ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ANIVERSARI ANC: SEGUINT FEN CAMÍ

Sense categoria
Avui fa dos anys al Palau Sant Jordi de Barcelona es posava en marxa l’Assemblea Nacional Catalana, un projecte engrescador i vestit per arribar  a la independència d’una manera com mai s’havia fet, recollint des de la base i exigint els nostres representants aquest anhel. Molts actes, grans esdeveniments i molta feina que en una petita part es reflecteix en el vídeo. Ara encarem la recta final amb el convenciment que el 9 de novembre votarem, i que el resultat com no pot ser d’altra manera serà vinculant i farà obrir la reacció del món per validar el procés. Al vell mig un 11 de setembre que hem de tornar a ser protagonistes, ignorant amenaces i amb el civisme i energia que ens caracteritza com a poble.

CONSULTA ESPECULATIVA

Sense categoria
La proposició del Parlament que reclama la potestat per efectuar un referèndum sobre el nostre futur polític enviada a Madrid, serà acceptada a tràmit, però amb un escrit del Govern espanyol on fixa el seu criteri i on diu clarament que la Consulta no te cabuda a la Constitució i es especulativa, al mateix temps Catalunya no pot decidir unilateralment la seva separació d’Espanya, com tampoc ho pot consultar. Es a dir no podem fer res de res i no som ningú, aquest seria el missatge espanyol sobre  la nostra posició.  Es prou clar com per prendre conclusions ben clares i fermes si es vol arribar al final del procés.

El Govern espanyol fa us de la seva potestat de fixar criteri, no s’oposa a la tramitació al Congrés, però deixa clar que els referents consultius estan previstes a la Constitució nomes per sotmetre a consulta als ciutadans decisions polítiques d’especial transcendència, no coses merament especulatives. Catalunya no pot decidir unilateralment i tampoc pot consultar, com que no ho pot fer tampoc es pot transferir la competència per fer-ho, ja que equivaldria a que la seva decisió unilateral xocaria amb el que la Constitució proclama indissoluble. Finalment apel·la a la sobirania que resideix en el conjunt dels espanyols i per tant una part no pot decidir coses que afecten a tots.

Realment, no hi ha res que ens sorprengui i no esperéssim. De totes maneres si demanar a la ciutadania si vol un Estat propi no es una decisió d’especial transcendència, ja no se que ho pot ser. Titllar això de coses especulatives, simplement per l’amenaça constant d’una Constitució dirigida i tutelada pels mateixos que van dirigir una dictadura durant 40 anys em sembla bastant curiós. De fet no podem decidir unilateralment, ni tampoc consultar. Algú ens pot dir que podem fer i quina resposta es dona al clam d’una societat com la catalana que reclama ben clar que vol decidir. Que proposen ignorar-la o censurar-la, s’ens dubte un gran exemple democràtic que la Unió Europea hauria de veure amb atenció.

Per últim, les sagrades escriptures marquen la indissolubilitat pels segles dels segles sense dret a replica marcat a foc, i aquella curiosa frase de que una part no pot decidir el que afecta al conjunt. Suposo deu ser el primer cas a la historia, ja que totes les creacions de nous estats al món lógicament tant sols han estat votades per la part del territori que ha tingut aquest anhel.

En definitiva, res que no sàpiguem, ens presenten un projecte en forma de presó, sense possibilitats de revisió, i tractats com un poble immadur que no pot decidir res per ell sol com a carta de presentació. Davant d’això un projecte il·lusionant amb incerteses esclar, però amb la virtut de poder prendre les nostres decisions i de jugar a favor nostre per primer cop en els últims 300 anys, la decisió es fàcil, i aquesta no es gens especulativa.

CRIMEA I CATALUNYA: RES A VEURE

Sense categoria
Molt es parla aquests dies sobre els paralelismes entre l’aspiració catalana i la situació a Ucraïna, especialment a Crimea i el seu referèndum d’annexió a Rússia dins d’un context ple de irregularitats i on la legitimitat o no de cada esdeveniment es més que dubtós. No cal dir que allà on la violència, el conflicte i el caos es el rei, ràpidament son exemples que sembla son d’una similitud amb nosaltres total, en canvi i ves per on casos com Escòcia per posar un de mil exemples mai son posats al nostre costat.

