ALBERT CORTES MONSERRAT

El conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell ha reclamat el retorn íntegre del fons documental espoliat a Salamanca, durant la dictadura franquista, i que porta des dels anys 30 en aquell lloc com a botí de guerra. Una llei de l’any 2005, obligava a l’Estat al seu retorn progressivament, i la devolució al lloc don no havien d’haver sortit mai. Ara sis anys desprès seguim amb la mateixa comèdia, amb una sisena remesa que ara ha tornat amb celebració de la ministra inclosa, quan realment es un indignitat que encara quedi més d’un 20% del material sense retorn, i anunciant reunions per elaborar calendaris totalment esperpèntics, i que dona idea del llast espanyol que hem de suportar.

La comissió de la Dignitat que en fa el seguiment, i alguns partits catalans denuncien l’espectacle dantesc per l’arribada d’aquests documents, amb un acte a l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb la presencia de la ministra espanyola de Cultura i el conseller Mascarell. La ministra s’ha compromès a fixar un calendari en una reunió que es celebrarà el setembre, ara ha arribat una partida amb 365 capses i 730 lligalls, i això es benvingut però no motiu de celebració, ja que falta una ultima remesa per completar aquest retorn d’un robatori històric. La ministra ho ha valorat com un gest de justícia, ja que els documents son part d’un boti incautats a institucions i persones enemigues del regim, la comissió per la dignitat ha declinat la seva participació, ja que no te res que celebrar.

Realment lamentable, que desprès de 6 anys d’aprovar una llei que va costar molt, i qualsevol estat amb una mínima democràcia consolidada hagués vist com a normal, encara estem amb aquest retorn per parts accidentat, i que es vol celebrar com una victòria cada part que va tornant als seus orígens, en actes indignes i esperpèntics, que validen un fet que hauria de ser normal, i el vol convertir amb extraordinari. Els documents son un botí de guerra, i es normal que es retorni als seus propietaris lícits, ningú troba extraordinari que quan es atrapat amb un robatori torni el que ha robat als seus legítims propietaris, a nivell d’estat es el mateix. Des de molts sectors espanyols s’ha volgut donar el tomb a la truita, i vendre com un robatori català, que simplement intenta recuperar simbòlicament el que era seu, i això apart de ser menyspreable, no s’hi pot col·laborar amb actes com el de l’altra dia, que simplement s’havia d’haver suspès, i deixar-lo per quan tot el material estigui a Catalunya.  Recordo encara les imatges tristes del primer trasllat fet amb furgonetes per la nit, i d’amagat per por a la reacció de la gent induïda pels partits i mitjans espanyols de torn, i que dona idea del nivell de societat a la que ens enfrontem.

Es aquest tracte i tarannà espanyol per naturalesa impositiu i violent, que tant acovardeix a la societat catalana, més prudent i pacifica. Ho trobem a tots els nivells, crec que es genètic, però el que no podem fer es col·laborar o donar ales a situacions indignes com aquestes, i entrar en el seu joc.

Podríem dir que ja catalans, amb l’exemple clar d’aquests dies d’en Duran i Lleida i la seva obsessió per un ministeri espanyol, que segueixen disposats a tot, i a normalitzar qualsevol situació per tal de que res es bellugui, però ara ja no hi ha excuses, i la societat te que reaccionar deixar de costat aquests personatges tant o més esperpèntics, i comparables al retorn interminable dels documents catalans.