UNA SOCIETAT IRRESPONSABLE
Com diu en Jordi Galves donar una patada endavant i esperar una nova jugada futura no es responsable. No ho es pels partits o representants de la societat que han dimitit de les seves funcions per no assumir cap responsabilitat que no sigui assegurar les seves cadires autonòmiques al cost que sigui. De totes maneres tampoc ho es per una societat que no pot mostrar-se impassible veient com es destrueix el país i ara la seva llengua, segurament el bé més preuat de la nostra identitat.
Crec que no som conscients que el deixar fer als nostres partits i Govern autonòmic ens pot portar a una situació irreversible i cal actuar amb rapidesa per tornar a mostrar que la societat es molt per damunt dels interessos dels partits i no podem esperar una nova generació o no hi haurà res per salvar.
Catalunya està fent història
La societat catalana, en el seu conjunt, ha preferit delegar la protecció de la llengua catalana en una escola despullada
Jordi Galves
La societat catalana, en el seu conjunt, ha preferit delegar la protecció de la llengua catalana en una escola despullada i descontrolada. I en les noves generacions. És una manera ben hipòcrita de treure’s la responsabilitat del damunt. Per a alguns polítics la independència de Catalunya també és problema dels que vindran al nostre darrere. Com si per aquest camí tan bo que anem fent tots fos segur que, d’aquí uns anyets, quedi alguna cosa per independitzar o alguna llengua per preservar. El cert és que despreocupar-se no és mai una bona idea. D’aquí ve que un bon dia descobrim, consternats, que un rei és un vividor, que un president de la Generalitat amic seu és un altre vividor i que la llengua i la cultura del nostre país s’estan marcint per falta de miraments i de rec. La nostra societat, en conjunt, és la responsable del futur del català i de deixar que els polítics facin el que els doni la gana. No, la nostra societat no pot permetre que un individu sense formació ni atenció per l’interès general de Catalunya com Salvador Illa i el seu PSC tinguin la darrera paraula en la polèmica sobre la llengua catalana.
Cal recordar que fou precisament el PSC qui va organitzar unes jornades sobre la llengua catalana, els passats 28 i el 29 de gener a Barcelona per dir que el català no pot estar millor i que el que necessiten els nostres alumnes és encara més i més castellà, que es veu que no estan prou castellanitzats. Amb la participació estel·lar d’Irene Rigau que ara s’ha fet partidària de tot el que diguin els senyors jutges. Unes jornades d’experts, cal recordar, que van ser inaugurades per aquest altre gran especialista en català anomenat José Montilla, el president de les xuletes a la butxaca. I clausurades per aquest gran gestor anomenat Salvador Illa, el que diu “bones tardes” i el que va inflar en un 52% el cost final de la Ciutat de la Justícia de Barcelona. Són els representants d’una manera feliç i despreocupada d’entendre la política. “Això ja ho pagarà algú”, pensen. O “això del català ja se’n cuidaran uns altres”. La societat catalana ho aguanta tot. Són una mena de gent molt ben educada.
Qui diu el PSC diu Convergència i Unió i diu també Esquerra Republicana. Aquí tots els tres grans espais polítics han estat responsables de la cartera d’Educació i Ensenyament i tots han fet la mateixa política consistent en no aplicar les lleis que podien ser conflictives. Concretament les lleis de Normalització i de Política Lingüística, per exemple, que tant irriten Ciutadans i als que sempre és fàcil d’acontentar amb una renúncia i una altra i una altra, sempre a costa de la llengua catalana. La veritat és que tota la nostra classe política i periodística, que en depèn, ha volgut convèncer-nos que és igual una llengua que l’altra. Com si les dues tinguessin la mateixa força. Que la paritat i l’equilibri entre català i espanyol és una decisió salomònica i sàvia. I que, tot i que l’Estatut proclama el català com a única llengua pròpia de Catalunya també ho és, d’alguna manera, l’espanyol. Quan les dades cada cop són més alarmants i ens deixen a tots, com a societat, en una situació ben vergonyosa. En recordaré una i prou: només un 30% dels alumnes arriben avui amb el català après a casa quan s’incorporen a l’escola. Aquest sí que és un rècord històric.