FRIVOLITATS DINS, VIABILITAT A FORA
Sense categoria
El jugador català Àlex Fàbregas de la selecció espanyola d’hoquei herba als Jocs Olímpics va expressar amb la major educació possible el seu sentiment nacional per Catalunya, i la seva obligació de ser representant de la “Roja” per obligació, tot hi deixar sense cap mena de dubte el seu compromís amb els companys d’equip, i la seva professionalitat com esportista. Aquestes simples i sinceres afirmacions li han costat tota mena d’insults i amenaces de la caverna espanyola que fins hi tot l’han obligat a tancar el seu compte de Twitter. La xenofòbia del nacionalisme espanyol un cop més queda en evidència.
Campanya a la xarxa de suport a aquest jugador català per expressar el seu pensament lliure en qualsevol estat democràtic, excepte els que no ho son com l’Estat espanyol. Senzillament ha expressat un sentiment cada cop més majoritari, en forma de que Espanya no ens representa, cosa que es referma amb la persecució de qualsevol bandera no estatal a les graderies olímpiques, com si un sentiment, depengues de la seva visibilitat material. Alguns mitjans del nostre país un cop més han fet silenci davant aquestes agressions i paranoia espanyola, amagant els insults i amenaces rebuts. Cal dir que de 18 seleccionats, 16 son catalans, i se sap que la majoria veurien amb molts bons ulls poder triar entre Catalunya o Espanya per competir. De fet Catalunya i concretament Terrassa son la base d’aquest esport, encara que la concentració es va portar incomprensiblement a Santander on molts cops s’animava la gent a assistir amb banderes espanyoles a veure els entrenaments en un nou punt de paranoia d’un nacionalisme radical i boig que res te a veure amb nosaltres.
Una de les claus es que els esportistes estan obligats per llei a acudir a la trucada de la selecció estatal ho vulguin o no, per tant no hauria d’estranyar que els sentiments i ganes de molts esportistes anessin per un altra costat, ja que no hi ha opció d’executar aquest sentiment a la la realitat. Les reaccions de la caverna han estat semblants als focs de l’Empordà amb un odi sense precedents, i sembla més viu que mai per part d’un sector de l’estat espanyol que si be mai han amagat la nostra profunda diferencia o poca sintonia, ara es mostra amb tota la seva virulència sense fre, i demostrant que la feble democràcia espanyola no entén de diferencies i si molt d’imposicions, fins hi tot en els nostres sentiments més íntims que no permeten expressar en llibertat i respecte el que es vulgui, tant com dir que en cap moment al camp pensa amb Espanya, però gaudeix amb els seus companys i no dona cap dubte de la seva professionalitat.
Es un nou cas aguditzat de la catalanofòbia desfermada a l’Estat espanyola, promoguda per alguns mitjans i amb la col·laboració amb el silenci d’alguns dels nostres que no son capaços ni de denunciar aquesta autèntica bogeria i racisme espanyol, barrejat amb la no superació de la dictadura franquista, i els drets de conquesta pels segles dels segles que segons es veu permeten obligar al pensament únic a tota la població, i a un sentiment compartit per obligació per damunt dels drets individuals i com a poble de cada individu o comunitat. Una clara manca de democràcia i tarannà cavernícola que es mostra tal com es.
En definitiva, tot el suport a tots els Àlex Fàbregas de l’esport que pateixen en silenci aquestes pràctiques totalment dictatorials i que malauradament es van repetint dia rere dia sense fre.
Els acostaments de CIU i ERC en aquests moments que viu el país amb un pacte estable al Parlament, que allunyes definitivament als Populars al lloc que els pertoca, es a dir a l’oposició junt amb PSOE-C i Ciudadanos, defensant aquesta Espanya que ens ofega per damunt de tot, i deixant un bloc nacional amb totes les contradiccions que ja sabem, però amb majoria suficient, i deixant aquest eix imaginari i inútil a Catalunya de dretes i esquerres per la defensa de dues nacionalitat diferenciades. El no al pacte fiscal per força ens ha de portar cap a aquest terreny, i les declaracions de dirigents importants de les dues formacions així ho confirmen. Un govern nacional, unes eleccions amb un programa clar sobre l’Estat propi ben explicat i detallat, i una declaració unilateral amb tots els requisits legals i justos. L’altra via es com diu la Patricia Gabancho, seguir pagant la ronda indefinida de l’Estat espanyol per sempre i abonar les tesis d’un Duran que pot quedar definitivament descol·locat i en fora de joc.
