ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest cap de setmana Mariano Rajoy treia pit i avisava als independentistes que ara ja saben que passaria si això es repeteix, o que gràcies a ells el President Puigdemont no ostentava aquest càrrec i deia que en el temps tot seria un mal record.

Aquestes frases i d’altres deixen en evidència el tarannà i aquest viure en el seu món prescindint del món sencer del Govern espanyol. Coaccions, amenaces intolerables amb Estats que no siguin autoritaris i amb una democràcia tant feble com l’espanyola. Amenaces als ciutadans que simplement defensen els seus drets i la sobirania popular, base de qualsevol projecte democràtic, que evidentment no es basa en la unitat per damunt de les persones.

Parlen del President Puigdemont amb menyspreu, com si fos un polític amortitzat, quan la seva feina internacional i l’afer a Alemanya ha fet el que precisament volien evitar tancat el Diplocat i els afers exteriors, això es posar la causa catalana cada cop amb més simpatia en el context europeu i la sensació de les mancances democràtiques espanyoles com un afer a resoldre ja amb moltes veus dient que ha de ser amb una taula de negociació.

Aquesta es precisament la que ha negat sistemàticament el Govern espanyol,un diàleg nul que no sigui la submissió i acatament sense fre. Seria la seva rendició i el reconeixement de l’altra part. De totes maneres si la pressió porta cap aquí, caldra anar amb cura de les línies que no es poden traspassar. No es pot tornar 8 anys enrere amb aspiracions autonòmiques, això es pantalla passada. La independència ha de ser al mig del debat i com a clau del mateix. Es podria pactar un referèndum acordat que ja seria una concessió molt notable, però cap pas enrere més. Cal tenir-ho present per no fer bones aquelles veus que aprofiten per poder deixar els últims 7 anys amb res. Per suposat la repressió ha d’acabar i els presos polítics han de sortir, això es bàsic.

No es poden negociar altres coses, la sortida acordada amb la visió d’Europa al damunt, però sobre el nostre dret a l’autodeterminació com a base.

En definitiva negociació sense por, però sense aprofitar aquesta per fe un frau i un fre a les nostres legitimes aspiracions com a poble.

Quants cops em sentit a Ines Arrimadas parlant del procés independentista com a matrix, una realitat virtual en la seva tàctica de desacreditar qualsevol cosa que tingui a veure amb la voluntat popular catalana. Aquesta mateixa paraula la podriem utilitzar per definir la justícia espanyola i la separació de poders desprès de les bones notícies que venen d’Alemanya i la sortida de presó del President Puigdemont sense el delicte de rebel·lió sota el seu cap.

No hi ha dubte de la bona feina del President i els consellers a l’exili per la via d’explicar la realitat del procés català i denúnciar aquest comportament autoritari i paranoic d’un Estat amb un sistema devastat i amb un objectiu clar, com es destruir la voluntat catalana utilitzant tot el seu poder i posant al descobert la nul·la separació de poders, la nul·la voluntat de fer política i negociar res, el menyspreu de sempre a Catalunya, tota i la venjança amb un relat fantasios inventat per arrasar amb tot.

La decisió de Suïssa que no ha caigut amb un xantatge mesqui amb Falciani per intercanviar cromos, la de Bèlgica i Escòcia deixant en llibertat als consellers mentres es resolen els casos i finalment la cirereta a Alemanya descartant d’entrada la rebel·lió ja que la violència nomes ha existit amb les ments malaltisses dels dirigents espanyols i alliberant al President a l’espera de resoldre extradició, es un nou cop dur per Espanya.

No hi ha dubte que Espanya més enllà de les diferències es torna a quedar aillada com ja ho va ser a la dictadura franquista, en aquest cas demostrant que no compleix amb els estandards democràtics europeus. Tanmateix Europa ha de ser la nostra taula de salvació ens agradi o no, com a mínim una part i saben els ulls clucs que ha fet fins ara amb tota la repressió que patim i l’esquena que ha donat amb el nostre procés democràtic. La política i els interessos normalment han jugat en contra nostre, ja ho van fer al 1714 quedan sols pels pactes a nivells internacionals, a la Segona Guerra Mundial quan els aliats van deixar que la Dictadura espanyola existis mirant cap un altre costat, i també ara.

Moltes incògnites s’obren ara i que anirem veient com evolucionen, encara que hi ha dues coses que depenen de nosaltres, com es no caure amb aquesta brama de la negociació interessada de molts opinadors i polítics obviant que damunt la taula nomes hi pot haver un referèndum acordat per l’autodeterminació i la fi de la bogeria judicial amb l’alliberament dels presos, poca cosa més i per altra banda l’investidura ja del President legítim sense por i com a missatge potent al món i a la infamia espanyola, això tampoc te excuses.

La Presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes en qualsevol democràcia normal hauria presentat la seva dimissió per mentir en el seu currículum com ja hem vist amb altres Estats més responsables i seriosos, aquí la cosa va en direcció contraria.

Efectivament, es va destapar la mentida en el master de Cifuentes, on tot un seguit d’irregularitats demostraven que era una farsa. Avui en la seva compareixença, no tant sols no ha admés el cas i presentat la seva renúncia al càrrec avergonyida, sinó que amb un to d’indignació ha anunciat querelles als mitjans que han destapat el frau, i en el seu discurs ha donat a entendre que tot s’havia manipulat, i que les seves proves eren concluents de la veracitat dels seus estudis. De fet això ho ha fet sense presentar cap prova, i fins hi tot la més cridanera com era l’acta del curs no l’ha ensenyat ja que s’ha descobert que les signatures eren falses. Tota una obra de teatre sense precedents.

