ALBERT CORTES MONSERRAT

Cal destacar, que cal ser molt miserable, quan circumstàncies com la repressió espanyola contra Catalunya es aprofitada pels nostres representants per intentar treure rèdit de partit i de pas validar la mateixa repressió i els seus metodes.

Tenim ara un clar exemple del que explicava, com cal dir que en podríem trobar molts d’altres. El cas es que l’Audiència Nacional Espanyola ens diu que els CDR acusats a l’Operació Judes tenen dret a reclamar en el judici als membres de la Guàrdia Civil que els van investigar i que no hi ha cap fet delictiu concret que centri la investigació, es a dir que no hi hauria cas. Tots van ser acusats de pertinència a organitzacio Terrorista i tinença d’explosius, quan res de tot això era veritat. Evidentment els mitjans espanyols van fer la feina bruta d’escampar el relat, però també recordo en Joan Tardà declarar “A Catalunya no hi ha violència, però si hi ha set bojos que els posin a la presí i els jutgin”.

Com deia cal ser molt miserable per col·laborar i alimentar aquest relat de la por d’Espanya contra l’independentisme, basat en atemorir la població i instaurar el relat de que l’Estat de dret ha canviat i qualsevol moviment innocent pot ser càstigat durament amb tota la legalitat i el pes de la llei espanyol. De fet es la repressió de manual que qualsevol Estat poc democràtic com Espanya utilitza pel seu control. El cas dels CDR basat en investigacions de les forces policials espanyoles son esperpèntics, ja que tots sabem pels judicis dels presos polítics com han anat aquests informes que l’Estat els hi dona una validesa que no haurien evidentment de tenir ja que son de part. Acusacions de terrorisme i d’explosius que mai es van trobar, perquè senzillament no existien. El més trist d’això com deia es com alguns avalen aquesta manera de fer i aquesta repressió com en Tardà.

De fet, era evident que pel context i pel que vam anar saben posteriorment, i sobretot per qui acusava i a qui, es podia deduir que com a mínim tenia moltes possibilitat de ser un nou muntatge i en qualsevol cas la pressumpció d’innocència hauria de ser sagrada cosa que en Tardà va obviar i d’alguna manera avalar amb la seva frase. Ara tocaria disculpes i dir que tot havia estat una errada, però com sabem no ho farà, no ho fa ningú. Els grans titulars queden i posteriorment si la realitat va en sentit contrari no te els mateixos titulars i així sempre queda alguna cosa d’un sistema que permet que personatges com aquests avalin relats miserables.

Tocaria demanar perdó.