Ulisses20

(la frase original és de josep pla, però l’anècdota l’explica tan rebé Toni, que la vam riure plegats i potser la recordarem com una de les petites històries que fan tan genuïns, uns pocs escriptors.)

Anit vam xalar, gaudira pleret, com si bevérem de la botija, on ens deixarem portar de nou en aquestes nits de fira de llibres d’autors que ens expliquen als valencians els secrets de la bona literatura. Un festival! I Gelly Galdrill!

Provem d’ordir cada any un programa que puga atraure un públic divers, a partir d’un horitzó i uns mínims, almenys que el dau siga com el d’Eusebio, un dels pilotaris més elegants dels anys setanta-vuitanta. Amb un convidat fet a l’escala del trinquet de Massamgarell, havia d’eixir alguna de les partides memorables, com ara una Eusebio-Genovés, en la qual, com ha passat sempre entre jugadors de pilota, que mai han jugat al segon bot, que alcen per dir-ho ells mateix: falta! I la conversa va fluir, durant gairebé dues hores (ieee, que no pararem a sopar?, o a comprar llibres?, o alemnys poseu un tronc en el foc, que l’estufa no s’apague!). Tot entrava anit en el pes, com els pinyols d’aquelles olives de la tia Rosàrio, i mentre en parlava aquell escriptor de Meliana que ara viu a Massalfassar, els tocs del campanar de Bétera acompanyaven els motius de l’escriptor: la memòria, la confiança, l’agraïment, els valors del cara a cara, el viatge i les ciutats, el sentit crític, escriure cada dia, fer de dietarista… (ací, entre més petites històries que feien un gruix extraordinari, l’home de Meliana ja havia avisat tres vegades que acabava, però nosaltres no volíem, perquè a cada frases afegia una nova història que ens tenia embadalits, atrapats en aquell envelat hipnòtic). Algunes d’aquelles històries, si les voleu conèixer, n’haureu de llegir els Tocs, o bé escoltar-lo en directe quan l’acompanya Manolo Gil, editor, vicepresident del Pen… Però els lectors no feu el fava, seguiu-lo en directe, sí, però no us perdeu cap dels llibres, ni l’adéu a la tribu, ni el del pes, com deia sa mare: el meu fill és bon xiquet… Un escriptor de primera fila, com algú assegurava avui a twitter.

Cada nit, després que tothom dorm, amb un migllum, en un costat del sofà menut, quan ja ni passen les ànimes pel carrer, un d’aquests llibres o dietaris farà el paper com ho feia aquella parella de novel·les de Morley, “si tinc ganes de passar una bona estona i aprendre’n”, i saber qui som, els valencians!

A la segona part de la nit, un grapat de convidats ens vam quedar a sopar a la vora del foc. Aleshores, amb els entrepans del bar el Corral i el vi de Vicent Gandia, entre grans mestres de la conversa, es va destapar el pot de les essències valencianes: vosaltres doneu corda a homes bons que depassen la seixantena i n’han vistes fins i tot en el fons d’un pou rodó com un pa, llarg com un budell… Quin goig de nit i de coneiximent compartit!

[continuarà]

L’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, organitza un curs sobre tres dietaristes majors del país, autors de tres diaris de referència: Joan Fuster, Josep Iborra i Josep Pla. A càrrec del mestre Enric Iborra, hom gaudirà de la literatura de lo alto d’aquests tres prohoms de la llengua, narradors cabdals, mestres en explicar el seu dia a dia teixit de lectures, pensaments, reflexions o paisatges en un temps concret de cadascuna de les seues vides. Amb els dietaris, hom ja pot construir-se una idea incompleta de l’obra de cada autor, de la filosofia de vida, dels entraisurts vitals de tres homes que són tan diversoss com necessaris per explicar-nos el segle XX català, almenys pel que fa a la literatura.

D’aquests grans orfebres del dietari, n’han brollat uns altres de molt valor, que han sigut deixebles, bons lectors i també referents ara mateix d’un gènere que cada colp més, s’ha convertit en una referència en la literatura universal, també a casa nostra. Avui rebrem un d’aquests mestres, periodista, home de l’horta nord, diguen que diguen les noves comarcalitzacions, que entre els llibres ja en té un cabàs, una ferrà, una garbera, que poden passar per autèntics dietaris sobre lectures, música, cinema, filòsofs i ordidors de polítiques per la llibertat, almenys de pensament.