Tinc la impressió que no s’aturaran fins que no aconsegueixin tancar TV3. És el símbol d’un univers diferenciat, les coordenades culturals i polítiques pròpies, l’ADN d’una altra realitat. Cada poc, sonen veus: “Retallen la sanitat però no toquen TV3”. O veus que diuen: “Cal privatitzar les autonòmiques, si és que algú les voldrà comprar”. Aquest és l’objectiu, i aleshores vinga acumular retallada sobre retallada en els comptes de les autonomies, sense que als ministeris vacants se’ls mogui un pèl o un funcionari. Cada cop que Mariano mira cap a Europa apunta 5.000 milions en la punta de la tisora autonòmica. A veure si al final caurà la maleïda tele.
Europa: el president espanyol la vol xulejar. Envia’m els diners. Arregla això meu. Però alhora es mira les condicions i sobretot no en diguis “rescat”. Es mira les condicions perquè el primer que faran els homes de negre, per més intoxicats que estiguin amb el relat del malversament autonòmic, és sospesar on són les despeses sobreres, i ningú no diu que s’estimin especialment les estructures improductives d’un estat que, després de descentralitzar el gruix de la gestió, no s’ha aprimat ni un mil·límetre. Potser encara li retallarien el pressupost de jardineria de l’ambaixada de París, que era de milions. O potser començarien les preguntes incòmodes: a veure, vostè què produeix? Vostè, de què treballa?
Mentre la marmota va fent, el govern de la Generalitat ja no sap cap a on girar-se per trobar diners, aire, aliment. A tres euros la carmanyola, a dos euros el bolet. Marededéu senyor! Si som la gent més escanyada del món. I amb un horitzó de llibertat que només cal estirar una mica els dits per abastar-lo. Quan el geni del país va dir per primer cop “cornut i pagar el beure” no devia ser tan brutal, la situació: deuria ser una cosa domèstica, convidar l’amant a una birra… que és el que fem. Ens estan estampant a sobre l’Espanya franquista, peça a peça i amb homologació democràtica, i nosaltres només fem que pagar la ronda.
PATRICIA GABANCHO
La secretaria general del PP, Maria Dolores De Cospedal alerta que perjudicant la imatge d’Espanya ningú es salvarà sol, i avisa que qui cregui que esta fora del vaixell igual s’ofega. Per acabar avisa Catalunya, que es beneficia clarament dels mecanismes de l’Estat com el pagament a proveïdors, i per tant no es pot amagar o dir mitges veritats.
Efectivament una de les líders populars, i presidenta de Castilla La Manxa ha advertit que totes les comunitats han de complir amb l’objectiu de dèficit perquè formen part de l’Estat, en el mateix vaixell, i respectant els compromisos amb les autoritats europees adquirits pel govern central de Madrid. Aquests esforços per arribar a l’1,5 serviran per demostrar la seriositat de l’Estat, i que el sistema autonòmic es fiable, i ha lloat els grans esforços a diferents velocitats que estant fent amb la seva austeritat per contenir la despesa. Sobre Catalunya, i la seva plantada, manifesta que ningú pot estar per damunt de la llei, i no poden perjudicar la imatge espanyola pel seu benefici, ja que el govern de Rajoy els obligarà amb tots els mecanismes per complir la llei, i recorda que es beneficia de mecanismes de l’Estat per pagar proveïdors, i no es pot dir si a unes coses i no per altres, no ho entendria ningú. Cal tenir alçada de mires en les actituds polítiques de cadascú.
Realment, aquest vaixell de que ens parla fa aigües per tot arreu, i no ens parli de que es compartit, quan alguns ens van obligar a pujar-hi, i abandonar el vaixell propi a la força fa prop de 300 anys. Aquest ofegament que patim precisament es causat per formar part del seu vaixell, i no al contrari. Es d’un cinisme espantós dir que ens beneficiem dels mecanismes de l’Estat per fer pagaments, i no en diem res i que per unes coses si i altres no, quan sap perfectament que nosaltres cada any regalem al fons comú el 10% del nostre PIB a fons perdut, contribuïm com el que més a la caixa comuna de la seguretat socials amb una contrapartida ben pobre, rebem com a gran mesura la major part d’incompliments en inversions, tenim una llei que es diu Estatut, i que no es compleix des del primer any amb les seves disposicions ja que parla de complir la llei, no ens deixen tenir un aeroport autogestionat com la major part d’Europa, no donen suport al corredor del mediterrani apostant per un corredor que ningú a Europa contempla, no son capaços d’acabar obres com la connexió del port de Barcelona o carreteres sense fi, que fan perdre una gran part d’oportunitats o sense anar més lluny no son capaços de pagar-nos els deutes adquirits per l’Estat amb Catalunya ,i que han estat negats, quan ja es comptava amb ells amb el pressupost català. Per tant aquest estat moros no es el nostre vaixell, i molt menys ens pot donar lliçons de res. No perjudiquem la imatge espanyola, ells mateixos fa molts anys que tenen la imatge per terra per la seva gestió estatal. Volen aprofitar la crisi per ofegar-nos definitivament sense remei, quan per altra part diuen que som un motor, aquest necessita benzina, i l’Estat simplement ens nega qualsevol possibilitat, amb tot això i amb les seves amenaces, fruit d’aquest estat amb una greu mancança democràtica, i una obsessió per eliminar qualsevol diferencia no ens hi volem quedar.
