ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA TÀCTICA DE LA CORTINA DE FUM

Sense categoria

El govern català, seguint l’exemple de governs anteriors, i degut a la falta de poder real per fer una verdadera gestió de govern, utilitza el temps en fer creure el que no es, Aixa doncs el proper dimarts, i desprès de dos anys sense fer-ho, s’ha rescatat del bagul dels records les comissions bilaterals, que nomes el nom ja fa riure, i apart el portaveu Francesc Homs ha animat als ciutadans que posin l’adhesiu de CAT a les matricules dels vehicles, indicant que es jurídicament viable, com si això fos la gran cosa que ens salvarà a tots.

 

Efectivament a Madrid el proper dia 19 es reunirà la comissió per desencallar traspassos pendents, i fer un nou impuls a d’altres, cosa acordada pel nostre representant Duran i Lleida i la part espanyola, es posarà damunt la taula un altre cop la transferència de beques, i el traspàs dels petits aeroports de Girona, Reus i Sabadell. De fet aquesta setmana, i amb molt bona sintonia Mas Collell i Salgado sembla que han enterrat els problemes, i els posen al passat i no al futur. També es preveu segellar els traspassos de varis hospitals, i també per descobrir les incògnites de l’aplicació del nou Estatut. Per altra banda Homs anima als ciutadans a posar l’adhesiu de CAT als cotxes ,deixant clar que esperava que més ciutadans ho fessin, ja que jurídicament es possible, ja que la identificació del vehicle son els números i lletres, i no la E.

 

Realment fa riure per no plorar gastar les energies en fer veure el que podria ser i no es, en comptes de fer gestió normal d’un govern, que evidentment no poden fer. Les reunions bilaterals, no son tals, ja que una part decideix, i l’altra acata les decisions d’aquesta, per altra banda amb un representant a les teves files com en Duran i Lleida, les possibilitats de lluitar pels nostres interessos son mínimes. Quans anys portem remenant les beques i no hi ha manera, tot hi que la idea a exportar a la ciutadania es que son una competència nostra, cosa que es totalment falsa, i a més amb un tracte discriminatori pels estudiants catalans, pel que fa als aeroports, ha quedat molt clar que el principal  aeroport català mai serà gestionat des de la nostra proximitat, com ja ha quedat molt clar i seria de sentit comú, però a mes els aeroports petits tampoc de moment son traspassats, i en cas de fer-ho ja veurem quin tipus de gestió, ens podem trobar com en el cas de rodalies on tant sols decidim els horaris i poca cosa més, i d’això li diuen traspàs, d’altra banda considero humiliant que el que esta escrit amb una llei orgànica anomenada Estatut, es paper mullat , i te que tornar ha ser discutit en aquestes comissions pels temps dels temps, i ens hem de conformar en el famós peix al cove, podent arrencar titularitats de varis hospitals com un botí preuat, tot plegat dona idea del minso autogovern que tenim ,i on pot arribar la demagògia dels nostres politics, i les seves comissions de pa sucat amb oli. Per altra banda el portaveu del govern, vol el CAT als vehicles, com si això fos un avenç monumental en la reafirmació de la nostra identitat, quan per altra banda pacten precisament amb una de les forces més bèl·liques contra els nostres interessos, com son els populars. També caldria dir-li a Homs, que molts ciutadans han rebut sancions per portar aquests adhesius, i l’estat espanyol s’ha negat sistemàticament a canviar el distintiu de la E únic i indivisible, pels diferents de cada autonomia com fan altres estats. No volen visualitzar cap tipus de diferencia, i més una que pugui ser utilitzada pel nacionalisme català com una victòria o fet diferencial.

En definitiva, una cortina de fum rere un altre, i la ciutadania que sembla que els arbres no deixen veure el bosc, i es conforma amb un parlament de fireta, i un govern que actua com a tal.

PP I PSOES LLUNY DELS MÍNIMS DEMOCRÀTICS

Sense categoria

Per fer-se una idea del poc nivell democràtic de l’estat espanyol, i en conseqüència dels seus dos partits majoritaris, nomes cal veure com es tracta el tema de la dictadura militar de 40 anys de durada, aquesta setmana hem tingut varis exemples, i el resultat es que no hi ha una condemna i una denuncia clara i contundent, com seria de rebut en una pretesa democràcia, alguns fins hi tot disculpen al dictador, i sembla que transformant la historia no el veuen amb mals ulls.

El Congrés dels diputats espanyol ha rebutjat la proposta de la “Asociación para la Recuperación de la Memòria històrica”, que demanava coincidint amb el 75 aniversari del cop d’estat militar que va provocar la Guerra civil, la condemna de la sublevació franquista, en José Bono no s’ha dignat ni a emetre una resposta. Aquesta associació explica que nomes un petit grup de diputats ha tirat endavant una condemna, de fet la queixa es formula, ja que  s’han condemnat altres temes com l’holocaust o el dia de les víctimes del terrorisme, però les víctimes del franquisme segueixen invisibles. De fet els diputats del Partit Popular, no s’han afegit a una iniciativa que reclama una revisió del diccionari biogràfic de la Real Acadèmia de la historia, on el dictador no consta com a tal, simplement com autoritari, i es dona la circumstancia que el seu autor es patró de la “Fundación Francisco Franco”, tota una garantia de valors antidemocràtics i feixistes.

 

Amb aquests nivells, qualsevol cosa es possible, recordo que hi ha una llei de partits que ha ilegalitzat l’esquerra abertzale, però en canvi permet que aquests dos partits no facin condemnes explicites sobre un regim del terror, i un dictador que seria condemnat per crims contra la humanitat pel seus 40 anys de sang i barbàrie. Un vertader estat democràtic, i aprofitant el 75 aniversari del cop d’estat militar, faria un homenatge a les víctimes, i condemnaria amb tota la força aquest període, però quan les forces que movien aquest regim van ser les que van pilotar el pas a aquesta parodia de democràcia, el sistema neix viciat des del primer moment, i la historia es contínuament falsejada, parlant de diferents bàndols o de víctimes de les dues parts, i obviant un cop d’estat per la força, i 40 anys de feixisme i persecució de qualsevol valor ètic i democràtic, pagat per la vida de moltes persones, i que les que han sobreviscut han vist com els botxins han quedat sense càstig, com si res hagués passat. Es inadmissible que un partit admeti que un dictador que te que ser tractat com un assassí amb totes les condemnes que es mereix, el titlli d’autoritari com si fos un joc, i encara ho es més que l’autor del diccionari pertanyi a la fundació del dictador, que per cert en qualsevol estat democràtic no hauria de ser legal una fundació així, no conec que a Alemanya existeixi una Fundació de Hitler per exemple, es una aberració, que fa comprendre  les actuacions d’aquests partits, i el tarannà autoritari i impositiu d’aquest estat amb les nacions que te sota el seu domini per dret de conquesta.

 

Els valors que vol transmetre aquest estat, ja sabem quins son, i els que insisteixen per interès propi en insistir amb un encaix impossible i malaltís en son en part responsables, ja que si amb gairebé 300 anys, aquest conjunt no ha estat homogeni, dona a pensar que es impossible, i no cal inventar noves formules encara per existir, simplement ser cadascú ell mateix, i seguir el seu camí com tots els estats del món, sembla senzill, però es veu que per Catalunya i la seva societat no ho es tant.

PLA B, QUIN PLA B?