Naturalment ha denunciat una operació contra la seva persona des de l’oposició per acabar d’emmascarar la realitat. Res de justificar les notes falsificades i que una funcionaria va canviar el no presentat per notable. Alhora la seva inscripció al curs 3 mesos tard i per si fos poc les signatures que son falses.

Ella es un viu exemple de com funciona el sistema espanyol, on la corrupció es la norma habitual. El més trist es prendre a la població per estúpida, ja que la mentida en el seu master hauria d’haver estat rebatuda amb proves que certifiquin la seva veracitat o com a mínim que generin dubte de la seva validesa. No tant sols això, el que hem vist es justificació sense aportar res que desmenteixi les informacions, tot amanit amb complots, ética personal i via judicial per uns mitjans que han destapat aquest nou cas.

Aquesta es l’Espanya que veiem i que els mateixos ciutadans haurien de censurar. El cas de Catalunya i la recuperació d’aquest nacionalisme ranci no hauria de fer dormir unes consciències i uns drets dels ciutadans constantment vulnerats per aquests personatges sense escrúpols.

A curt termini veiem com la decisió sobre l’extradició del President Puigdemont pot marcar definitivament les noves eleccions o una empenta internacional del procés català. De totes maneres les tàctiques no varien.

Ahir vam poder veure com des de Ciudadanos es comparava la Fundación Francisco Franco i l’Òmnium o ANC, alhora insistien que la primera es mantè a base de subvencions, quan tots sabem i s’ha demostrat per activa i per passiva que les fonts de finançament son els 100 mil socis de l’entitat, per cert cultural i de país en comparació a una infame Fundació que fa apologia d’un dictador sanguinari, crec una bona diferència. Per altra banda en Millo ens defensava les bondats d’uns pressupostos que ens donen el 13% d’inversions que no vol dir que siguin executades, ja sabem que realment la xifra acaba sent molt inferior, tot sobre el 19 % del PIB que representem a nivell global. Un nou engany que es perpetua sense fi.

Si avancem al 2019 ahir veiem com l’efecte Graupera a Barcelona, es volia repetir a Reus, una espècie de Junts per la República on des de la societat civil i les forces polítiques independentistes sota un mateix paraigües i amb primàries per escollir el cap de llista fessin front i assolissin les batllies de Catalunya, cosa que per separat ja veiem pot no assolir en segons quins llocs. Seria el moment de demostrar que el municipalisme pot ser clau per assolir i fer forta la República al llarg del territori, i això nomes passa per assolir majòries que ho facin possible.

Un pas enrere dels partits en benefici de l’objectiu comú, que hores d’ara ja dic que veig difícil veient l’espectacle que ens ofereixen al Parlament durant aquests mesos. Com sempre la generositat es la clau i això no passa per fer partidisme, passa per demostrar que realment volem un país nou i que com el carrer ha demostrat res a veure amb la ideològia de la persona del costat ni el seu vot si compartim el més essencial.

En definitiva, res de nou a l’horitzó per un costat, i deures a fer pel nostre, on podrem veure de veritat si els partits han entés el missatge o segueixen amb el seu matrix particular com diria algú.

Aquesta paraula es la més buscada a l’Estat espanyol per uns òrgans de poder embogits sense arguments per aturar l’onada de democràcia catalana i que amb un relat manipulat i totalment inventat han de trobar allò que justifica la seva gestió del conflicte.

Es clar que com ens hem cansat d’escoltar aquests dies, el delicte de Rebel·lió necessita de violència per ser utilitzat. Nomes hi havia un petit problema, que aquesta no existia, ni ningú l’havia vist. Per tant veiem com fins hi tot respirar fort pot ser violència segons com. Tot pot ser odi, coacció, colpisme i el delicte estrella, la rebel·lió.

Ara els toca els CDR, comparats ja amb el Kale Borroka i grups violents que com podem comprovar els catalans es un altra invenció de les que malauradament ens hem acostumats. Aviat des del Partit Popular, Socialistes, Ciudadanos i Podemos s’han afanyat amb diferents tons a donar per bo uns arguments que molts han pogut comprovar en les seves accions i que veuen que res més lluny de la realitat. De fet els talls de carreteres per exemple son una forma de protesta a tot el món del més habitual, però com ja també sabem els catalans som apart, ja que tenim menys drets, nomes pel fet de ser-ho.

Quan veiem uns quants ministres amb la desfilada de la legió cantant “El novio de la muerte” orgullosos ja podem comprovar si es que feia falta que aquesta cantarella, de que ara son els catalans i desprès pot ser qualsevol, senzillament es falsa. El principal objectiu es Catalunya i el seu procés legítim cap a la independència, res més.

Fora de les fronteres tenen un problema ja que la seva radicalitat antidemocràtica i uns metèdes que espanten i potser creiem oblidats a l’Europa Occidental cada cop reben més critiques, i alhora més simpatia a la causa catalana i a uns presos polítics i exiliats que son objectiu d’aquesta deriva sense miraments i per damunt de qualsevol dret individual o com a poble que tinguem.

La resposta nomes pot venir de la Justícia europea o mundial que ens ampari, i per altra part de la determinació de la societat catalana amb caràcter pacífic, i per altra part de la dels seus representants i una investidura del President Puigdemont cada cop més imprescindible per demostrar el que es la democràcia en comparació amb un xantatge i imposició intolerable que si no te arguments se’ls inventa en forma de violència, violència i més violència.