ALBERT CORTES MONSERRAT

La visita de la presidenta escocesa a Brussel·les per reclamar la seva adhesió a la Unió Europea, nomes va provocar una reacció fora de to, la d’en Mariano Rajoy dient que si el Regne Unit marxa, Escòcia també. Una sentència que provoca el seu darrer ridícul internacional i democràtic. A Catalunya en Germà Gordó dins Convergència proposa un partit de futur on hi siguin els sobiranistes no independentistes amb una clara evocació a un passat que ja no tornarà.

Son situacions diferents però amb un comú denominador en forma de receptes passades i que no tenen cabuda en el context actual. Rajoy preocupat pel tema català fa sentències obviant la realitat i sobretot el sentit comú i la democràcia. Tenim molts exemples de peculiaritats a la Unió que han estat adaptades sense més problemes com la caiguda del Mur de Berlin, Xipre i la seva illa partida, una ciutat llombarda amb el fran suís com a moneda oficial i un llarg reguitzell de territoris petits i grans que han acomodat la solució dins aquesta gran xarxa. Ara Escòcia defensa la seva pertinença a la mateixa amb la força del vot favorable de fa una setmana i tard o d’hora trobaran la manera d’adequar la nova realitat perquè el món evoluciona, no es uniforme, i els interessos socials i econòmics no son estúpids i el que avui es blanc demà pot ser negre si hi ha un clar interés. Un cop més l’olor de ranci be del sud d’Europa amb idees caduques i sense sentit.

A Catalunya en Gordó sap perfectament el context on ens trobem, on Convergència dins Junts pel Sí te com objectiu la independència, amb tres carrecs que aniran a judici pel 9 N i amb la vocació de nou Estat conjuntament amb les altres forces sobiranistes. Per tant no te ni solta ni volta aquesta proposta. Alhora que vol dir sobiranistes no independentistes. Si vols sobirania, la independència es la sobirania màxima, no crec que cap sobiranista pugui renunciar amb aquesta, per altra banda si ho fa segur que no es sobiranista. Prou de jocs de paraules sense sentit.

Aquest partit si la partida acaba be, com la resta deixaran de ser sobiranistes i independentistes per ser simplement nacionals i defensant el seu model de país per Catalunya, aquest es el repte. Altres discussions ja no tenen cabuda en el context actual.

En una democràcia on posar les urnes es delicte i utilitzar les estructures de l’Estat per anar contra diferents persones amb proves fabricades incloses te premi, pot ser qualsevol cosa menys un sistema democràtic de l’Europa occidental. Un frau en tota regla, on el sistema corrupte i l’aval de la societat espanyola al mateix deixa sense fre unes conseqüències cada cop més greus.

Ahir el jutge instructor va decidir mantenir les acusacions sobre Mas, Rigau i Ortega per desobediència i prevaricació per la Consulta del 9N, i tot apunta que aviat seuran a la banqueta dels acusats. Al mateix temps la diputació permanent del Congreso espanyol amb els vots de Populars, socialistes i Ciudadanos van rebutjar la comparaixença del Ministre Fernandez Diaz per donar explicacions sobre les converses amb Daniel de Alfonso.

Tot en un dia i amb un missatge molt clar. Aquesta democràcia de fireta no suporta les urnes i menys si son el primer acte de sobirania real de Catalunya en el seu procés cap a la independència. Tota una provocació que no han pogut suportar i que busca en un principi amb el que ells consideren un problema i no un repte democràtic. Eliminar els autors de tal ofensa amb el President Mas al capdavant, el mateix que encar es tan blasfemat des de certs sectors independentistes que s’atreveixen a repartir carnets entre independentistes purs i nets i altres que es veu son tacats, però curiosament han donat la cara per la via dels fets i no de la demagògia sense límits. No hi ha dubte que la població si arriba el dia del judici a les urnes i a la voluntat catalana haurà de sortir al carrer per dignitat de país i en defensa de la democràcia.

Al mateix temps veiem com un Ministre que ja hauria d’haver dimitit, i que cada fragment que escoltem sobre les seves converses amb el director de l’Oficina antifrau fan més fàstic. Segueix ben viu i els partits afins li estalvien donar cap tipus d’explicacions. Un missatge també per aquells que en nom de l’esquerra i la dreta, deixa el PSOE fora d’aquest pack de partits amb cap sensibilitat democràtica i on la ideologia i idea de fons es exactament la mateixa. No evolucionar, mantenir el feeling del règim anterior i donar suport a un sistema corrupte on tots tenen els seus valors dipositats.

En definitiva, una lliçó del que es l’Estat espanyol molt allunyat de qualsevol democràcia standard del món.

La decisió favorable al Brexit ens deixa la imatge del primer ministre Cameron assumint que la seva aposta ha estat derrotada, que mereix tot el respecte democràtic. Alhora com es normal enten que no pot dirigir la nau en aquesta transició i anuncia el seu pas al costat particular com no pot ser d’altra manera. Democràcia en estat pur vaja. Les comparacions amb l’Estat espanyol son odioses, i com diu en Xavier Roig les conseqüències per Catalunya no son tant clares com semblen.

Brexit, Gibraltar, Escòcia,… buf!

Xavier Roig

La decisió dels britànics (en la seva majoria anglesos i gal•lesos) obre la porta a un munt d’incerteses pel que respecta als símils que es vulguin aplicar al cas català. N’hi ha per a tots els gustos. El nombre de temes sobre els que fer safareig a les tertúlies s’ha multiplicat i els realitzadors mediàtics, amants d’emplenar hores d’emissió de manera barata, estan certament de sort. Opinar és de franc (al contrari, ara es cobra per expel•lir opinions, sovint, sense solta ni volta). Agradi o no, l’afer és d’un polièdric emprenyador. Mirin, si no.

