ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest dissabte a Barcelona, aquest grup amb suport d’altres entitats cíviques de caire clarament feixista i xenòfob contra tot el que sigui la identitat catalana, com Foro de Ermua o Convivència Cívica Catalana, han reclamat què es compleixi les sentencies en matèria d’educació pel que fa al tema de la llengua castellana, amb un escàs èxit de gent.

El periodista Juan Carlos Girauta, conegut per les seves aparicions televisives i sempre relacionat amb la dreta mes rància espanyola,  ha llegit el manifest i ha acusat al President Montilla de no complir, i ha sentenciat que en “aquest país la democràcia i les llibertats individuals son vulnerades pels poders públics sense conseqüències”, ha demanat que es compleixi la llei, i ha qüestionat la Catalunya somiada per alguns d’una sola llengua.

Al final gent com Albert Rivera, Francisco Caja o Francesc de Carreras, tots coneguts per la seva militància nacional espanyola, han donat suport al manifest, i han reclamat la casella en les preinscripcions escolars per demanar els estudis en castellà.

Se’ns dubte aquest partit, i les seves companyies primer podien causar indignació pel seu deliri contra la llengua catalana i una suposada persecució del castellà, però ara ja han passat a la categoria de frikies, el poder de convocatòria es mínim, i les seves reclamacions sense cap fonament i contra tota lògica.  Quant la Unió Europea ha alabat en mes d’una ocasió la immersió lingüística a Catalunya com exemple a seguir, aquests senyors segueixen amb la seva vena als ulls, i reclamant coses absurdes.

Parlen de complir les lleis, encara es l’hora que els senti dir perquè l’Estat Espanyol no compleix la llei orgànica fonamental de Catalunya, què es L’estatut i la deixa com a paper mullat sense cap valor, i on desprès de 3 anys no li dona la gana de acatar els seus articles, també ens parlen de la Catalunya somiada en una sola llengua, suposo què aquest es el somni que persegueixen una sola que es el castellà, i arraconar el català en un lloc folklòric, ja què no esmenten que en la majoria d’àmbits aquest es el idioma maltractat, i posen en un mateix nivell els dos quan saben perfectament que un es protegit per un estat, i l’altre es obviat pel mateix estat, sense tenir en compte què un es el propi del territori i l’altra no, per molt que molta immigració castellana individualment el tingues com a propi, però això en cap territori del món fa canviar la llengua pròpia del país en qüestió.

Crec que son un reducte que no paren de fer el ridícul, com el reportatges que de tant en tant TeleMadrid ens ofereix per cantar les molèsties que ocasiona la llengua catalana pel turisme o per qualsevol cosa a la vida.

La meva opinió es que son un grup a desaparèixer del Parlament, ja que no son dignes de utilitzar aquests llocs per  predicar el seu hooliganisme espanyolista, intentant fer d’una mentida, una causa única per mantenir un partit polític, i tot revestit d’una falsa modernitat.

Ahir el govern espanyol va donar per fet que el finançament al no haver acord encara, i l’inici de la campanya per les eleccions basques i gallegues què evidentment son molt més importants que l’ofec econòmic que viu Catalunya, és seguirà negociant, i s’ajorna fins al març o abril on segurament coincidirà amb la sentencia del Tribunal Constitucional.

Donat la manca d’acord entre d’altres coses per la suposada fermesa catalana, i per altres discrepàncies com Extremadura què pràcticament no vol ni que es parli amb Catalunya, ja què com a comunitat de segona categoria tant sols te dret a callar i pagar, tot plegat força lamentable.

La imatge d’en Zapatero, i el seu govern a Catalunya crec que no pot ser pitjor, i ho confirma ara amb la prioritat d’aquestes eleccions davant el model urgent de finançament que desprès de 6 mesos de retard respecte la data de l’Estatut, i múltiples dates límit totes elles incomplertes, la ultima el 13 de febrer marcada per ell mateix, i on pensava vendre l’acord no per benefici dels territoris sinó com a munició electoral a Galícia i el País Basc, davant la impossibilitat de fer-ho, s’arxiva en el fons de l’armari, i un cop pasades les conteses electorals, seguim amb el tema, mes cinisme impossible, per vergonya sobretot dels seus votants catalans, què espero prenguin nota per arraconar-lo  definitivament a un paper testimonial, com ho es ara el PP a Catalunya.

De la Vega va admetre un cert retard respecte al termini estatutari, i què falten uns serrells per tancar, aquesta senyora experta en demagògia sap perfectament que el model que ofereix en Solbes s’assembla ben poc al que marca el text estatutari, què recordo en qualsevol estat normal simplement s’hauria de complir, i mentrestant el PSOE-C es fa el gallet amb la seva falsa fermesa que tant sols espera el moment per dir el si i vendre el meravellós acord a preu de saldo, i Esquerra, ara convertida en patrocinadora de la candidatura olímpica de Madrid, qui els ha vist i qui els veu, segueix venent la seva presencia al govern per mantenir la fermesa actual.

