ALBERT CORTES MONSERRAT

Ahir es va demostrar a l’Aturada de país convocada a Catalunya com la societat catalana te una força que cap Tribunal pot aturar. El control del territori per part dels cdr amb talls a les principals vies de comunicació per carretera i tren posen un nou capítol en la lluita per la llibertat.

Ningú pot donar per normal una situació, on hi ha en aquests moments deu presos polítics a la presó pel delicte de defensar i aplicar el programa que la ciutadania els ha validat amb el seu vot. Mig Govern legítim a la presó, l’altre part amb el President a l’exili. Les institucions intervingudes des de tots els costats i barra lliure al feixisme pels carrers i en forma policial. Repressió sense límits i la democràcia arraconada en un calaix en nom de la llei i la Constitució amagant la vertadera intenció, acabar amb Catalunya per la via de la imposició i la força com es l’objectiu de Castella fa més de 300 anys.

Les accions d’ahir donen un avís clar que el control del territori no el prodran assolir i que les grans manifestacions com la que hi haurà dissabte, o les constants mobilitzacions al carrer per protestar i exigir la defensa dels nostres drets, es poden combinar amb aquest altre tipus on el somriure deixarà pas a posicions de força que no vol dir de violència, per aturar el que no es pot permetre sota cap concepte.

En aquest context, el 21 de desembre esdevé un objectiu a l’horitzó. Desprès del fiasco de la llista unitària per defensar la República, demostrant que hi ha partits que posen davant aquest i no el país, fins hi tot en moments d’emergència nacional com els que vivim, espero que la gent tinguem memòria. Aleshores jo demanaria diversos punts en comú en els programas dels tres partits i un de molt clar es la restitució del Govern legítim de Catalunya amb el seu President al capdavant i la Mesa del Parlament actual guanyi qui guanyi de les forces independentistes, i que ningú se li passi pel cap aprofitar la victòria per començar una legislatura nova amb actors nous per fer qui sap que.

Ara toca demostrar que aquesta pausa provocada per la imposició espanyola, no l’acceptem i per tant hem de retornar al punt inicial i seguir amb el full de ruta ja declarat, esperant la resposta internacional i preparats per defensar la nostre jove República. Crec que ara no toca tornar a l’autonomia, al peix al cove i deixar la societat catalana que s’ha mobilitzat durant 7 anys en fals i enganyada.

Cal triar, i jo trio República.

Avui s’acaba el termini per presentar coalicions a les Eleccions catalanes del 21 de desembre, i si no hi ha un canvi d’última hora, tot sembla indicar que no hi haurà llista unitària i per tant perdrem una nova oportunitat que difícilment te una explicació per la ciutadania i si la te en clau partidista, aquella que tant ens perjudica en aquest procés cap a la República.

Efectivament, sembla que PDCAT ja ha donat llum verda a una llista unitaria amb el President Puigdemont al capdavant, la CUP ha registrat una llista blanca per donar temps a decidir el proper cap de setmana l’opció conjunta, amb factors dins seu apostant per aquesta via, no hi ha dubte un gran pas endavant i finalment el tercer actor, Esquerra que com altres cops sembla descartar aquesta opció amb excuses tipus, hi hem de ser tots o així podrem constatar els nostres matisos, com deia ahir el seu portaveu. Aqui no hi ha dubte que Entitats, independents i part de Podem podrien posar la cirereta al pastís.

Una nova decepció, sobretot amb els republicans que un cop més i veient les enquestes que els somriuen, prefereixen una victòria de partit del tot estèril a una tàctica de país amb els partits completament secundàris. Una errada monumental i que hauria de fer reflexionar a molta part de la ciutadania.

No hem arribat fins aquí, recordo amb un cop d’Estat a Catalunya, amb el 155 i les institucions intervingudes, un Govern legítim, mig a la presó i mig a l’exili, violència sense precedents el dia 1 d’octubre amb un referèndum guanyat clarament i una declaració al Parlament per iniciar la República per posar ara els partits davant l’objectiu.

Aqueste eleccions son il·legitimes, ja que no son convocades per la part catalana, però també son una oportunitat per fer-les servir com aquell referèndum acordat que sempre ens han rebutjat, per una part els defensors de la República, on es tracta de complir aquest mandat, demanar la llibertat dels presos polítics i demanar la retirada d’aquest cop d’Estat institucional, poca cosa més i per l’altre els defensors del 155 i la unitat d’Espanya. Es prou simple.

El caràcter simbòlic i la potencia d’aquesta força conjunta per damunt de qualsevol sigla es enorme, i ara Esquerra ens diu que no podria defensar els matisos. Que pensen parlar sobre l’atur, els hospitals o les carreteres com unes eleccions autonòmiques normals. Es força depriment aquesta visió que al carrer no es dona entre tot l’independentisme.

No volem recuperar les institucions i seguir amb l’autonomisme, volem iniciar el procés constituent de la nova República com la població ja ha validat. Tenim un president i un Govern legítim que haurien d’anar als primers llocs d’aquesta gran llista i culminar la tasca iniciada i escapçada pel Govern espanyol.

Per la meva part, tot el suport al President i Govern legitim que comptarà amb el meu vot de país i no de partit.

La decisió de la justícia belga per l’ordre de detenció i retorn a Espanya que ha lliurat la Fiscalia espanyola, ha servit per comprovar com funciona una justícia independent, responsable i sobretot el que se li suposa, justa en un lloc o en d’altres i el President Puigdemont i la resta de Govern legitim català en son un bon exemple.