Gibraltar. Si agafem aquest cas, podem re-encetar les discussions que van tenir lloc quan es va celebrar la consulta sobre la independència. Jo, per aquelles dates, vaig posar un exemple: el dels Països Baixos (la veritat, no em va passar pel cap el tema Gibraltar). Em refereixo a quan l’unionisme argumentava que el gran avantatge de quedar-se a Espanya era el fet de pertànyer a la Unió Europea (UE). Jo em preguntava sobre què dirien els ciutadans dels Països Baixos, per exemple, si els plantegessin el següent dilema: “Què preferiu: estar a la UE però integrats a Espanya, o bé ser independents encara que el preu sigui abandonar la UE?”. Ja ho veuen, ara aquest dilema se li planteja a Gibraltar. Jo d’ells no tindria dubtes, a desgrat que massa amants de l’apocalipsi i poc amants de la democràcia augurin grans desastres a la Gran Bretanya.

Escòcia. És l’inrevés d’allò amb que ens amenaçaven els unionistes espanyols. Perquè, esclar, què ens passaria si la que marxés de la UE fos Espanya? Per què, llavors, tot els problemes probablement esdevindrien facilitats? (No s’amoïnin que això no tindrà lloc. Entre d’altres coses perquè Espanya és especialista en xuclar la sang d’allí on està integrada. Seria de bojos abandonar una moma com la UE de la que, a sobre, se’n pot malparlar per donar-li la culpa de tot). La realitat és que ara la prova de foc està sobre la taula. Si la UE li dóna facilitats a Escòcia quedaran al descobert les mentides vesades quan s’argumentava que a Catalunya li costaria tant i tant ingressar a la UE…

Referèndums. Per si no estava clar que a la UE no li agraden gaire els referèndums, ara tots n’han quedat absolutament convençuts: el referèndums els carrega el diable. Per tant, les aspiracions catalanes de resoldre el nostre litigi democràticament corren un risc enorme. Més encara si tenim en compte que l’estat que hagués pogut ser un avalador del que volem fer, aviat no serà membre de la UE. Fa temps que auguro que trobarem a faltar els britànics. Ja ho veuran.

Conclusió. Per als catalans la cosa s’ha complicat encara més. Malgrat que determinats aspectes es clarifiquin, altres esdevindran més enrevessats. A més, no oblidem una cosa: amb la marxa de la Gran Bretanya el pes específic d’Espanya dins de la UE augmenta (ara serà un dels “quatre grans”). Que Déu hi faci més que nosaltres!

Ja som el dia després. Sap greu dir-ho, però entenc que els que ahir van exercir el seu dret legitim a vot estiguin amb la sensació de presa de pel sense límits. Com abstencionista en aquestes eleccions espanyoles volia fer la previa de que la societat no es mereix aquests representants i menys que la desautoritzin d’aquesta manera. Unes eleccions, uns resultats, 4 mesos de vodevil i unes noves eleccions amb els mateixos representants que han fracassat en la feina que tenien encarregada ja son prou motiu per fugir corrents. Tot te un límit, més enllà de la desconnexió que molts ja tenim i que sembla no lliga amb la dels partits, que com a tals, no deixen passar oportunitat, s’omplen la boca d’objectius per damunt del seu partit però alhora son incapaços d’anar plegats en pos d’aquest mateix objectiu.

Dit això. Veiem que a la segona oportunitat nomes hi ha una variació, la perdua de Ciudadanos que ha tornat a la seva casa mare, el Partit Popular. La resta si fa no fa igual, per tant les perspectives d’entesa si ningú afluixa no son encoratjadores. Constatar també que Mariano Rajoy ha sortit reforçat d’aquests comicis i te amb més força que mai la legitimitat de reclamar el seu Govern, res ha tacat el seu rumb, ni les clavegueres de l’Estat, ni la corrupció, ni res. Com diuen Spain is different, que hi farem.

En segon lloc la lluita a la part esquerra ha demostrat que els anomenats partits tradicionals mantenen el seu pes i les noves formacions amb campanyes plenes de contradiccions, com per exemple el referèndum acordat amb ningú i fluctuant segons el vent que bufa han arribat al seu sostre, i ni tant sols la bonica paraula de la fraternitat utilitzada per tapar les vergonyes ha evitat la realitat espanyola.

En tercer lloc, el bluf de Ciudadanos que ja ha fet el seu servei a l’Estat, ha estat utilitzat i ara ja paga la seva amortització. Com es diu qui juga amb foc es crema.

Pel que fa als partits catalans per la independència. Han tornat a perdre la oportunitat de guanyar unes eleccions, encara que no siguin imprescindibles. Així doncs han regalat la victòria al Comuns i de pas han donat la imatge de prioritzar el seu partit per l’objectiu de país. Una llastima però es el que tenim. Els mateixos resultats i una influencia que crec nul·la ja que cap partit acceptarà el referèndum i la gran coalició es una sortida que hi veig.

En resum, aprendre la lliçó, unitat i construcció de la República catalana. Tots els independentistes per igual, no hi ha de nets i de bruts com hem sentit tant desencertadament aquesta campanya i la constatació que amb aquesta Espanya no hi ha res a fer.

Avui el Regne Unit amb un envejable aire democràtic, vota en referèndum la seva continuïtat a la Unió Europea. Les dues posicions semblen igualades i totes tenen aventatges i inconvenients. Dues consideracions, la primera es que sigui el resultat que sigui la Unió afrontarà i resoldrà el problema, cosa que es una prova més d’adaptació a les noves circumstancies, com pot ser Catalunya, i la segona com diu en Josep Lluís Carod Rovira, la posició escocesa que avui mateix pot tenir una segona oportunitat per decidir el seu futur lligat amb Europa i aconseguir la llibertat com Estat si els seus ciutadans ho volen, i de retruc un nou impuls al nostre procés i un nou reves per les clavagueres de l’Estat.

