VERGONYA SENSE LÍMITS
Una nova jornada del Coronavirus i tornem a veure dues maneres de gestionar una situació, dos territoris totalment diferents, en definitiva dos Estats diferents. Catalunya i Espanya.
Aquí a casa nostra, amb els nostres encerts i errades, veiem com ràpidament es va confinar Igualada davant un focus perillós, com es reclamava tancar tot el territori per terra, mar i aire amb la petició d’un confinament total de la població per la seva seguretat. Alhora s’aproven mesures socials dins de les nostres possibilitats per empreses, autonoms i treballadors i s’inicien assajos clínics per evitar la propagació. Una imatge a les rodes de premsa amb la Consellera i experts que son lògicament els que ens donen les explicacions, més enllà de les dades més polítiques.
Que veiem a Madrid, actuar tard i malament, no confinar Madrid com tothom reclama, jugar amb la nostra vida fent de “Espanya unida” un lema per damunt de la nostra salut i vides. Alhora ens neguen el confinament demanat amb mesures amb forats per tots els costats i veiem la roda de premsa amb els caps militars en la mateixa amb declaracions com que ells saben com acabar amb el virus, que ho faran amb bombes, es tot tant esperpèntic com macabre.
Tanmateix, la compareixença de Sanchez, la veiem com una hora de parlar per no dir res amb el mateix discurs un cop i un altra, mesures socials que sobretot protegeixen les empreses, unes xifres pel tema a bombo i plateret que veiem no son reals, nova propaganda. Unes mesures que es queden molt lluny d’altres Estats i que deixaran un panorama dessolador i la impotència d’escoltar com no son capaços de sortir del sistema corrupte espanyol reclamant els diners al monarca reial o instant als bancs rescatats amb els nostres diners a col·laborar activament en la lluita contra la malaltia. Per rematar la jugada la dosi diaria de nacionalisme ranci, i la negació de que no es una lluita de territoris, quan s’han vist obligats a tancar fronteres per les mesures que a la Unió Europea estem veient.
Un gran despropòsit on tota la misèria espanyola surt a la llum un cop més i la incapacitat dels seus lideratges per sortir del guió establert, malauradament nosaltres estem en aquest vaixell a la deriva, però aquest cop ens hi juguem les vides.
Una vergonya, sense limits.