Pels volts del mes d’abril la sentencia del tribunal de la inquisició espanyol caurà com una llosa sobre el paper mullat anomenat Estatut, i tot plegat donarà per tancada la carpeta catalana amb dos possibles sortides, la submissió i acatament d’una nova retallada vergonyosa d’una llei orgànica aprovada pel poble, i un finançament escarransit que amb prou feines arribarà per les necessitats bàsiques del territori, i on la falta d’inversions i promeses incomplertes de Zapatero posaran Catalunya al voltant del col·lapse amb la indiferència de l’Estat, o la via de dir prou, i començar un procés real cap al nostre estat propi per damunt de la demagògia dels nostres polítics què encara defensaran la possible entesa amb l’Estat, per salvar els seus propis interessos i dissimular aquesta gran presa de pel que ja fa massa temps que dura.

La incògnita es desvetllarà en els propers mesos, i la societat civil hi jugarà un partit molt important amb la seva actitud, esperem estigui a l’alçada de les circumstancies que requereix la ocasió històrica.

El Parlament espanyol va rebutjar una proposta presentada per ERC i ICV, que demanava al govern mes agilitat per tramitar i fer efectiu aquest dret, o sigui deixar de ser soci de l’església catòlica o qualsevol altra, sense entrebancs com qualsevol club del món.

La proposició  volia unes garanties per deixa de ser membre d’una religió, i què les dades personals siguin esborrades dels registres religiosos. Les votacions van ser desfavorables, amb l’argument de que el tema ja estava garantit, cosa que ho desacredita la sentencia del tribunal suprem espanyol, donant la raó a l’arquebisbat de Valencia davant l’agencia de protecció de dades, i què no l’obliga a fer constar les sol·licituds rebutjades amb l’excusa que els fitxers no estant ordenats, i on dies mes tard l’església va dir que no es un club d’on et pots donar de baixa.

Francament crec que en ple 2009 encara sigui discutible que un ciutadà que per tradició familiar, i sense coneixement de causa hagi estat involucrat en una religió a traves dels seus rituals, i què en un determinat moment de la seva vida i amb plena consciencia de les coses, se’n vulgui desvincular totalment, trobi aquestes traves es totalment ridícul, fins hi tot les companyies de mòbils desprès de molta paperassa i trucades et donen la baixa, i l’església en segons quins llocs pretén obligar-te a mantenir la teva vinculació a traves de les teves dades personals, en un lloc que el implicat mai va demanar entrar-hi.

No es justificable què en un estat teòricament laic, cosa que no es certa, ja què els tractats i finançament a una religió en concret continua igual que en temps de la dictadura, i no sembla tenir un final, així com els actes religiosos oficials amb assistència de les autoritats, sempre de la mateixa confessió i oblidant la resta.

La religió com a qüestió personal en un estat laic hauria de cenyir-se a l’àmbit privat i als seus llocs de culte, sense preferències oficials per cap de les existents, ni finançament particular per cap d’elles, al mateix temps la sortida voluntària com la de qualsevol club hauria de ser un mer tràmit burocràtic sense cap trava possible, altrament es totalment indecent  vincular una persona en un lloc contra la seva voluntat, i va molt en contra del que ens volen vendre la majoria de confessions religioses.

Es una rèmora mes que arrosseguem del franquisme, i què al no haver un canvi real segueix amb el seu privilegi desmesurat i sense cap intenció de canviar-ho, ni cap preocupació per retallar els drets i llibertat de les persones què volen basar la seva vida amb altres valors, i sense cap religió en el seu cervell que els coarti cap decisió personal.

Amb la posada en marxa de la impugnació de les candidatures Democràcia 3 milions i Askatasuna, per impedir la seva participació a les eleccions basques amb la cantarella que son hereves de Batasuna, Europa pot observar amb estupor, com aquest Estat del sud del continent segueix amb els tics dictatorials que mai s’ha espolsat del damunt.

Un cop mes el frau a les eleccions basques, aquelles comeses electorals cada 4 anys què segons diuen els mes demagogs i espanyolistes, son la prova que si què exercim el dret a decidir, doncs be, el votant de l’esquerra abertzale al País Basc un cop mes li serà negat aquest dret per imperatiu legal, i per una llei feta a mida i segurament validada per qualsevol dictadura mundial, per impedir que l’independentisme basc mes combatiu tingui veu o visibilitat a les institucions publiques.

Un estat on el pensament únic es la línia a seguir, i on qualsevol dissidència es castigada amb l’anonimat mes absolut.  Utilitzen totes les armes de la seva legalitat per desvirtuar la democràcia, i retallar la llibertat dels pobles que volen ser lliures, i això nomes pot tenir un final, ja què no es pot tenir retingut algú tota la vida per la força, i tard o d’hora la voluntat d’un poble s’acaba imposant.

Seria trist per qualsevol estat democràtic, no per l’espanyol, veure com EA ha acudit al Tribunal dels drets humans del Consell d’Europa per denunciar la vulneració dels drets humans a la societat basca, per no poder opinar i ser consultada sobre el seu futur polític, fent referència a la prohibició i escarafalls que va provocar la consulta del lehendakari aprovada en el parlament i avortada per l’aparell de l’Estat, ja què les dictadures descobertes o encobertes mai permeten que la ciutadania pugui decidir res, per això ja estan ells.

A Catalunya sembla que finalment la Llei de Consultes Populars començarà en breu la seva tramitació parlamentaria, tot hi les reticències dels socialistes catalans què evidentment no els fa cap gracia que la gent lliurement opini sobre determinades qüestions, i desprès de 2 anys i mig amb la llei al calaix les excuses s’han acabat, i amb la novetat de que a nivell català serà el parlament i no el govern el que tindrà l’ultima paraula. Es plantegen quatre vies, el govern, el parlament, la iniciativa popular i la iniciativa municipal.