Realment el cas que ens ocupa ja be de lluny, trobem un President com Ianukovitx escollit democràticament, però amb tuf de tupinada i que ha anat fent d’aquest govern un caos de corrupció i allunyament de la societat. Un acostament a la Unió Europea que ha xocat frontal ment amb els interessos russos que no ho poden permetre. Una escalada de tensió que amb la revolució  de la gent a l’estil de la revolució taronja, i on malauradament la violència, i els grups feixistes han trobat un bon caldo de cultiu ha lograt fer fugir el govern constituït i formar un nou Govern que amb el seu acostament a Europa ha fet que Rússia a la regió autònoma de Crimea de majoria pro-sovietica hagi desplegat el seu exèrcit per controlar el territori sense fer cas de Kiev, i on el Parlament del lloc amb la presència tant sols dels diputats pro-sovietics hagin aprovat l’annexió a Rússia i convocat un referèndum de confirmació del fet amb menys de dues setmanes de marge i per sorpresa de la sempre inútil en qüestions internacionals Unió Europea, la sorpresa americana amb gestos de cara a la galeria que no arribaran a res més, i la victòria de Putin que sense escrúpols compleix el seu pla a la perfecció i dona cobertura a la seva flota a Crimea.

Com  podem veure, una llarga llista de il·legalitats que van des del nou Govern a Kiev, fins la invasió del territori per tropes russes, fins a una sessió parlamentària escapçada i preparada per aprovar un fet totalment fora de lloc i finalment un referèndum sense cap garantia real i totalment dirigit per la seva finalitat.

Aquesta es la situació a grans trets i que com podem veure no te res a veure amb el dret a decidir, amb el dret d’autodeterminació dels pobles, amb la pulcritud democràtica, o amb les garanties de que la societat del territori serà lliure i amb unes condicions normals per afrontar decisions que els afecten d’aquesta manera. Per tant res a veure amb Catalunya.

Com ha dit el President Mas res a veure amb el nostre procés. Més semblances podríem trobar amb les actituds russes i les de l’Estat espanyol salvant les distàncies, imposició i defensa de la unitat territorial en clau catalana i intentant assimilar conceptes i situacions que res tenen a veure amb la dosi de cinisme corresponent.

En definitiva, dret a decidir si, imposicions sense cap legitimitat i garànties no.

LA BROMA DEL PP I EXTREMADURA

Sense categoria
El Partit Popular amb la seva obsessió malaltissa per treure de la vista qualsevol bandera estelada, a l’estil com es feia amb els rodamóns en èpoques franquistes i així amagar la realitat denuncia la retirada de la mateixa d’una caserna dels mossos que ja no existeix. Per altra banda des d’Extremadura ens volen convèncer que som els millor tractats de l’Estat espanyol i els que més rebem, o sigui pràcticament una càrrega per una Extremadura que compleix amb el dèficit i que vol ser millor tractada. Crec que la independència seria ideal per deixar de ser una pedra a la sabata  per una comunitat com l’extremenya modèlica i maltractada.

Efectivament, la diputada del PP Marisa Xandri denuncia la comissaria dels Mossos de Guissona per fer onejar l’estelada i amb grans escarafalls exigeix la seva retirada, cosa que l’alcalde de la població ja ha aclarit, ja que fa anys que la comissaria no existeix i ara es un local d’entitats deixant en evidència la diputada popular per desconeixement total de la situació i nomes fer servir la seva xenofòbia com a guia. Per altra banda hem descobert un nou tipus de balances, les balances reals d’Extremadura, on curiosament Catalunya es la que rep més inversió per habitant, defensant el principi de Solidaritat per seguir construint més Espanya. Posa Extremadura com a campiona del menys deute i el compliment del dèficit en comparació a les xifres alarmants catalanes. Ens exposa per exemple ser la gran oblidada de les línies d’alta velocitat, o ser exportadora de mà d’obra a tot Espanya per posar dues perles de les moltes que ens deixen anar amb aquest autèntic disbarat sense sentit.