Toni Mollà encara no havia vingut a l’ateneu de Bétera, i ves que també ho tenia a prop, però sembla que l’aposta espanyola per incomunicar els valencians ja ve teixida d’anys i panys, perquè meliana, foios, vinalesa, puçol, bétera o llíria semblen encara a distàncies de carro i haca. Amb tot, han tocat el tercer toc, sinyors, i avui ens estrenarem, malgrat que ja som homes que passem els seixanta i fins avui  bon dia i bon any.

Anit, mentre repassava aquest penúltim llibre, apuntava referències de cinema, de teatre, de lectura, de política… i malgrat que era una segona lectura (la primera la recorde de l’estiu a quaranta graus a la conca de barberà), m’admirava de la nostra ignorància de valencians: per això aquests llibres, els dietaris, ens poden ajudar tant a orientar l’esmorzar i el berenar de cada dia: a Bétera també en diem calentura, quan un xiquet té febre, o tenim un fum de camps erms abandonats, com a Meliana, Albuixec o Massalfassar, i potser que n’hi haja jubilats que visquen tan rebé com aquest autor, quan s’entaula amb amics o amb família. Ara faré un punt i abanda per explicar una de les reflexions que m’han ajudat a digerir una mica més l’edat, aquesta edat que l’Enric Alcoritza diu que és la de l’esquela, d’esperar-nos a primera fila…

“la gent de la nostra edat (poseu entre els seixanta llargs i que no arriba als setanta), filla de l’hàbitat rural som la darrera generació del neolìtic! […] som gent que ens hem llavat en un llibrell i una ferrà (a casa també en dèiem cosi), abans de gaudir de la banyera, gent que ha anat a peu a cercar aigua amb un cànter i una botija, que hem vist llaurar amb el forcat romà… (quan els carrers eren de terra, de camí de carro, la llum de 120 apenes deixava veure si les sandàlies eren deixaes)… però que compartim malgrat els avanços, un univers de valors de proximitat adquirits cara a cara…”

Els que d’alguna manera estem tocats del deler de llegir o d’escriure, perdre’ns per les reflexions, pensaments i raons d’uns altres escriptors de major pedigrí és una descoberta i un goig de passeig entre llibres. Avui, a l’ateneu, compartirem un d’aquests passeigs fonamentals, si veniu.

Fira de llibres, Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat. Avui de 18.00 a 21.00

Enguany hem fet un altre pas endavant a l’hora de publicitar la fira de llibres de bétera: hem editat set mil bolletes de paper de colors on diem que, Mil llibres, són capaços d’elevar l’espirit dels valencians, d’elevar la nostra vida feta de mossos o trossos. Almenys, que els veïns sàpien que apostem per la lectura i per fer-los més propers els autors valencians, els actors, els músics. Més endavant, potser d’ací cinc o deu anys (una distància gairebé sideral) uns altres escriptors de fora també voldran participar d’aquest programa involuntari i de consciència ferma, a més de literària. Sabem què volem, encara que les idees per aconseguir l’envit són les que són, i els recursos. Tenim pocs recursos, en canvi de molta voluntat. Despús-anit, després de sopar, després de tancar la fira, després de l’actuació de circorama vaig pegar unes quantes voltes pel poble, per repartir les bolletes. Ho faig cada nit, si no passa res, així que ho trobe una activitat més de la fira. Pels volts de les dues em vaig topar amb un conegut, un cosí de la meua dona, que em va dir si no era l’hora de tornar a casa. I aleshores li vaig mostrar les bolletes que duia a la mà, encara me’n quedaven un grapat per repartir, i ell m’amollà: però si no ha de quedar cap cotxe a bétera que no tinga aqueixes bolletes! Té raó, ell, n’hi ha carrers que he passat dues vegades, tres a lo manco. Però ja sabem que la incidència d’explicar que tenim llibres que són autèntiques joies, peces d’art, és minsa. Potser de cada cent bolletes una fa paper i arriba a bones mans. Només que servís per llegir, per voler llegir…

La meua amiga del carrer Llarg també diu que, aqueixa asseveració de voler-los elevar l’esperit, als veïns, no actua en favor de l’objectiu: se senten com amenaçtas, i encara ens retreuen més la invitació i passen de llarg o fan una volta per no topar amb la plaça del combat.