La novetat abans esmentada es important perquè no dependrà del govern de torn per validar la consulta, cosa què amb els socialistes al poder, la consulta mes compromesa que haguessin realitzat seria el color de les voreres als carrers de Catalunya.

Es un pas mes cap a l’assalt final a la sobirania, i deixar enrere aquest malson que tants disgustos ens ha donat, i què dia rere dia confirma que no vol evolucionar cap a la llibertat i la justícia, ja què no ha deixat el camí començat fa mes de 70 anys, i les excuses es van esgotant i cada cop son mes ridícules, i les mesures mes evidents o radicals per la seva opressió als territoris amb identitat pròpia.

La delegada del govern de la Generalitat a la Unió Europea, membre del PSOE-C, Anna Terrón es un perfecte exemple de com no representar els interessos del territori què t’ha escollit per realitzar aquesta tasca.

Respecte a la il·lusionant manifestació a Brussel·les del 7 març, la representant del nostre govern ha comentat què no sap que es vol reivindicar, ja què Catalunya i el català estant perfectament reconeguts a Europa, què la iniciativa no provenia del govern, i què els que l’han convocada ja sabran que en volen treure. No va acabar aquí la cosa, ja que respecte als candidats sobiranistes d’Esquerra i Convergència a les Europees, va advertir què no farem amics,  ni en traurem res de portar la nostra micropolítica a Europa, ja què Brussel·les no es un altaveu.

Us imagineu qualsevol representant de qualsevol estat renegant de la seva funció principal, què es defensar els interessos d’aquest, jo francament no, i la conseqüència directe seria el cessament immediat, cosa què en un govern de fireta, i amb una identitat totalment servil i acomplexada no passarà pas, i aquesta senyora podrà seguir en el seu càrrec deixant anar perles delirants com aquestes, ja què ningú li demanarà responsabilitats.

Ella sap perfectament que anirem a reivindicar a la capital del la Unió Europea, un projecte polític totalment legítim, i què fins que no es demostri el contrari, única via de sortida a l’atzucac que esta sotmès Catalunya.  A mesura que s’acosta el dia aquest acte tant incòmode pel socialisme català i totes les ments hispano addictes, va cremant en els seus subconscients, ja què l’últim què volen es que Europa sigui conscient del nostre problema, i aquest cop el filtre espanyol no podrà ser utilitzat per fer-nos invisibles.

Respecte que Catalunya i el català estant perfectament reconeguts, no se si se’n riu de nosaltres o es un insult mes cap a la nostra intel·ligència, però li recordaria que Europa es dels Estats, ho deixava ben clar la fallida Constitució Europea, i que el mateix president Pottering va deixar molt clar en la seva visita a Barcelona, que la llengua catalana no era oficial perquè no érem un estat, i apart perquè el govern espanyol encapçalat pel seu partit no te la més mínima intenció de fer possible la oficialitat del català.

Si això es esquizofrènic, la recepta de no portar els nostres problemes a la Unió per part dels nostres representants ja ratlla el deliri, ja què la pregunta seria si no ho fem nosaltres qui els portarà, el representant d’Eslovenia per exemple, jo crec que no, i la següent pregunta seria, si no poden expressar els nostres problemes, i la llengua i el territori ja estan perfectament reconeguts, de que ens serveix la Unió Europea.

Considero molt greu que hores d’ara ningú hagi donat un toc d’atenció i un cessament fulminant a aquest càrrec de la Generalitat, ja què la nostra imatge se’ns deteriora, però ni ella ni altres comentaris què aniran en augment aconseguiran frenar una iniciativa què ha de marcar un abans i un desprès del procés cap a l’Estat Propi, i la denuncia a aquesta gent que no volen què sortim ni alcem la veu contra aquesta Espanya, què com a projecte per nosaltres ja fa temps que esta enterrat i fora de servei.

El govern català ha acordat per consens de tot l’executiu donar suport a la candidatura olímpica Madrid 2016, oferint serveis públics i la possibilitat de ser-ne subseu, una decisió que hauria de fer pujar els colors a mes d’un dels nostres polítics.

El president Montilla ho justifica com a reciprocitat al suport a Barcelona 92 en el seu moment, i vol passar full a les declaracions d’en Carod el 2004 quan en plena guerra bruta i delirant espanyola per impedir que el patinatge català fos oficial, ho va denunciar, i textualment va expressar “qui es incapaç d’articular adequadament el reconeixement de l’esport a l’interior del seu estat, està absolutament incapacitat per organitzar uns jocs el 2012 a la seva capital”.

La posició del PSOE-C en aquest tema es totalment comprensible, donada la seva defensa de l’estat espanyol, i el seu govern per davant de qualsevol cosa a cada moment, i no ens pot sorprendre.  El que sorprèn negativament es l’actitud d’Esquerra en aquest tema, on l’amnèsia del Sr. Carod l’ha fet donar un gir total en la seva actitud.

