ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

AUTODETERMINACIÓ ES DEMOCRÀCIA

General
Quan estic a punt de marxar cap a Barcelona per la Manifestació , escric aquesta crònica d’urgència que he titulat amb el lema de la manifestació, i que no deixa de ser una obvietat, què tothom amb uns mínims democràtics podria defensar tot estar-hi  a favor o  en contra. Hi ha hagut intents de boicotejar la marxa, pregonant per la xarxa la seva anul·lació, cosa que no deixa de ser bon senyal, ja que denota la preocupació de cada acte que s’organitza en aquesta cursa cap a la creació de l’estat propi, per part d’aquells que ja no veuen tant clar que això sigui tant sols un somni.

Segurament, i com acostuma a dir en Joan Carretero, amb el llenguatge directe que el caracteritza, i que a vegades més dur del que estem acostumats, tots aquests actes estan molt be, però demà amb més o menys participació a la marxa, estarem en el mateix punt, i finalment es en el Parlament on s’haurà de prendre la decisió final.  Jo francament també ho crec, i ja no m’apassionen les recollides de signatures per qualsevol causa, com les seleccions esportives, o el referèndum actual, per descomptat que tenen tot el meu suport, i la meva signatura, però crec fermament que ha arribat l’hora de la política, i de sentar les bases del futur estat, allà on tots els estats prenen les seves decisions amb els seus representants sobirans, que es el Parlament.
De totes maneres, per compromís amb el projecte, i per donar aquesta empenta de la societat civil, i augmentar l’autoestima, cal convertir cada pas en un èxit per molt que l’intentin desprestigiar els de sempre, que igualment ho faran.  El lema segurament no es el que jo hagués proposat, però es fa prou entenedor i difícilment des d’un punt de vista democràtic algú hi pot mostrar negativitat. Es vol mostrar rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur, i donar suport a les consultes populars, per això davant de tot no hi haurà cares conegudes, sinó la gent anònima que ha protagonitzat aquest fenomen de les consultes populars, què alguns partits han intentat apropiar-se amb més o menys fortuna, però amb una actitud totalment rebutjable. Darrere personalitats com l’Agusti Bassols, Carles Mora, Joan Solà, Salvador Cardus o Josep Maria Terricabras, entre d’altres donaran brillantor a la marxa.
Pel que fa en Joan Laporta, i enllaçant amb el tema de les consultes, en la seva ultima junta al club va fer el seu últim servei desacomplexat al país, oferint el Camp Nou per instal·lar-hi un col·legi electoral en la consulta de Barcelona el proper any, per cert, a l’últim debat sembla que l’Agusti Benedito va ser l’únic que va contestar pel tema mostrant el seu vot favorable, els altres tres candidats van tardar a reaccionar, i en Sandro Rosell va acabar dient que el que sigui una decisió democràtica benvingut sigui, però sense cap contestació directa, son dades perquè els socis reflexionin sobre les intencions dels candidats.
En Laporta ho ha defensat dient que el dret a l’autodeterminació dels pobles es un dret reconegut a l’ONU, i per tant el Barça ha de donar exemple democràtic i cívic, com entitat capdavantera a Catalunya. Segurament a partir de la propera setmana es començarà a desvetllar el futur polític del president blaugrana, i això pot donar moltes respostes i donar una nova empenta al projecte.
En definitiva, animar a tothom que vulgui adherir-se avui a les 18 hores a aquesta marxa, sempre tenint present que la via política serà l’arma definitiva.
 

 

.

CARTA DEL PRESIDENT ALS FUNCIONARIS

General

El President de la Generalitat, José Montilla, s’ha dirigit en una carta als funcionaris i laborals de la Generalitat, per agrair el sacrifici de la retallada salarial que pateixen, i que qualifica de mesura necessària per ajudar als que han perdut la feina, i estant en una situació critica.  Es d’agrair aquest detall del President pels  treballadors de l’empresa publica que dirigeix, tot hi que caldria aclarir uns quans conceptes, i justificacions que poc tenen a veure amb la realitat, i el que es pitjor, amaguen una realitat molt més trista de la que ens volen fer entendre.

