ALBERT CORTES MONSERRAT

Veient el FAQS de TV3 aquest dissabte i el debat de tots els representants de partits catalans hi ha motiu de preocupació:

Sonia Sierra de Ciudadanos va fer bo els objectius d’aquest partit, en forma d’eliminar el català, odi a la opció independentista i un profund poc sentiment democràtic. No va escoltar massa ja que les falques apreses sobre els barracons, Torra i el cop d’Estat del 6 i 7 de setembre havien de sortir com fos. Han nascut per atiar el conflicte i nomes son hooligans al servei del sistema al costat de VOX i confonen la democràcia amb els cops d’Estat obviant els que ho son com Tejero.

Santi Rodriguez pels Populars, va fer el seu paper més centrar que Sierra però tornant a desmentir la xifra de deficit fiscal alarmant alhora que reclamen millores socials, la poca habilitat d’altres polítics va fer que ningú li recordes que amb xifres del Ministeri d’Economia espanyol el deficit fiscal amb Catalunya es un escàndol i culpable en gran part de mancances socials a Catalunya.

Eva Granados pel PSC, amb el seu cinisme habitual també es va apuntar al cop d’Estat del setembre 2017 i respecte els presos politics va mostrar la seva deshumanització absoluta amb el seu respecte a la Justícia sense questionar res.

Jessica Albiach per en Comú Podem es va defensar encertadament d’ERC i la seva preocupació per la governabilitat espanyola amb arguments i alhora va deixar clar un cop més que dins del grup hi ha independentistes i no independentistes amb un missatge per aquells que volen fer governs de concentració no se sap ben be per fer que.

Sergi Sabrià d’Esquerra, atrapat en el seu missatge enviat des de presó pel seu líder en forma de diàleg inexistent i pacte amb el 155 a Madrid per la seva governabilitat a canvi de res. Pel que fa desprès de la sentència no va aclari el perque un Govern de concentració que si fos una prioritat ja podrien fer ara o eleccions difícils de desvincular d’un interés particular propi.

Eduard Pujol per juntsxCat, participatiu com sempre però amb una taca quan davant la ironia del monoleg en el programa sobre les performances de les Diades i el President Torra no va encaixar la mateixa, mostrant el seu enuig que demostra falta de tacte.

Carles Riera per la CUP, segurament el més clar sobre el procés i la confrontació que cal seguir amb el matis de cap responsabilitat de Govern i per tant més llibertat per expressar les seves opinions.

En definitiva, virulència i nul·la sensibilitat humana del bloc tripartit del 155, i per part independentista cap full de ruta comú i moltes vergonyes a dissimular.

L’aparició d’aquesta nova plataforma es tota una incògnita i com diu la Marta Roqueta cal veure qui hi ha darrera i objectius clars. Seguir fent rodar el hamster amb nous noms que no aportan res simplement es un auto engany que crec no podem permetre més.

Tsunami de veritats

Marta Roqueta

Una de les notícies de la setmana ha estat l’aparició de la iniciativa del Tsunami Democràtic. S’intueix que serà una de les respostes del moviment independentista a les sentències als presos polítics. Tal com explicava Joan Burdeus a Núvol, fa pinta d’ésser una campanya de resistència no violenta inspirada en les directrius de Gene Sharp, un senyor que, perdoneu la broma, no està per hòsties quan es tracta d’aconseguir un objectiu. Pot resultar esperançador, però l’independentisme majoritari es caracteritza per reinventar la roda cada solstici.

Tot i que de moment no sabem qui hi ha darrere de la iniciativa, tot fa pensar que neix de la societat civil –els partits hi foten mà però ja m’enteneu– i que compta amb gent de totes les ideologies de l’espectre independentista. En el manifest no parlen d’independència i no queda clar per què es mobilitzen, així que podem sospitar que un dels objectius és sumar-hi els Comuns. És una estratègia mai adoptada fins ara. Ni amb la campanya “Som el 80%”, ni amb l’1 d’octubre, ni amb el 9-N. No tenim antecedents per preveure com acabarà. També sabem que tots els partits independentistes hi donen suport. No s’havia vist tant consens d’ençà que van desobeir les lleis de desconnexió que ells mateixos van aprovar al Parlament.

