intensa ona de calor que li crema la camisa.

Aquest impacte del petit meteoroide contra la Terra és l’únic del qual es van poder recollir testimonis de primera ma. De fet, la primera expedició científica que l’estudià no hi arribà fins 1927. La primera dècada del segle XX a Rússia va ser tot menys tranquil·la. Les revoltes, manifestacions, la Primera Guerra Mundial, els fets d’octubre de 1917, la formació de la Unió Soviètica i la guerra civil després no van ajudar gaire per a la investigació de l’impacte.

L’any 1921, Leonid Kulik, el cap de la col·lecció de meteorits del museu de Sant Petersburg, va dur una expedició a Tungunska que va fracassar per les dures condicions atmosfèriques.

Fins 1927 Kulik no aconseguí arribar al punt central de l’impacte. Els habitants no volien parlar-ne al principi ja que creien que havia estat una visita del seu déu Ogdy.

No calia tampoc de moment. Milions d’arbres estaven cremats i situats de manera radial. De manera natural apuntaven al centre de l’explosió. Curiosament al centre els arbres estaven drets, sense branques ni fulles, tal con posts telefonics. Aquesta curiosa diferència entre els extrems i el centre de l’explosió es causada per l’enorme ona de xoc que arranca les branques dels arbres centrals deixant els trons pelats. Això mateix es va poder veure a l’explosió nuclear d’Hiroshima.

Però no s’observà cap cràter. Això desconcertà de moment els investigadors.

Finalment Kulik aconseguí fer parlar els testimonis. El més interessant va ser l’home llençat cap arrere i cremat.

“De sobte en el cel nord… el cel es va partir en dues parts i allà dalt del bosc la part nord del cel aparegué coberta amb foc… En aquest moment va haver un bang en el cel i un gran espetec … Aquest va ser seguit per un soroll com pedres caient del cel o com pistoles disparant. La terra tremolà”

L’explosió no va ser només un fenomen local. L’impacte es registrà a sismògrafs a Anglaterra. Es formaren densos núvols sobre la regió que a la nit reflectien la llum del Sol quan estava sota l’horitzó. Es conta que la gent a Àsia podia llegir el diari a la mitjanit fora de casa. Milers d’animals moriren en l’impacte però sembla que cap persona resultà morta.

Els científics han estat 100 anys avançant teories per explicar l’esdeveniment.

Don Yeomans, de la Oficina d’Objectes Pròxims a la Terra, del Jet Propulsion Laboratory de la NASA diu que “La teoria generalment acceptada és que el matí del 30 de juny de 1908 una gran roca d’uns 40 metres entrà a l’atmosfera terrestre i explotà al cel“.

S’estima que el petit asteroide entrà a l’atmosfera a una velocitat d’uns 18000 quilòmetres per hora. La fricció elevà la temperatura al voltant de l’objecte fins a 25000 graus. Finalment a les 7:17 a una altura d’uns 10000 metres la pressió i temperatura fragmentaren l’objecte i el destruïren. Tanmateix l’ona de pressió continuà fins a terra deixant una energia equivalent a 185 bombes d’Hiroshima (veieu les simulacions de l’event).

Aquesta és la raó que no s’hi observara cap cràter. L’asteroide es va consumir en l’explosió.

Yeomans ha estimat que un objecte com el de Tunguska pot impactar contra la Terra cada 300 anys. Tanmateix no cal desvelar-se per això. Pot ser demà o d’ací a 1000 anys. Només és una estadística.

Aquell dia la gent va dir uf. Que hagués passat si hagués caigut al mig de la vella Europa o al mig del mar. Milers de persones hagueren mort o bé cremades o ofegades per l’immens tsunami.

Article basat en 100 Years of Space Rock: The Tunguska Impact.

Foto: Fotos com aquesta, presa per l’expedició de Leonid Kulik el 1930, mostra la caiguda radial dels arbres.