Brexit, Scotin

Josep-Lluís Carod-Rovira

El futur europeu d’una seixantena llarga de milions de britànics es juga avui a les urnes. També, en bona part, s’hi juga l’avenir de la mateixa Unió Europea. Malgrat que les enquestes indiquen un canvi de tendència els darrers dies, favorables al manteniment dintre la UE, a partir de l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox, no sembla que la distància entre uns i altres, partidaris de quedar-s’hi i detractors, hagi de ser espectacular, sinó ben al contrari. La UE es troba en el seu pitjor moment, des que començà a caminar: refugiats, crisi de l’euro, estretors econòmiques, administració freda i distant, burocràcia desmesurada i un Parlament sense les competències pròpies d’una cambra realment legislativa, capaç de fer control i impuls de l’obra de govern. Aquesta circumstància general coincideix amb el desig de recuperar sobirania davant de Brussel•les, una certa nostàlgia pel passat imperial i colonitzador del Regne Unit, quan era una de les grans potències mundials, sobretot entre les generacions de més edat, i un replegament autoprotector davant l’allau immigratòria.

El distanciament anímic d’Europa, per part del Regne Unit, ja ve de lluny. Poc després que l’economista francès Jean Monnet, s’entrevistés amb el primer ministre laborista britànic Clement Attlee, el 1950, per a fer-lo còmplice de la seva idea d’una Europa unida, el partit d’Attlee va emetre una declaració en la qual asseguraven sentir-se molt més a prop d’Austràlia o Nova Zelanda, que no pas del vell continent. No ha de fer estrany, doncs, que quan el 25 de març de 1957 se signà el Tractat de Roma, acta constituent de la Comunitat Econòmica Europea, per part de la República Federal Alemanya, França, Itàlia i els tres països del Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg) no hi constés el Regne Unit que, de fet, no s’hi integrà fins al 1973. I només dos anys després, el govern ja va consultar als ciutadans si volien continuar-hi, dels quals va rebre la resposta favorable en un 67%.

De vegades fa tot l’efecte que, a l’hora de la veritat, Europa no sigui altra cosa que la relació d’amor i odi entre Alemanya i França, i que aquests dos estats siguin, de debò, els veritables fonaments del continent europeu. Encara avui, Europa és hereva de l’Alemanya de la Reforma protestant i de la França de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà. La Unió Europea bascula sobre aquests dos pilars davant la mirada interessada i poruga dels països llatins, dels estats escandinaus que van fent via amb el seu model de societat i els seus valors col•lectius i els antics estats del bloc de l’est que intenten esborrar com poden el seu passat més recent. Mentrestant, el Regne Unit guaita de cua d’ull tot el que hi passa, amb un punt indissimulable d’arrogància aristocràtica, com si no hi tingués res a veure. L’antieuropeisme i l’euroescepticisme planen per totes les ideologies, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, exactament igual que l’actitud contrària i favorable a Europa.

Una victòria del Brexit podria animar altres països a seguir el mateix camí, ja que estats com Polònia i Hongria amb un nacionalisme populista al govern, s’hi veurien legitimats. I a França, Marine Le Pen no s’amaga del seu interès a desconnectar d’Europa el país que aspira a presidir, tot fent voleiar la bandera de la sobirania nacional i els interessos francesos abans que cap altra cosa. De fet, el referèndum, sigui quin en sigui el resultat, ja anima ara mateix els adversaris de continuar per la ruta europea. I això que, ben mirat, el Regne Unit és a la UE només a mitges i, ben sovint, sembla que hi passi de puntetes quan s’hi mou. No forma part del territori Schengen i, en conseqüència, no permet la lliure circulació dels altres europeus pel seu territori. Tampoc no té l’euro, sinó la lliura esterlina i es beneficia, des de l’època Thatcher, de l’anomenat xec britànic, una reducció regular de l’aportació britànica als pressupostos comuns europeus.

La UE haurà de fer-s’ho mirar, després del referèndum, i plantejar-se seriosament el seu futur i la seva viabilitat, en les condicions actuals. El distanciament ciutadà de les institucions europees és, avui, un fenomen general arreu i la decepció davant unes expectatives mai no assolides va estenent-se com taca d’oli. Hi ha encara un altre element a considerar i és l’anàlisi dels resultats del referèndum, país per país dintre el Regne Unit, fonamentalment per a veure si pot parlar-se d’un vot diferencial claríssim entre Anglaterra i Escòcia, entre una nació com l’anglesa que és el rovell de l’ou de les essències britàniques i de l’euroescepticisme i d’una Escòcia que, més que mai, vol continuar pertanyent a la UE, sigui quin en sigui el resultat general. En cas de victòria del SÍ a quedar-se a la UE, aquesta haurà de valorar en quin territori la posició proeuropeista és més elevada. Però, un triomf general del NO, amb un èxit del SÍ a Escòcia, plantejarà de debò un gravíssim problema polític que només podrà ser resolt d’una sola manera: acceptant que Escòcia vol continuar pertanyent a la UE i que, per tant, això només serà possible fora d’un Regne Unit que no hi vol ser. O sigui, nou referèndum d’autodeterminació i independència d’Escòcia. Sigui Brexit o sigui Bremain, Scotin…

Un nou escàndol en majúscules ens esclata davant nostre. El ministre de l’Interior Jorge Fernandez Diaz i el director de l’Oficina Antifrau Daniel de Alfonso descoberts amb una gravació a la seu del primer buscant proves per desprestigiar i inculpar alts càrrecs d’Esquerra i Convergència, i poder així desprestigiar el procés independentista poc abans del 9N.