L’aparició d’un moviment civil, o una campanya, empenyent el carro pot ser positiva si serveix per apropiar-se dels recursos necessaris per mantenir-se ferms davant d’un embat estatal, així com per organitzar accions que portin els principis de la república catalana del discurs als fets. També si ens oblidem que, en teoria, Òmnium i ANC hi són per fer exactament això. Però bé, no seré jo qui discutirà l’afany del poble català de donar feina a petits empresaris amb negocis de creació de pàgines web, d’impressió de samarretes o de creació de reproduccions de tasses fetes per Jordi Cuixart, mitjançant l’organització de deu mil iniciatives iguals.

Un moviment actiu pot pressionar els partits polítics, cosa que és ben necessària, perquè el problema de l’independentisme segueix sent la dificultat per materialitzar les seves demandes a la política institucional. Ras i curt, que els partits encoratgin el Tsunami Democràtic mentre la Generalitat envia els Mossos a pegar la ciutadania quan es manifesta no és una gran idea. Que Rufián faci de Duran i Lleida; Bonvehí vulgui ser Duran i Lleida; Tardà adopti el llenguatge de Ciutadans; el president Torra s’autoimmoli a un judici on, tant per tant, hauria d’haver desobeït del tot; el president Puigdemont digui que farà coses que al final no fa, i la CUP desaparegui en combat no és el millor al•licient per estar disposada a trencar-te la cara per Catalunya.

El suport de les formacions no és una cosa bona en si mateixa. De l’1 d’octubre, els partits van aprendre que quan fan un discurs emancipador corren el risc que la gent se’l prengui seriosament i empri una revolta per defensar un objectiu més ambiciós que el que ells tenen al cap. El 21 de desembre de l’any passat, Òmnium i l’ANC van convocar a Barcelona un reguitzell de performances amb fila de polítics famosets per evitar manifestacions davant la seu del Consell de Ministres. Així doncs, si el Tsunami Democràtic neix zombificat pel dirigisme partidista tindrà una existència precària. Com afirma Albert Lloreta, el moviment civil independentista es va tornar processista quan va perdre l’espontaneïtat.

Tenint en compte que Govern i Parlament són la primera baula de la repressió, ja se suposa que els partits impulsaran –i participaran en– accions fora d’allà. Ara bé, malgrat el secretisme, s’ha de parlar clar d’allò que cal i es pot. La millor resposta que els partits poden donar a les sentències és explicar què va passar durant el setembre i el desembre del 2017 i què pensen fer a partir d’ara. Caldria consensuar una estratègia i crear una cúpula que es coordini amb el moviment civil –no que el parasiti.

Això serviria, primer, per tancar el dol d’una vegada per totes. Tots els independentistes, TOTS, hem passat un dol merdós. Uns, reinventant l’autonomisme amb l’excusa d’ampliar la base; altres, fundant la secta del jugadamestrisme i omplint les llistes d’estrelletes del procés; d’altres, anant a Lledoners a cantar el Virolai amb un gegantó que sembla Jordi Pujol en bolquers; la resta, cridant “us ho vaig dir, l’única cosa que feu és cometre errors de passerell” mentre dues persones forçudes se’ns emporten amb una camisa de força cap a Sant Boi.

Segon, l’independentisme es vanta de ser democràtic. No hi ha res més democràtic que la transparència i la valoració dels representants en funció de la seva feina, no segons la justícia colonial espanyola. Això últim ho fa qui diu “no els hi podem retreure res perquè poden estar 40 anys a la presó”. Sovint s’acompanya d’un “els (ens) foten a la trena perquè l’Estat és dèbil i no podrà amb tanta dignitat”. Qui ho escolta acaba anant quatre vegades a la setmana al gimnàs per expulsar, a través de les glàndules sudorípares, la desesperació que suposa adonar-se que hi ha gent que es pot fer vella a la garjola i ni entendrà per què.

Així doncs, el Tsunami Democràtic pot ser una bona idea si els partits polítics fan el que han de fer d’una vegada per totes, o el Tsunami és capaç de pressionar-los per fer el que han de fer. Cosa que, a hores d’ara, no sabem. Caldrà esperar. Amb un somriure d’orella a orella i un casc groc, és clar.

Escoltem les últimes hores que Rufian des de Madrid ens diu que no posarà traves per investir el PSOE i fa al joc als socialistes espanyols posant el focus i responsabilitat de Govern sobre Podemos. Alhora el President Torra ens diu en una Conferència que la resposta a una sentència condemnatoria als presos polítics es culminar la independència. El problema de vendre fum porta a contradiccions i es una evidència.