Ho ens enganyava abans o fa ara, però la frase abans apuntada es perfectament aplicable el 2009, ja que desprès dels fets de Fresno, han vingut els intents a Sudamerica per impedir la oficialitat en aquell continent, la prohibició de disputar partits amistosos com el de USA en futbol, o mes recentment, i amb el suport d’una llei franquista, impedir la federació de rugbi tornar a la federació internacional què precisament va ajudar a fundar.

Aquests dirigents esportius que aplicant la llei de l’esport espanyola què persegueix  per tot el món els moviments de les catalanes per frenar les seves legitimes aspiracions, amb un cost que ajudem a pagar entre tots, son els mateixos que ara pretenen organitzar uns jocs a Madrid, què curiosament suposaran una despesa què si apliquem l’espoli fiscal corresponent podem acabar pagant en gran part.

Aquest gir es francament vergonyós i totalment censurable, fruit de la desorientació del partit republicà, i la seva total convicció en mantenir-se en el poder al preu que sigui, i deixant la dignitat al calaix si cal.

Espero francament que la candidatura madrilenya no surti escollida, ja què l’Estat que no ens respecta, que ens roba, i que ens vol convertir en una regió més del seu territori no respectant les nostres lleis aprovades per ells, no es mereix de cap manera el nostre suport, i la societat civil te que censurar la decisió del govern català, per covarda i humiliant, i recordar-li que ja n’hi ha prou de claudicacions per part de la mediocritat política catalana.

A la comissió de control de la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals tant PP com PSOE-C varen coincidir en reclamar mes espanyolitat a l’emissora catalana de TV3, i fins hi tot el diputat Joan Ferran va reclamar un mapa de l’Estat Espanyol en el temps, i esborrar per sempre el dels Països Catalans actuals.

Se’ns dubte, un dels pocs reductes de catalanitat de l’emissora catalana es la informació del temps, i el seu mapa què ens situa en un imaginari que el Sr. Ferran i companyia volen esborrat de les ments de tots, i definitivament convertir el canal en la tercera cadena de televisió espanyola, cosa què en molts àmbits ja han aconseguit.

L’home que dedica el seu temps a arrencar crostes nacionalistes, catalanes s’entén, i estendre la seva hispano addicció en els mitjans per no deixar cap rastre de identitat catalana que tanta por li fa, ara ens be amb aquesta proposta francament delirant, i què demostra el grau d’odi i de treball minuciós per convertir Catalunya en una regió qualsevol, sense cap dret a fer o pensar diferent a les altres.

No acaba aquí aquesta feina, ja que segons informacions aparegudes, TV3 i TVE estan explorant de fer una sèrie històrica sobre el 23 de febrer, i el paper del Rei Joan Carles.  Aquesta serà del tot parcial a favor del monarca, i amagarà qualsevol dubte fosc sobre el comportament del rei aquells dies.

Realment si s’acaba duent a terme, la televisió nacional catalana que ja va començar amb mal peu, pel 3 que figura en el seu nom, ja què en el seu pensament seguia a la graella a TV1 i TV2, cosa que hauria d’haver estat TVC i prou, ara enterraria qualsevol intenció de ser una televisió nacional catalana.

Primer pel que representa el Borbó a Catalunya, tant històricament per la pèrdua de les nostres llibertats, com per la figura mateixa del personatge imposat per la dictadura, i més en aquest episodi on la seva defensa de la democràcia no va quedar gens clara, i nomes el fracàs de l’intent de cop d’estat va fer decantar la balança cap al regim actual.

Es inconcebible voler vendre aquest personatge gairebé com un heroi, una burla per qualsevol persona, i on la televisió catalana no hauria de col·laborar-hi, i si en series sobre personatges oblidats de la nostra pròpia història i què l’esforç de gent com en Joan Ferran han guardat al calaix per si fan despertar les ànsies col·lectives i la pròpia identitat, cosa que s’està veient en la pre-campanya electoral europea on personatges sinistres com Obiols i Duran ja s’han afanyat a demanar no portar cap reivindicació a Brussel·les, en benefici del gran projecte comú de l’estat espanyol, i què ens ha portat al forat on ens trobem

En definitiva quan l’independentisme guanya adeptes, les veus de la por i la demagògia surten a primera línea, i això es un bon senyal pel nostre procés cap a una nació lliure, i on el mapa del temps per tristesa del senyor Ferran i companyia serà el del nou estat com ho fan a tot el món.

L’adquisició per part d’un consorci d’empreses i inversors catalans de la segona línia aèria de l’Estat, fins ara en mans de SAS, i ara amb un 80 % en mans catalanes suposa un pas important pel desenvolupament de l’aeroport del Prat, a pesar de l’obstinació de l’Estat en frenar la seva crescuda en benefici de Madrid.

Ni una llei orgànica anomenada Estatut, i hores d’ara tothom te clar que l’Estat la considera poc mes què paper mullat, ni la manifestació multitudinària per reclamar unes infraestructures com a mínim igual que la resta de comunitats, o l’acte de l’empresariat català demanant la gestió del Prat no han estat suficients perquè l’Estat continuí sense definir el tema.

