ALBERT CORTES MONSERRAT

El president ha considerat el que anomena transició nacional, totalment justificat per l’empitjorament dels darrers 25 anys de les actituds pel que fa a la normal acceptació de Catalunya en el conjunt de l’Estat, i ho considera un pas enrere, que justifica plenament un camí diferent que l’anomena com abans he esmentat.  Alhora ofereix un pacte estable a Madrid a condició del pacte fiscal.  Se’ns dubte actituds contradictòries, i que posen en un mateix nivell dos solucions que no porten al mateix lloc, com mot be sap en Mas.

Parla d’actitud de fa un quart de segle, i que ni tant sols la democràcia ha aconseguit superar.  Ha admès que no sap on portarà la transició nacional, però ho considera un camí nou i necessari, ja que el d’abans ens portava a una paret molt alta, gruixuda i infranquejable i on Catalunya s’hagués estavellat. Per tant proposa el pacte fiscal com una estació intermèdia, i que necessita grans consensos de país per tirar endavant aquests objectius. Amb aquesta fita ha ofert CIU com a possible soci permanent i estable, pel proper govern espanyol a canvi de l’acceptació del pacte proposat, i per frenar una majoria popular. Posa el nou model de finançament com a bàsic, i que proposarà desprès dels comicis espanyols siguin quan siguin, i descartant el vot al PSOE de Carme Chacon, que no considera cap alternativa real per treballar pels interessos catalans, recordant que molts catalans han abraçat  la independència per una reducció d’alternatives, ja que consideren que Espanya no vol Catalunya tal com ès, la vol dòcil, obedient i perifèrica.

 

Realment, la mediocritat i el servilisme sense fi, porta a invencions com aquesta anomenada transició nacional, crec que no hi ha cap territori amb una voluntat real dels seus representants de fer un pas endavant, que es dediqui a pensar termes sense significat com aquests. El president sap perfectament que la qüestió no son els 25 anys de falsa democràcia espanyola, es una tema del paper que tenim reservat dins l’estat espanyol, i aquest mai ha canviat, amb més o menys virulència depenen del període històric, no es qüestió d’acceptació, ells saben perfectament que estem junts per dret de conquesta, però la nostra identitat es diferent i els nostres interessos i objectius també. Son 300 anys que justifiquen plenament un camí diferent, i aquest no passa per solucions a mitges, d’altra banda inviables com el pacte fiscal, abans anomenat concert econòmic, paraula per cert que ja ha desaparegut d’escena un cop acabades les eleccions.  No podem repetir aquest engany del peix al cove actualitzat, i presentar una mena de xantatge al govern espanyol de torn, segurament amb majoria absoluta dels Populars amb un suport, a canvi del nou finançament que ningú mai acceptarà. No em vingui amb els grans consensos, nomes cal mirar l’ultima enquesta del CEO, fent la proporció a la gent que va dir que votaria per l’autodeterminació, el resultat es 60 a 40, li sembla poc consens. Estic d’acord que donar el vot al socialisme amb el cinisme de Rubalcaba i la Chacon de torn, es fer un mal favor a Catalunya, però donar-lo a CIU per un xantatge que mai es produirà, i donar ales en Duran i Lleida i el seu espanyolisme ranci també. Es un  estament on poc hi tenim a fer, més que rebre bufetades una rere l’altre, hauríem de tenir en compte que no han respectat ni la nostra llei autonòmica màxima anomenada Estatut, i que de la misèria que ha quedat no son capaços de complir amb el seu contingut. Com diu molt be l’Estat no vol Catalunya tal com es, i desenvolupant tot el seu potencial, simplement vol continuar l’espoli sense mesura, i sense cap respecte a la seva identitat.

 

Segurament ens poden dir impacients els que volem aquesta transició per la via directe, i sense cap estació més, però com deia l’altre dia Víctor Alexandre en un article, em sembla que titllar una espera de 300 anys d’impaciència es una presa de pel, i un cinisme compulsiu que no es pot permetre.

 

Catalunya no es pot permetre perdre més el temps, ni transicions, ni grans consensos, ni pactes de pa sucat amb oli, vol decidir el seu futur ja, i vol uns partits que representin una majoria social que hores d’ara ja hi es, per posar rumb a la llibertat.