El passat dimecres 13 d’abril 2005, cap a les 7:10 del matí, un objecte lluminós creuà el cel del País Valencià. Fou observat per centenars de persones des d’Alacant fins a Barcelona. L’observació per tanta gent en una àrea tan gran ens fa pensar en un objecte extraterrestre creuant l’atmosfera a gran altura.

La seua gran lluminositat amb una cua, deien, de color verd, s’ha d’associar a un bòlid, un meteor d’una grandària entre uns centímetres fins a alguns metres, provenint de col·lisions entre cossos més grans del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter, de restes de cometes o fins i tot de material expulsat de planetes rocosos. La pàgina de la Xarxa d’Investigació sobre bòlids i meteorits dóna molts detalls sobre les característiques d’aquests objectes, mètodes de detecció, observacions, etc…

El propòsit d’aquesta nota no és incidir en el coneixement d’aquests interessants objectes, el qual es pot adquirir a la web de Nine Planets, per exemple, sinó més bé en el tractament informatiu que se n’ha fet.

Molt sovint en parlar de temes de ciència als mitjans de comunicació, una persona de cultura mitjana no entén res. Es diuen mitges veritats, es vol resumir tot un esdeveniment en una única frase o es busca un titular fàcil i, sobre tot impactant, per incitar a llegir l’article o escoltar la notícia. És veritat que hi ha casos notables del contrari, com per exemple, els diaris La Vanguardia o El Pais. Però, fins i tot, també de vegades, posen el peu a la galleda com, per exemple, quan El Pais anomenà astròlegs als astrònoms espanyols en el setmanal de diumenge fa unes poques setmanes.

El diari gratuit Metro, per exemple, és un cas sagnant. El titular de la notícia diu el dia 14 d’abril 2005: Decenas de personas avistan un asteroide sobre la Comunidad. A banda de no saber de quina comunitat estan parlant (de la de veïns, de propietaris, de regants, valenciana… ?),  ens fan saber que s’ha observat un asteroide. Ja és grossa la cosa!

El primer asteroide Ceres, va ser descobert per Giuseppe Piazzi, l’1 de gener de 1801. Aquest objecte de 466 quilòmetres de diàmetre es va observar amb telescopi. Està situat entre les òrbites de Mart i Jú>piter.  Altres objectes d’aquests tipus passen més prop de la Terra. Són els NEO (Near Earth Objects) i alguns d’ells són potencialment perillosos per a la Terra per perill d’impacte. Però cap d’ells s’observa sense ajuda òptica.

També s’afirma que l’objecte anava a 70 km/s. És veritat que podria anar a aquesta velocitat però afirmar-ho tan exactament és una imprudència. La forquilla de velocitats està entre els 11,2 i els 72 km/s.

El cas més flagant d’aquest assumpte és l’agencia EFE, d’on beuen altres mitjans de comunicació. Afirmaven que l’objecte tenia exactament 1 cm. Com podien saber la grandària d’un objecte que s’ha cremat a uns 80 km d’alçada amb tanta precisió? Consultades les fonts originals de la informació em confirmen el que pensava. L’objecte hauria de tenir, com és habitual, uns centímetres. Doncs bé, aquests centímetres s’havien convertit en 1 centímetre exactament. Molts altres mitjans reproduïren acríticament aquesta dada.

La prudència habitual en ciència passada per la mola del molí del periodisme ràpid dóna aquests resultats espectaculars.

Crec, que ja és hora que els periòdics tinguen cura de la informació que donen sobre ciència al mateix nivell que donen la informació econòmica o, demane massa, la informació esportiva. Aquesta ciència que es fa majoritàriament en centres públics pagats pels impostos de tota la ciutadania. Com poden els ciutadans saber el que fan els seus científics si no els ho conten o els ho conten malament?

(Fotografia d’un bòlid. Crèdit: Sirko Molau, IMO, Archenhold-Sternwarte,  Imatge Astronòmica del Dia, 26 febrer 1996 )