Amb unes inversions milionàries a Barajas, amb una comparació que fa riure amb Barcelona, uns convenis denunciats recentment pel Cercle d’Estudis Sobiranistes absolutament vergonyosos amb altres Estats, i on s’especifica que la ruta nomes podrà passar per Madrid en exclusiva, la gestió centralitzada d’AENA que junt amb Romania mante aquest sistema totalment caducat, i la adjudicació de la nova terminal barcelonina precisament a les companyies que no pretenen fer vols intercontinentals directes des de la capital catalana, amb predomini de les low cost, i amb Iberia que trasllada els seus vols a Madrid, i on al Prat a mode d’engany patètic s’anuncien vols transoceànics directes què realment acaben o comencen a Madrid, tot per dissimular aquesta dèria espanyola d’impedir que Catalunya s’obri al món i pugui rivalitzar amb Madrid, assolint moltes oportunitats econòmiques que ara se’ns escapen.

La nova direcció doncs pretén convertir Barcelona en la seva plataforma de creixement, on ara click air i vueling que properament es fusionaran son els principals actors de l’aeroport català, però com companyies de baix cost tenen les seves limitacions, en canvi Spanair què forma parta de la mes gran aliança aèria del mon esta en condicions de convertir en un hub intercontinental, amb la multitud de portes que això dona en aquest món globalitzat.

De totes maneres faltarà un gestor que vulgui un hub intercontinental, aquest es el gran escull, ja què de moment l’Estat evidentment no ho vol, i com sempre va en contra dels nostres interessos, amb la seva companyia Iberia que amb la creació de la seva línia de baix cost ha anat abandonant el Prat  nomes deixant el seu pont aeri, i l’ha substituït pel low cost què evidentment no farà progressar l’aeroport

Així doncs un pas més en l’intent de trobar una sortida a l’exterior pel desenvolupament que ens nega l’Estat, en el seu intent de convertir Catalunya en una regió mes totalment depenent del que es cou a la capital de l’Estat, i les engrunes que reparteix.  Una noticia la d’aquesta iniciativa què no haurà estat rebuda gens be al govern espanyol, i què intentarà frustrar les nostres expectatives com be fent en els últims 300 anys, convertint-se en el principal escull a superar, i el principal enemic a batre en forma de fugida cap a l’Estat Propi, què el món ens espera sense ningú que constantment ens  posi pals a les rodes.

El ministeri de Justícia ha aprovat la declaració de reparació i reconeixement del President Lluís Companys, i farà un acte públic amb un lliurament de diplomes que segons Fernandez de la Vega no te res a veure amb l’anul·lació del judici, i així donen per acabat el tema.

Efectivament, la vicepresidenta ha confirmat que el compromís del govern s’acaba aquí, i això suposa el reconeixement personal a Companys, i una via perquè d’altres casos segueixin el mateix camí com marca la llei de la Memòria Històrica.

Tot això, però es clarament insuficient, ja què la farsa de judici al President, i el seu posterior afusellament per part del regim dictatorial espanyol, es un fet únic a Europa ja que cap president mes ha estat executat, i el Govern de la Generalitat es va comprometre ha arribar fins al final per la anul·lació del judici.

Es una nova presa de pel del govern espanyol a Catalunya, ja que 30 anys desprès de la mort del dictador,  la democràcia de fireta espanyola es incapaç d’anul·lar els judicis sumaríssims executats per una dictadura militar sense cap tipus de valor ètic i legal, què no fos la neteja ètnica per eliminar els possibles enemics del règim.

Francament fa vergonya sentir a De la Vega que amb un diploma de reconeixement s’acabarà el tema.  Evidentment en un regim il·legal com es lògic les seves accions també ho son, i els seus judicis encara més, per tant les anulacions d’aquests i un acte d’homenatge i perdó a les víctimes i familiars es el mínim que qualsevol estat què es digui democràtic hauria de fer.

Se’ns dubte seria demanar massa, quan el Partit Popular mai ha condemnat la dictadura, i curiosament no s’aplica a ell mateix la infame llei de partits, i el Partit Socialista i el seu progressisme de pa sucat amb oli mai s’ha atrevit a remenar la història, i posar les coses al seu lloc, ja què el pacte secret de la transició així ho va marcar, i moltes coses han quedat en un oblit obligat.

El President Companys mereix aquesta anul·lació perquè legalment la seva memòria quedi en pau, i això sembla molt difícil en un estat que no vol evolucionar, i què pretén una desmemoria col·lectiva i una manipulació del passat, com a formula per seguir endavant en aquest espècie de democràcia de mentida existent, on tot s’hi val per amagar les vergonyes, i cometre actes com aquests, què haurien de fer pujar els colors de vergonya a mes d’un, en cas de tenir-ne.

El possible candidat del PSOE-C, Raimon Obiols a les eleccions europees recomana a ERC i CIU contenció en el tema identitari a Brussel·les, i respectar la unitat dels eurodiputats catalans com a millor manera d’aconseguir els nostres interessos.

Concretament es dirigeix a en Tremosa i en Junqueres, i els vol demanar explicacions pel seu vot en contra de la constitució europea, què segons ell ha provocat un retrocés dramàtic.

Recomana no posar per davant les nostres reivindicacions identitaries, amb una política mes simpàtica i intel·ligent per no fer mes catalanòfobs, i fer-ho units en els temes de país com marca el pacte no escrit a Europa.