No hi ha dubte que en un Estat amb normalitat democràtica, les dues dimissions serien damunt la taula, i com a mal menor el cessament immediat. Aquest seria el mínim, de moment ni una cosa ni l’altra, i les declaracions mesquines del ministre parlant del món a l’inreves i que ell es una victima. Cal tenir molta barra per seguir negant les evidències. La utilització dels poders de l’Estat per anar contra els desitjos de la mateixa societat i el legitims objectius democràtics dels partits polítics.

No es nou, recordem les comptes a l’estranger del President Mas abans unes eleccions i que no hi ha dubte ja van tenir la seva influència en els resultats electorals passats i així una llarga llista de fabricacions de mentides i investigacions interessades amb un objectiu polític concret. Tot plegat d’una mesquinesa indigne de qualsevol representant de la societat que representen.

Això es la punta de l’iceberg. Cal dir que el problema de base es la mateixa democràcia espanyola i les seves bases febles i inconsistents. Una falsa transició que va mantenir unes institucions i uns representants amb els mateixos tics del regim anterior i el que es pitjor sense cap intenció de canviar-les. Com a resumit el President Puigdemont “un GAL informatiu”. Aquestes obscures clavegueres de poder en mans dels mateixos de sempre i que faran el que sigui i com sigui pels seus objectius principals i obviant qualsevol respecte al poble i a la democràcia.

El Parlament espero cessi al director de l’Oficina antifrau i arribi fins al final d’un sistema podrit i corromput al qual les reclamacions de la societat catalana han destapat amb tota la seva cruesa. Aquest es el sistema del qual volem fugir, aquest es aquell Estat que diuen es poden defensar totes les idees, aquest es el de les promeses i els reconeixements de plurinacionalitat. Una estafa que difícilment es pot suportar més i hauria de fer reflexionar amb una oportunitat que tenim en forma de Nova República Catalana.

La campanya electoral per alguns es comença a fer llarga i les previsions no esperades poden portar a treure el pitjor de cada candidat. Trobem en aquest cas a Albert Rivera i les seves mentides mesquines sobre Catalunya per intentar capgirar les enquestes que els deixen allà on estaven en el millor dels casos. Com diu en Toni Aira, partir-se la cara (dura) no es de rebut i delata la vertadera cara del personatge que per si algú tenia algun dubte perd qualsevol credibilitat de defensa a Catalunya i els seus interessos en favor dels seus propis, cosa que no seria novetat, però si contribueix a una imatge falsa i distorsionada del territori català per allà on va, la cosa ja canvia i la mesquinesa hauria de ser castigada a les urnes.

Partir-se la cara (dura)
per Toni Aira
Ja queda menys de campanya, i sort que en tenim perquè els partits ja arriben a aquella fase a la desesperada on molts d’ells poden arribar a dir les barbaritats més grotesques amb l’únic objectiu de mirar d’esgarrapar quatre vots o de mirar de suturar les fuites detectades en l’electorat propi. És el moment en què, per les seves accions (i pel que apunten les enquestes) els coneixereu. Albert Rivera ha destacat en aquesta grollera cursa, més que no pas en la campanya electoral en el seu conjunt.
Ha dit que a Catalunya “els seus” s’han de “partir la cara” per defensar Espanya i l’espanyol. Gran baixesa, bàsicament perquè sap que això que diu és fals i perquè incentiva la catalanofòbia entre el públic més ignorant i procliu a creure qualsevol tipus de mentida que pugui tacar la imatge de Catalunya. Ells que diuen que ningú es pot posar el nom de Catalunya a la boca per patrimonialitzar-la, l’utilitzen per tacar-nos a tots els catalans en conjunt. Joan Carles Girauta, amb qui pots compartir o no idees però que és evident que és personatge intel•ligent, en el debat de TV3 de diumenge no va defensar la literalitat d’aquestes paraules. Va esmunyir-se’n esmentant que Rivera ha rebut amenaces, igual com atacs algunes de les seves seus. Com si això no passés amb un munt de polítics, arreu, a Catalunya i a Espanya, a França i a la Lapònia, i no d’això se’n fa categoria per embrutir la imatge d’una societat en conjunt, i amb finalitats electoralistes d’allò més desesperades.
Que pinta que Ciutadans, igual com ara fa sis mesos, tornarà a no ser una força decisiva? Que pinta que del PP no se’n grata prou? Que el pacte fracassat amb els socialistes els ha restat força en el centre-dreta i que no poden atacar els de Pedro Sánchez sense generar confusió entre el ja de per si prou fràgil i volàtil votant de Ciutadans? Doncs posa Catalunya a la teva vida, i llenya, que és de goma. Ja tindrà mèrit, si algun dia Rivera es parteix la cara, de dura que la té. De ciment. Perquè aquests dies les enquestes posen molt nerviós més d’un, i només cal veure com des del PP i Podemos s’ha volgut treure suc (d’on no n’hi ha) a una salutació de Sánchez a unes persones negres. Però en cinisme, de moment i a l’expectativa dels 4 dies de campanya que resten, Rivera va guanyant a Catalunya.
Diu el diccionari de l’IEC, sobre el cinisme: “”Que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals”. Mentir, i més essent candidat a una alta representació, i més dient-la tan grossa, és evident que es menysprea els mínims valors morals que caldria esperar d’un polític. Perquè, sí, per a fer política va bé tenir mandíbula de ciment, no de vidre. Però després no et queixis si et diuen que la tens molt dura.

En el debat d’ahir dels candidats a les eleccions espanyoles a la Televisió Catalana en podriem destacar diverses coses, però m’agradaria incidir en l’habilitat i perquè no dir-ho la falta de respecte a l’electorat i el cinisme com a comportament per no respondre les preguntes amb tota la normalitat.