Sense categoria

A la proposta d’objecció fiscal, el portaveu del govern Francesc Homs, ens diu que li sembla be les iniciatives de la societat civil, però que un govern ha de tenir un pla, en aquest cas el pacte fiscal, i executar-lo mitjançant un procés negociador, altra cosa seria donar avantatja a l’altra part. Francament un govern seriós primer de tot no fa plans que sap abocats al fracàs, ja que es una irresponsabilitat, i per altra banda sempre ha de pensar un pla alternatiu com a mesura de seguretat, i sembla mentida que aquest govern anomenat dels millors no tingui ni una cosa ni l’altra.

Ha parlat de fer un pla i portar-lo a la pràctica, i ho ha diferenciat de la societat civil que pot plantejar les coses en uns altres termes, i en canvi el govern no pot portar varis plans, ja que l’altra part agafarà el que li convingui pensant el que li sigui més barat, i apart ens veuran venir d’una hora lluny. Per Homs l’objectiu es un canvi de paradigma, amb un nou model de finançament on es pugui recaptar i gestionar tots els impostos, o sigui tenir la paella pel mànec. De moment ha constatat que la realitat es que l’estat no paga els diners que deu, però en canvi exigeix a la Generalitat retornar uns 800 milions d’euros per les liquidacions dels anys 2008 i 2009. Agraïts per aquest tracte, CIU ha tornat a salvar al govern espanyol en l’últim escull en el Congrés, abans del debat de pressupostos, i on el sostres de despesa ja te llum verda, alhora el conseller Mas Collell i la ministra Salgado, s’han reunit i ha declarat que les diferències amb Madrid son del passat però no del futur, amb en Duran i Lleida de testimoni, tot una garantia, per l’estat espanyol, naturalment.

Realment el govern català ens pren a tots per ximples o nomes te la missió de passar el temps fins les properes eleccions, on noves propostes seguiran endarrerint la solució al problema. Defensen un pla inviable, ja que l’altra part ja ha dit que ni parlar-ne sigui quin sigui el partit que governi, i aquí parlant de que bonic que seria gestionar els nostres impostos i tenir la paella pel mànec, quan saben que es una paranoia que no succeirà, ja que aquest no es el paper que tenim reservat dins l’estat espanyol, de totes maneres sembla que no hi ha un pla lògic alternatiu quan l’aposta principal esta condemnada al fracàs, això ells en diuen un govern seriós. Per si no fos poc, l’ofegament econòmic espanyol no te aturador, no ens paguen el fons de compensació, i ara ens faran pagar unes quantitats avançades i que per la davallada d’ingressos no s’han complert. Es autènticament surrealista, i a sobre amb la vella tàctica del peix al cove els nostres diputats a Madrid, uns els socialistes, simplement no existeixen i sistemàticament voten contra els interessos catalans, i els convergents segueixen donant suport directa o indirectament al govern de torn, esperant unes engrunes a canvi per vendre a preu d’or, i alguns encara es pregunten perquè l’independentisme o una part, planteja no presentar-se en aquestes eleccions, i fer campanya per l’abstenció, la resposta seria per dignitat, i per deixar aquest reguitzell d’humiliacions d’una vegada per totes. Per sort en Mas Collell ens diu que les diferències son de passat i no de futur, com a broma es dolenta, però tenint en compte que a la reunió hi havia el guardià de les essències espanyoles, i defensor a ultrança d’aquesta unió malaltissa, qualsevol cosa es possible.

En definitiva, un país amb un govern amb un pla caducat abans de començar, i sense alternativa, ja que la proposta d’òmnium es complexa de realitzar, i caldria que precisament aquestes institucions i principals empreses donessin un pas valent endavant, i deixessin el cove al calaix, i això ara per ara es fer volar coloms.

 

 

 

ARA ÒMNIUM TREU PIT I PROPOSA SOLUCIONS

Sense categoria

Nomes tres dies desprès de la Manifestació  del 9 de juliol reclamant de forma urgent la independència, i on entitats cabdals com Òmnium, i van girar l’esquena, ara per celebrar el 50 aniversari de l’Entitat la seva presidenta Muriel Casals, ens va explicar les receptes i objectius,  on destaca la insubmissió fiscal, i un referèndum vinculant en un temps raonable, son les contradiccions típiques dels catalans, aquell vol i dol que tant mal ens ha fet, aquell no voler encarar els problemes per davant, i buscar les solucions per aplicar-les, es el país que tenim.

Desprès d’agrair als fundadors, socis i predecessors en el càrrec la seva feina, va descriure els tres grans objectius, que passant per assolir la independència cultural defensant l’immersió lingüística i el model educatiu, així com impulsar un pacte nacional pel foment de l’ús social del català, en segon lloc,  assolir la independència fiscal, per recaptar i administrar els nostres impostos, i exercir el nostre poder per destinar els nostres recursos, si l’estat ho rebutja, prendre la iniciativa amb accions d’objecció fiscal, que haurien de començar les institucions i grans empreses, i tercer impulsar el dret a decidir el nostre futur, amb un referèndum oficial i vinculant a tot el país, enfortint nacionalment el territori per donar una victòria molt clara al sí, així com impulsar els nostres representants perquè es comprometin en l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació.

 

Caldria comentar aquests objectius, fa una setmana amb excuses de mal pagador, i en una manifestació que per primer cop i organitzada per la societat civil, demanava simplement la independència, i això generava incomoditat fins hi tot a associacions que son o volen ser pal de paller de la qüestió o defensa nacional com Òmnium, que si es va mullar quan es va tractar de defensar un text mort i enterrat fa temps sense més. Ara ens diu els objectius de l’associació, que semblen un gir sobiranista important, i això ja es una alegria, ara bé, si analitzem les propostes veurem que la independència cultural sense un estat propi es impossible, per molts pactes de cara a la galeria que a la realitat son paper mullat, el català es atacat cada dia per l’estat que l’hauria de protegir, i d’immersió a la educació penja d’un fil, les lleis espanyoles i la seva justícia estant arraconant cada cop més la nostra llengua en un espai reduït i sense possibilitats, a cada pas petit en venen tres enrere, i això sense un estat que protegeixi la llengua i la nostra cultura poca cosa hi ha a fer. El segon punt amb la independència fiscal, defensa la pèrdua de temps, i curiosament el mateix pacte fiscal que defensa el govern català, amb una paranoia que ja fa massa temps que dura, un projecte de concert econòmic que saben serà rebutjat nomes sortir de Barcelona, però com si d’un autista es tractes es segueix insistint, segurament perquè no hi ha un pla alternatiu, i la covardia i interessos impedeix mirar més enllà, doncs be Òmnium conscient o inconscientment cau en el mateix parany, i ens diu com amenaça per l’estat una mena d’insubmissió fiscal que ni institucions, ni grans empreses s’atreviran mai a fer, ja que ens falta la valentia i decisió de l’estat espanyol, que no tant sols no paga el que deu, sinó que ara ens reclama uns 800 milions per avançament que no han complert amb els ingressos previstos, i alhora ens segueix espoliant els 22 mil milions cada any com si res, i ara ens proposen que esperem 4 anys a exercir aquesta solució, quan segurament estarem molt pitjor, i tots sabem que la independència fiscal nomes arribarà amb un estat propi, per últim el referèndum vinculant, que saben perfectament prohibit per les autoritats espanyoles, i que si exercissin d’organitzadors seria un gran frau que no val la pena intentar, amb l’estat que tenim, la única via es la declaració unilateral del Parlament, i sota mans europees fer un referèndum de ratificació, el demes es fer volar coloms.

 

En definitiva unes receptes que es podrien reduir perfectament a ser valents, acabar amb aquesta comèdia, i proclamar un nou estat que sigui l’eina que ens tregui del pou on vivim, altres mètodes son tant dubtosos que ratllen l’impossible, i suposo que la Muriel Casals ho sap prou be, no malbaratem l’energia en projectes sense futur, i canalitzem l’esforç per assolir l’objectiu final.