Realment. sobre el primer tema fa riure per no plorar, un odi sense límits es el primer manament d’aquest partit amb la qüestió catalana, i el galdós paper de la diputada popular amb qualsevol democràcia minimament seriosa comportaria la dimissió per haver perdut el nord, incompetència manifesta i desconeixement total del terreny que trepitja, com diria Gay de Liebana “Grande, Grande”.

El president extremeny Monago i el seu govern busquen el titular fàcil i de pas voler embolicar la troca amb un tema que crec ja es passat a Catalunya, tots sabem que l’espoli a Catalunya es real com la vida mateixa i que la falsa solidaritat mai serà revisada, es simplement el nostre paper a l’Estat, una pantalla passada que ha donat pas al anhel de la independència, que alguns encara no volen entendre. Dit això, que una de les comunitats més beneficiades precisament del robatori català i que menys aporta, que la seva gran capacitat productiva es basa en els nivells de funcionariat del 43% de la població activa per un 22% a Catalunya, on per exemple totes les autopistes son de franc, on cada alumne pot gaudir del seu ordinador, on es poden concedir subvencions que milloren l’estat del benestar i ho comparem amb les retallades i situació dramàtica catalana en molts sectors vertaderament es d’un cinisme sense escrúpols. Realment i com diu en Salvador Cot un terç dels extremenys viu del diner públic, un altre terç es a l’atur i nomes el terç restant aporta alguna cosa a l’economia productiva, sense comptar jubilats i classes passives. Tota una lliçó, si senyor.

Li diuen balances reals, i embolica que fa fort, malauradament per ells, la tàctica de confondre, enganyar o ignorar el problema no els servirà ja de res. Segurament comprendre que passa i intentar oferir una oferta seria més intel·ligent, però no estaríem parlant d’Espanya i uns polítics que segueixen sense voler veure la realitat. Nosaltres seguim fent camí i no perdem més el temps amb tanta mediocritat.

EL PROCÉS ACORDAT DE SALMOND

Sense categoria
El primer ministre escocés ens ha recomanat que cal un acord amb el govern espanyol per celebrar un referèndum d’independència, i aquest procés acordat que ells si han aconseguit es el que fa diferent els dos processos i ho posa com una lliçó vàlida per Catalunya. De totes maneres i a pesar que comparteixo aquesta opinió de Salmond potser oblida que un acord o pacte requereix de dos parts disposades a acceptar i a dialogar, malauradament això si que fa molt diferent els dos processos i també els camins que hauran de seguir.

Efectivament, entenc que Salmond, un polític astut es senti incomòde al parlar de la qüestió catalana, ja que de cap manera volen que es vegi el referèndum escocés com la primera pedra d’un seguit de processos que canviaran Europa, i entenc perfectament que amb el seu acord fruit d’una democràcia avançada com la del Regne Unit busqui el màxim d’opcions per la victòria del sí i fugir de temes com la seva inclusió o exclusió de la Unió Europea per exemple creant enemistat amb l’Estat Espanyol, fins aquí jo actuaria de la mateixa manera, cal entendre com a nivell domèstic hem vist moltes vegades amb els País Basc, que cadascú ha de defensar primer de tot els seus interessos, una cosa normal i que nosaltres amb el nostre futur estat també fàrem fugint de qualsevol sentimentalisme o simpatia que ha de quedar en un segon pla. El món funciona així i nosaltres no inventàrem res de nou.

De totes maneres, i posant com ideal aquest procés acordat com ideal, cal veure que passa quan una de les parts, precisament la dominant com en aquest cas l’Estat espanyol no vol acordar res i nega qualsevol tipus de possibilitat de cap acord per democràtic que sigui, encara més actua en altres fronts sempre en clau catalana, quan per exemple no accepta un eventual referèndum a Crimea, obviant una visió global del conflicte d’Ucraïna, i amb la recança de no poder defensar referèndums d’autodeterminació que en aquest cas jo no considero que amb l’exèrcit al carrer i via exprés siguin la millor solució, ja que en la vida domestica tampoc ho contempla.