Crec que caldria fer unes consideracions al Sr. Obiols, què ens demana com venim fent des de fa 300 anys amb l’Estat Espanyol, fer-nos el simpàtic quan alhora ens insulten i prenen el pel, i amb una mena de catarsi mental avergonyir-nos del que som, i si algun cop se’ns escapa una  paraula mes alta que l’altra, demanar perdó ràpidament a aquesta espècie de imperi universal què es l’Estat Espanyol.  Això ens ha portat els resultat que ara estem veient, i què canten per si sols, i que si segueixen en aquest rumb ens poden marcar la nostra desaparició com a poble.

Perquè un poble que renuncia a reclamar els seus drets i reafirmar els seus trets identitaris, evidentment no te altre camí que l’assimilació per un altre de mes poderós.

A Europa no anem a fer-nos els simpàtics o a integrar-nos en la gran família socialista que ja te el seu estat, i per tant pot dedicar el temps als temes socials o econòmics sense la preocupació de sobreviure com a col·lectiu.  Els dos candidats que ha esmentat, i per primer cop tenen què fer sentir la nostra veu, la què es nega a escoltar l’Estat Espanyol, i fer conèixer la nostra causa per esdevenir un mes del grup,  i poder tractar i col·laborar en igualtat de condicions.  Mai cap causa que s’hagi amagat al calaix ha triomfat, vers al contrari, el coneixement dels pobles d’Europa ha de ser fonamental per adherir amistats per la causa catalana, i la creació del nostre estat.

Respecte al drama que ens indica pel no a la Constitució Europea, i des del punt de vista de nació sense estat, vostè sap igual que jo que era totalment negatiu pels nostres interessos, què segurament no son els seus, i per tant els honora haver defensat aquesta posició, i sortir del corrent d’acceptar tot el que la Unió ens ofereix, ja què una cosa es voler formar-ne part amb veu pròpia, i l’altra es dir si a tot.

Respecte al pacte d’unió no escrit, crec que en temes d’identitat mai hi serà, ja que els diputats socialistes i populars mai defensaran el nostre dret a decidir, per la senzilla raó que ens neguen aquest dret, i ells ja ho tenen tot decidit al tenir un estat darrere que els dona suport.

El compte enrere ha començat, i Europa no pot ser una excepció, el President  del parlament europeu ens va marcar el camí a seguir, i com què Europa nomes es dels estats, hem d’esdevenir un mes entre ells, per molt de greu que li sàpiga, i per molta aigua al vi que ens vulgui fer veure.

El músic barceloní Joan Calvet ha preparat una nova versió de l’himne de Catalunya, què ha repartit entre tots els grups parlamentaris pel seu estudi, i si hi ha acord per la seva aprovació, única via per un possible canvi d’aquestes característiques.

La nova versió es la següent:

Catalunya triomfant,
torna, ja, a ser rica i plena!
Acceptem tota la gent
que estimi la nostra terra!
 
Estem units!
Estem units, amb pau i harmonia!
Estem units!
 
Ara és hora catalans!
Ja és moment d’anar alhora!
I abraçats com bons germans
fem més gran la nostra història.
 
Estem units!
Estem units amb pau i harmonia!
Estem units!
 
Hem de tirar endavant
i oblidar-nos de venjances,
l’estelada ens diu ja
som un estat del tot sobirà!
 
Ja podem dir!
Catalunya és nació lliure!
Ja ho podem dir!

Com escriu irònicament avui en             Quim Monzo, la lletra ha estat canviada per convertir-lo en un emotiu cant a la pau i l’harmonia universal, i on només troba a faltar una referència a l’aleteig de les papallones  sobre les floretes del camp.

Segons Calvet pretén adaptar la lletra a la musica actual i que sigui mes solidari.

Crec com diu Monzo, què en el procés per convertir Catalunya en una regió més de les Espanyes, i amb les reivindicacions nacionals oblidades, canviar el nostre himne què ja ha estat vist en bons ulls pel PSOE-C, no podia ser d’altra manera, era un pas lògic.  Veritablement  aquesta maleïda paraula de la solidaritat aplicada en el nostre territori ja sona a burla, ja què només es practicada per nosaltres, i mai cap a nosaltres, per la pau i harmonia ens preocuparem quan tinguem dret a decidir el nostre futur com tots els estats del món, i pel que fa a oblidar venjances, i que som un estat del tot sobirà, la primera part es perillosa, ja què la memòria no es pot perdre mai sinó es vol desaparèixer com a poble, i la segona es una total mentida actualment, ja què no se’ns reconeix cap dret, i la nostra llei orgànica principal es paper mullat i modificable per un tribunal espanyol com i quan vulguin.

El segadors com a cant reivindicatiu, i de record d’uns fets històrics de revolta del poble contra un abús i ocupació que encara duren, son una lliçó que cada cop que sentim o cantem ens recorden la feina pendent, i el deute històric què tenim amb els nostres avantpassats, i què molts ens volen fer oblidar per sempre.

El millor serà tancar la partitura en un calaix, i no tocar un dels nostres símbols que per incòmode que sigui de sentir a socialistes, populars i assimilats, en el fons saben que democràticament la situació te un procés irreversible cap a la recuperació del nostre espai amb veu pròpia  dins de la Unió Europea.

El periodista Carlos Sentís es un altre exemple clar de la farsa de la transició espanyola, ja que ocult sota la màscara de periodista s’amaga un feixista de cap a peus, secretari d’un ministre del règim, i col·laborador actiu en el règim dictatorial, cosa oblidada i soterrada sota l’acte de lliurament de  la Medalla al mèrit pel treball, atorgada pel Ministeri, i acollida pel Col·legi de Periodistes de Catalunya.