El joc d’Esquerra a Madrid es miserable, un partit amb Pedro Sanchez al capdavant que forma part del 155, que ha actuat com ho ha fet i que ara amb les seves propostes presentades posa negre sobre blanc respecte a Catalunya que apart de vendre la gran mentida del problema intern a Catalunya, la convivència trencada ens diu clarament que no hi haurà mai un Referèndum d’autodeterminació. Amb tots aquests elements Esquerra es posa la millor careta de Duran i Lleida accepta el diàleg i s’ofereix per seguir aquest joc del cinisme de Sanchez per carregar la responsabilitat sobre Iglesias i apunta a l’abstenció o el si en benefici del diàleg i la responsabilitat.

Caldria dir de quin fals diàleg parlen si ja et deixen clar que no hi ha res a parlar i t’ho diuen un i mil cops, apart del suport a la repressió més absoluta sobre Catalunya i la recepta de tergiversar el tema mirant un altre costat. La posició república francament es intolerable i més venin d’un personatge que encara recordem com posava límit a la seva presència als escons de Madrid. Alhora escoltem Oriol Junqueres com insisteix amb una resposta electoral i Govern de Concentració amb especial atenció als Comuns com a resposta a la sentència, cosa que ja m’explicareu que resol, sinó es un tema especificament de poder de partit que poc te a veure amb el procés.

El President Torra parla del condicionant que tothom sapa que passarà sobre la condemna dels presos per culminar la independència, la pregunta seria que si no ho fos, no caldria culminar el mandat del poble o com funciona això. Uns desgavells i uns jocs de paraules que deixen en evidència aquests dos últims anys i com els partits han tornat a ser partits i han oblidat l’objectiu final que ells mateixos no es van atrevir a culminar.

Ho definiria amb la paraula Vergonya.

Aquesta actitud del PSOE amb Pedro Sanchez al capdavant no es res més que tàctica política que un electorat madur hauria de castigar, encara que no serà així i apart deixarà la gestió de la sentència enrere i la necessitat d’aliances multiples sense efecte, o almenys així ho creu.

Sánchez o com defraudar tothoM

José Antich

Encara que en política pot passar de tot, Pedro Sánchez va presentar aquest dimarts un document amb 370 propostes d’acord programàtic que és, abans que res, una invitació perquè no el voti ningú fora de les files socialistes per un o un altre motiu. O sigui: un brindis al sol i un gran espot electoral. Cal reconèixer que això, al president espanyol en funcions li surt brodat. Perquè, a veure: algú sincerament pot creure’s que està treballant per una aliança amb Unidas Podemos? O que els partits independentistes poden superar com si tal cosa un caixa o faixa com el que els ofereix, entregar-li els seus vots a la investidura a canvi de res, o pitjor encara, sabent que tot seguirà igual de malament que fins ara?

A Unidas Podemos els tanca la porta pels nassos en la seva proposta innegociable d’un govern de coalició amb dos arguments: no hi ha confiança per materialitzar-lo i serien dos governs en un. Oblida pel camí que els electors, almenys el passat 28-A, així ho van voler, en atorgar-li un exigu resultat de 123 escons dels 350 que té la Cambra. No és un problema de confiança, com diu Sánchez, sinó de majories polítiques per poder governar tranquil·la ment. Tu només li pots tancar la porta pels nassos a qui ja saps que no t’interessa acordar res amb ell o bé a qui intueixes que no hi tindrà més remei de cedir. Ara com ara, som al primer escenari.

Pitjor tracte rep l’independentisme català, sobretot perquè necessita que un dels dos partits, Esquerra o JxCAT, l’acabin votant, ja que si acabés convencent UP no en tindria prou. Ni hi haurà referèndum, ni hi haurà diàleg sobre el referèndum. Molt al final de tot del document, al punt 350 dels 370 que té, es diu: “Ens proposem d’avançar cap a un model d’estat integrador, en el qual la diversitat, la igualtat i la solidaritat siguin valors compatibles. Un model en el qual el govern de l’estat garanteixi la cohesió des de la lleialtat en l’exercici de les funcions que la Constitució habilita a la comunitats autònomes; en el qual les diferents administracions comptin amb un finançament adequat, actuïn amb transparència, col·laborin entre elles i actuïn amb lleialtat institucional. En aquest model no té cabuda un referèndum d’autodeterminació que el TC ha considerat contrari a la Constitució i que, des d’una perspectiva política, provoca la fallida de la societat”. Això és tot el que posa per escrit davant de la crisi territorial més greu a què s’ha enfrontat Espanya des de l’aprovació de la Constitució el 1978.

