COR I CAP A PARTS IGUALS
Cor, cap i butxaca
Durant dècades, moltes dècades, l’horitzó de la independència no passava de ser, per a alguna gent, una il·lusió impossible, un horitzó inabastable que, de fet, se situava en el fons del cor, talment una aspiració intimíssima, inconfessable en cercles públics, reduïda, a tot estirar, a la família i als amics més propers. Sovint no es verbalitzava, des del convenciment que era del tot inviable i, doncs, sempre hi havia qui ho vivia com una mena de decepció col·lectiva permanent, com un fracàs ja anunciat a l’avançada. En molts casos hi havia qui vivia la frustració com una mena d’estat de l’ànima: “Ah, si pogués ser, ja ens agradaria, ja… Però no ens deixaran, no ens la donaran mai la independència”, com si la independència d’un poble no depengués d’un mateix, sinó d’uns altres. Generalment, aquesta mena d’independentisme emocional, romàntic, impossible, es basava en raonaments de caràcter lingüístic, cultural i simbòlic, i afectava, doncs, quasi exclusivament, catalans d’origen, molt preocupats per com mantenir, de cara al futur, una identitat heretada dels seus avantpassats. Ara, però, la persecució sistemàtica de la llengua i la cultura nacionals, arreu dels Països Catalans, com mai no s’havia patit des del franquisme, amb tota mena de mesures legals, ha fet augmentar el nombre de catalans que, per motius emocionals, volen separar-se d’Espanya per a construir el propi estat nacional, en constatar que allò que estimen és constantment agredit.
L’acceleració de la crisi econòmica, la pèrdua de poder adquisitiu general i el deteriorament evident de la qualitat de vida material han comportat unes evidents dificultats d’accés a certes prestacions i a uns hàbits de consum, benestar i cultura, ara i tant impossibles de mantenir, amb el ritme i la intensitat d’abans. Els treballadors autònoms fan mans i mànigues, com els petits empresaris, per arribar a finals de mes sense prendre gaire mal i les famílies on s’ha reduït el nombre de membres, amb feina més o menys estable, s’ha disparat. En aquestes circumstàncies, és creixent la insatisfacció per les prestacions públiques en l’àmbit de l’educació, la salut, l’habitatge i l’atenció a la dependència, en paral·lel a la consciència d’un esforç fiscal sense precedents que no té, per part de l’estat, cap resposta positiva, sinó tot el contrari, un espoli creixent i continuat en el temps. Molts catalans amb orígens en diferents indrets d’Espanya, a més, han pogut comprovar quan hi han tornat a passar-hi uns dies, per vacances, un ús dels recursos públics cap a unes funcions que aquí no podem ni permetre’ns, ni imaginar i, sovint, amb una ostentació gairebé ofensiva. Tot plegat ha comportat que la convicció que amb un país independent viuríem millor, hagi fet el seu camí, ben sovint entre catalans de tota mena d’orígens. És aquest un independentisme pragmàtic, econòmic, de butxaca, basat en el progrés i el benestar.
Al costat de les motivacions emocionals i de qualitat de vida, finalment ha arribat també l’independentisme racional, democràtic, de cap. I aquest és, en part, una barreja dels anteriors, amb defensors que s’han adherit a la causa independentista, procedents de posicions a cops antagòniques amb la que sostenen actualment. Es tracta de gent que, fins ara, creia que el millor era continuar dintre l’Estat espanyol i només es tractava d’anar fent-hi pedagogia, fins a aconseguir-hi una estada més còmoda, respectuosa i justa. L’independentisme de cap, però, s’ha convençut que amb Espanya no hi ha res a fer que no sigui sortir-ne, un cop comprovada la seva incapacitat per a respectar el caràcter plurinacional i plurilingüístic de l’estat, a tots els efectes, i la seva democràcia de baixa intensitat. Ara, potser, el que caldria és que, tots plegats, comencéssim a recórrer un camí circular, que ens fes anar del cor a la butxaca i de la butxaca al cor per, finalment, arribar al cap. Els catalans d’origen han de convèncer-se que la independència ens convé no sols perquè ens estimem aquest país, sinó també perquè viurem millor i tenim dret i voluntat d’aconseguir-ho. Els catalans procedents d’altres indrets han de passar de la butxaca al cor, sabent que aquest país que també s’estimen és ja és el seu país i ho serà més encara dels seus fills i néts, protagonistes tots d’una etapa històrica irrepetible. I els demòcrates cosmopolites i racionals no han de fer escarafalls per associar el benestar i una mica d’èpica al desig d’independència. No ha de pesar més el cor, la butxaca o el cap, perquè, de fet, tots tres independentismes es fonen ja, avui, en un sol clam de llibertat col·lectiva.