A PODEMOS LI HA CAIGUT LA CARETA

Molt lluny queda aquell sotrac del 15 M, aquell aire fresc per tombar el sistema hereu del franquisme espanyol, ara ja han tastat poder i s’han integrat perfectament en un sistema que els ha posat en el mateix lloc que la resta.

Un gran exemple com diu en Victor Alexandre, son Colau i Albiach, al servei del règim sense fissures i sempres disposades atacar la Generalitat per complir la seva part del contracte i mostrar la seva cara real.

Albiach i Colau també són Gobierno de España

Víctor Alexandre

La gestió que el govern espanyol està fent del coronavirus arriba a uns nivells tan esfereïdors d’ineptitud, d’incompetència i d’abominable nacionalisme, que només cal veure les xifres de víctimes i comparar-les amb les de la resta del món. És en les situacions límit quan es coneix el fons de les persones, és en les cruïlles que situen l’ésser humà entre la vida i la mort, quan cauen les màscares i l’individu mostra la seva autèntica personalitat. Els estats no són aliens a això, ja que estan formats per persones, no pas per blocs de pedra, i les circumstàncies han situat l’Estat espanyol en una d’aquestes cruïlles en què cada minut compta i les víctimes s’amunteguen als hospitals.

Així és com l’Estat espanyol ha mostrat el seu autèntic marc mental, el marc mental del qual parteixen les seves obsessions més pregones i les seves línies d’actuació política. Tant és qui n’estigui al govern. En aquest cas, dreta o esquerra són pura anècdota. És ben sabut que Catalunya ha estat el cavall de tir de l’Estat espanyol, i per a un cavall de tir, la diferència entre un carreter de dretes i un carreter d’esquerres és exactament la mateixa que entre Dupond i Dupont. Cap dels dos no li traurà mai la cabeçada perquè visqui en llibertat; i si alguna persona ha trobat mai un cavall de tir que pensi que un carreter d’esquerres canviarà el seu destí és que necessita ulleres, ja que ha confós un cavall amb un ruc.

La centralització feta pel govern espanyol, una centralització que s’ha demostrat potent aliada de l’expansió de la Covid-19, així com l’obstinació malaltissa de convertir Madrid en el centre de control de tot i de tothom, especialment dels catalans, ha conduït l’Estat espanyol a un desastre de proporcions gegantines, amb discursos demagògics de Pedro Sánchez, amb rodes de premsa amb cinc representants de l’Estat, tres dels quals militars o paramilitars, amb compres de material sanitari absolutament inútil, i sempre, sempre, sempre, com un substrat permanent, el tuf nacionalista espanyol que ho impregna tot i que els surt per les orelles, incloent-hi, per descomptat, els seus peons a Catalunya: Miquel Iceta i Eva Granados.

L’odi cec d’aquest Estat i de tota aquesta gent al president Torra s’ha posat de manifest al llarg de la crisi en la negativa a escoltar les seves demandes de confinar Catalunya –que eren, al capdavall, les demandes de les autoritats sanitàries catalanes. Catorze dies (dues setmanes!) va trigar Pedro Sánchez a fer el que Catalunya i el sentit comú exigien. I encara ho va fer a contracor, forçat per les circumstàncies perquè els infectats i els morts el posaven en evidència davant del món. L’home que cada cop que apareix a televisió repeteix com un lloro que la pandèmia no entén d’ideologies, és precisament l’home que, des del primer minut, ha fet del coronavirus una qüestió ideològica. Sánchez no recomana quedar-se a casa per salvar vides humanes. No. Ell demana que això es faci “por patriotismo”. És a dir, que la gent es quedi a casa per “salvar Espanya”. Aquest és el personatge i aquest és el Gobierno del qual, per més que dissimulin, formen part dues obedients senyores catalanes anomenades Jéssica Albiach i Ada Colau, incapaces d’articular una sola frase sense llançar un esput verinós contra el president de Catalunya.

Albiach i Colau, a través de Podemos, són també Gobierno de España, i, per tant, són també responsables de la gestió demencial del coronavirus feta per l’Estat, amb gravíssims perjudicis sanitaris per a Catalunya. La centralització, repetim-ho, ha estat obra d’un govern format per PSOE i Podemos, els partits d’Iceta, Granados, Albiach i Colau. Tots ells, doncs, amb Pedro Sánchez i Salvador Illa al capdavant, són responsables de les víctimes que ha provocat el fet de no permetre que Catalunya s’autogoverni i prengui les seves pròpies decisions. Qui coneix Catalunya millor que els catalans? Resposta d’Iceta, Granados, Albiach i Colau: Madrid, naturalment! Per això han aplaudit la vergonyosa centralització, per això no han recriminat al govern espanyol que amb el seu “subministrament centralitzat” no hagi enviat ni un sol test ràpid a Catalunya –ni un!; a 5 d’abril encara no n’havia arribat cap–; per això han subscrit les mentides d’Eva Granados i no s’han retret a si mateixos el retard dels famosos catorze dies ni el fet de no trametre a Catalunya equips de protecció individual i material per a les residències de gent gran, justament les residències que tant esmenta Colau; per això, en definitiva, han callat quan el seu Gobierno ha arrabassat les competències de la Generalitat. Han callat perquè ells són peons polítics al servei d’un Estat que prima la ‘unidad de España’ per damunt de la salvació de vides humanes.

Un altre exemple de menyspreu del Gobierno de PSOE-Podemos, el vam veure en l’anunci de pròrroga del confinament fins al 26 d’abril. Cap contacte previ amb la Generalitat. Res de res. Van ser els periodistes –els periodistes!– els qui van haver d’assabentar-ne la Generalitat en el decurs de la roda de premsa dels consellers Budó, Buch, Vergés i Homrani. I afegim-hi, d’altra banda, que el Gobierno “progresista y de izquierdas” de les senyores Albiach i Colau ha deixat totalment tirats els treballadors autònoms –més de 500.000 a Catalunya–, talment com si fossin empestats. Res a veure amb els cinc mil euros que, d’entrada, el govern alemany ha lliurat als seus autònoms, per bé que aquests, com és lògic, hauran de justificar-los a posteriori com a justos. I, per descomptat, negativa espanyola a la petició de la Generalitat: “Una renda bàsica universal per a tota persona que ho necessiti”.

Aquesta és la realitat que Salvador Illa, Miquel Iceta, Eva Granados, Jéssica Albiach i Ada Colau mai no denunciaran per la senzilla raó que són ells els qui la fan així de vergonyosa. Dels 1.800 milions d’euros de costos previstos pel govern de Catalunya amb relació al coronavirus en matèria sanitària, el Gobierno de España només s’ha compromès a aportar-ne 50. Cinquanta d’un total de mil vuit-cents! És escandalós, sí, però la cosa no s’atura aquí. Mentre el govern de Catalunya ha aportat un 90% dels recursos als hospitals, el Gobierno de España només n’ha aportat un 10%. Tot plegat, com veiem, és una mostra ben diàfana de la necessitat vital i urgent que Catalunya s’alliberi del llast insuportable que li suposa la seva subordinació a Espanya. No és per independentisme, que ho ha de fer, és per sentit comú. En aquesta línia, magnífica la piulada feta aquests dies per l’expresentadora de TVE, Aurora Claramunt, a qui vaig felicitar personalment. En només nou paraules, no sols ha sintetitzat els seus propis sentiments, ha sintetitzat també els sentiments de milions de catalans: “Tinc més ganes de sortir d’Espanya que de casa”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*