LA SOBIRANIA D?EN RIDAO I ELS GRIPAUS D?EN MAS

Sense categoria

Un cop passat l’aniversari de la manifestació del 10 J, ens trobem al encara secretari general d’Esquerra Joan Ridao, que ens diu que Catalunya se sobiranitza, i CIU i PSOE-C estant mirant cap un altre costat. Per altra banda el President Mas, diu que el dret a decidir del poble català no es una obra d’impacients, sinó de perseverants, i respecte el seu pacte pressupostari amb els populars, comenta que es un expert en menjar-se gripaus, i que els pot digerir perfectament, tota una declaració d’intencions.

En Ridao parla de cop d’estat l’acció del Tribunal Constitucional amb l’Estatut, ja que la sentencia afirma que hi ha un únic subjecte polític que es Espanya, i que no hi ha res a encaixar, ja que no s’accepta cap diferencia identitària.  Mentrestant a Catalunya, l’independentisme creix, i CIU torna a l’estratègia del peix al cove, i els socialistes ja no se’n recorden del rescat del text anunciat per Zapatero, i venut a bombo i plateret. Per últim fa referència a l’aprofitament de la crisi per part espanyola per recentralitzar el poder autonòmic. El president Mas parla del que s’anomena reedició del pacte del Majestic, dient que es un expert en menjar-se gripaus davant l’evident incomoditat de l’afer, ens diu que ha guanyat dues eleccions, i que ha acabat  a l’oposició, per tant no l’espanta res, i pregona que l’esperit de l’esmentada manifestació segueix ben viu, i que quan es planten llavors no es pot recollir al cap de quatre dies, i aquesta obra o objectiu necessita gent perseverant.

 

El republicà, que no para de reclamar que precisament les errades del seu partit es no aprofundir més en l’esquerra, i deixar de banda l’independentisme per assolir un ventall més ampli de votants, ara ens parla de sobirania, i descobreix una gran cosa que es que l’únic subjecte polític es Espanya, doncs li ha costat, això es una evidència des de fa prop de 300 anys, sinó ets un estat, no tens cap poder polític i no hi ha encaix que no sigui la desaparició, no cal que vulgui enganyar la gent, com venim fent per amagar les nostres misèries i pors des de fa 30 anys, critica CIU pel peix al cove, i li recordaria que amb ells al govern van aprovar un meravellós sistema de finançament que es una burla, i estaven pel SI a un estatut retallat i sense cap avenç significatiu, crec que això també es peix al cove.  Ens parla de la promesa de Zapatero de recuperar les peces perdudes del text en tot el llarg procés, i que lògicament ha quedat en res, i recordo que ells donaven suport aquest grup que venia aquesta mentida per sortir del pas, i no vaig sentir dir res llavors. En definitiva menys cinisme, i  admetre les errades pròpies seria una bona solució.  Pel que fa al President, segueix amb l’ambigüitat habitual, molt de dret a decidir, però apunta a un tema, el fiscal que precisament nosaltres no decidim com a prioritat, afirma votar si a les consultes, però ho fa d’amagat i amb por, escenifiquen davant els notaris el no pacte amb els populars, i a les properes eleccions els ha faltat temps per pactar els pressupostos de la vergonya amb ells, realment son molts gripaus, però no els que ens ven, ja que el nostre sistema no es presidencialista, i per tant guanyar les eleccions no significa governar, el que fa mal la panxa es veure les enquestes amb una majoria social per la independència, i mirar cap un altra costat per no afrontar la realitat.  Parla de ser perseverant, i no li falta raó, però son gairebé 300 anys, i el ser perseverant també te un límit, cal donar un pas endavant, i ho ha de fer el Parlament amb el suport de la societat, que de cap manera pot organitzar un referèndum  controlat per l’estat, ja que primer no el deixaria fer, i segon podria ser un gran frau per desvirtuar els resultats, diu que l’esperit segueix ben viu, però no crec que sigui la millor manera de demostrar-ho. Cal una reacció, i això no inclou anar a recollir engrunes d’una llei morta, i anar a pidolar a Madrid cada dos per tres per no denunciar l’espoli econòmic que patim.

PER CATALUNYA, NO PAREU

Sense categoria

Aquesta frase pronunciada al final de la manifestació d’ahir per l’actor Jaume Comas, i que recordo va ser pronunciada pel Dr. Broggi com autor, podria ser perfectament un resum de la Manifestació d’ahir. Cada vegada es més clar que l’enemic es a casa, amb entitats com Òmnium, la PDD o partits com CIU desmarcant-se obertament de l’acte, com si el que es reclamava el 10 de juliol passat hagués estat obtingut, podríem dir que estem pitjor, però no volen anar més enllà de l’ambigüitat, i no volen acceptar que la societat catalana, a cop d’enquesta, i d’iniciatives esta posant la independència en primer pla i diu prou.

La xifra exacta no importa gaire, però més de 30 mil persones amb les condicions que hi havia, que les dates segurament no eren les millors, el boicot d’aquests grans mobilitzadors de gent que he esmentat, les traves inadmissibles d’un ajuntament que va ser capaç de permetre que personalitats catalanes com l’Heribert Barrera, hagués de pronunciar les seves paraules damunt d’una camioneta, es simplement indignant. També un gran record pels independentistes de saló que el passat 10 j, en una manifestació que recordo no reclamava la independència, van sortir en massa a defensar teòricament una llei espanyola anomenada Estatut, i amb una bona majoria van acabar clamant independència, i que un any desprès en una situació molt pitjor, sembla que ja han acomplert els seus objectius, es la indignitat i submissió d’una part de la societat catalana, que prefereix viure com un ciutadà de segona categoria amb menyspreu inclòs, que aconseguir la llibertat i poder mirar cara a cara a qualsevol ciutadà del món.

 

Realment, ahir va ser un pas més, i els que hi varem ser ho sabem, però ara no cal defallir, el govern català no te cap pla b evident, més que la recepta de sempre, i la xenofòbia espanyola cada cop es més agressiva, al novembre la creació de l’assemblea nacional crec ha de ser un pas important per la societat civil, i potser abans, si les eleccions espanyoles s’avancen, veurem com no es pot caure en l’errada que persones com Puigcercos per Esquerra, Carretero per Reagrupament i d’altres, que ja han pregonat una unitat independentista per aquestes comeses electorals, que res tenen a veure amb nosaltres, i on voldria adjuntar un article d’en Josep Guia, i signat també per altres personalitats, i que subscric ratlla a ratlla, i que crec seria un nou cop d’efecte en el procés cap a l’estat propi.

 

Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t’hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l’electorat independentista.

Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d’allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l’Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d’independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.

En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d’independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d’autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d’aquest autogovern, fan el pas d’anar més enllà i reclamen i proclamen l’autogovern màxim, és a dir, la independència política. Una declaració d’independència realitzada per una majoria d’aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.

D’altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d’independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l’acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d’allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.

Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de d’independentisme català és una qüestió secundària en el procés d’independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d’oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fora l’abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d’independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.

En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de d’independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s’alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l’ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d’aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.

Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que d’independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s’hi ni votar-hi, és a dir, l’abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d’entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya.

També signen aquest article: Víctor Alexandre, Agustí Barrera, Jordi Bilbeny, Núria Cadenes, Toni Cucarella, Joan Daunis, Patrícia Gabancho, Jordi Miró, Isabel C. Simó, Agustí Soler, Santiago Vilanova i Josep M. Ximenis.

