El feixisme valencià cada 9 d’octubre
Com cada any. Aquells carrers de València atiats de policies i de feixistes (oximoron). I els valencians que reclamem la independència, el dret de decidir, l’escola, el camp, l’economia, la política, la desocupació, els joves, uns pocs milers, passegem cada 9 d’octubre, de Sant Agustí fins a Jaume I. Ahir la cosa exòtica era un inútil amb trompeteta que durant el trajecte bufava les notes de l’himne feixista espanyol, aquell que servia per assassinar els mestres, els poetes o els alcaldes de la república. Però la policia que ens vigilava que no responguérem no en deia res, ni dels insults, ni de les agressions verbals, ni de la contínua provocació feixista de cada cantonada. Allà al Parterre, a tocar de l’estàtua del rei Jaume, unes dones cridaven amb botzines i quan no podien bufar més ens deien fillsdeputa i la resta del cabàs ple d’improperis xenòfobs. La policia s’esperava la nostra reacció, perquè aquelles donotes podien cridar què volgueren, ves si cap de nosaltres els hagués pegat una patà a la figa, a la boca per on eixien les grolleries… Com que no quèiem, que no, elles s’apropaven a uns centímetres, i aleshores un altre polica eixia i les feia retirar-se tres metres, tres exactes, perquè continuaren predicant fillsdeputa, fillsdeputa… No sé si acabarien sopant què, elles. O mirant àpunt l’alqueria.
Mentre valència, una majoria dels seus habitants, cau en aquest tràngol feixista de cada 9 d’octubre, una empara còmplice de la manca de drets que explica quina mena de ciutat és valència, els seus habitadors, de l’altre costat de l’estàtua del rei Jaume passaven cap a casa uns altres valencians disfressats de plomes, de cavallers amb panxa, hom diria que torna l’època medieval, salvatge, de dones que semblaven d’una boutique del museu de cera, amb llances i màscares, que venien de representar l’altre sainet antivalencià, que és simular què no som, qualsevol menys ser valencians, que no es note, no siga que els forasters puguen confondre els valencians amb la gent de mala ànima.
Si no eixirem de l’esperpent d’un foc de falla. Mai?