Arribats en aquest punt i esgotant totes les vies de la legalitat que hores d’ara ens empara, inclús com hem vist enviant recursos al TC sobre diverses lleis re centralitzadores i agressives com Educació. món local i d’altres, curiosament el mateix tribunal que va trinxar la democràcia amb la proposta d’Estatut català sense cap rubor. Com deia i preveient que aquest no continu no variarà, arribant a l’aprovació de la llei de consultes i la convocatòria oficial de la consulta el 9 de novembre, on les dues ràpidament acabaran impugnades. Serà clau la mobilització pressió de la societat cívil, que aquesta si que es una gran diferència amb Escòcia, jo diria que transcendental i optar per seguir endavant trencant aquesta legalitat amb totes les conseqüències que caldrà que siguin explicades a dins i a fora. La segona via de les mal anomenades eleccions plebiscitàries jo no la defensaria ja que es barrejarien molts temes de partit, ideològics i socials que podria alterar greument els resultats.

Internacionalment cal uns resultats d’un referèndum amb garànties per assolir l’èxit i això a Catalunya tant sols s’aconseguirà arribant a aquest punt de trencament sense remei.

En definitiva, poc te a veure la situació escocesa i la catalana, dos mons que no es poden medir pel mateix paràmetre ja que la base democràtica res te a veure.

LA DIGNITAT DE L’ALEX FENOLL

Sense categoria
Val la pena comentar que duran el Mobil World Congress, l’actitud de l’empresari Alex Fenoll davant el Príncep va ser molt més que una anècdota, i si un exemple de la nova situació que vivim, i on la dignitat comença a treure el cap i reflecteix una normalitat que mai s’hauria d’haver perdut, però que 300 anys de dominació la fan una raresa. Tal com diu Víctor Alexandre, es molt trist la pròpia gent que amb un esquema mental on no entra la nostra normalitat o dignitat per enlloc i que critica actes com aquest que van deixar en evidència al Borbó que no va estar a l’alçada d’aquest repte que se li plantejava i que no va assumir. Se’ns dubte l’actitud de Fenoll garanteix el respecte per tothom, però deixa clar que les cadenes mentals s’han trencat i que la normalitat mai pot ser una gran raresa.

Víctor Alexandre

“Us donaré la mà quan ens deixeu votar”

És molt interessant, des d’un punt de vista psicològic –per bé que previsible, tractant-se d’un poble sotmès des de fa tres segles– la reacció que han tingut molts catalans davant la negativa de l’empresari sabadellenc Àlex Fenoll a estrènyer la mà de Felip de Borbó, príncep hereu de la corona espanyola. És interessant, perquè indica amb quina força arrela la convicció que el submís viu millor que l’insubmís. El submís s’acomoda fàcilment a la condició d’inferior que l’amo li assigna i, per tal de no contrariar-lo, evita sempre adoptar una actitud impròpia de la seva condició. L’amo el pot explotar, escridassar, escarnir, vexar, insultar, humiliar… No hi fa res, el submís sempre té molt clar el seu paper i entoma els cops amb la resignació d’un individu modèlic. És el submís modèlic; el submís que riu totes les gràcies de l’amo, que li fa reverències quan aquest es digna visitar-lo i que somriu content quan li encaixa la mà mentre algú els fotografia. L’insubmís, és clar, no fa res d’això. No li agrada que l’explotin, que l’escridassin, que l’escarneixin, que el vexin, que l’insultin i que l’humiliïn, somriu només a les persones que el respecten i no admet que l’amo l’utilitzi per fer-se fotos que emmascarin la realitat; fotos que diguin al món com n’estan, de contents, els sotmesos de tenir-lo com a amo.