 

REGIÓ DE SEGONA O ESTAT: NOSALTRES DECIDIM

Sense categoria

Avui pot ser un pas més en el llarg camí per alliberar un poble vençut i adormit, que ha perdut bona part de la seva dignitat i credibilitat, la manifestació es clarament sense embuts a favor de l’estat propi, i sense paraules tant de moda, però moltes vegades buides de significat com el dret a decidir. El recent acord pressupostari segueix la línia d’errades encetades, deixant posar el nas en els llocs de comandament als dos partits nacionalment espanyols presents al Parlament, primer va ser el PSOE-C, i ara els Populars, en una croada que tant sols ens porta males noticies dia si i dia també.

Primer que tot, ja sabem que des de l’altra costat s’intentarà comparar les xifres de la Manifestació del 10 J passat amb aquesta, per desacreditar-la. Caldria dir que son dos manifestacions amb objectius diferents i contextos diferents, per tant no hi ha comparació possible, aquesta es a favor de la independència, i la de l’any passat, tot hi que el clam més majoritari va ser en aquest sentit, l’objectiu inicial era més una protesta per la retallada d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut que altra cosa, i crec que convé recordar-ho. Aquesta sèrie d’ambigüitats van fer que les forces polítiques amb major o menor comoditat s’hi adaptessin, fins hi tot el PSOE-C amb el President Montilla al capdavant, protestant per una llei que ells mateixos havien retallat a fons a Madrid, pur cinisme. Ara incomprensiblement pel sentit comú, no per l’estratègia del govern català, aposten per un dret a decidir sense límits com ens ha dit molts cops el President Mas, però es desmarquen al demanar-lo al carrer civilitzadament, igualment Òmnium Cultural, que ja vaig criticar en un passat post, ara diu que no es la seva funció organitzar manifestacions, i la seva Presidenta aposta per l’Estat Propi, però la potent entitat cultural es manté al marge amb un altre acte de cinisme. Pel que fa la PDD, diuen que no era el moment, potser no, però un cop organitzat, i amb més de 150 entitats adherides no es poden quedar al marge, es la típica divisió que tant mal ens ha fet. Des de l’organització es demana no fer pancartes de cada partit o associació, per demostrar que la societat civil es homogènia i tots a una, ja veurem qui respectarà aquesta cosa tant simple i de sentit comú. Per cinisme el de L’Ajuntament de Barcelona, no donant permís pel fi de festa amb concerts inclosos per motius tècnics, crec que tanta indignitat ja no mereix ni comentari, com sempre lluitant contra els d’allà, però sobretot contra els d’aquí.

A l’altra costat trobem aquesta setmana com el Conseller Mascarell ja insinua que  potser s’haurà  de canviar la llei del cinema, i no forçar al situació amb les majors, i tot per demanar un meitat i meitat, i fugir de l’anècdota de veure una pel·lícula en català molt de tant en tant. Es veu que tots els estats tenen dret a veure les pel·lícules en el seu idioma o subtitulades en versió original, menys aquí, que nomes ho podem fer amb la llengua de Cervantes per imposició, no parlem de l’etiquetatge en català que depèn de l’estat espanyol, i per tant no te cap futur, o la denuncia de l’associació Impulso Ciudadano, el nom ja ho diu tot, contra Muriel Casals, per dir que els pares que nomes volien imposar una llengua als seus nens a l’escola eren una mena de maltractadors,  i ho consideren incitació a l’odi i discriminació, se’ns dubte aquestes ments malaltisses troben normal renunciar un sistema on aprendran les dues llengües, pel seu fanatisme lingüístic de nomes voler aprendre el castellà per decret, veure per creure. Per últim la Sanchez Camacho, tractant de deliris les ambaixades i sense resposta del govern, diuen que qui calla atorga, i es veu que això no es incitar l’odi i la xenofòbia, aquesta classe política amb l’acceptació de la societat catalana ens vol portar a un pou sense fons.

En definitiva, volia fer una crida modesta des d’aquí per participar pacíficament i amb tota la dignitat reclamant l’única sortida que aquest poble te per sobreviure, a la manifestació d’aquesta tarda, i demostrar que la lluita continua i cada pas es una victòria.

 

 

TERRORISME SELECTIU I LLUITA CONTRA LA LLIBERTAT

Sense categoria

Aquests dies que es presenta aquesta versió actualitzada del Pacte del Majestic, una autèntica vergonya per exemple en el terreny de les ambaixades titllades de deliris d’en Carod, i que curiosament els que critiquen s’havien igualment sotmès a l’altra cara rància de l’espanyolisme, podem veure com es pot titllar gratuïtament de terroristes a diputats electes, i com una persona que busca i vol la pau condemnant la violència, es repetidament menyspreat i silenciat per les autoritats judicials espanyoles, que evidentment no volen aquest camí al País Basc.

Efectivament, aquesta confirmació trista de que tot segueix igual, i que el clam del 10 de juliol no ha estat recollit per la classe política, que l’ha manipulat tant com ha pogut, i que intentarà silenciar el clam que demà mateix es viurà a Barcelona, sense voler fer comparacions amb l’any passat, que com diu la dita les comparacions sempre son odioses. Volia centrar-me en les paraules del líder de Ciudadanos Albert Rivera en el ple del Parlament, que a unes paraules d’un membre d’Esquerra comparant el seu liberalisme amb un regim totalitari, ha respost que ells compartien escons amb exterroristes, que s’han assegut a les seves files amb una clara al·lusió a Xavier Vendrell, i on la Presidenta del Parlament li ha retirat la paraula. Mentrestant en el seu enèsim judici davant la justícia espanyola, Arnaldo Otegui s’ha declarat orgullós de fer girar l’esquerra abertzale cap a vies pacifiques i democràtiques, i d’una manera irreversible, ja que la violència destorba. Recordo que se’l jutja per haver intentat reconstruir la il·legalitzada Batasuna a traves de Bateragune, ha acusat al govern espanyol de ser part interessada en la violència, i ha acusat de fer sempre el mateix esperant sortides diferents, comparant les paraules de Rubalcaba dient que te solucions per la crisi com a candidat del PSOE, quan es al Govern i no les aplica, per finalitzar ha lloat els resultats de Bildu, i ha rebutjat fermament la violència.

 

Es molt trist que el líder d’aquest partit xenòfob, anomenat Ciudadanos, que sota el paraigües de liberalisme i modernitat te un objectiu molt clar, i no es precisament defensar els nostres interessos, es permeti dir exterroristes a altres parlamentaris. Caldria recordar que el terrorisme te moltes formes, i el més perillós es el d’estat, de fet el terrorisme elevat a la màxima potencia de coacció es la dictadura militar de 40 anys que varem patir, i no veig que el titlli d’assassins o altres paraules similars  a cap, quan degut a la falsa transició, i una Constitució amb mancances clamoroses en un estat democràtic, ha permès a molts dels que dirigien el regim del terror seguir ocupant càrrecs públics, amb l’exemple de Fraga com el més delirant, això si que es delirant Sra. Camacho, i no unes ambaixades que son una porta al món de la nostra identitat, o potser he de dir eren, precisament una porta que l’estat espanyol mante ben tancada. Caldria dir que dels membres de Terra Lliure que van deixar les armes molts van anar a Esquerra, i va ser un triomf del sentit comú, i la democràcia, molts van ser detinguts i torturats, i tot dins la legalitat espanyola que no permet investigar els crims del feixisme, però que va actuar amb ma ferma contra aquestes persones, suposo que aquesta deu ser la idea liberal del Sr. Rivera.  Per altra banda les paraules d’Otegui no deixen lloc a dubte de la seva aposta, i el seu carisma seria un punt important per fer triomfar aquesta estratègia pacifica fins al final, però l’estat espanyol tant li fa, sap que quan les armes estiguin en silenci per sempre, haurà de parlar i escoltar sense excuses, i naturalment això no l’interessa, ja que les conclusions i el seguiment de la majoria de la població basca no ho pot permetre. Es un altra cas de deliri, i voler per la imposició el que el poble hauria de decidir, les seves regles no es poden adaptar a ningú, ja que a cop de legalitat impositiva poca cosa queda per dir, més que donar el suport a Arnaldo Otegui, i la seva aposta per la pau i el dret a decidir amb llibertat, en contra d’aquesta farsa democràtica que ja passa de mida.

