Ulisses20

Enguany hem fet un altre pas endavant a l’hora de publicitar la fira de llibres de bétera: hem editat set mil bolletes de paper de colors on diem que, Mil llibres, són capaços d’elevar l’espirit dels valencians, d’elevar la nostra vida feta de mossos o trossos. Almenys, que els veïns sàpien que apostem per la lectura i per fer-los més propers els autors valencians, els actors, els músics. Més endavant, potser d’ací cinc o deu anys (una distància gairebé sideral) uns altres escriptors de fora també voldran participar d’aquest programa involuntari i de consciència ferma, a més de literària. Sabem què volem, encara que les idees per aconseguir l’envit són les que són, i els recursos. Tenim pocs recursos, en canvi de molta voluntat. Despús-anit, després de sopar, després de tancar la fira, després de l’actuació de circorama vaig pegar unes quantes voltes pel poble, per repartir les bolletes. Ho faig cada nit, si no passa res, així que ho trobe una activitat més de la fira. Pels volts de les dues em vaig topar amb un conegut, un cosí de la meua dona, que em va dir si no era l’hora de tornar a casa. I aleshores li vaig mostrar les bolletes que duia a la mà, encara me’n quedaven un grapat per repartir, i ell m’amollà: però si no ha de quedar cap cotxe a bétera que no tinga aqueixes bolletes! Té raó, ell, n’hi ha carrers que he passat dues vegades, tres a lo manco. Però ja sabem que la incidència d’explicar que tenim llibres que són autèntiques joies, peces d’art, és minsa. Potser de cada cent bolletes una fa paper i arriba a bones mans. Només que servís per llegir, per voler llegir…

La meua amiga del carrer Llarg també diu que, aqueixa asseveració de voler-los elevar l’esperit, als veïns, no actua en favor de l’objectiu: se senten com amenaçtas, i encara ens retreuen més la invitació i passen de llarg o fan una volta per no topar amb la plaça del combat.

Tenim molts pocs recursos, i un calaix reduït del qual servir-se’n: dels cinc mil euros que havia demanat a l’ateneu per organitzar una bona fira professional, només n’hem aconseguit cinc-cents, així que no podem fer miracles. Cap ni un. Ni alliberar funcionaris, ni encomanar que algú se n’encarregue d’allò, ni contractar una primera filera de músics, ni portar les xarangues de bétera a fer enrenou… Vendre llibres en valencià ja és un miracle, però sense recursos, la cosa encara és més difícil. Pots convidar a la bona voluntat de la gent, no pots demanar-los res més. No tenim un cap de comunicació, en l’equip, que envie cada dia el programa d’allò que fem i entreviste en directe els autors, que enregistre les presentacions, que les publique cada nit, perquè els llibres, què diuen i pensen els escriptors, arriben més lluny. No podem retransmetre en directe… No tenim uns mitjans públics que vulguen explicar als valencians que la cultura és bàsica com l’aigua, ben al contrari. Els mitjans privats bé que es poden gratar el cul, però els públics, encara governats per inútils, tenen l’obligació moral de fer costat als valencians, per tant, d’ajudar-los en l’alfabetització.

A Wigtown, Escòcia, hi ha vells periodistes de la BBC, escriptors de pedra picada que ajuden a organitzar els actes, que s’ofereixen a col·laborar durant uns dies en aquell festival, caps de comunicació, més exemples de gent que ajuda perquè el festival siga un reclam de vida i també de feina: escriptors, il·lustradors, editors, llibreters, impressors, actors, lectors, restaurants, cafés, botigues… tanta gent com en viu, d’aquell festival, tanta gent com els ajuda. Allà, sens dubte, sembla que la incidència és major, porten més anys treballant-hi, tenen més cultura lectora i una societat culta, o més culta que no la valenciana, que encara dubta a créixer amb llibertat. Potser per això, per aquesta manca de voluntat, permetem de ser la colònia espanyola més mal finançada. I si parlem de recursos directes, no cal dir quina diferència: Wigtown té 1.000 habitants, per compte dels 20.000 de bétera, i 500.000 lliures de pressupost destinades al festival de llibres, per compte dels nostres 500 euros. Oh. Nosaltres no rebem cap ajuda, zero euros, en canvi que l’ajuntament del pp haja començat a organitzar una fira de llibres de novel·la negra exclusivament en castellà. La pobresa d’esperit s’encomana. Per això les bolletes en favor dels valencians, malgrat que n’hi ha que ha dit, de dins l’organització, que això era de faves, repartir paperets; també n’hi ha que ha dit que es negava a repartir-ne, si les bolletes deien Mil llibres per a regalar a fills, amics, nebots, iaios, germans… Que no en pensava repartir cap, si no hi deia filles, nebodes, germanes, cosines, etcètera. Socors, Carme Junyent, ajuda’ns!

Sí, un cap de comunicació de la fira serà una bona aposta per l’any que ve. Algú que convide la premsa, la televisió, la ràdio, que organitze entrevistes i les enregistre, que anime la vida dels autors, fins i tot una ràdio local a dins l’Ateneu, ves, una altra idea per a la innovació, la ràdio… Potser fins i tot obrir la primera llibreria de Bétera, ai, sí, això potser que també fóra una gran idea. Una llibreria, dues, tres… exclusivament de llibres.

Sort que avui és ninou, que podem somiar encara amb l’any per endavant, un any sencer, i sort que els versets de Jem ens endolciran la caparra de totes les converses embotides d’anit:

“Cada any ve la cantilena 

d’un goig amant d’una pena

encesa de passió

de veritat i d’engany,

que, en un vol d’emoció

es desfà en la il·lusió

que rapta cada Cap d’Any.”

[continuarà]