¿Por qué no me das la mano? –pregunta Felip de Borbó a Àlex Fenoll, en veure’l estoic i silenciós.
—Perquè no ens reconeixeu el dret de votar –respon Fenoll.
Pues no me saludes –diu el Borbó, visiblement molest.
—Us donaré la mà quan ens deixeu fer la consulta.
Superat un cert estupor, el príncep s’ho rumia, s’atansa de nou i diu:
Por educación me tendrías que dar la mano.
—Per educació ens hauríeu de deixar votar –replica en Fenoll-; per educació hauríeu de mantenir les nostres garanties democràtiques.
—Me l’hauries de donar igual, la mà –insisteix el Borbó, ara en català. Tot seguit, esperant que li agraeixi el canvi de llengua, afegeix-: Ara sí que me la donaràs, oi, amic?
—No som amics. Us donaré la mà quan ens deixeu votar.
—No depèn de mi.
—I tant que sí.

Aquest va ser el breu diàleg entre l’hereu de la corona espanyola i l’empresari Àlex Fenoll. Després, aquest últim va estrènyer la mà de diverses persones del seguici, entre les quals la del president Mas, la del conseller d’Indústria, Felip Puig, i la de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i va notar com algunes de les encaixades, molt ben acompanyades per la mirada, van ser més fortes del normal. Inclosa l’abraçada d’una persona responsable de protocol. El mateix Fenoll ha explicat que alguns empresaris es van fer fonedís per no haver de saludar el príncep, però que ell va considerar que mantenir-se ferm en un moment com aquell era un acte d’autoestima catalana i de coherència amb si mateix. “Som en un moment que hem cremat les galeres i els ho hem de dir, els ho hem de dir a la cara. Ho han de saber: si no respecten les nostres garanties democràtiques, no som amics seus.”

Són paraules dites des de la dignitat, i també des de la llibertat pròpia d’algú que no està subordinat a les servituds de la política. Vull dir amb això que una cosa és l’actitud amable i protocol·lària del president Mas o d’un conseller en qualitat d’amfitrions, comportament del tot comprensible, i una altra la d’un ciutadà qualsevol que, a més a més, no participa en el Mobile World Congress per veure-hi cap príncep. És a dir, que és aquest últim qui s’hi presenta de sobte i imposa la seva presència. I dic ‘imposa’ perquè no es limita a fer una visita, sinó que ordena als empresaris que formin davant seu i que el reverenciïn amb un gest que pugui servir de promoció a la casa reial espanyola. I, ves per on, al príncep, en trobar-se amb un empresari insubmís, no se li acut res més que exigir-li que li encaixi la mà: “Me l’hauries de donar igual, la mà”. En realitat li està dient: “Jo sóc el teu príncep, el teu superior, i, t’agradi o no t’agradi, tens l’obligació d’estrènyer-me la mà”. Davant d’aquesta arrogància, és obvi que el senyor Fenoll encara se sentís més legitimat per no fer l’encaixada. Sabia que si l’incident s’hagués produït una bona colla d’anys enrere, els avantpassats d’aquest Borbó l’haurien fet fuetejar per abaixar-li els fums. Avui, però, el príncep no ha tingut més remei que empassar-se el gripau.

Hom dirà que la cortesia no exclou el coratge i que un ciutadà pot estrènyer la mà del Borbó sense que això impliqui renegar de les pròpies conviccions. Però aquest és un argument trampós. És la justificació del ciutadà que no es veu amb cor de dir al príncep allò que pensa d’ell. Se’n podria elaborar una llista infinita de les submissions que es fan en nom del seny, de la prudència, de la cortesia i de l’educació. El problema és que el seny, la prudència, la cortesia i l’educació són només de baix a dalt, de sotmès a amo, mai de dalt a baix, d’amo a sotmès. Per això, mentre es considera una manca de respecte no encaixar la mà del príncep, no es percep la violència institucional que suposa la negació del dret a decidir del poble català. I encara bo, si només fos això! La corona espanyola, fidel a la tradició anorreadora borbònica, arriba fins i tot a l’extrem de beneir la negació de la identitat nacional de Catalunya. Doncs no, decididament, no es pot reverenciar algú que et diu que tu no ets tu, que només ets una propietat seva.

