ALBERT CORTES MONSERRAT

Com diu en Jordi Galves donar una patada endavant i esperar una nova jugada futura no es responsable. No ho es pels partits o representants de la societat que han dimitit de les seves funcions per no assumir cap responsabilitat que no sigui assegurar les seves cadires autonòmiques al cost que sigui. De totes maneres tampoc ho es per una societat que no pot mostrar-se impassible veient com es destrueix el país i ara la seva llengua, segurament el bé més preuat de la nostra identitat.

Crec que no som conscients que el deixar fer als nostres partits i Govern autonòmic ens pot portar a una situació irreversible i cal actuar amb rapidesa per tornar a mostrar que la societat es molt per damunt dels interessos dels partits i no podem esperar una nova generació o no hi haurà res per salvar.

Catalunya està fent història

La societat catalana, en el seu conjunt, ha preferit delegar la protecció de la llengua catalana en una escola despullada

Jordi Galves

La societat catalana, en el seu conjunt, ha preferit delegar la protecció de la llengua catalana en una escola despullada i descontrolada. I en les noves generacions. És una manera ben hipòcrita de treure’s la responsabilitat del damunt. Per a alguns polítics la independència de Catalunya també és problema dels que vindran al nostre darrere. Com si per aquest camí tan bo que anem fent tots fos segur que, d’aquí uns anyets, quedi alguna cosa per independitzar o alguna llengua per preservar. El cert és que despreocupar-se no és mai una bona idea. D’aquí ve que un bon dia descobrim, consternats, que un rei és un vividor, que un president de la Generalitat amic seu és un altre vividor i que la llengua i la cultura del nostre país s’estan marcint per falta de miraments i de rec. La nostra societat, en conjunt, és la responsable del futur del català i de deixar que els polítics facin el que els doni la gana. No, la nostra societat no pot permetre que un individu sense formació ni atenció per l’interès general de Catalunya com Salvador Illa i el seu PSC tinguin la darrera paraula en la polèmica sobre la llengua catalana.
Cal recordar que fou precisament el PSC qui va organitzar unes jornades sobre la llengua catalana, els passats 28 i el 29 de gener a Barcelona per dir que el català no pot estar millor i que el que necessiten els nostres alumnes és encara més i més castellà, que es veu que no estan prou castellanitzats. Amb la participació estel·lar d’Irene Rigau que ara s’ha fet partidària de tot el que diguin els senyors jutges. Unes jornades d’experts, cal recordar, que van ser inaugurades per aquest altre gran especialista en català anomenat José Montilla, el president de les xuletes a la butxaca. I clausurades per aquest gran gestor anomenat Salvador Illa, el que diu “bones tardes” i el que va inflar en un 52% el cost final de la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Són els representants d’una manera feliç i despreocupada d’entendre la política. “Això ja ho pagarà algú”, pensen. O “això del català ja se’n cuidaran uns altres”. La societat catalana ho aguanta tot. Són una mena de gent molt ben educada.

Qui diu el PSC diu Convergència i Unió i diu també Esquerra Republicana. Aquí tots els tres grans espais polítics han estat responsables de la cartera d’Educació i Ensenyament i tots han fet la mateixa política consistent en no aplicar les lleis que podien ser conflictives. Concretament les lleis de Normalització i de Política Lingüística, per exemple, que tant irriten Ciutadans i als que sempre és fàcil d’acontentar amb una renúncia i una altra i una altra, sempre a costa de la llengua catalana. La veritat és que tota la nostra classe política i periodística, que en depèn, ha volgut convèncer-nos que és igual una llengua que l’altra. Com si les dues tinguessin la mateixa força. Que la paritat i l’equilibri entre català i espanyol és una decisió salomònica i sàvia. I que, tot i que l’Estatut proclama el català com a única llengua pròpia de Catalunya també ho és, d’alguna manera, l’espanyol. Quan les dades cada cop són més alarmants i ens deixen a tots, com a societat, en una situació ben vergonyosa. En recordaré una i prou: només un 30% dels alumnes arriben avui amb el català après a casa quan s’incorporen a l’escola. Aquest sí que és un rècord històric.

Les paraules del líder Popular, Alberto Núñez Feijoo dient que a Catalunya hi ha un apartheid lingüístic, ja que els nens no poden tenir coneixement del castellà a les aules. De pas acusa el Govern de no ser garant de la Llei i ho contraposa amb el Govern Popular que va posar els líders independentistes a la presó i que ara immediatament demanaria la suspensió del Decret lingüístic aprovat pel Govern català.

Cal dir que molts periodistes i opinadors sobre el lideratge de Feijoo, ens deien que la moderació tornava en aquest partit amb el líder gallec. Els fets evidentment han posat les coses a lloc, amb els seus pactes amb el feixisme de VOX i ara amb aquesta gran mentida del apartheid. Sembla que els líders espanyols no els importa el significat de les paraules i les banalitzen com el més normal del món, cecs pel seu odi a Catalunya i sense aturar-se a pensar les comparacions fetes. Cal dir que si revisem a Sudafrica, l’apartheid amb la població negre va ser un dels periodes més foscos de la història i una vergonya per la humanitat que va causar molts morts. Utilitzar això per atacar la llengua catalana en comparació amb el castellà, es senzillament molt miserable i per desgracia la normalitat espanyola.

Fabricar un missatge de la opressió constant al castellà per accelerar el seu objectiu des de fa 300 anys, com es destruir i arraconar la llengua catalana al no res. Aquest missatge fabricat amb l’ajuda dels mitjans i de la mentida constant evidentment el desmenteix la realitat, aquella que amaguen i que no els interessa. En qualsevol cas si parlessim d’apartheid i no m’agrada aquesta paraula es el que ha estat fent l’Estat espanyol amb Catalunya socialment, economicament i historicament un cop i un altra amb uns espanyols de primera i uns de segona quan ens referim a Catalunya, aquest ha estat el tracte i les proves i els números freds ho avalen.

