ALBERT CORTES MONSERRAT

El que ha estat líder de la formació republicana entre 1996 a 2008, i vicepresident del govern català fins esgotar la legislatura de l’últim tripartit, anuncia que marxa d’Esquerra, diu que per no interferir en el procés congressual, traient pit pel seus resultats anteriors, i rebutjant qualsevol responsabilitat per l’enfonsament d’aquest partit, que diu sentir-se allunyat.  Mentrestant el partit lamenta la decisió, i els que porten les regnes sembla que volen fer una renovació sense renovar les persones, amb l’enesima giragonsa d’aquests personatges mediocres.

Des de dins el partit, segueixen creient en fer compatible la renovació i l’experiència, sense anar més lluny cada cop sembla mes probable la candidatura de Joan Ridao a la presidència, amb un projecte socialdemòcrata, de centre esquerra i alhora independentista. Per la seva banda, Carod abandona el partit amb una carta de comiat on diu que feia mesos s’havia distanciat, i no volia interferir en les eleccions municipals i a la Generalitat, i tampoc en el Congrés, ara deixa clar que vol seguir treballant en una esquerra nacional i plural, de fet el 10 de juny participarà en un col·loqui d’àpats federals organitzat per una plataforma de suport de Maragall, i donat les bones relacions amb els socialistes al govern, les especulacions estan servides. En tot moment es vanta dels millors resultats  del partit amb ell, i s’aparta de qualsevol responsabilitat a la crisi dels republicans, i apunta els actuals dirigents com a responsables de tot.

Realment, aquesta formació amb una part important de responsabilitat política en el mon de l’independentisme, segueix patint l’autisme dels seus dirigents, que sembla viuen aïllats en la seva bombolla, i no volent baixar dels núvols, les patacades electorals que han deixat la formació sota mínims, no sembla afectar persones com el secretari general Ridao, que segueix insistint amb l’efecte ideològic de l’esquerra, fins hi tot proposant coalicions per les eleccions espanyoles amb Iniciativa esperpèntiques, i deixant amb un segon pla la reivindicació de l’estat propi, prioritzant ser govern quan i com sigui, i amb qui sigui, i insisteixen amb una renovació que l’encapçalin les mateixes persones, que sense cap autocrítica han portat la formació a la crisi actual, es d’una ceguesa i misèria difícil de definir, faltava la traca final, amb una de les patums d’aquest partit,  que ara estripa el carnet sempre posant el seu currículum veritable, i els seus grans resultats damunt la taula, tot hi que no diu amb quin discurs, amb quina campanya i amb quins objectius, em sembla molt diferents als actuals, i que van engrescar molta gent amb un projecte fresc i directe combinat amb les dosis de líder i gran oratòria del personatge, però la segona part es el canvi a partir de la negociació de l’Estatut, i posteriorment la signatura del segon tripartit amb l’únic objectiu del poder pel poder, i la submissió com a companya de viatge, que el van acompanyar fins l’últim dia com a vicepresident, i ara pregonant aquesta esquerra unida  en un gran projecte, que poc te a veure amb l’objectiu de la independència.  Fa gracia sentir un líder traient-se les puces i responsabilitats de sobre, quan ell era al capdavant, i donat tota la responsabilitat a la direcció actual que simplement ha seguit el seu llegat, es d’un cinisme fora de sèrie.  Una sortida poc elegant quan ja restava apartat, i les seves possibilitats eren minses de tornar a la primera línia, curiosament la seva amistat amb el partit socialista ha despertat tot tipus de comentaris, i podria provocar la darrera sorpresa del personatge.

Voldria saber que en queda d’aquell conseller en cap que va anar a parlar amb ETA, com qualsevol dirigent d’un estat normal amb tota la dignitat, crec que ben poca cosa, els atacs van ser molt durs, però els principis no poden perdre’s. El que podia ser el gran líder que portes aquest país a l’estat propi, esta acabant sent una caricatura de si mateix.  Una vertadera llàstima, però es el país que tenim.