El grup de periodistes Ramon Barnils ha denunciat aquest fet indignant, de reconèixer a aquesta persona de mes de 90 anys la seva trajectòria professional, què inclou gelosament amagada un passat col·laborador amb la Dictadura de Franco, i per tant amb la seva part de responsabilitat en la bogeria feixista, i els seus nombrosos crims, i amb la coincidència del 70 aniversari de les tropes falangistes a Barcelona on en Sentis va acompanyar els ocupants.

Com molt ben be diu aquest grup de periodistes la necessitat de fomentar la memòria històrica implica directament a la institució catalana què va acollir el nefast premi, i vetllar per fer sorgir la veritat es absolutament imprescindible per enfortir la democràcia.

Aquesta persona, com moltes d’altres evidentment en qualsevol estat verdaderament democràtic no portaria la vida que ha portat com a periodista de bona reputació, i segurament hauria de respondre per haver col·laborat amb un regim del terror format per una dictadura militar, i on el genocidi era a l’ordre del dia, com molt be sap Catalunya.

No es el primer cas de persona reciclada que amaga el seu passat, però persones com Samaranch o  Sentís per exemple, haurien de merèixer el nostre menyspreu, i ja què la democràcia es de fireta com a mínim treure el seu currículum a la llum publica per evitar la manipulació de la història per part dels de sempre.

Una espècie de Funa xilena que persegueix a aquests ciutadans què s’amaguen entre la societat de les seves atrocitats en el passat, encara no existeix a l’Estat Espanyol, fruit del potent regim del terror, molt més què moltes dictadures sud-americanes que coneixem.

El traspàs de poders ho va deixar tot ben lligat, i no es pot remenar el passat, ni furgar en segons quines persones que gaudiran de la seva plàcida vida fins al final dels seus dies, i on les seves víctimes quedaran en l’anonimat ja que la llei de la memòria, mes aviat es de la desmemoria, i casos com el president català assassinat segueix  encara amb un judici totalment legal sense revisar.

Això dona una idea de la mena d’Estat a la qual ens enfrontem, i del qual hem de fugir per millorar la nostra qualitat democràtica i de llibertat.

La  Fundación para la Defensa de la Nación Española que te com a membres d’honor a dos coneguts xenòfobs contra la llengua catalana i tot el que derivi en aquest territori, Francisco Caja i Alejo Vidal Quadras, ha concedit el premi “Españoles ejemplares” a Air Berlin, pel seu racisme lingüístic a la nostra llengua.

Efectivament, per mantenir-se ferma en la llibertat de les empreses a utilitzar el castellà en qualsevol lloc, i suportar els durs atacs des de  les institucions oficials controlades pel separatisme a Catalunya i Balears, i amb altres membres al jurat com Albert Boadella i José Antonio Ortega Lara entre d’altres, que donen idea del feixisme ranci què es respirava en aquesta institució.

Segons la seva web, aquesta fundació clarament casposa està creada per recuperar i impulsar des de la societat civil el coneixement i la reivindicació de la nació espanyola, i defensar-se dels atacs a aquesta pàtria comú, i on donant una ullada es veu com la defensa dels símbols, i el pensament únic, son una continuació de la ideologia franquista plena de ràbia i odi contra la diferencia o simplement la democràcia.

El premi a aquesta companyia aèria que va rebre una carta de les institucions balears, on molt educadament demanaven l’ús del català  com un fet normal en qualsevol territori, i què per resposta tant sols van rebre un menyspreu delirant contra la nostra llengua, i on el seu president amb una demagògia mes propera al nazisme que als nostres dies va aprofitar per carregar contra el nacionalisme català i les seves aspiracions, i defensant el nacionalisme espanyol i la seva llengua què es veu es trobava en perill si compartia amb el català les comunicacions de la companyia aèria.

Tota una declaració de principis, dona un premi pel menyspreu a una llengua què en teoria l’Estat espanyol hauria de sentir com a seva, i que realment li provoca rebuig i sentiments negatius.

Aquesta es la Espanya que el President del Parlament Europeu ens diu que hem de reclamar-li la oficialitat del nostre idioma, i què alhora ens dona la solució màgica en forma de ser un estat i problema resolt.

Escoltem doncs aquests savis consells, i fem-los realitat sense por ni intents vans de seguir insistint a la mateixa paret que no ens vol escoltar, i què seguirà maltractant-nos fins al final dels nostres dies.

Deixem enrere tota aquesta colla de feixistes d’allà i d’aquí, i seguim el nostre camí sense rèmores del passat i present que ens turmentin, la paraula es nostra, i la supervivència com a nació esta en joc.

Llicenciat en Historia Moderna i Contemporània, i Doctor en Història del pensament econòmic, es professor a la UAB, escriptor de diversos llibres, i col·laborador en diversos programes de radio i televisió, així com fundador de Sobirania i Progrés.

Aquest es el candidat triat per ERC en les Eleccions Europees del proper mes de juny, regidor independent a Sant Vicenç dels Horts, i una de les veus independentistes que han sonat amb força els últims temps, i què se’ns dubte si surt escollit portarà el seu independentisme desacomplexat a la Unió Europea.