Podem trobar alguns exemples ben clars, si comencem per Meritxell Batet del PSC, per cert en una línia tant grisa com la caiguda lliure del seu partit, al final se li va preguntar perquè pensava de les declaracions de xenofòbia anticatalana de Susana Diaz i tant sols contestades breument per Miquel Iceta. Donç be la cap de llista davant aquesta pregunta clara ens va sortir amb la seva aposta tronada per una reforma federal de la Constitució sense contingut real i amb el generalisme per bandera i suposo va deixar l’oient exactament igual. Una presa de pel que els votants siguin del partit que siguin no es mereixen.

El campió en aquest apartat va ser en Xavier Domenech de En Comú Podem que va ser preguntat diversos cops el com s’ho faran amb el referèndum amb PP, PSOE, Ciudadanos i el Tribunal Constitucional en contra. Mai va haver resposta. Tant en Gabriel Rufian com Quico Homs van insistir sense trobar res més que retorica i fugides d’estudi, arribant al límit de la repetició sense sentit, ja que la veritat no hi ha resposta. Un altre flac favor a la població catalana que mereix saber les propostes i la seva manera de portar-les a la pràctica, i no fer volar coloms sense sortida com un truc electoral que no ens porta enlloc perquè senzillament es irrealitzable.

En un apartat posaria a Juan Carlos Girauta de Ciudadanos intentant defensar les paraules de l’Albert Rivera en el sentit que es partien la cara a Catalunya per parlar en castellà. Una nova perla mesquina que com es normal no va tenir justificació i dit sigui de pas es una burla al candidat per Catalunya que coneix perfectament la realitat que es com es i no com voldrien que sigui.

En definitiva, l’art de la política mereix l’art de la paraula i les respostes argumentades a totes les preguntes per molta incomoditat que provoquin. Es el nivell que tenim.

Aquests dies veiem com des d’Andalusia i concretament la seva presidenta, la socialista Susana Diaz ha tret l’odi i la xenofòbia contra Catalunya com a arma electoral, segurament perquè les enquestes al seu territori la deixen en mal lloc i això afectarà la seva pretensió de liderar un partit que camina ràpid cap a l’abisme amb Pedro Sanchez al capdavant.

Aquest es un motiu personal, però l’ètica hauria de ser incompatible amb la demagògia, l’insult a tot un poble i com deia escampar la llavor de l’odi amb falsedats. Això la defineix perfectament i la situa en un lloc on per si algú en tenia cap dubte es troba perfectament comode.

Ens diu que no en tenim prou amb voler trencar Espanya, que també volem trencar-ne la riquesa, i demana si es just que els impostos dels estalvis i hipoteques dels treballadors andalusos dipositats en entitats com La Caixa vagin a tributar a Catalunya, i a més diguin que és dels catalans, en referencia a la futura hisenda catalana. Alhora entre d’altres aberracions ja parla d’espanyols de primera i de segona. Una espècie de Catalunya ens roba.

Una vergonya en majúscules. Quan sap perfectament qui paga més i rep menys en proporció amb un espoli anual de prop de 16 mil milions. Deixant de banda el greuge amb inversions i el perjudici econòmic constant que frena les nostres possibilitats. Sap d’aquesta enganyosa solidaritat que ells en son receptors i que ofega a Catalunya. Agraïment seria el mínim que esperariem d’aquest territori, però en comptes d’això veiem com tractant la gent d’estúpida manipula matusserament per seguir creant aquest odi a Catalunya sense fi. Curiosament parla d’espanyols de primera i de segona. En aquesta última categòria es la que malauradament ens trobem des de sempre. A canvi altres pertanyen a la primera amb tots els privilegis.

Faria be la presidenta andalusa en mirar la corrupció dels ERES al seu partit, un autèntic espoli als contribuents andalusos i que naturalment sembla no l’importa. Alhora de buscar vots la solució anticatalana sempres es la primera opció. Alhora es pregunta perquè volem marxar. De fet el seu expresident Zapatero ens deia fa uns dies que no vol un referéndum per trencar, potser algú l’hauria d’avisar que un referèndum es per consultar a la societat, i aquesta es prou madura per prendre les seves decisions, però esclar en una democràcia manipulada i amb la catalanofobia per bandera es massa demanar.

Interessant reflexió de Pere Cardus, ara que sentim cada dia en la campanya espanyola els atacs descarnats de Susana Diaz o de José Luís Rodriguez Zapatero per exemple venen anticatalanisme per salvar els mobles, ens cal una reflexió per veure definitivament que el nostre paper a l’Estat es el de sempre i no canviarà. Equilibris, generositat i unitat es la recepta invencible.

Qui en dóna més?
Els sis equilibris complicats però decisius

Quan Joan Carretero va definir el primer tripartit com un Dragon Kahn, el procés d’independència tal com l’entenem ara no existia, encara. Però no seria gens desafortunat de recuperar aquella metàfora per a descriure com van les coses ara. Els factors externs que podien alterar els fulls de ruta i els ritmes cap a la independència ja es donaven per descomptats. Eren ben esperats i no haurien de sorprendre ningú. Els factors interns són més sorprenents i difícils de pair. I tanmateix, qualsevol que hagi explorat una mica la història del país veu a distància que aquests factors interns no són pas cap raresa ni cap novetat.

Si observes amb deteniment l’avenç de les vagonetes de la muntanya russa sobiranista, t’adones que hi ha uns equilibris que són determinants per a arribar sencers al final del trajecte. N’he identificats sis que em semblen decisius.