En definitiva, prou de demagògia i de falses mentides d’un estat decadent i trampós, que veu com el seu principal espoli es pot acabar, com sempre es diu tot te un principi i un final, i aquest mal negoci per Catalunya s’ha de liquidar amb urgència.
Aquests dies es disputen els Jocs Olímpics de Londres, i els casos de racisme al més pur estil de l’apartheid sud-africà, però en versió catalana comencen a fer pudor de socarrim. El cas d’Àngel Mollera es molt aclaridor, condemnat sense cap prova, i ara el cas de Núria Llagostera ja fa vessar el got. Per altra banda el govern català desprès de plantar-se dilluns amb un cop de puny damunt la taula, nomes quatre dies desprès ja demana oblidar i començar de zero, i com a prova de bona voluntat no acudirà al TC com era la intenció inicial, això es una actitud miserable que amb res ens afavoreix.
Doncs si, nomes han fet falta quatre dies per fer veure que tota la comèdia muntada amb la plantada al Ministre, era simplement això comèdia. Ara volen començar de zero, i fer pinya com a socis, allargant la ma de la col·laboració per sortir del vaixell conjunt on es troben, i fugir de la crisi o una futura intervenció que seria molt més dura, com a gest no aniran al TC per denunciar les noves mesures, i procuraran complir amb el dèficit., amb la condició de treballar com a socis, i no com a subordinats. Per altra banda, la xenofòbia esportiva espanyola no te límits, i el corredor català Àngel Mollera ho ha patit a les seves carns, uns correus que el volien incriminar amb el dopatge, van ser comprovats amb resultat negatiu, però tot i així, sense cap prova va ser apartat dels Jocs, l’atleta va acudir al TAS, que finalment li ha donat la raó, tot i que tant el CSD com el COE fins l’últim moment han intentat impedir la seva participació, segons Alejandro Blanco president del COE, ningú pot jugar amb el dopatge, encara que no hagis donat mai positiu, i apel·la a la bona imatge. També trobem el cas de Núria Llagostera, la tenista que hagués pogut competir amb els dobles mixts amb qualsevol parella directament, ja que era la millor situada, i que va ser oblidada amb diferents versions dels responsables espanyols.
Realment l’actitud del govern català estar a l’alçada del que els espanyols esperen, es a dir un fals victimisme de cara a la galeria i de consum intern, per acabar demanat perdó, i fer exactament el que el govern de Madrid ordena sense més, es una vertadera presa de pel als mateixos catalans. Les mesures i les formes son totalment injustes, tots ho sabem, es denunciable, per tant no s’entén que ara no es porti al TC com s’havia anunciat i a sobre es demani ser soci del nostre botxí, ja que anem en el mateix vaixell, es cert que hi anem, però uns son els amos del vaixell, i altres hi estem a la força, fem la feina més dura i desprès tenim el pitjor tracte com a premi, crec que no seria el mateix. No es pot defensar la màxima institució catalana deixant-la a l’alçada del terra, i perdent tota la dignitat amb un canvi en tant sols quatre dies. Els greuges son els mateixos, i res ha canviat, per tant nomes dona a pensar que el fals era dilluns,i això es la maleïda realitat, la població catalana no s’ho mereix, i el país encara menys. Per altra banda la persecució sistemàtica dels atletes catalans ja passa de mida, no es pot acusar un corredor sense cap prova, i quan les que li han fet son totalment negatives, i en canvi escampar als quatre vents que es culpable. Evidentment el tribunal internacional així ho ha vist, i molt patètic veure encara els intents per frenar la seva merescuda participació, apel·lant a la bona imatge, cosa que principalment ells han trencat amb aquesta cacera de bruixes barreja amb l’odi a Catalunya. El cas de la Núria Llagostera es semblant, ja que no es creïble que els responsables no veiessin que ella havia de ser l’escollida per poder competir als Jocs, i naturalment sembla clarament un intent premeditat de provocar la seva no participació. El racisme contra la nostra identitat te aquestes coses.