Bona noticia per el projecte de l’Estat propi les candidatures de CIU i Esquerra amb en Tremosa i Junqueres, què faran difícil l’elecció d’un dels dos per part de l’electorat sobiranista.  La diferència i cosa bàsica, serà la reacció dels dos partits a la presa de pel del finançament un cop confirmada, i segurament a la sentencia del TC a l’Estatut.

Aquests dos temes poden marcar la tendència cap a un candidat o l’altra, o fins hi tot l’abstenció i desencís.  Segurament i vist què una candidatura conjunta no serà possible, és evitar un enfrontament cru entre els dos partits, com ja s’ha intuït amb les declaracions d’en Ridao avui mateix titllant Tremosa de independentisme de saló.  Els dos son dos grans candidats, cadascú amb la seva especialitat, i no poden ser arrossegat per les enveges i mesquineses existents en els dos partits que els proposen.

El seu enemic ha de ser els candidats del PSOE-C i del PP , què presentaran els seus candidats amb un projecte regionalitzador per Catalunya, i totalment allunyat de la veu pròpia del territori a la Unió Europea.

Pot ser un bon banc de proves per les futures eleccions catalanes, on amb un bon resultat en aquestes eleccions dels dos candidats, poden influir i molt en que el sobiranisme guanyi pes en els dos partits, i la població comenci a despertar, així com apropar els ponts trencats entre els dos partits que de cap manera poden passar, i com avui sortia publicat amb la idea de Duran com a candidat convergent, si Mas fracassava en el seu tercer intent.

Un polític català què la seva prioritat com es sabuda esta a 600 quilòmetres d’aquí, i un president de la Generalitat, no pot ser com l’actual, on el càrrec ha estat el segon plat per arribar tard al primer, seria una greu errada amb una persona que com Guardans hores d’ara ha de quedar per força arraconat, amb la posada en marxa del procés cap a l’autodeterminació.

En les mans dels dos partits i la seva actitud en els propers esdeveniments esta l’èxit o el fracàs dels seus candidats, i la mobilització de l’electorat sobiranista en aquestes eleccions europees.  Esperem sàpiguen sortir de la mediocritat actual, i deixin de facilitar la feina als partits espanyolistes pel be del país.

Aquestes dos publicacions on diàriament es publiquen difamacions contra Catalunya, i què son referència d’un bon nombre d’espanyols, son un exemple molt clar del pensament d’una bona part d’aquet estat que no ens vol.

He recollit un parell d’exemples que demostren fins on pot arribar la manipulació informativa, i el menyspreu a una identitat i a un territori en concret.

El primer del diari ABC va recordar aquest gener que es complien 5 anys de la traïció de Perpinyà en referència a la trobada de Carod amb ETA, destacant la deslleialtat d’aquest, i la intenció de demanar el cessament d’atemptats a Catalunya com si fos una cosa estranya, i què com si fos un fet que els sabes molt greu, la banda terrorista va anunciar pocs dies mes tard.

Tot seguit la dimissió la contemplen en clau de concessions del PSC amb la política lingüística, les seleccions esportives, i casos com el boicot a la candidatura olímpica de Madrid entre d’altres perles.

El segon l’escriu el periodista Alfonso Ussía a  La Razón, i des del seu feixisme repulsiu menysprea les ambaixades catalanes batejades com “Las embajaditas”, i en demana el seu tancament amb l’argument dels diners què han costat i la crisi econòmica, i amb ple deliri anima a detenir per traïdors els culpables de la seva creació, i què el representant legal a l’exterior es l’ambaixador d’Espanya, i ningú el pot usurpar, sinó es per humiliar la imatge d’Espanya.

Dos exemples clars del tarannà d’aquestes publicacions, on evidentment en el primer cas no poden suportar que algú que no representes al govern espanyol prengués una iniciativa tant valida com la de qualsevol altra, i parles amb la banda terrorista com ho han fet altres, i no ha passat res, i encara menys què demanes la pau pel seu territori, què sembla els sap molt greu, veuríem que en dirien si el territori fos un altra diferent.  Encara va saber mes greu quan  molts opinadors i polítics d’aquí per demagògia, i per fins partidistes, també es van acarnissar amb el tema, ja què no podien consentir que fóssim diferents a l’Estat ni tant sols amb aquest èxit negociador, deixant al marge les formes de comunicació amb el president català.

En el segon el deliri feixista d’aquest senyor arriba a extrems preocupants, ja què el seu menyspreu per qualsevol identitat que no sigui la seva amb l’argument de la crisi, i sense veure com es malbaraten els diners en altres temes de la seva estimada Espanya, i el que es mes greu, sense respectar una llei orgànica aprovada pel seu Parlament i on dona via lliure a l’acció exterior catalana.  Evidentment aquestes rèmores del franquisme al no haver-hi transició, sinó simplement traspàs de poders, es creuen amb el dret de denunciar coses tant ridícules com aquestes, i on els diners per perseguir les seleccions catalanes per tot el món per exemple, diners de tots, li recordaria no estant en la memòria d’aquest senyor.

Aquesta es una part de les Espanyes amb les que ens volen fer conviure, i com es pot veure es un fet verdaderament impossible, i com deia aquell “com més lluny millor”.