 

 

ESPANYA ENS SURT CARISSIMA

Sense categoria

Aquesta frase l’ha pronunciada el portaveu del Govern Francesc Homs, quan ha criticat que la resta d’autonomies no apliquen les mateixes retallades que aplica la Generalitat, i ha trobat l’explicació amb la falsa solidaritat catalana, que permet que els postres recursos vagin destinats a altres comunitats sense retorn. La inconsciència espanyola, queda reflectida amb l’anàlisi del Ministre de Foment José Blanco, sobre la no viabilitat de les línies d’alta velocitat, que sorprenentment s’han fet sense cap estudi econòmic previ. Mentrestant a Catalunya sembla que els Populars amb el seu acord pressupostari amb CIU, afectaran les nostres ambaixades repartides pel món, i que canviaran les seves funcions per desgracia nostre.

Efectivament Homs, sembla haver descobert una gran troballa o simplement vol prendre el pel a la gent, ja que l’espoli econòmic a que estem sotmesos es la causa del nostre maldecap en el terreny de la crisi, i paradoxalment es el gran regal, perquè altres gaudeixen d’un estat del benestar molt més alt del que els pertocaria, i que nosaltres no podem assolir. Fa poc ja va dir que la Generalitat impediria que l’etiquetatge en català desaparegui, caldria preguntar-li com ho pensa fer sense cap poder per actuar amb la matèria, una altra presa de pel al personal. Una gran presa de pel increïble com les explicacions del ministre de Foment espanyol dient que no poden pagar el manteniment i finalització dels trens d’altra velocitat, ni la xarxa d’autovies, sense tenir en compte si es viable, i pensa que sense els fons comunitaris no es possible anar endavant, fa poc ja es va cancel·lar la línia de Toledo a Albacete amb 9 persones al dia de mitjana en el seu us, per increïble que sigui aquesta disbauxa pagada en gran part pels catalans, i que impedeix que obres necessàries es puguin resoldre en el temps adequat, i tot per aquesta xarxa radial on des de Madrid es pretenia enllaçar totes les capitals de província amb o sense viabilitat econòmica, i on grans autovies sense pagament gracies a la nostra solidaritat, s’han construït sense cap viabilitat, i amb una absurditat de grans dimensions, i una irresponsabilitat que espanta, i que dona idea del que comporta continua lligats a aquesta paranoia anomenada Espanya. S’ha calculat que cada quilòmetre de TGV genera una despesa anual de 100 mil euros, i la xarxa d’autovies gratuïtes de 2 mil milions anuals, amb contrast amb les nostres autopistes de pagament. Tota una festa  inútil i irresponsable que no comporta  cap mesura, i que ens arrossega per aquests deliris espanyols, això si pagant la festa.

 

A Catalunya l’acord pressupostari amb els populars vol buidar de contingut polític les ambaixades, i convertir-les en simples delegacions comercials, i potenciar la nostra economia, amb tancament de les que no son rendibles com la de Buenos Aires, i amb una estratègia conjunta amb el sistema diplomàtic espanyol, i treballar coordinadament o sigui actuació sota pavelló espanyol. Realment aquestes delegacions tant criticades des de la caverna, quan mai s’han queixat de les ambaixades espanyoles, si es que son un cost tant inassolible, i apart del apartat econòmic, serveixen per ensenyar Catalunya al món, la seva identitat, les seves aspiracions, i demostrar que poc tenen a veure amb els interessos de l’estat espanyol, això es bàsic per aconseguir un estat propi, i evidentment actuant sota dominació espanyola no passaran de ser una simple anècdota sense solta ni volta, si això es el que volem per elles, llavors si que val la pena renunciar a elles, ja que el seu cost simplement serà una cortina de fum sense cap funció, cal saber que volem i com ho volem aconseguir, i retallant-nos els pocs instruments que tenim, no crec que sigui la millor manera, com deia el conseller, Espanya ens surt caríssima.

PASSIVITAT CATALANA DAVANT LES AGRESSIONS A LA NOSTRA LLENGUA

Sense categoria

Els catalans som un cas, que un bon psicoanalista pot estudiar, i fer tot una tesi doctoral, som un poble que es deixa robar i espoliar constantment, i no passa res, que es enganyat constantment amb les seves lleis, inversions i promeses i no passa res, que la seva cultura i identitat es menyspreada i atacada i no passa res, i ara l’objectiu espanyol es l’únic punt que pot desfer tota una identitat col·lectiva, com es la nostra llengua, rebutgen la seva oficialitat europea i espanyola, es expulsada i dividida al País Valencià i les Illes, i ara al mateix territori del principat ataquen la immersió lingüística, aquelles petites victòries com es el cas de l’etiquetatge per afeblir-la encara més, i la classe política catalana fent veure que no va amb ells, més o menys com la sentència de l’Estatut.

Avui mateix, l’eurocambra ha rebutjat l’esmena catalana per preservar el català a l’etiquetatge de productes, i ha obert la porta perquè el govern espanyol imposi que tots els articles hagin d’estar etiquetats com a mínim en castellà.  Evidentment socialistes i populars han vetat l’esmena, i la nova normativa permetrà als estat obligar a  etiquetar almenys en una llengua oficial europea. Els eurodiputats catalans Tremosa, Junqueras i Romeva, ja han explicat que aquesta negativa junt amb la de la passada setmana per demanar la oficialitat del català a Europa per part espanyola ,nomes farà que certificar que aquesta Europa es la dels estats, i no la de les realitats nacionals. En aquest cas hi ha un article de la nova normativa que diu clarament que si un estat fa us d’una llengua oficial a les etiquetes, l’ús exclusiu d’un altra llengua no seria possible, i així futurs governs espanyols podrien deixar sense aquesta exclusivitat al català. En definitiva una nova demostració de la falsedat de l’estat espanyol plurilingue.

 

Efectivament, la teràpia de xoc per fer desaparèixer o convertir en una anècdota la nostra llengua, segurament una peça clau de la nostra identitat col·lectiva, i la nostra consciència nacional, es una realitat. Malauradament nomes amb un estat darrere les llengües tenen una protecció, i ara per ara, la nostra no en te cap, i per acabar-ho d’embolicar, el que teòricament tindria, es el principal enèmic, i el primer interessat en la seva desaparició. Un estat on sota una capa de pluralitat, s’amaga una sola idea i una sola llengua, el demes molesta i s’ha de combatre. El català amb prop de 13 milions de parlants esta indefens, qualsevol normativa ideada per protegir-lo es ràpidament atacada per la caverna, i a cop d’imposició es ofegada, i així tenim una reculada en molts àmbits, i una clara desavantatge en molts altres. La Unió Europea podia ser la taula de salvació, però malauradament aquesta nomes escolta els estats, i evidentment l’estat espanyol ja ha negat, i rebutjat qualsevol intenció de demanar-ne la oficialitat amb una única veu com un sol home de socialistes i populars, sempre disposats a treballar plegats per les seves causes comunes. Ara amb aquesta nova normativa no trigarem massa a veure com articles que ara nomes s’etiquetaven en català, menys dels que tots voldríem, cal dir-ho, ja no seran possibles, i els nostres drets com a poble i com a cultura pròpia quedaran trepitjats amb una llengua que sempre ha estat d’imposició, contradient les paraules del monarca espanyol, des del decret de Nova Planta, passant per la dictadura franquista i ara per la falsa democràcia espanyola, centenars de lleis per protegir una sola llengua, i convertir la resta en anècdotes en el temps.