El president diu que la decisió de retallar els salaris no ha estat fàcil, i que s’ha procurat fer de forma seriosa i justa pensant en com fer possible un futur pròsper pel nostre país. Ens assenyala que la mesura es necessària per reduir el dèficit públic, ja que no es pot gastar més del que es te, i es dona suport amb altres estats que han aplicat mesures semblants. Recorda que la retallada es més elevada a les retribucions més altes, i agraeix el sacrifici sincerament, avançant que quan la conjuntura millori es pugui recuperar el poder adquisitiu perdut, ja que ara es un dels moments més difícils dels últims 25 anys, i requereix un esforç entre tots, què correspongui a l’actuació correcte del govern català. Ens demana un esforç per ajudar a aquells que ho han perdut tot, i es troben sense feina, i seguir amb uns serveis de qualitat. Acaba dient que ser un servidor públic es més que tenir una feina a l’administració, es entendre la perspectiva professional des d’una visió cívica, compromesa i de servei al país, se’ns dubte la societat sabrà valorar aquest esforç i comprensió.

 

Amb la màxima correcció que es mereix qualsevol persona, i en especial el President del meu país, voldria dir com a part implicada, que es lloable voler un futur pròsper pel nostre país, vaja es una obligació pel càrrec que ocupa, per això aquestes mesures no poden amagar els 22 mil milions d’espoli fiscal anuals, un 10% del PIB, que es una autèntica barbaritat, i vertadera causa de la situació on hem arribat, i que veig que ni vostè, ni cap partit a la cambra es capaç de frenar i dir prou d’aquesta falsa solidaritat.  Com ha dit hi ha gent que ho esta passant molt malament, i degut a aquest esforç que beneficia altres territoris no podem ser solidaris amb els nostres conciutadans. Es parla de mantenir uns serveis de qualitat, però sap perfectament que aquests serveis i gracies a aquest robatori consentit, son beneficiosos en altres territoris, en forma d’infraestructures, sanitat, educació i altres beneficis que van directament a l’estat del benestar, i que Catalunya no hi pot accedir, degut als diners que volen sense retorn.  Per tant em sembla d’una gran irresponsabilitat demanar un esforç per un costat, i per l’altre permetre que aquest derivi fora del territori amb les mancances per cobrir en el nostre. Efectivament ser funcionari te una perspectiva de servir al país diferent a la de l’empresa privada, però amb això hi hem d’estar tots implicats, i tenir clar les nostres prioritats, i no avalar finançaments que continuen l’espoli sense remei. Les rendes més altes pagaran més, però esclar el seu sou real va més enllà del sou base, i les dietes sempre quedaran intactes, i això es trampa.

 

Vol fer un futur pròsper pel nostre país, això sap positivament que amb Espanya no es possible, s’ha intentat de totes les formes possibles, i nomes s’ha rebut menyspreu i prohibicions, per tant la prosperitat be de ma de l’estat propi, i no el pot menys tenir com ha fet molts cops. Ha de governar per tots els catalans, no nomes per uns quants, hi sap el pa que s’hi dona i les promeses incomplertes una darrera l’altra.  No pot votar contràriament al dret a decidir del poble en qualsevol tema, això no es democràtic,, i ho sap perfectament.

 

En definitiva, i com que es el meu president, demanaria no posi límits a les ambicions d’un poble, i no permeti el maltracte per un costat i demanar l’esforç per un altra, les dues coses no van alhora.

 

 

 

LES DIFERENTS VERSIONS DE CIU SOBRE LA IP

General

Tothom sap que la filosofia principal de Convergència i Unió ha estat la ambigüitat en el tema nacional, aquell “tot hi que”, que reflexa el programa Polònia. Ara amb l’admissió del IP sobre el Referèndum avalada per la Coordinadora de les consultes, podem observar les diferents cares d’aquest partit, i els equilibris interns que cada cop son més difícils de pair.. La visió d’un Duran que es declara contrari a la independència, no he descobert res de nou, però s’atreveix a descriure els motius dels votants per aquesta opció, la visió d’en Jordi Pujol que observa que el diàleg amb Espanya ha entrat en crisi, i les observacions d’en Mas, què veu inútil forçar una situació que comportarà finalment la negativa des de Madrid.

El secretari general de CIU, en Duran i Lleida, creu que la majoria de catalans no opten per la independència, i desvincula la seva admissió a tràmit amb el suport a un referèndum que ja ha avisat no entrarà en el programa electoral, ni cap iniciativa que se li assembli. Sobre les consultes, diu que no son majoritàries, i que la convivència es el que defensa la major part dels ciutadans, amb un formula confederal, i s’atreveix a posar la sentencia del TC com a motiu de l’independentisme. En Jordi Pujol ha avalat que el Parlament debati sobre la independència, i un altra cosa es el que decideixi el país, què ha d’analitzar si es poden refer les relacions amb l’estat, i fer una profunda reflexió on hi entra qualsevol possibilitat. Per la seva banda Artur Mas, ha dit que la federació no entorpirà el procés de la IP per convocar un referèndum, però ho vincula a una estratègia d’Esquerra per enganyar la ciutadania, i recuperar vots perduts, ja que el final esta escrit, ja que Espanya te l’ultima paraula, i troba inútil forçar la negativa espanyola, tot hi que no ha aclarit quin serà el sentit del vot del seu partit.