No sembla, per tant, que hi hagi camí a transitar per a Unidas Podemos o els partits independentistes. Tampoc no sembla que el Partit Popular de Pablo Casado o els Ciutadans d’Albert Rivera li facilitin al final els vots que necessita. Però el president en funcions continua feliç i content encara que digui el contrari: està cada vegada més a prop del seu objectiu mai no amagat i que no és cap altre que unes noves eleccions el 10 de novembre que li donin una majoria més folgada per governar.

Llegeixo la notícia d’un grup d’unes 60 persones animalistes diuen, la majoria adolescents que han entrat furtivament una granja de Gurb prenen o millor dit robant 14 conills i han plantat cara als propietaris. Fins hi tot una s’ha queixat que ha resultat ferida.

No hi ha dubte que la deriva que pren la humanitat i aquesta manipulació impulsada per aquest progresisme de fireta i interessat es escandalós. Per endavant va que respecto molt als animals com essers vius que son però no soc hipocrita amb segons que.

Aquest grup de joves van entrar per la força en una propietat privada, que sembla que aquesta paraula ha perdut valor, robant uns animals i fent un flac favor a la seva causa, si es que en tenen alguna, ja que no es la manera i apart es inadmissible. Les denúncies d’aquesta noia son un exemple i m’agradaria si reaccionaria així si fos casa seva i uns lladres entressin a l’assalt per robar-li, suposo que no.

Feminisme,ecologisme, animalisme i altres isme son causes justes en el seu context, però no fora d’ell i amb la manipulació d’aquesta joventut que no pensa els seus actes i es pensa que està pel damunt del bé i del mal, i amb més drets que la resta de la humanitat.

No m’agrada la crueltat animal evidentment i com a teoricament sers intel·ligents i humans del planeta vull el millor tracte a les Granjes per ells i en tots els llocs, això no treu que soc carnivor i disfuto amb una bona carn. Per altra banda crec que si es coneixen males condicions per denúnciar ja moltes vies que no passen per aquests fets delictius que ja s’han repetit anteriorment i que la societat hauria de denúnciar severament.

El respecte a les persones i els animals hauria de ser una de les bases de l’educació, però malauradament ja veiem com ja molts llocs on una vida no val res i ja no diem un animal. El poder i la falta de cultura son dues raons ben clares i això si que es una lluita per no perdre el nord.

La Diada s’apropa, aquest cap de setmana cimera independentista a Suïssa, la unitat i el full de ruta compartit com exigència de la societat civil que veu tant lluny com sempre i els partits a la seva.

Escoltem des d’Esquerra com d’una manera o un altra es posen les eleccions autonòmiques damunt la taula i l’acostament cap als Comuns com a eina per Governar, tot com a resposta a una sentència que tothom espera condemantòria. Per la part del PDCAT veiem com també hi ha veus que aposten pel diàleg i fugir de la unilateralitat i de la figura del President Puigdemont.

Les entitats diuen els partits que els treuen de la zona VIP i enfoquen la concentració obviant qui es el principal tap per no avançar en el mandat de l’1 d’octubre, les lleis del Parlament i la Declaració d’indepenència desada al calaix. Alhora els partits que tenen la coartada perfecte amb l’èxit de concentració esperonen a la participació en benefici propi i com estratègia de partit. De fet veiem a les xarxes i en tots els àmbits com el xantatge d’assistència sense objectius clars però per seguir la trama es un continu i forma part dels mateixos objectius abans expressats.

Crec que els partits evidentment no estan per complir aquests mandats i si pel partidisme autonòmic de sempre on les engrunes passen a ser el màxim objectiu de poder i els presos i la mobilització un afer que han de saber gestionar però sense la finalitat desitjada per un ampli sector de la societat.

Waterloo segurament es el punt de la consciència que pretenen fer quedar poc a poc en l’oblit per arribar als seus fins i la manipulació de la societat amb els mitjans i els hooligans de cada partit fa la resta.

Una concentració com les dels últims 10 anys son extraordinàries pel volum i el format i evidentment no es poden normalitzar, perdrien el seu context. Un cop arribat al cim i reculat, no es pot fer com si res, les entitats i la societat hauria de fixar un objectiu que evidentment no pot ser dirigit des de la presó i si en exigir complir els mandats per damunt uns partits en direcció contrària i que han deixat la unitat i el full de ruta compartit en una retòrica sense res.

La farsa continua, i nomes ens queda apel·lar a la convicció per tombar aquest règim que no be de l’Estat que fa la seva feina, sinó que es interior i no ha superat l’embolcall del 78.