Aquest incident té molta similitud amb el que van protagonitzar, ara fa cinc anys, el jugador irlandès de rugbi Ronan O’Gara i la reina d’Anglaterra. En aquella ocasió, O’Gara, l’estrella de la selecció irlandesa, campiona del Torneig Sis Nacions, va mantenir les mans a les butxaca davant la reina. L’acte va tenir lloc a Belfast, Irlanda del Nord, i O’Gara va explicar que es mantenia lleial a la tradició dels homes de Cork, iniciada el 1920, arran de l’ordre britànica de disparar a tot home que mantingués les mans a la butxaca en passar pel Castell de Macroom. Era la manera britànica de dir a aquell territori sotmès que no s’admetia cap gest que qüestionés la seva autoritat. Com sabem, Irlanda del Nord continua encara avui sota domini britànic i O’Gara va considerar que era una qüestió de principis no reverenciar la màxima representant d’aquella autoritat.

Ara fa tres-cents anys, la nació catalana va ser massacrada per les tropes borbòniques i és molt comprensible que hi hagi catalans que no estiguin disposats a riure les gràcies de cap Borbó que no demani perdó i que es negui a derogar el Decret de Nova Planta que se’n va derivar. Com dèiem al començament, no han faltat catalans submisos que han corregut a socórrer el príncep dient que el referèndum català no depèn d’ell. Formalment, és cert que no. Però conceptualment sí. L’hereu de la corona espanyola representa Espanya, un Estat que nega la personalitat jurídica de Catalunya, i si ell personalment no comparteix aquesta opressió el primer que ha de fer és dir-ho. Altrament, qui calla consent. Només faltaria que a més de mantenir una casa reial reinstaurada per un dictador i enemiga dels nostres drets nacionals tinguéssim l’obligació de reverenciar-la.

Sobre aquesta qüestió, el notari Juan José López Burniol ha dit que una cosa és considerar el príncep un adversari i una altra un enemic. Encaixar-li la mà significa acceptar les regles del joc i tractar-lo com a adversari. Negar-li la mà, en canvi, significa tractar-lo com a enemic. Per a Burniol, per tant, Àlex Fenoll “es va comportar com un enemic”. He de dir, però, que el joc de paraules del notari per desqualificar l’empresari em sembla l’artifici propi d’algú que intenta disfressar de sentit comú la seva ideologia nacional espanyola. Perquè, de quin joc i de quines regles estem parlant? Es diria, escoltant el senyor López Burniol, que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre iguals, entre dos estats que juguen un partit i que accepten les regles vigents tutelades per un àrbitre imparcial. Però no és així. El partit a què al·ludeix el senyor notari està manipulat de bon començament i no és entre iguals. És un partit entre un dominador i un dominat, amb unes regles fetes pel primer i amb un àrbitre que no és cap altre que ell mateix.

Diguem, finalment, que un dels trets idiosincràtics del submís és que no en té prou de comportar-se d’acord amb les seves idees, necessita que tothom actuï com ell. Mentre Àlex Fenoll no ha criticat en cap moment els qui van optar per estrènyer la mà del príncep espanyol, entenent-ho com una decisió lliure i personal, els catalans submisos, ja sigui per mitjà d’articles o de tertúlies mediàtiques, han corregut a blasmar-lo o a menystenir-lo i no li han tolerat que prengués una decisió lliure i personal. Han reaccionat amb la lògica dels qui tenen la cua de palla. Tanmateix, diguem-ho clar, no va ser Àlex Fenoll l’irrespectuós, sinó Felip de Borbó, que en lloc d’admetre que reverenciar-lo és un acte voluntari, no pas obligatori, va gosar retreure al primer que no ho fes. Per sort, però, som al segle XXI, i ara són els ciutadans els qui abaixen els fums dels prínceps. Sense verbalitzar-ho, el ciutadà insubmís va fer entendre al seu interlocutor que no és Felip de Borbó qui posa el plat a taula a Àlex Fenoll, sinó que és Àlex Fenoll qui posa el plat a taula a Felip de Borbó. Gràcies, Àlex. Entre la submissió i la dignitat, tu vas triar la dignitat.

