Ulisses20

(la frase original és de josep pla, però l’anècdota l’explica tan rebé Toni, que la vam riure plegats i potser la recordarem com una de les petites històries que fan tan genuïns, uns pocs escriptors.)

Anit vam xalar, gaudira pleret, com si bevérem de la botija, on ens deixarem portar de nou en aquestes nits de fira de llibres d’autors que ens expliquen als valencians els secrets de la bona literatura. Un festival! I Gelly Galdrill!

Provem d’ordir cada any un programa que puga atraure un públic divers, a partir d’un horitzó i uns mínims, almenys que el dau siga com el d’Eusebio, un dels pilotaris més elegants dels anys setanta-vuitanta. Amb un convidat fet a l’escala del trinquet de Massamgarell, havia d’eixir alguna de les partides memorables, com ara una Eusebio-Genovés, en la qual, com ha passat sempre entre jugadors de pilota, que mai han jugat al segon bot, que alcen per dir-ho ells mateix: falta! I la conversa va fluir, durant gairebé dues hores (ieee, que no pararem a sopar?, o a comprar llibres?, o alemnys poseu un tronc en el foc, que l’estufa no s’apague!). Tot entrava anit en el pes, com els pinyols d’aquelles olives de la tia Rosàrio, i mentre en parlava aquell escriptor de Meliana que ara viu a Massalfassar, els tocs del campanar de Bétera acompanyaven els motius de l’escriptor: la memòria, la confiança, l’agraïment, els valors del cara a cara, el viatge i les ciutats, el sentit crític, escriure cada dia, fer de dietarista… (ací, entre més petites històries que feien un gruix extraordinari, l’home de Meliana ja havia avisat tres vegades que acabava, però nosaltres no volíem, perquè a cada frases afegia una nova història que ens tenia embadalits, atrapats en aquell envelat hipnòtic). Algunes d’aquelles històries, si les voleu conèixer, n’haureu de llegir els Tocs, o bé escoltar-lo en directe quan l’acompanya Manolo Gil, editor, vicepresident del Pen… Però els lectors no feu el fava, seguiu-lo en directe, sí, però no us perdeu cap dels llibres, ni l’adéu a la tribu, ni el del pes, com deia sa mare: el meu fill és bon xiquet… Un escriptor de primera fila, com algú assegurava avui a twitter.

Cada nit, després que tothom dorm, amb un migllum, en un costat del sofà menut, quan ja ni passen les ànimes pel carrer, un d’aquests llibres o dietaris farà el paper com ho feia aquella parella de novel·les de Morley, “si tinc ganes de passar una bona estona i aprendre’n”, i saber qui som, els valencians!

A la segona part de la nit, un grapat de convidats ens vam quedar a sopar a la vora del foc. Aleshores, amb els entrepans del bar el Corral i el vi de Vicent Gandia, entre grans mestres de la conversa, es va destapar el pot de les essències valencianes: vosaltres doneu corda a homes bons que depassen la seixantena i n’han vistes fins i tot en el fons d’un pou rodó com un pa, llarg com un budell… Quin goig de nit i de coneiximent compartit!

[continuarà]