ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquesta frase pronunciada al final de la manifestació d’ahir per l’actor Jaume Comas, i que recordo va ser pronunciada pel Dr. Broggi com autor, podria ser perfectament un resum de la Manifestació d’ahir. Cada vegada es més clar que l’enemic es a casa, amb entitats com Òmnium, la PDD o partits com CIU desmarcant-se obertament de l’acte, com si el que es reclamava el 10 de juliol passat hagués estat obtingut, podríem dir que estem pitjor, però no volen anar més enllà de l’ambigüitat, i no volen acceptar que la societat catalana, a cop d’enquesta, i d’iniciatives esta posant la independència en primer pla i diu prou.

La xifra exacta no importa gaire, però més de 30 mil persones amb les condicions que hi havia, que les dates segurament no eren les millors, el boicot d’aquests grans mobilitzadors de gent que he esmentat, les traves inadmissibles d’un ajuntament que va ser capaç de permetre que personalitats catalanes com l’Heribert Barrera, hagués de pronunciar les seves paraules damunt d’una camioneta, es simplement indignant. També un gran record pels independentistes de saló que el passat 10 j, en una manifestació que recordo no reclamava la independència, van sortir en massa a defensar teòricament una llei espanyola anomenada Estatut, i amb una bona majoria van acabar clamant independència, i que un any desprès en una situació molt pitjor, sembla que ja han acomplert els seus objectius, es la indignitat i submissió d’una part de la societat catalana, que prefereix viure com un ciutadà de segona categoria amb menyspreu inclòs, que aconseguir la llibertat i poder mirar cara a cara a qualsevol ciutadà del món.

Realment, ahir va ser un pas més, i els que hi varem ser ho sabem, però ara no cal defallir, el govern català no te cap pla b evident, més que la recepta de sempre, i la xenofòbia espanyola cada cop es més agressiva, al novembre la creació de l’assemblea nacional crec ha de ser un pas important per la societat civil, i potser abans, si les eleccions espanyoles s’avancen, veurem com no es pot caure en l’errada que persones com Puigcercos per Esquerra, Carretero per Reagrupament i d’altres, que ja han pregonat una unitat independentista per aquestes comeses electorals, que res tenen a veure amb nosaltres, i on voldria adjuntar un article d’en Josep Guia, i signat també per altres personalitats, i que subscric ratlla a ratlla, i que crec seria un nou cop d’efecte en el procés cap a l’estat propi.

Una primera reflexió, de tipus generalista, és que cap contesa electoral no és la fi del món, en el sentit apocalíptic que, si no t’hi presentes, desapareixes per sempre. Relativitzar els esdeveniments polítics i emmarcar-los adequadament en el seu context és un exercici saludable. Així doncs, ens aproximem al tema sense apriorismes electoralistes ni absolutismes de signe contrari. Però, això sí, amb la intenció de fidelitzar i ampliar l’electorat independentista.

Entenem que el full de ruta cap a la independència del Principat de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans passa pel fet que aquesta sigui proclamada pels representants polítics de la nació catalana, amb les pertinents ratificacions referendàries posteriors, si escau. Aquest procediment entra dintre d’allò que és acceptable –i que ha estat acceptat ja, en altres casos– per la legalitat internacional. És cert que aquesta també acceptaria, sense proclamació prèvia, el resultat favorable a la independència obtingut en un referèndum amb una participació superior al 50% del cens i convocat des de les institucions existents, però l’Estat (antidemocràtic) espanyol, així com el francès, impedeix una tal convocatòria de referèndum. Per contra, amb les armes del dret, no poden impedir que es faci una declaració unilateral d’independència ni els efectes i els reconeixements posteriors.

En aquesta perspectiva, els representants polítics cridats a protagonitzar una declaració d’independència són, en primer lloc, els diputats als parlaments autonòmics, especialment el Parlament de Catalunya, seguits per alcaldes i regidors de tot el territori nacional. És a dir, aquells qui han estat elegits per exercir i gestionar determinades quotes d’autogovern i que, un cop constatada la insuficiència d’aquest autogovern, fan el pas d’anar més enllà i reclamen i proclamen l’autogovern màxim, és a dir, la independència política. Una declaració d’independència realitzada per una majoria d’aquests representants polítics del nostre territori serà presa en consideració, amb tota seguretat, per les instàncies internacionals.

D’altra banda, els diputats al Congrés espanyol, com així mateix aquest Congrés al complet, no entren en el full de ruta de la proclamació d’independència. De fet, no hi tenen cap paper ni funció, ja que no passa per aquest parlament ni l’acte de proclamació ni els actes de reconeixement posteriors, per bé que des d’allà poden interferir-los o reforçar-los amb gestos i declaracions polítiques, que sempre seran alienes a un procés (de reconstrucció nacional) intern de la nació catalana.

Per tot això, la presentació de candidats en aquestes eleccions generals espanyoles per part de d’independentisme català és una qüestió secundària en el procés d’independència. Fins i tot, prescindible. En qualsevol cas, sotmesa a valoracions d’oportunitat conjuntural, com a possible element “extern” reforçador del procés. Per exemple, un reforçament del procés fora l’abandó del Congrés espanyol per diputats catalans com a gest coherent de suport a la proclamació d’independència, realitzada a Catalunya. Però al capdavall, independentistes o no, a aquests diputats no els en quedaria una altra, no tindran altre remei que marxar de Madrid, davant de la nova situació creada.

En les circumstàncies actuals, immersos en un procés emergent de creixement independentista, res no indica que calgui la presència de d’independentisme català en una cambra carpetovetònica, on la marginalitat i el menyspreu els tenim assegurats. Una cambra on dos partits nacionalistes espanyols s’alternen en el govern (en la designació del president del govern) i escenifiquen una comèdia de pseudodemocràcia, sense permetre-hi ni tan sols l’ús de la llengua pròpia de més de vuit milions de ciutadans d’aquest estat. Una cambra on no és possible fer una política independentista catalana.

Així doncs, creiem que el millor per a la nació catalana és prendre el màxim de distanciament possible respecte a aquesta cambra a dues veus i que d’independentisme català adopti una opció política conscient de forma unitària, un lloc de trobada conjunt: ni presentar-s’hi ni votar-hi, és a dir, l’abstenció activa en aquestes eleccions espanyoles. En un clima d’entesa i de futur. Que tenim molta feina pendent a casa nostra i res a fer a Espanya.

També signen aquest article: Víctor Alexandre, Agustí Barrera, Jordi Bilbeny, Núria Cadenes, Toni Cucarella, Joan Daunis, Patrícia Gabancho, Jordi Miró, Isabel C. Simó, Agustí Soler, Santiago Vilanova i Josep M. Ximenis.