BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Ens carreguem les motxilles i per fi comencem a caminar. Les vistes de la vall i del cim del Vallibierna amb les seves recargolades formes ens hipnotitzen i fan menys dura la pujada tot i que portem unes pesades motxilles plenes de material de tot tipus (roba, sac,  cordes, piolet, grampons, tenda, menjar, etc…)

A quarts de 6h arribem als espectaculars ivons de Llosars després d’haver quedat meravellats del gran ambient d’alta muntanya, doncs estem sota del cims mes alts del Pirineu, rodejats de vertiginoses parets granítiques amb agulles afilades on la petitesa de l’alpinista queda ben palesa.Embriagat per aquest bestial ambient, en  necessito més i proposo anar a fer el pic Russell… però no s’anima ningú… No m’ho penso dues vegades, aniré pujant fins a les 8h del vespre i si no he fet cim, recularé per poder ser a la tenda abans no és faci fosc ( als vols de les 9h).

Amb el punt de mira posat al pic Russell i amb el coet al cul, surto a bon ritme per un fort pendent mentre vaig pujant per petits prats i zones de grans blocs. Quant m’apropo  al peu de la gran mola de pedra … no sembla que es pugui pujar… però a mida que m’hi acosto les fites em dirigeixen a l’únic punt feble d’aquesta gran paret. Grimpo tot flanquejant per una vira penjada a mitja paret que m’acosta a una canal obliqua que puja directa al cim fent petits ressalts amb passos de II/III.

Un cop al cim, la llum de tarda il·lumina els cims que em rodegen, ressaltant les seves escarpades formes i la seva grandiositat. Com que tot just son ¼ de 8h i encara tinc ¾ d’hora m’apropo tot crestejant al cim Punta de la Bretxa (3195m). D’aquí estant tinc a tocar la cresta de Salenques. Hi observo una cordada i hem venen a la memòria alguns fantàstics moments viscuts ara ja fa un grapat d’anys.

També observo la continuació de la cresta fins l’Aneto i el seu imponent traçat que farem demà si tot va bé. No em puc entretenir més doncs ja són gairebé les 8h i encara no sé com podré baixar d’aquest cim. Sense masses complicacions arribo a la vira diagonal que per petites desgrimpades em porta al peu de la paret i d’aquí per terreny fàcil de tornada a la tenda.

Després d’una plàcida nit ens llevem a 2/4 de 6h i quant encara no ha sortit el sol comencem la jornada direcció al pic de Tempestats. Un cop al cim, l’ambient alpí es respira per tots cantons i aquí ja en plena cresta no hi ha lloc per l’error, cal triar bé el recorregut i mesurar cada moviment.

Sense haver desplegat les cordes arribem al peu de la imponent agulla de la bretxa de Tempestats (3201m) però per seguir ens veiem obligats a fer un llarg de corda per una imponent placa vertical, tot realitzant uns difícils passos d’escalada ( diuen IV+). Un cop al cim tenim la gran bretxa de Tempestats als nostres peus, i per terreny molt descompost, desgrimpem sinuosament fins  arribar a la tètrica escletxa. Un cop hem remuntat fins unes repises bivac, comencem el tram mes dur de tota la cresta. Nosaltres vam realitzar unes cinc tirades de corda d’uns 30m; la primera de III/IV per una placa fisurada, la segona per una atlètica bavaresa de IV+( diuen ), la tercera és de III/IV fins una cova entre grans blocs , la quarta és un estrany flanqueig amb passos exposats on el recorregut no és gens lògic i vam acabar fent precaris moviments per aconseguir retrobar el fil de la cresta!!!

Per fi avancem sense corda per l’aeri fil  realitzant una sèrie de divertits moviments per tal d’anar superant els grans blocs apilonats de capritxoses maneres…Ara ja comença a perdre intensitat, i de mica en  mica, es va convertint amb un llom ple d’enormes blocs, fins arribar a l’Esquena de l’Aneto (3350m) i d’aquí, per terreny fàcil, fins al sostre del Pirineu (3404m).

Un cop a dalt ens hi quedem una bona estona, doncs s’hi esta molt bé. No fa vent i el dia es immillorable però hem de baixar doncs encara queda molta tralla. Passem l’aeri pas de Mahoma sense cap problema, tot seguit  arribem a la glacera i amb grampons arribem a l’escarpat coll de Corones. Baixem vall avall el més rapid possible doncs fem números hi no anem gens bé d’horari. Encara hem de baixar fins l’ivó inferior de Corones i d’aquí remuntar la penosa canal d’accés a la bretxa inferior de Llossas….Collons quina pallissa!! no s’acaba mai!!! Anem a contrarellotge, l’últim autobús surt a les 6h de la tarda i són les 4h i encara sóm aquí dalt, penjats a 2800m baixant cap a la tenda per un enorme caos de blocs(alguns de la mida d’un autobús).

Tot i avançar-me per desmuntar la tenda, només tenim uns 45min per arribar fins al refugi de Corones i a la parada d’autobús!!! Ja portem des dels ivons de Corones fent una contrarellotge, i ara, carregats com mules!!! Però només pensar amb la pista de 9km que ens tocarà baixar, trèiem les forces de no sé on i arribem gairebé corrents…Però aquí no queda ni Deu!!! Collons quina putada, son ja les 6h i 10min!!! la merda d’autobús ja ha marxat !! No ens queda més remei que resignar-nos i avall que fa baixada… llarga baixada… llarguíssima baixada. Però com que tot té un final, per fi a 2/4 de 9h arribem al cotxe i ens podem treure la pesada motxilla i les maleïdes botes que fa hores que ens martiritzen.