Declaració a tots els encausats, trasllats amb cotxes normals i lluny de les imatges dels mitjans, res de manilles per no haver cap perill i finalment posada en llibertat condicional, alhora que segueix els tràmits judicials i s’arriba a unes conclusions. Res a dir, a l’altre costat ja veiem com l’escarni públic interessat es a l’ordre del dia, com els passos son coneguts abans per la premsa que pels interessats, per no parlar de les irregularitats en el procediment, com la citació 24 hores abans, les declaracions express i finalment la presó preventiva sense risc de fuga i condemna per motius polítics entre moltes altres coses.

Tot un avís per navegants, ja hem vist les reaccions de diferents dirigents espanyols demanant justícia, la seva esclar i amb una vocació hooligan d’un Estat que ha perdut legitimitat democràtica a cada pas, i que ha fet de la no divisió de poders el seu lema.

Ara veiem com cada cop més veus dins Europa questionen la manera de fer espanyola i com tracta el tema català amb la violència i la justícia amiga com a eines que substitueixen la política i el diàleg com hauria de ser. Ara es demostra si es que calia que la presó preventiva pels Jordis i pels nostres representants i Govern son simplement una venjança sense cap base juridica, un nyap de grans dimensions ja decidit als despatxos i no als Tribunals. Belgica ha actuat amb normalitat i estic convençut que veient el futur que els esperaria als encausats en terres espanyoles i un judici que ja deu tenir redactada la sentència, denegara la sol·licitud d’extradició. Una bona victòria que permetrà al President poder fer la campanya electoral a distància i el Govern prendre decisions, que per això te tota la legitimitat que cap 155 d’un Estat amb tics autoritaris del passat i tres partits que segueixen ancorats amb les receptes de l’antic règim sense remei.

Els esdeveniments d’ahir, son tant greus en una suposada democràcia que cal digerir i denunciar adjuntant aquesta editorial conjunta que avui publiquen molts mitjans catalans. Per davant tota la solidaritat amb el nostre Govern legitim i en especial les families dels injustament empresonats ahir.

«Amb el govern legítim de Catalunya”

El govern de Catalunya ingressa avui a la presó en compliment d’un procés judicial en què és acusat de rebel•lió arran de la proclamació de la República. Aquest és un fet demolidor que ens remet a altres moments dramàtics de la nostra història. A més d’aquest empresonament preventiu del vice-president, set consellers i un ex-conseller, la resta del govern i el president Carles Puigdemont són a Bèlgica, pendents d’una ordre de detenció internacional. Per completar aquest escenari, la setmana que ve hauran de prestar declaració la presidenta del parlament i cinc membres de la mesa, afectats també per les mateixes acusacions. Les principals autoritats del país i els dirigents de dues grans organitzacions civils han estat objecte d’unes mesures repressives que obren un fosc panorama.

Pel bé de la democràcia i de la pau, cal que els membres del govern legítim de Catalunya siguin alliberats i que, juntament amb els exiliats, puguin reprendre les seves funcions. Cal que es normalitzi el funcionament sobirà del Parlament de Catalunya. Cal que es tanquin els sumaris oberts contra centenars d’alcaldes, càrrecs públics i més ciutadans. I que no es repeteixin episodis de violència contra la població civil com els del dia 1 d’octubre durant la celebració del referèndum.
Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és cap invent, i que les seves legítimes peticions de democràcia per resoldre el conflicte amb l’estat espanyol han de ser ateses. La nació catalana no serà silenciada amb mesures repressives. Cal que els drets democràtics i nacionals siguin respectats en un context de civisme i tolerància.»

Hores d’ara ja es una evidència que l’Estat espanyol li podem dir una Dictadura, no hi ha excuses. Presos polítics, persecució d’idees, violència consentida, nul·la separació de poders i nul·les garanties judicials. Ingredients que ens porten a un mateix lloc.

Avui es un nou dia trist pels democrates, unes compareixences per rebel·lió, malversació i sedició pels membres de la Mesa del Parlament amb la Presidenta Forcadell al capdavant i també pels membres del Govern legitim de Catalunya, amb una citació 24 hores abans, sense poder preparar la defensa i poder demanar veure les proves del cas i amb unes peticios del fiscal amb penes desproporcionades i basat en legislació franquista, ja que l’Audiència Nacional no es competent pel delicte imputat, i la rebel·lió necessita de violència inexistent i que per justificar es considera per exemple les cassolades com un acte d’aquest tipus entre d’altres barbaritats.

Un desgavell per aturar un poble que segueix tossudament alçat i un Govern i President legitim que des de Brussel·les, lloc perfectament triat per internacionalitzar el conflicte i fer veure la falta de garanties de l’Estat en un judici de venjança política pel repte democràtic català.

De fet, la violència de l’1 d’octubre negada per l’Estat, la veiem per exemple en la rebuda als consellers a Madrid amb barra lliure pel feixisme amb símbols franquistes i la col·laboració policial per coaccionar les persones. Una barra lliure pel feixisme que veiem constantment i que denota aquesta Espanya casposa que el món es mira.

Davant tot això veiem com Iceta veu ridícul l’exili del President i la diputada Ana Granados del mateix PSC ho titlla d’insult a la intel·ligència el discurs acusador del President. Un trist paper d’aquests col·laboradors del regim anterior que assisteixen a les manifestacions rodejats de PP i Ciudadanos sense pudor i que han perdut el nord i qualsevol mirada a la realitat d’un Estat que ja els esta bé i no volen reformar encara que sigui renunciant als mínims principis democràtics.

A l’altre costat veiem el conseller Santi Vila que en nom de la moderació diu publicament que anava en direcció contraria al programa del Govern i sobta que encara segueixi al mateix partit i alhora sobta que aquest frau esbombat als quatre vents l’anomeni moderació.

En definitiva, preparats per resistir i creure en la victòria final.