En definitiva, un apartheid en tota regla, que a Londres segueixen els organitzadors que fan retirar qualsevol bandera del públic que no sigui d’un estat reconegut, sort que no es tenia que barrejar política i esport.
El portaveu popular al Senat ha subratllat que Espanya es una, i que no dubtaran a aplicar lleis per fer complir a totes les comunitats autònomes, cosa que contrasta amb les paraules de Mas, avisant que Espanya no sortirà de la crisi sense Catalunya, i ofegant-la econòmicament. Realment, i un cop més volem insistir amb coses impossibles sense un canvi de rumb català. L’Estat ho te molt clar, i fa advertiments que amb la legalitat que estem compromesos son reals. La resta es fer volar coloms, ho canviem aquesta legalitat per la nostra pròpia o no tenim remei.
Efectivament, en Jose Manuel Barreiro, portaveu popular del Senat, ens recorda l’obligat compliment de totes les comunitats autònomes amb les lleis, i en especial l’objectiu de dèficit, ho presenta com un compromís de país. El President Mas es queixa del menysteniment espanyol, i avisa que ofegant Catalunya, el conjunt no podrà sortir de la crisi. De fet Recoder va rebutjar acceptar lliçons des de Madrid sobre les mesures a aplicar, cosa que entra en contradicció amb l’aprovació de la llei d’estabilitat pressupostaria. La secretaria d’Estat de Pressupostos espanyola, va tibar la corda assegurant que no hi ha cap forat per a la insubmissió en el compliment dels límits de dèficit ,ja que les comunitats no tenen finançament, i amenaça amb l’article 155 de la Constitució que autoritza a obligar al compliment forçós d’obligacions que obeeixin a l’interès general, i poden arribar a recuperar competències.
Realment, l’Estat no fa ni cas dels gestos de cara a la galeria des de Catalunya, ja que mai han anat més enllà del dret a la “pataleta”, i oblida les balances fiscals i un espoli de prop del 10% del nostre PIB, que regalem a fons perdut, i que junt amb els deutes no cobrats per la morositat de l’Estat espanyol, no ens permet sortir de la crisi. De fet ni falta que li fa. Tenen molt clar que hi ha un estat de dret que faran complir i que sempre ha anat a la nostra contra. De fet les amenaces de deixar les nostres migrades competències de fireta amb res, tampoc seria un trasbals, ja que son ben poca cosa, encara que venudes com la vuitena meravella mundial. Es molt clar que la crisi els permet prémer l’accelerador per aconseguir deixar Catalunya com una regió qualsevol, totalment dependent, i amb la seva identitat esborrada. Recoder diu que no volen lliçons, jo el que diria es que volem resultats, no volem paraules que s’emporta el vent, ni gestos estudiats amb precisió que no porten enlloc, començar per plantar-se en aquests organismes espanyols on els nostres interessos ni tant sols son discutits esta be, però això ha de seguir amb altres passes fermes cap al nostre propi estat, sinò no serveix de res. De fet amb un estat de dret que te com un dels seus objectius la nostra desaparició com a poble, es molt clar que cal crear-ne un de nou, un de nostre, i més quan veiem com la llei sagrada espanyola que sempre posen com a model de referència i democràcia, en el seu article 155 permet obligar forçosament a un territori amb les seves obligacions amb l’excusa molt perillosa de l’interès general, es una prova més de les mancances i el caràcter poc democràtic d’aquesta llei, que evidentment no pot ser el nostre model.
La corda es va tibant, i l’Estat te pressa per acabar la feina encetada fa molts i molts anys, nosaltres evidentment hem de passar de la fase del victimisme barat a l’acció ferma i sense marxa enrere, l’alternativa es enfonsar-nos junt amb l’Estat, que d’aqui poc segurament pot ser intervingut, i ens dificultarà tenir les mans lliures per emprendre el nostre camí de llibertat. No podem seguir venent la historia de l’objectiu de ser el motor d’Espanya com si fos una gran cosa, hem de passar a voler ser el nostre propi motor, que no tingui cap llast que arrossegar, i que ens porti a sortir d’aquesta crisi i albirar un futur a l’alçada del que produim i generem.