Equilibri primer. La societat catalana, per raons diverses que ara no és pertinent d’analitzar, és una societat molt crítica. El fet d’haver hagut de remar sempre amb vent de cara i amb les institucions en contra l’ha feta una mica desconfiada amb el poder, per petit que sigui. Això té aspectes molt positius, sobretot des d’una perspectiva liberal. Però en determinats moments també pot ser un inconvenient. L’esperit crític és bo per definició. Però és molt difícil que sigui positiu i constructiu si no va acompanyat d’una bona dosi de confiança. Una confiança que el moment exigeix i que ha de permetre d’avançar alguns aspectes de la desconnexió que s’han de preparar amb discreció i silenci. Crítica i confiança.

Equilibri segon. Aquests anys que han fet de l’independentisme el moviment majoritari de Catalunya han demostrat la gran capacitat innovadora de la societat (observem els Onze de Setembre, per exemple) i de les institucions i alguns polítics. Sembla que la independència és com l’aigua, que cerca el camí per a continuar avançant quan topa amb qualsevol entrebanc. Cada obstacle s’ha superat amb una nova proposta millor que l’anterior. La creativitat ha estat una marca de la casa. Tanmateix, per poder avançar amb passes fermes i donar una imatge seriosa al món cal també preservar un cert grau d’estabilitat. No tot pot ser improvisat i cal cercar traces comunes per a avançar aquesta feina que no es pot aturar mai. Creativitat i estabilitat.

Equilibri tercer. Més o menys tothom convindrà a identificar la diversitat com un dels factors que han fet créixer el suport a la independència. Totes les famílies ideològiques, pràcticament totes les maneres de pensar, tenen els referents en forma de partits i organitzacions independentistes. Gairebé ningú no resta exclòs de l’independentisme per raons de pensament. Dic ‘gairebé’ perquè l’independentisme no vol feixistes ni totalitaris de cap mena. Dins les ideologies democràtiques, tothom hi té un lloc. I aquesta diversitat és la clau de l’èxit. Transversalitat, en diuen. I aquesta riquesa, per poder arribar a bon port, s’ha de combinar en un equilibri molt complicat amb la unitat. Amb el sentit comú de fer les grans passes i prendre les grans decisions amb unitat. Diversitat i unitat.

Equilibri quart. El famós ‘tenim pressa’ va fer fortuna ja fa uns quants anys com a eslògan de l’independentisme més actiu. Més enllà del sentit inicial, la pressa és compartida per tots els independentistes quan observem les mancances econòmiques i els problemes per a atendre la ciutadania amb la dignitat que es mereix. Tenim pressa per a poder atendre dignament les persones més necessitades al mateix moment que les empreses del país creixen, són més productives i aporten més riquesa a la comunitat. Hi ha pressa i urgència perquè hi ha un estat que impedeix que s’atengui la nostra societat amb dignitat. I, a la vegada que hi ha aquesta pressa, la voluntat d’ampliar el suport a la independència aconsella de fer la desconnexió amb unes certes garanties de seguretat. La inseguretat jurídica, per exemple, podria fer que en el moment de la veritat hi hagués un gruix important de població que es fes enrere. No és un equilibri fàcil. Potser és el més complicat. Pressa i seguretat.

Equilibri cinquè. ‘Es fa camí tot caminant’, deia el poeta. I potser tenia raó. Diuen que el debat sobre com ha de ser la Catalunya del futur o l’estat independent és una de les vies per a incorporar nous independentistes al procés. L’exercici de pensar, dibuixar i debatre el país que volem pot fer-lo més real, més factible, més proper. A la vegada, per a fer passes històriques, els països necessiten un consens polític ben travat. El debat pot obrir escletxes que ara encara no hi són. Pot originar distanciaments entre independentistes que pensen de maneres diferents. Les llengües oficials, l’exèrcit, el model d’economia, el tipus de govern… Tots aquests temes poden obrir ferides. Sumar gent tot dibuixant el país sense trencar els consensos majoritaris és un altre equilibri que cal fer d’ara endavant. Debat i consens.

Equilibri sisè i últim. La potència del procés ha estat la mobilització ciutadana descomunal d’aquests últims anys. La força de l’independentisme ha estat la gent. El motor que ho ha fet avançar tot ha estat el carrer. I així ha de continuar. No s’ha arribat en aquest punt per afluixar ara. I és cert també que el testimoni del procés el porta ara les institucions. Especialment, el parlament i el govern. Tenen un mandat i l’han de complir. El carrer ha fet la seva feina amb excel•lència. Carme Forcadell i Muriel Casals van entrar simbòlicament el clam del carrer a les institucions el 27-S. El carrer no pot afluixar, però el parlament i el govern han d’executar els pròxims passos decisius. Un altre equilibri que no pot fallar. Carrer i institució.

Sí. Som una nació. I també som un equilibri. O uns quants. I seria bo que tothom en fos conscient i actués sempre mirant de no trencar aquests equilibris. És una mena de responsabilitat col•lectiva que s’ha de respectar si es vol arribar a bon port. I qui la trenqui, demostrarà que té unes altres prioritats. No ho permetem.
PERE CARDUS

Encara hi ha comentaris sobre el debat a quatre espanyol de dilluns. Molt s’ha parlat i com arriba a la conclusió en Germà Capdevila, la nova actualització, una mena de versió 2.0 de l’Estat amb els mateixos fonaments inalterables sembla arribarà amb el canvi d’un actor que amb un nou llenguatje i look intenta arribar a sectors ja cansats dels actors de sempre. En el fons canvi de color amb la mateixa recepta per Catalunya. Aquest es el vertader missatge d’unes eleccions espanyoles que res ens portaran de nou per resoldre el nostre problema.

El PSOE ha mort. Visca el PSOE!

Germà Capdevila

El disseny polític de l’Espanya de la Transició contemplava un bipartidisme dreta-esquerra amb els papers ben repartits per garantir que allò que s’havia deixat atado y bien atado es mantingués sota control.

