Altres prohoms ho van entendre fa molts anys, i encara amb molts menys recursos, i van fer del seu treball un signe inequívoc de la qualitat amb la qual enfocaven l’horitzó professional de les seues vides: Coromines, Alcover, Moll, Valor, Pla, Fuster, Raimon, Ovidi, Llach, Fabra, Espriu, Mar, Simó, fins i tot periodistes de la mateixa Corporació de dalt, de la primera època, naturalment.
El salt, ara, ha d?ésser de debò, sense escatimar qualitat, ni cap indret de la nostra geografia, per poc significatiu que us semble: el racó més amagat, amb tot de fonètiques i parlars, amb un aplec de periodistes d?arreu, que n?hi ha i de bons, amb actors de baix i de dalt i illencs per a les sèries de producció pròpia, de l?interior i del litoral, amb tot d?empreses que voldrien aquest producte per anunciar-s’hi, invertint-hi, convertint el mitjà televisiu català en un model de referència, ho torne a dir, europeu, enveja dels mitjans de ponent espanyols, i encara fotent-los allà on més mal els fa: en la qualitat d?allò que fem, amb el senderi del que som capaços i la força de l’enginy, que és la de les idees.
Potser la història, i la pressió a la qual hem estat sotmesos tant anys, ha fet dels nostres productes una marca, i la TV dels primers anys bé que apuntava en aquest sentit. Ser valencians, o illencs, o nordcatalans, és la nostra manera de ser catalans (no ho dic jo), i només que caldria una mica de coratge per convertir TV3 en una referència indiscutible més enllà fins i tot del mateix mitjà, ara que les comunicacions són en un període de canvi brutal: veieu sinó el model d?appleTV, el joc que aporten els postcats, i on apunta el futur.
Els recursos els tenim, de materials i d?humans, tenim les idees, tenim els continguts, tan sòlids com us pugueu pensar, tenim el territori i deu-dotze milions de potencials clients amb ganes de rebre allò que mereixen, més enllà fins i tot de les audiències, que en tot cas ja vindrien soles. Només ens cal la voluntat d?anar-hi més lluny del nostre nas, tots plegats.
Però els valencians tenim la copa de l?Amèrica. Som els millors a fer festes i focs que duren dies i setmanes senceres. Som molt moderns, amb tot de milions invertits perquè els senyorets tinguen AVE, parc temàtic i camp de golf. I tenim la marededéu que ens protegeix. Per bé que aquell dia de la línia 1 del Metro ?ella? pesava taronja, i el primer que estiga lliure de pena que cante foc al pp.
No us queixeu, els valencians, malgrat que els set cèntims per quilo no són un excés, que menys se?n trau d?una pedra, afirma el president de l?AVA (associació valenciana d?agricultors de dretes). La culpa és de Madrid que no ens deixa regar! La culpa és de l?Ebre, que no es va deviar quan tocava fa milions d?anys! La culpa és de Joan Fuster, per català.
?Llauradors, més rucs i ens albarden! No podem, que no podem queixar-nos: hi ha la fallera major que plora, el casal ple, el tendal al carrer, les taronges que vénen soles amb vaixell, tenim el sant Crist de Fontestat i un estol de barquetes trescant l?horitzó mediterrani, el port ple de taronges del Marroc, i na Rita amb un got de MinutMaid? Què més volem, els llauradors?
Orange!, Orange! publiciten ara a TV, i l?últim mohicà, irreverent i segur que de Llíria, es pensa que ha arribat un profeta per comprar-los les misèries.
Som llauradors, som estranys a casa, forasters de la terra, estrangers a la ciutat, extraterrestres, si molt ens apureu, del camp de Mart. No debades ens emborratxem a la salut de ?com la terreta valenciana no n?hi cap al món.? Final de l?oració.