 

A pesar de tot això, la societat catalana i la seva classe política segueixen impassibles veient com la nostra identitat es dilueix.  La Unió Europea, es l’Europa dels estats, el demes no val per res, cal dir-ho clar, i nosaltres en necessitem un i amb urgència, i recuperar la dignitat i la normalitat com a poble, no crec que sigui tant difícil d’entendre.

EL GOVERN ESPANYOL I DURAN I LLEIDA JUNTS PER LA DEPENDÈNCIA

Sense categoria

Desprès de l’enquesta del CEO, on el 43% de vots favorables a l’estat propi, es convertirien en un 60% a 40% amb un cens sense l’abstenció, que no te valor a les urnes, i que ja seria validada per les normatives aplicades a Europa en el cas de Montenegro, han espantat, i posat en marxa tots els vells arguments gastats i falsos contra la voluntat cada cop més majoritària de l’autodeterminació, en aquest aspecte destaca el govern espanyol, i com no podia ser d’altra manera, en Duran i Lleida i el seu discurset contra la decisió de llibertat de la població.

Efectivament, CIU que ja esta preparant un Congrés per escollir el candidat espanyol, se’ns dubte la persona de Duran i Lleida es el principal actor, ja que el seu habitat natural es Madrid, d’aquí les seves declaracions recents deixant clar que la independència no es una prioritat ja que divideix Catalunya, i aposta pel pacte fiscal que esta demostrat que si que uneix als catalans, i el podríem aprofitar. Diu que davant la gent que vol un Estat, ell reclama que tothom actuí amb sentit d’estat, i diu que els instrument de l’autogovern que ells van utilitzar molt de temps, no ho van fer en el temps del tripartit.  Per altra banda el secretari d’organització del PSOE, Marcel·lí Iglesias diu que l’augment independentista no es culpa del govern espanyol, que ha mantingut una actitud oberta i de col·laboració amb Catalunya, sinó en la sentència de l’estatut per part del TC que es totalment independent. Ha tret valor a l’enquesta, i diu que la única referència valida son les eleccions, i fins ara els catalans no s’han manifestat en aquest sentit, amb pocs diputats independentistes, i altres partits nacionalistes que no esta clar els seu percentatge cap aquest sector, per tant cal veure una proposta en aquesta sentit electoral, i veure quans catalans la segueixen.

 

La caverna i aquests taps catalans que tant de servei fan a l’estat espanyol, busquen i treuen les seves estratègies caducades, i la maquinaria per desvirtuar uns resultats cada cop més esperançadors per la creació del nostre estat propi. En Duran treu el vell topic de la divisió, es la magnifica teoria de que estar units a l’estat espanyol amb tot el que això comporta no divideix, deu ser el lema aquell de “una grande y libre” que li porta record, però ves per on quan es crea un estat propi on una comunitat d’un territori pot decidir el seu futur, i les seves decisions a favor seu, això divideix.  Suposo que seguint aquesta teoria tots els estats del món estarien fragmentats i dividits, i francament no ho veig pas així, ell s’atorga el dret de que no es una prioritat, quan sap perfectament la crisi que patim, i que junt amb l’estat espanyol i l’espoli que porta incorporat no ens en sortirem, i a més aposta per un pacte fiscal que no se amb qui el deu fer, ja que si es refereix al seu estimat estat espanyol, ja ha dit que no en vol saber res, cal tenir cinisme per fer aquestes declaracions, i encara més quan parla d’un autogovern aprofitat per ells i desaprofitat pel tripartit, quan sap perfectament el poder tant limitat que te el nostre Parlament amb la seva beneïda Constitució espanyola,  hi hagi el govern que hi hagi, a qui vol enganyar. Per altra banda el govern espanyol diu que ha mantingut una actitud oberta i de col·laboració, quan ha retallat a consciència l’Estatut sortit del Parlament, ha deixat les infraestructures catalanes en estat precari, no aposta pel corredor mediterrani, no compleix amb les inversions per llei, no vol aeroports gestionats per nosaltres, i en general actua sempre a la nostra contra, per evitar el nostre desenvolupament i cuidar el seu espoli que arribi puntualment cada any,  i ratlla el deliri quan declara un tribunal totalment polititzat i utilitzat com el TC, de tribunal independent, que els hi preguntin als magistrats caducats, i les picabaralles politiques per renovar-los, per últim diu que nomes val el vot a les urnes, i que espera el suport que tindria una opció independentista, el problema seria que ell el primer, no respectaria la voluntat popular si el resultat fos a favor de l’estat propi, i ho sap perfectament, nomes cal recordar el frau basc, per tant no enganyi tampoc al personal amb una farsa de democràcia que no permet la llibertat dels pobles que estan sota el seu domini per dret de conquesta.

ÒMNIUM: DRET A DECIDIR SI, PERÒ INDEPENDÈNCIA NO

Sense categoria

La passada manifestació del 10 de juliol passat, aqueta entitat cabdal dins de l’àmbit català va agafar les regnes, i va liderar la iniciativa per mostrar la protesta per la retallada de l’estatut, aconseguint una participació històrica i amb un lema més ambigú aconseguir el suport de la majoria de forces polítiques, desprès d’un any, i amb l’autisme demostrat per la classe política per canalitzar el sentiment que en va sortir majoritàriament, ara sembla que no pot assumir un paper, com a mínim de suport, i demostra que tampoc ha entès molt be la situació d’urgència que es troba el país, i que entitats de referència com aquesta han d’ajudar a portar a la salvació, entre moltes d’altres per responsabilitat i coherència.

Òmnium Cultural, va ser fundada el 1961, i segons els seus principis treballa per la promoció i normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional catalana. Vol ser un punt de trobada de la societat civil, i per això organitza campanyes de reivindicació que refermin el territori, i des de la seva xarxa per tot el país fa programes per la gent nouvinguda, i impulsa iniciatives, i finança iniciatives culturals de tot tipus, compta amb 23 mil socis, i la seva presidenta es la Muriel Casals, valora la gesta de fa un any, com haver ampliat la xarxa de consciència de país amb les consultes, i altres iniciatives que demanen voler decidir, constata que la societat ha avançat la classe política, i ha d’exigir que facin la seva feina escoltant el clam de la societat, per altra banda alerta sobre el nacionalisme espanyol, i creu insuportable l’espoli econòmic que estem sotmesos. Desmenteix que es desvinculi de la manifestació, i recorda que la funció de l’entitat no es organitzar-les, nomes en situacions excepcionals.