Tenim molts pocs recursos, i un calaix reduït del qual servir-se’n: dels cinc mil euros que havia demanat a l’ateneu per organitzar una bona fira professional, només n’hem aconseguit cinc-cents, així que no podem fer miracles. Cap ni un. Ni alliberar funcionaris, ni encomanar que algú se n’encarregue d’allò, ni contractar una primera filera de músics, ni portar les xarangues de bétera a fer enrenou… Vendre llibres en valencià ja és un miracle, però sense recursos, la cosa encara és més difícil. Pots convidar a la bona voluntat de la gent, no pots demanar-los res més. No tenim un cap de comunicació, en l’equip, que envie cada dia el programa d’allò que fem i entreviste en directe els autors, que enregistre les presentacions, que les publique cada nit, perquè els llibres, què diuen i pensen els escriptors, arriben més lluny. No podem retransmetre en directe… No tenim uns mitjans públics que vulguen explicar als valencians que la cultura és bàsica com l’aigua, ben al contrari. Els mitjans privats bé que es poden gratar el cul, però els públics, encara governats per inútils, tenen l’obligació moral de fer costat als valencians, per tant, d’ajudar-los en l’alfabetització.

A Wigtown, Escòcia, hi ha vells periodistes de la BBC, escriptors de pedra picada que ajuden a organitzar els actes, que s’ofereixen a col·laborar durant uns dies en aquell festival, caps de comunicació, més exemples de gent que ajuda perquè el festival siga un reclam de vida i també de feina: escriptors, il·lustradors, editors, llibreters, impressors, actors, lectors, restaurants, cafés, botigues… tanta gent com en viu, d’aquell festival, tanta gent com els ajuda. Allà, sens dubte, sembla que la incidència és major, porten més anys treballant-hi, tenen més cultura lectora i una societat culta, o més culta que no la valenciana, que encara dubta a créixer amb llibertat. Potser per això, per aquesta manca de voluntat, permetem de ser la colònia espanyola més mal finançada. I si parlem de recursos directes, no cal dir quina diferència: Wigtown té 1.000 habitants, per compte dels 20.000 de bétera, i 500.000 lliures de pressupost destinades al festival de llibres, per compte dels nostres 500 euros. Oh. Nosaltres no rebem cap ajuda, zero euros, en canvi que l’ajuntament del pp haja començat a organitzar una fira de llibres de novel·la negra exclusivament en castellà. La pobresa d’esperit s’encomana. Per això les bolletes en favor dels valencians, malgrat que n’hi ha que ha dit, de dins l’organització, que això era de faves, repartir paperets; també n’hi ha que ha dit que es negava a repartir-ne, si les bolletes deien Mil llibres per a regalar a fills, amics, nebots, iaios, germans… Que no en pensava repartir cap, si no hi deia filles, nebodes, germanes, cosines, etcètera. Socors, Carme Junyent, ajuda’ns!

Sí, un cap de comunicació de la fira serà una bona aposta per l’any que ve. Algú que convide la premsa, la televisió, la ràdio, que organitze entrevistes i les enregistre, que anime la vida dels autors, fins i tot una ràdio local a dins l’Ateneu, ves, una altra idea per a la innovació, la ràdio… Potser fins i tot obrir la primera llibreria de Bétera, ai, sí, això potser que també fóra una gran idea. Una llibreria, dues, tres… exclusivament de llibres.

Sort que avui és ninou, que podem somiar encara amb l’any per endavant, un any sencer, i sort que els versets de Jem ens endolciran la caparra de totes les converses embotides d’anit:

“Cada any ve la cantilena 

d’un goig amant d’una pena

encesa de passió

de veritat i d’engany,

que, en un vol d’emoció

es desfà en la il·lusió

que rapta cada Cap d’Any.”

[continuarà]