En definitiva, Espanya es una, però això si, sense Catalunya.
Aquestes paraules van ser dites pel ministre espanyol Montoro, davant la plantada ahir del Conseller català al Consell General de Política Fiscal i Financera, que ja dins la reunió va ser seguit per la consellera andalusa, amb protesta per unes reunions amb guió tancat i sense dret a replica, nomes escoltar les dures mesures per les comunitats imposades des de Madrid. El cert es que ja era hora que algú deixes de jugar a aquest joc indignant i sense sentit, de totes maneres, i agafant la frase del Ministre, això ha de venir acompanyat de molts més gestos, i no el victimisme típic català que no va enlloc, sinó evidentment val el que val.
La situació es molt greu, i per exemple Benestar Social ja va avisar que les residencies concertades no cobraran aquest mes per falta de liquiditat de la Generalitat, i així queden col·lapsades milers d’entitats socials, que repercutiran amb l’atenció a famílies necessitades i sense ajudes. De fet el conseller no va assistir ahir a la reunió del CGPFF on va deixar plantat Montoro ,i en un comunicat igual que va fer Europa amb l’Estat, demana rebaixar l’objectiu de dèficit a les comunitats, i no reunions unilaterals i ja sense dret a replica. Cal dir que Montoro recorda que amb assistència o no els números s’han de complir, i fer el que diu la llei, recomanant Catalunya complir per guanyar credibilitat. Demana compromís, i que els problemes no venen de l’executiu espanyol, sinó de la crisi i aconsella Generalitat assumeixi la seva responsabilitat. Entén que Catalunya necessiti més, però el govern espanyol també. Per la seva banda Homs, justifica la plantada com una pèrdua de temps un consell on les decisions unilaterals ja estan tancades.
Efectivament, no hem descobert res de nou, aquest miratge que ens han volgut vendre amb l’autonomia com un sistema, millor inclús que un estat, i un estat amable com l’espanyol que ens cuidava i respectava, com a traca final, principalment promogut des dels interessos d’alguns catalans amb aquesta situació, ha volat pels aires amb la crisi. El gest del Conseller a plantar-se, ja que aquestes reunions son simples dictats sense possible intervenció de les comunitats, o sigui una total farsa, es una bona excusa, però caldria dir que sempre ha estat així des de fa vora 300 anys, i per tant no han descobert cap novetat. L’Estat te una vocació totalment uniforme, i sense cap tipus de respecte a la diferencia, es més, les nacions que han estat incloses per dret de conquesta en el seu entorn com es el cas de Catalunya, han estat el seu objectiu principal en forma d’atacs constants, tant econòmics com culturals. De totes formes al llarg de l’anomenada democràcia ho hem intentat disfressar amb reunions bilaterals o pactes venuts com una gran conquesta, quan la realitat es que no hem aconseguit res que el que realment te el poder no hagi volgut. La cruesa de la situació ens porta fins aquest carreró sense sortida. Evidentment aquest ministres espanyol amb aire xulesc, que es diu Cristobal Montoro no fa cas a aquests gestos de cara a la galeria, i diu des de la seva mentalitat una cosa ben certa , que amb escenificació o no, la llei s’ha de complir igualment, com sempre han acabat fent els catalans. Aquesta es la percepció que hi ha de nosaltres de la nostra credibilitat des de Madrid, i no es una percepció gratuïta, ja que normalment el victimisme i el gest teatral han estat un gran aliats per nosaltres, i que alhora de la realitat ha quedat absolutament amb res, i amb compliment estricte de les lleis imposades per l’Estat, aquest ens marca unes condicions molt dures, i es permet el luxe de no pagar els seus deutes amb Catalunya, espoli a banda. Crec que no calen més proves, per veure que aquesta plantada ha de ser total i definitiva. No podem esperar res, si seguim amb la nostra situació, ens estem complicant la nostra sortida de la crisi, i empobrint la nostra ciutadania, i posant sota límits el nostre estat del benestar absolutament per res. El gest de Mas Collell ha de ser el començament d’un camí clar cap a l’exercici del dret a decidir, i aquí la responsabilitat es compartida per la classe política i la ciutadania, que ha de fer tota la pressió possible. No pot ser que se’ns pixin a sobre i diem que plou. No hi ha res més que parlar, qualsevol s’atreveix amb un poble poruc i uns representants sense dignitat. El dia 11 de setembre crec tenim una gran oportunitat de fer veure al món el que volem, i el millor de tot es que nomes depèn de tots nosaltres, units per un sol objectiu.