De fet, d’un Estat on la Justícia no fa cas a les resolucions europees com en el cas que hem conegut de Xabier Atristain, membre d’ETA que ja dorm a la presó en contra de les resolucions judicials fora de les fronteres espanyoles i a instàncies de la Fiscalia, aquella que depén del Govern, en aquest cas del PSOE, demostra la disbauxa d’un Estat sense regles, ni respecte a la democràcia amb la benevolència de la Unió Europea que sembla mira un altre costat, quan en el seu cor viu instal·lat el feixisme sense rubor, ni vergonya.

Això si que es un apartheid.

Estem en uns temps de baixada pel que fa al nostre paper com a país i defensa dels nostres drets. En tenim dos exemples més amb la carta de Vilagrà a la Ministra i amb les noves declaracions delirants d’Anna Grau sobre la Plataforma per la llengua.

La carta de la consellera diu que els acords son paper mullat i demana reunions urgents, així com el compliment de la totalitat de les inversions acordades despres de constatar l’execució del 35% i reclamar la paraula donada. Parla d’un compromís bilateral on els dos s’hi impliquen en el mateix grau i s’indigna per la deslleialtat existent i que afecta encara més la confiança. Per altra banda la diputada de Ciudadanos Anna Grau en seu parlamentària i seguint amb el seu deliri i odi irracional habitual demana a la Plataforma per la llengua que es disolgui i entregui les armes, dient que actuen com a matons del monlingüisme i com a canibals del consens. Això en la comissió de cultura i seguint aquest deliri incomprensible fent intervencions repetides en català i castellà.

El problema de voler intentar amagar les intencions reals d’aquest Govern, que no es res més que la submissió total i absoluta, es que quan s’ha de fer algun gest que seria normal, se li nota la falsedat i acaba quedant hipocrita i ridícul. La carta de la consellera mostra sorpresa pels acords com a paper mullat, com si fins ara els acords amb el Govern espanyol de torn no fossin gairebé sempre així. Demana una paraula i implicació que per la part espanyola no ha existit ni existirà mai. Parla d’una confiança que nomes ella deu tenir, ja que no hi ha hagut motius per fer servir aquesta paraula, no confondre amb interessos per seguir aquest frau autonòmic pels segles dels segles. Una carta que no exigeix res i nomes constata el que tots sabem del tracte d’Espanya a la Catalunya autonòmica, pura hipocresia.

Per la part d’Anna Grau, ja estem acostumats amb aquest odi profund per Catalunya i especialment per la seva llengua, es podria tractar d’un problema personal, mental o que simplement compleix el teatre de Ciudadanos creat recordo per aportar el seu granet de sorra amb l’aniquil·lació del català, el seu objectiu màxim. Parlar d’una Plataforma que simplement denuncia els atacs constants a una llengua com la nostra per part de l’Estat i la seva situació com si fos un grup terrorista es demencial, parlar de matons del monolinguisme, que precisament es el que son ells amb la llengua castellana es esperpèntic i per rematar el deliri fer una intervenció repetida en castellà i català al Parlament crec que sobren els qualificatius i donen idea d’un personatge que fa llàstima.

En definitiva, en decadència.

En les gravacions de Villarejo hem vist una nova definició dels catalans de Maria Dolores de Cospedal, que ens defineix com “cobardones”. Aquesta sensació hauria de fer veure com les nostres accions van aterrar dins Espanya en realitat.

De fet aquests darrers dies podem comprovar, que davant el dèficit d’inversions escàndalos, simplement fem escarafalls hipocrites i com permetem que la Ministra de torn negui un dèficit publicat per la Hisenda espanyola sense rubor i alhora mostri falsament el imaginari compromís amb Catalunya. Alhora i veient tots els incompliments del Govern de Sanchez, Esquerra no es penedeix d’haver aprovat els pressupostos estatals a canvi de res i fent-se els ofesos dient que si no saben gestionar els hi deixin a ells, sense esmentar qui te el poder i qui no en te absolutament cap. També veiem com la repressió continua fins a límits insospitats com el cas de Tamara Carrasco amb final feliç però constatant aquests personatges macabres com Marchena, Llarena i altres intentant portar el seu odi fins a l’extrem i on la Generalitat encara participa com a part acusadora en molts casos contra l’independentisme com a gran resposta. De fet tampoc es podia esperar res més, si no van ser capaços de fer una resposta a la sentència del procés.

Una realitat que vam comprovar el 2017 quan el nostre Govern i partits no van voler culminar la feina promesa i aprovada per llei, demostrant que darrera hi havia un bluf sense cap intenció d’arribar al final. La reacció ja la sabem. Exili per alguns i entrega a la Justícia espanyola per un altra part. Aplicació del 155, un autèntic cop d’estat que va ser assimilat, mai combatut i la tàctica de col·laboració amb l’Estat participant en les seves institucions, intentant ser els primers en ser socis dels partits del 155 validant així totes les seves lleis. Participar en els judicis farsa donant una capa de legalitat allà on nomes hi ha un frau. Per últim demanant un diàleg inexistent amb el botxí i reben les seves burles continuades com a resposta i donant a entendre fora de les nostres fronteres que la democràcia espanyola es normal i acceptada, apart de posar el conflicte per la independència en un calaix sense cap por per ningú.

Definitivament, si, Cospedal no anava gens malament quan sense generalitzar, ens tenen com a “cobardones”.