Una de les dues potes d’aquest sistema està en retrocès. El PSOE no sap com fer front a l’aparició de Podemos, una força que ha sabut tranquil•litzar a l’establishment de Madrid i que està disposada a ocupar el seu lloc en el tauler de joc.

Podemos ha optar per replicar el mateix model que durant 40 anys va donar bons resultats als socialistes, una opció que duu a dins el germen de la seva inestabilitat futura. Durant dècades, el PSOE va funcionar amb una ànima dual. A les Espanyes, el centralisme recalcitrant dels Bono i els Rodríguez Ibarra era el Dr. Jeckyll i el federalisme catalanista del PSC era Mr. Hyde.

La proposta dels de Pablo Iglesias va pel mateix camí. A Espanya es parla de La sonrisa de un país i a Catalunya del somriure “dels pobles”. A Espanya es defensa un corredor central que fa pudor de PP i a Catalunya es crida a favor del corredor mediterrani. A Espanya s’anuncien mesures recentralitzadores en educació i en cultura i aquí de la plurinacionalitat.

Com amb el PSOE, però, qui mana és Madrid. Les propostes del PSC mai no van ser escoltades a la capital del Regne. L’aposta de Podemos pel corredor central és al programa electoral, la del corredor mediterrani, no. Aquí es defensa un referèndum acordat com a condició sine qua non per formar govern. Iglesias, però, declara que no hi ha línies vermelles.

El panorama polític a Espanya canviarà després del 26-J, amb nous actors i nous partits, però no ens enganyéssim pas, les coses no canviaran tant com ens volen fer creure. Sobretot per a Catalunya.

No em sap greu dir, que ahir no vaig veure el debat a quatre de les televisions espanyoles, però pel que he sentit, el qualificatiu més esperançador, es insuls o debat encorsetat i d’altres temps. Res de nou a l’horitzó. De totes maneres Catalunya va ocupar de més de 2 hores uns 3 minuts del debat. Una cosa estranya quan un Estat te una part del territori que vol marxar, i més si aquest es la gallina dels ous d’or espoliada i aprofitada amb el menyspreu i poc respecte com a moneda de canvi.

Pocs comentaris sobre els líders populars, socialista i Ciudadanos que neguen els nostres drets sense rubor. De fet formacions com la socialista encara presenten propostes de lleis de plurinacionalitat, en un clar deja vu incompatible amb una democràcia de qualitat i de respecte. Si ens centrem amb Podemos, aquesta esperança d’alguns pel que diuen defensen el referèndum per Catalunya i deixant majories a les dues cambres impossibles que de per si ja el fan inviable, hem vist les últimes hores com el Corredor Mediterrani que defensen curiosament en el programa no passa per Catalunya, amb una nova demostració de com l’anomenada vella i nova política no canvia alhora d’intentar enganyar als catalans i sobretot mantenir el greuge sense fissures.

Si anem al debat d’ahir, el seu candidat Pablo Iglesias, que el podiem sentir a finals de desembre posant cinc condicions per negociar un Govern, una d’elles el referèndum per Catalunya amb acceptació del resultat, nomes uns mesos després i amb la segona ronda electoral a la cantonada dient que en qualsevol negociació no hi ha línies vermelles, i per suposat el referèndum cau com a tal per futurs pactes de Govern.

És un aclariment important, encara que sigui un missatge pel públic espanyol, ja que hauria de treure la vena dels ulls per aquells hipnotitzats per una nova esquerra plural i de progrés, però que a Espanya no deixa de ser més del mateix amb un nou embolcall i aires de modernitat. Les mancances democràtiques son alarmants, i el que és més greu tornar a intentar el vell truc de l’engany permanent per justificar aquestes mancances.

Sense cap vergonya les promeses poden passar del blanc al negre sense importar el respecte per l’electorat i justificant aquesta baixa qualitat de la política convertida en l’art de la promesa variable i la captació del vot amb un record pels ciutadans cada 4 anys i les institucions convertides en maquinaries de col·locació i aprofitament personal amb un sistema desgastat i viciós sense rumb.

Una demostració més que aquestes eleccions ja no son per nosaltres si ens creiem de veritat el procés engegat a Catalunya.

Tenim un nou actor que entra a escenna, la RUI o Referèndum Unilateral d’independència, que no podem confondre amb la DUI Declaració Unilateral d’independència. Aquesta última te grans defensors que han insistit des de temps ja molt llunyans amb la seva aplicació. De fet amb el cor crec que tots els independentistes ens hi apuntariem. Tanmateix el procés el guanyarem amb el cap i jugant molt bé les nostres cartes saben que ja un Estat que el tenim en contra i una comunitat internacional que no bellugarà un dit fins que hi hagi una realitat palpable.

Jo aquesta segona opció sempre l’he descartada ja que sense un pla definit i una assegurança de la DUI + 1 no tindria cap sentit, cap conseqüéncia i si un ridícul gran i un bluf que difícilment seria recuperable. Ara i desprès del trencament de l’acord de Govern i esperant la moció de confiança el mes de setembre per rellançar el procés, és lógic pensar en modificar el full de ruta que entrava en un pacte ja exhaurit.

Crec que la RUI es positiva però amb unes condicions clares per defensar-la fins al final. Primer de tot la unitat dels partits i entitats per donar-hi suport i fer-la de tots. Com deia en Vicent Partal en el seu article d’avui, si aquesta ha de servir per ser un arma més per veure qui la te més llarga, o qui es més independentista ja ho podem deixar correr. Volem un projecte seriós. Les eleccions constituents actuals en el full de ruta creen un punt de confusió que seria bo esmenar.

