ALBERT CORTES MONSERRAT

Em els darrers baròmetres politics catalans, la opció independentista sumant els partidaris de l’Estat propi i els de l’Estat federal ha arribat a un 57%, al mateix temps a l’Estat espanyol el baròmetre del CIS, els que volen el regim autonòmic actual sumats als que volen un augment del centralisme, arriben al 69%, cosa que posa em pols oposats les dues sensibilitats. Tanmateix a casa nostra personatges com em Joan Ferran, o el mateix Artur Mas, segueixen negant la evidencia, i inventant totes les excuses possibles per no apostar pel que el sentit comú ens obligaria a fer.

Quan una corda es tiba, normalment s’acaba trencant en dos, i en aquests moments les postures a l’Estat espanyol i al Principat cada cop estan més allunyades, per exemple una dada de l’estat espanyol es la del 69% que vol mantenir o invertir la descentralització, entre els quals un 15%, que voldria anul·lar les autonomies existents. Respecte els líders politics trobem en Duran i Lleida en primera posició, i la Rosa Diez amb el seu partit xenòfob de UPyD en segona posició, realment poca cosa cal comentar. Aquí trobem en Joan Ferran titllant de pocavergonyes les veus convergents, que neguen els informes de l’agència tributaria, que constaten que el Palau de la Musica servia per ocultar un suposat desviament del 4% d’obres adjudicades a Ferrovial cap CIU, i diu que en un país normal Mas i Puig ja haurien dimitit automàticament, ja que això es delicte. Pel que fa a Mas, ens diu que si Catalunya vol la independència s’haurà de negociar amb l’Estat, i diu que la prioritat es el concert econòmic, i ha posat exemple del Quebec,  parla de no fracturar la societat.

Realment es donen tots els condicionants per arribar al final d’aquesta relació, uns volen negre i altres blanc, no hi ha matisos, com tampoc hi ha mitjos estats, per tant el seny i la responsabilitat ens ha de portar cap al trencament de dos mons irreconciliables, i que no volen canviar, al contrari, i com es veu a l’enquesta les postures son cada cop més allunyades i fixades. Respecte els líders que valoren els espanyols, no cal dir gaire cosa, el català submís que es fa perdonar pel seu origen, i la ultra Rosa Diez, tot un exemple dels nivells democràtics de l’estat espanyol, que fan vertadera por. Pel que fa en Joan Ferran, i la seva presa per demanar dimissions i parlar de països normals, diria que s’oblida dels casos de corrupció del seu partit, i la tendència natural que aquí mai ja cap dimissió, com a mínim dels responsable, li podria recordar el cas de l’alcalde Hereu i el seu  frau de consulta, suposo que no en parlarà. Respecte el país normal, ell sap prou be que no ho es, ja que això no es un estat, i es un territori que accepta humiliació rere humiliació, i fins hi tot gent com ell insisteixen en aquest projecte espanyol mort i enterrat per damunt de qualsevol cosa, aquests conceptes de normalitat moltes vegades fan gracia per no plorar. En Mas segueix vivint en el seu mon de fantasia, i ara ens diu que s’hauria de negociar la independència amb l’estat, posant l’exemple de Quebec.  Caldria recordar que Canada no es l’estat espanyol, i que les independències es proclamen i no es demanen, com han fet la majoria d’estats mundials. Insisteix amb el concert econòmic, quan ens acaben de retallar el finançament estatutari, i ens diuen que es el màxim a oferir. Ja n’hi ha prou d’immaduresa i de pensar que som estúpids, amb la bestiesa aquesta del Concert Econòmic, que digui clar que no es veu capaç de liderar l’aposta per la nostra llibertat, i que deixi de fer el ridícul d’aquesta manera.

Fa molta gracia quan diu que som mig i mig a la població, i insisteix amb un risc de fractura, que curiosament nomes es produeix si som un estat, però si estem sota el jou espanyol, seguim sent mig i mig i no es produeix, recorda aquelles persones que diuen son igual espanyols que catalans, però curiosament sempre en aquest ordre, i mai amb el poder pels segons, i obediència pels primers.

En definitiva, es la falsa hipocresia barata que hem de suportar dia si i dia també.