PUIG ANTICH: EXEMPLE D’UNA NO TRANSICIÓ

Sense categoria
En el 40 aniversari de l’assassinat pel règim franquista de Salvador Puig Antich, veiem aquest vídeo on Pep Guardiola, actual entrenador del Bayer de Munich llegeix una suposada carta de la víctima al seu germà.  Els nombrosos punts foscos d’aquest cas mai han servit per reobrir el cas a l’Estat Espanyol. La nul·la política de memòria històrica condemnada per les mateixes Nacions Unides i que demostren clarament aquesta no transició i línies vermelles que l’Estat mai ha creuat per simplement fer justícia, aquesta ha passat als Tribunals Argentins, desprès de que el Tribunal Suprem es neguès a reobrir el cas, i seguis amb la validació del botxí i l’oblit a la víctima com a màxima i prova clara de la baixa qualitat de la democràcia espanyola, i els punts foscos d’una transició dirigida malauradament pel mateix botxí.

LA OPORTUNITAT DEL 25 DE MAIG

Sense categoria
Un cop fracassat la candidatura conjunta o de la societat cívil amb el suport dels partits favorables al dret a decidir, cosa que ja es preveia força difícil, ja que no deixen de ser unes eleccions europees amb molts interessos de partit pel mig, i deixant clar que jo mateix no ho veia imprescindible pel bon funcionament del procés, ara hagués estat molt positiu aquest punt comú en el programa de suport a la consulta catalana per decidir el seu futur com a mostra d’aquesta unitat per damunt de qualsevol ideològia. Les excuses d’ICV posant les nostres relacions amb Israel pel mig, o les retallades em semblen tornar a desenforcar el moment que vivim i fer el joc a aquells que precisament van en contra del nostre procés.

En Joan Herrera ens dius que la dignitat d’un poble no te la guanyes fent-li la pilota a aquells que no respecten la dignitat dels pobles en referència a Israel, i sense deixar de vista la seva candidatura dins Izquierda Unida, on molts no son partidaris del dret a decidir dels catalans.  De fet han descartat aquest punt consensuat amb CIU i ERC i ha ressaltat que no tots defensem el dret a decidir de la mateixa forma, amb l’exemple abans esmentat d’Israel. Alhora volen deixar molt clar el seu compromís amb la consulta i no volen més fotos amb CIU i ERC que acusen de distreure les retallades.

Cal dir que no podem barrejar els temes, la dignitat catalana la guanyarem si som capaços de portar el procés de decidir el nostre futur fins al final, això inclou la internacionalització del conflicte per recollir suports el dia desprès, aquests han de ser dels estats claus en el món que finalment arrosseguen la major part. Entre aquests esmentaríem USA, Alemanya, Anglaterra, França o Israel per exemple, i això no es fer la pilota es veure la realitat mundial i saber quines portes s’han de tocar i quines son inútils o irrellevants deixant ideològies a banda i actuant com un vertader estat.

Segurament no tots defensen el dret a decidir de la mateixa manera, però aquest es únic i per tots ha de significar el mateix. Alhora han de fer-se càrrec del moment que vivim i dels objectius que haurien de deixar en un segon pla les misèries dels partits. Ara toca unitat davant els atacs per totes bandes des d’Espanya i no insultar la intel·ligència de la societat amb les retallades que tots sabem que tenen molt a veure amb l’espoli fiscal i el maltracte continuat rebut per Catalunya que entre altres coses ens ha portat fins aquí.

Per tant prou de demagògia barata i indefinició sense sentit. El context es diferent i la societat catalana demana i exigeix un anhel democràtic on els partits han de demostrar saber llegir la demanda i estar a l’alçada de la situació.