Una unitat d’acció, una idea ben clara de petició a l’Estat d’un referènduma acordat una vegada més amb el pla B ja anunciat, i on l’Estat espanyol i la comunitat internacional ha de ser ben conscient d’aquest nou final del procés català. Paternitat compartida per tots, un resultat plenament vinculant amb un pla pel dia RUI + 1 clar i sense fisures. Alhora unes garanties i oficialitat per part catalana fora de dubte, res de voluntariats o un nou 9 N actualitzat. Cens oficial, funcionaris, col·legis electorals de debó i la Generalitat al darrere, i encara més important una feina prèvia tant internacional com amb l’Estat assumint tot el risc que comporta i donant credibilitat amb aquest final.

Això hauria de comportar que el famós procés constituent aniria al darrere de poder ser un Estat i evitar les friccions actuals que poden engegar tot a dida. No seria una novetat mundial, però el final amb l’Estat en contra comporta un moment de trencament de la legalitat vigent per abraçar la nostra legalitat. Compromís total i partidisme al calaix. Caldria posar data que coincidiria amb la ja prevista i marcar calendari i pautes.

Entenc que no pot quedar amb un slogan o fugida endavant, ha de portar una seriositat i valentia fora de dubte.

Ahir un cop més vam poder veure una nova genialitat al programa Polónia en format del famós gag del croissant de xocolata, ara amb l’Anna Gabriel com a protagonista i el context del seu veto als pressupostos. Una parodia que al final reflecteix la crua realitat d’una formació com diuen antisistema, però que en el fons aplica molts dels metodes de l’anomenada vella política. Els seus diputats no son auténtics representants ja que no poden fer aquesta funció, son com una simple corretja transmissió sense autonomia propia, apart tampoc apliquen la llibertat de vot individual que seria un pas endavant democràticament parlant, i així podríem seguir arriban a la conclusió de que molts cops l’anomenada nova política s’assembla massa a la que ja coneixem.

EL CROISSANT DE XOCOLATA

Es van consumar els fets, per arrodonir la paranoia vam sentir que els acords son mutants, sempre s’aprenen coses noves, o com va dir Joan Garriga per les CUP que no eren conscients del que provocaria el seu veto i fins hi tot que eren coresponsables però no culpables. En definitiva frases per la historia del procés que estic convençut acabarà si tots ho volem amb un nou Estat.

Com diu en Pere Cardús, avui tot és força més clar que ahir. El president va fer el que havia de fer i va demostrar que això es seriós i que cal responsabilitat i implicació per part de tots. Prou de joc cara a la parroquia amb el país en joc. Ara la societat civil te que preparar una gran Diada per empenyer la part final del procés i els partits sobiranistes, tots, assaltar la part final del projecte amb un final on el referèndum acordat o no ha de ser protagonista.

El cinturó d’explosius del president Puigdemont

Avui tot és força més clar que no pas abans-d’ahir. Aleshores tot eren dubtes. Ahir va ploure a bots i barrals. I avui el cel és més clar. Més net. No hi ha tanta boira.

‘Jo vull fer la independència. Jo no vull continuar administrant les rampoines de la pròrroga d’un pressupost elaborat i aprovat per un govern i un parlament que no tenia el mandat de la independència com té aquest’ (Puigdemont).

Potser hauria estat millor fer eleccions al març. I aquest ‘potser’ cada dia és més feble. A un demòcrata, les urnes no li han de fer mai por. Quan no hi ha sortida, es poden fer dues coses: ensorrar una paret a cops de mall o tornar a passar per on has vingut i cercar el camí correcte.

Quan una minoria es dedica a condicionar l’avenç del projecte compartit amb una majoria a l’acceptació de tots els seus requisits, és impossible d’avançar respectant la veu democràtica. El principi de proporcionalitat és a la base del sistema democràtic.

‘El problema de la CUP amb Junts pel Sí és de confiança i no de pressupost’ (Junqueras).

Ja fa dies que les veus més interessants del país avisen del problema de manca de confiança. Però no pas de la confiança dels dirigents de la CUP respecte del govern de Junts pel Sí. Els dirigents de la CUP saben perfectament la feinada que es fa en silenci i discreció al govern per preparar la independència. El problema que tenen és polític. No de confiança. El problema de confiança és de molta gent que es deixa influir per veus que escampen desconfiança i sospites.

Quina llavor ens han plantat al cos durant aquests més de tres-cents anys d’ocupació que ens fa desconfiar sempre de tot? Quines mostres més necessitem per a donar un marge de confiança? De debò que ens calen dies històrics cada setmana per a tenir la tranquil•litat que es va avançant?

Puigdemont s’ha cordat un cinturó d’explosius al cos. Ha anunciat una qüestió de confiança al parlament. La CUP haurà de decidir. El president s’hi presentarà amb un pressupost i el full de ruta. Fer-li confiança implicarà aprovar els comptes i la via a la proclamació d’independència. Retirar-li la confiança implicarà tornar a començar. Casella zero. Les fitxes van a la sortida. La CUP tindrà un comandament amb un botó. I decidirà si el fa servir o no.

Té nassos la cosa. Ara resulta que qui fa sacrificis, té dirigents processats penalment i arrisca la cadira són els convergents, i els qui volen fer la revolució i capgirar-ho tot no es mouran de la seva comoditat ideològica? No en faran cap, de sacrifici? No han pogut retirar una esmena a la totalitat, cosa que no significava aprovar el pressupost? No sortiran del seu confort? De debò? No. No m’ho crec. Al setembre ho veurem.

Mentrestant, el cel és més clar. Se sent aquella olor de terra mullada. I tornem a ser tots davant el mirall. Tots. Puigdemont ha proposat una qüestió de confiança. I ara caldrà demostrar si hi ha una nació de confiança o algú fa explotar el cinturó.

@PereCardus, periodista