 

Crec que la iniciativa que va liderar ara fa un any va ser positiva dins el context de despertar nacional, i visualitzar, tot i que segurament no amb aquesta intenció, de fet els catalans tenim la virtut de fer les coses, sempre pensant que no hi tenim dret com qualsevol altre ciutadà del planeta, com deia el crit independència com a solució, i deixar enrere el frau estatutari mort i enterrat, en va ser un clam no escoltat per la poruc i interessada classe política catalana.  Ara un any desprès, amb una crisi més profunda, la indignitat de viure molt per sota del nostre nivell a base de retallar-nos el nostre estat del benestar, per no parlar del nostre mal, com el l’espoli econòmic espanyol que patim, i un cop constatat que el català si depèn de l’estat, que en depèn, mai serà oficial a Europa, que el robatori econòmic seguirà pels segles dels segles, i que l’estatutet es una eina inútil que de poc o res serveix. En aquest context d’agressió constant, veig una excepcionalitat que una entitat com Òmnium hauria de fer seva, i donar suport entusiasta a la manifestació per la independència. Crec que totes les institucions que tenen objectius semblants a aquesta en els seus respectius àmbits, han de deixar la ambigüitat enrere, i mullar-se per l’estat propi.  Concretament Òmnium, com pensa seguir defensant la llengua  i identitat dins un estat que no es plural, i que tant sols pretén assimilar-nos com sigui sense cap mena de respecte, la única sortida per salvaguardar la nostra identitat i cultura es l’estat propi, per fer les nostres pròpies politiques, ara no toca amagar el cap sota l’ala, tocar donar suport a la lluita per aconseguir la solució catalana, i no val tirar pilotes fora com fa la presidenta de l’entitat.  Segurament cal fer un pas més des de la societat civil per forçar els nostres polítics, però les entitats també no poden seguir nedant i guardant la roba, perquè el 10 de juliol si, i ara no. Quan tocarà, la societat civil som tots, i la xarxa d’Òmnium i el seu prestigi son un reclam que no es pot malbaratar, i ara toca valentia, i no intentar quedar be amb tothom.

 

Francament estic decebut per aquest paper tant galdós d’aquesta entitat, i d’altres respecte la manifestació per la independència, la pregunta es quina alternativa proposen, el temps corre en la nostra contra, i hem de triar, per això tenim el seny.

 

 

 

 

EL CINISME DE CHACON I PELEGRÍ

Sense categoria

Picabaralla dialèctica entre la ministra socialista Carme Chacon, i el conseller d’Unió Josep Maria Pelegrí, en un exercici de cinisme que sembla una presa de pel, la Chacon advertint del perill dels pactes entre populars i convergents que els considera ruïnosos per Catalunya, i el conseller contestant que expliqui quin model vol per la relació amb l’estat espanyol, quan tothom sap que defensen exactament el mateix, la submissió pels segles dels segles, i costi el que costi.

La ministra Chacon creu que aquest suport als pressupostos catalans tenen darrere un nou pacte del Majestic, i un acord per deixar a Albiol d’alcalde de Badalona, i alerta dels riscos que això suposa, ja que diu no nomes dona governs antisocials, sinó ruïnosos per Catalunya, esmentant les inversions fetes a l’època Aznar, i durant els governs de Zapatero, i ha criticat el nou alcalde badaloní popular que ha arribat al càrrec atiant l’odi, i amb el suport de CIU, i ha reblat que la federació oblida la nació catalana, l’himne i la bandera quan pot pactar amb els populars, i ho ha titllat de vergonyós. Per la seva banda el conseller Pelegrí, li ha dit que es preocupi menys dels pactes, i més de Catalunya, amb exemples com les votacions dels seus 25 diputats a Madrid, i la seva alegria fa un any per la sentencia de l’Estatut per part del TC, i que rebutja aquest discurs de la por, i demana que la ministra quan deixi de ser-ho, haurà de venir a Catalunya i explicar el seu model de relació amb l’Estat.

Realment la ministra sembla que no evoluciona, i no ha entès o no vol entendre el missatge que ha donat la població al seu partit amb la davallada soferta, critica els pactes amb els populars amb la por de sempre, quan realment els que fan por son ells, i la seva defensa com hem comprovat aquesta setmana, votant en contra de la nostra llengua, i dels deutes amb Catalunya sense vergonya, per cert al costat del Partit Popular, i com sempre contra els nostres interessos, com es pot permetre donar lliçons aquesta autèntica hooligan contra Catalunya, que va mostrar la seva alegria per la defunció definitiva de l’Estatut català a mans del TC, tot hi sabent que condemnava al territori català a no poder desenvolupar el seu potencial com a societat, tot i que de ben segur això poc li importa, el seu partit es el PSOE, i més enllà d’això per ella es pura anècdota, parla de possibilitar a Albiol l’alcaldia badalonina amb un discurs de l’odi, jo li diria que va ser el candidat més votat, i que per discurs d’odi a Catalunya ja tenim el seu partit, negant sistemàticament  la nostra llengua, cultura, identitat, i espoliant a consciencia la nostra economia, perjudicant el nostre desenvolupament amb accions, que per exemple impedeixen el corredor del mediterrani o la gestió del prat, i que mai han complert amb les inversions que marquen a l’Estatut, cosa que per llei seria la seva obligació, i fins hi tot titllant de perversió una pregunta a la ciutadania tant clara com si vol ser un estat independent, que es veu que en el seu catàleg democràtic no hi figura. Parla de l’oblit d’himne, bandera i la nació al pactar amb el PP, crec que son tres coses que ella i el seu partit li importen ben poc, i sempre han intentat amagar, recordo el tema de les consultes i els pals a les rodes, o fins hi tot les columnes de Barcelona, on van impedir el text original que reflectia millor la nostra identitat i la historia.  Veritablement la nostra ruïna han estat ells, i les quotes de poder que han ocupat  en llocs determinants durant més de 30 anys, i que per sort per higiene ara s’han obert les finestres. La resposta del conseller demanant que expliqui el model de relació fa riure per no plorar, ja que el seu model ja sabem que es la submissió pel segles dels segles, les retallades, i viure molt per sota del nivell que podríem viure per validar un espoli escandalós, alhora sabent que es un ciutadà de segona en un estat que no ens vol, i que ja va demostrar amb l’anècdota de la promoció dels nostres vins, i la seva rapida sortida a demanar perdó.

En definitiva una picabaralla del cinisme i de dos personatges que no volen que aquesta societat decideixi que vol ser de gran, i que accepten de bon grat el paper que ens ha tocat fer en aquest llast que arrosseguem, anomenat Espanya.

 

 

 

 

PEL NOSTRE FUTUR, INDEPENDÈNCIA

Sense categoria

Ja s’ha fet la convocatòria oficial de la manifestació, on de moment més de 150 entitats ja s’hi ha adherit, cal destacar que no rep cap subvenció, i es simplement la societat civil que l’organitza, pel que fa a les agrupacions politiques, tant ERC, SI, RCAT i CUP s’hi han adherit, de moment CIU ha declinat la invitació. Es fa una crida a deixar les sigles enrere i recordant la manifestació del 10 de juliol passat, es constata que res ha canviat, al contrari ha anat a pitjor, i cal parlar clar d’una vegada per totes.

La Senyora Marita Viscarro, una de les portaveus de la plataforma 9 J, ha volgut aportar el seus pensaments a la roda de premsa de presentació de la manifestació. De nous se’ns demostra com els més grans són, a vegades, els que tenen el cor més guerrer.

 

Gaudiu-ne:

 

 

 

“SOM AQUÍ”

 

 

SOM AQUÍ perquè la convocatòria del 9 de juliol ha estat feta per la societat civil, sense ajudes oficials, amb el treball voluntari d’ aquest poble tossut que no fa tuf de connivència amb l’enemic, que no vol afavorir els interessos de l’estat que ens oprimeix i ens escura les butxaques a consciència.

 

 

SOM AQUÍ perquè estimem la nostra terra catalana i la volem lliure del regne d’Espanya que la menysprea, l’espolia i no la deixa ser com és. Tenim un mal present, cert, però el nostre futur irrenunciable és clar i porta per nom INDEPENDÈNCIA.

 

 

SOM AQUÍ perque el poble de Catalunya, homes i dones de totes les edats: infants, joves, adults i vells, no som gent anònima, tenim noms i cognoms, història compartida, llengua mil.lenària, cultura i arrels molt profundes que estimem. Ningú no ens pot obligar a renunciar-hi.

 

 

SOM AQUÍ amb un compromís radical. Com deia l’enyorat mestre Joan Solà: no col.laborarem ni un minut més amb els qui ens trepitgen com a poble, ens perjudiquen, ens ofeguen i ens volen extingir sigui per via ràpida o per via lenta.

 

 

SOM AQUÍ perquè la nostra aposta de futur és  la INDEPENDÈNCIA , feta de renúncies i fidelitats al llarg dels anys. Ens sentim hereus dels qui, de cap a cap de la història, han mort per salvar la nostra identitat i som responsables de les generacions futures -que molts ja no coneixerem- i que mereixen una terra lliure.

 

 

SOM AQUÍ perquè no volem, ni un minut més, nedar i guardar la roba. Fa anys que nedem vestits. La nostra roba és de marca, i es diu terra, llengua i cultura catalanes, treball constant, prosperitat generada pels catalans adés i ara. Ningú no ens prendrà la roba si abans no ens mata. Som conscients que podem morir per la nostra gent i per la nostra terra.

 

 

SOM AQUÍ perquè volem viure a Catalunya en català, acompanyats pels qui també ho volen. No volem fingir com uns hipòcrites, ni canviar de llengua quan ens interpel.lin, ni agenollar-nos mai més per pidolar els nostres drets i les escorrialles que sobren de la riquesa generada a casa nostra amb tant d’esforç.

 

 

SOM AQUÍ perquè aquest poble, el nostre, sencer i agermanat malgrat les diferències, té un horitzó comú:  la INDEPENDÈNCIA. Sabem , perquè portem acumulada la saviesa dels segles, que no n’hi ha prou amb desitjar-la, que ens hem d’unir i posar d’acord per aconseguir-la. Organitzats en xarxa, amb intel.ligència  i sense treva, passarem del crit reivindicatiu a l’acció constant, rítmica, tenaç fins conquerir la llibertat que mereixem.

 

 

SOM AQUÍ perque compartim amb el nostre poble la certesa que a la independència s’hi arribarà quan superem les nostres divisions. Ja no s’hi val dir amb aquests sí i amb aquells no. Si volem el mateix, TOTS plegats hem de fer pinya. TOTS tenim un lloc reservat, dels pacífics als guerrers, dels funcionaris als estrategues, dels obrers als empresaris. El teixit humà de Catalunya és, sortosament, molt ric en la seva diversitat. La línia divisòria entre nosaltres només existeix entre els partidaris de la llibertat i els qui sense embuts ni vergonya ens volen sotmesos a Espanya o col.laboren amb l’enemic per por o per interessos de poder. Més clar aigua.

La baralla per dir l’última paraula deixem-la, doncs, per als partits polítics. Ells, com el seu nom indica, estan partits…nosaltres, el poble, hem de ser sencers.

 

 

SOM AQUÍ perquè ja no direm mai més sí quan el que volem és dir no, perquè no ens arronsarem esporuguits ni claudicarem. Ningú  no ens aturarà en el dret inalienable a ser nosaltres. Potser callarem per fora, sí, estratègicament, però bullirem per dintre i esclatarem coordinats quan l’ocasió ho mereixi. Hem perdut la por i, ara, solquem el mar amb veles desplegades i vent de cara. El nostre és el vaixell de la llibertat que navega cap a la nostra particular Ítaca, port l’anhelat, port de  la INDEPENDÈNCIA.

 

 

Visca Catalunya lliure!!

EL PSOE-C NO ES MEREIX CAP REPRESENTACIÓ AL PARLAMENT

Sense categoria

Per si algú en tenia cap dubte, ahir els socialistes catalans, be aquest nom sona una mica a broma macabra, van tornar a votar a Madrid junt amb el seu partit i els Populars, contra la oficialitat del català a Europa, contra el pagament del fons de compensació, que alleugeriria una mica les finances catalanes, i contra el territori català com a circumscripció única europea, tal com demana la mateixa Unió. Si algú vol més proves que aquest grup es una autentica xacra pels nostres interessos, crec que ja no cal més indignitat.

Ho han tornat a fer sense cap vergonya, no s’amaguen, i son una indignitat pel territori que representen, estem d’acord que els populars han fet tot el possible, i han aconseguit que Catalunya no tingui cap millora en el seu autogovern, i que el seu objectiu es destruir la nostra identitat, amb la llengua com a cavall de batalla, ara no es menys cert que el PSC que pregonava catalanisme, si es que alguna vegada ha existit, ara ja ha desaparegut, i tant sols existeix una facció del PSOE a Catalunya amb uns interessos molt concrets, i que res tenen a veure amb els nostres interessos, i els que teòricament representen.  Ahir van torna a desmarcar-se del  consens, i van tornar a negar que l’estat espanyol aboni el fons de compensació a Catalunya, alhora seguiran donat la minva d’ingressos com a causa de  la situació critica financera catalana, es un cinisme i una xenofòbia contra l’estat del benestar català que no te nom. Per si no fos prou, també van votar en contra de ser circumscripció electoral europea tal com exigeix la Unió europea, i recomana en estats a partir de 20 milions de persones com es l’estat espanyol, evidentment prefereixen fer cas omís, i evitar que el territori català aparegui separat de l’estat, ni que sigui simbòlicament, per últim, i d’una gravetat fora de mida, van tancar la porta a la petició espanyola a la Unió, i aprofitant la futura entrada de Croàcia, la oficialitat del català, se’ns dubte el consideren un idioma regional que no te cap tipus de dret, i així demostren el respecte que li tenen. Cal destacar les paraules de l’eurodiputat Tremosa, titllant de franquistes als socialistes catalans per la bel·ligerància amb la nostra llengua com en èpoques dictatorials, a la qual cosa li han respost que es un sectari, ja que defensar la nostra llengua com qualsevol altra, es veu que es gairebé un delicte, suposo que no ho es les paraules de Zapatero assegurant que ha donat tot el suport pel català a Europa, potser caldria preguntar-li quin.

 

Realment, encara recordo amb el famós pacte del tinell, aplicant aquell cordó sanitari en deien, per evitar que els populars accedissin a cap quota de poder, i ho feien amb l’enemic dins del sistema, i governant Catalunya junt amb les seves crosses. Ja va sent hora que la gent desperti i vegi que son dues gotes bessones, que no ens portaran res de bo, i criticar en la mateixa mesura els pactes amb uns i amb els altres, fins convertir-los en partits marginals,que forcin el que seria més coherent, com es la desaparició del PSOE-C, i es reconverteixi amb PSOE pur i dur sense enganys de pel mig, un partit que ha titllat de perversió una pregunta als ciutadans tant simple com la posició en un referèndum d’independència, vol dir que no te uns fonaments democràtics massa sòlids, si ho fossin es limitaria a expressar, i argumentar el seu posicionament totalment legítim, ara be,  no intentaria prohibir la pregunta pel seu propi interès. La pluralitat que ens volen vendre es mantenir a la llengua catalana com una llengua de segona i sense cap engruna de pluralitat, ni a Europa, ni a l’estat espanyol, es senzillament una actitud racista vers la nostra llengua.  Estan desorientats, i tenen por dels imputs sobiranistes que els van arribant, i que volen aturar de qualsevol manera, volen refundar el partit a base d’anar contra els nostres interessos i dels seus votants, perdoneu, però algú ho havia de dir.