Crec que en Duran fa unes afirmacions totalment interessades, i adreçades al seu públic a les Espanyes don gaudeix de gran prestigi com a bon catalanet, no descobreix res de nou, quan diu que no entrarà en el programa electoral, i caldrà preguntar que s’ha n’ha fet d’aquell dret a decidir que va escampar en Mas als quatre vents, se’ns dubte una pura comèdia. La millor frase es que la convivència es el que defensa la majoria de ciutadans, es veu que la independència i tots els nous estats que s’han creat, han perdut automàticament  la convivència, pel sol fet de que una majoria ha decidit que vol ser de gran amb un exercici democràtic impecable i per majoria. Es un argument que lliga molt be a les espanyes, però que grinyola pels quatre costats, més benestar, més poder econòmic, més poder polític, no he vist enlloc que sigui sinònim de poca convivència, vers al contrari.

En Jordi Pujol segueix insistint en reflexionar si es poden refer els ponts trencats amb l’estat, sense veure que desprès de 300 anys ja no hi ha més ponts per destruir, i  no hi ha res més a intentar, no cal insistir allà on no et volen.

Pel que fa a Mas, estic bastant d’acord amb la seva reflexió, que la IP si aconsegueix les signatures, arriba al Parlament, i te una majoria de suport, toparà amb el NO estatal, i llavors que farem, amagarem el cap sota l’ala amb una profunda frustració com Ibarretxe, o en aquell moment trencarem la legalitat espanyola i abraçarem la legalitat democràtica.  Caldria explicar be això, sobretot desprès de l’entusiasme que ha agafat en Puigcercos amb la iniciativa, no s’hi val mobilitzar el personal, per arronsar-se quan arribi el moment. Cal ser conscients que la IP ens porta a això, i que la clau es un Parlament sobiranista a partir del novembre, decidit i avalat pel vot de la població a arribar fins on calgui, amb la configuració actual difícilment passarem d’un ridícul més.

TRACTE COLONIAL: LA RECEPTA DE L?ESTAT ESPANYOL

General

El tracte per Catalunya no varia amb el pas del temps, i aquests dies, tortures estatutàries a banda, en tenim dos bons exemples, amb el retorn que la Generalitat haurà de fer amb 5 anys sobre els diners avançats pel nou sistema de finançament, i que degut a la més baixa recaptació volaran de les buides arques catalanes. Aquests dies en la trobada de ministres de transports europeus es podria posar fil a l’agulla a l’anomena’t Corredor del Mediterrani, un eix Basic per Catalunya, i que sembla no  te la validació de l’estat, sense cap explicació lògica que no sigui la xenofòbia pel territori català.

L’espoli fiscal no te aturador, i junt amb la crisi ha deixat gairebé sense recursos la mamella catalana, què ha estat la primera en aplicar mesures de reduccions de sous, i que per primer cop ha endarrerit pagaments a la xarxa sanitària catalana. Per acabar-ho d’adobar el Consell General de Política financera, sembla acordarà que la Generalitat haurà de retornar 6 mil milions d’euros els propers cinc anys, que corresponen a avançaments de la recaptació d’impostos de 2008 i 2009, diners avançats pel nou sistema de finançament,  i que degut a la baixa en concepte de recaptació, suposaran 100 milions d’euros mensuals a abonar els propers 60 mesos, què es sumaran als 1800 milions de l’espoli fiscal mensuals.

 

La presidència espanyola de la UE ha organitzat una trobada dels ministres de transports aquests dies, per debatre els eixos ferroviaris prioritaris, què conseqüentment rebran finançament europeu, i això en temps de crisi es decisiu. El govern espanyol ha demanat incloure l’eix central dels Pirineus, per Aragó, i el corredor Mediterrani català. La decisió serà un o l’altra, i amb la reunió a Saragossa, ja indica per on van els trets. La primera opció es totalment irracional, i caldria construir un túnel de 40 quilometres d’un gran cost monetari i logístic, i a  més allunyat dels ports de Barcelona i València, on es concentra l’activitat econòmica.  De totes maneres l’estat tal com ha fet amb la xarxa radial del TGV es capaç d’apostar per l’opció aragonesa per potenciar Madrid i Castella en general, i de retruc perjudicar greument l’economia catalana.

 

Es totalment descarat, i sense precedents aquesta sagnia asfixiant que l’estat te reservada a Catalunya, per si no hagués prou amb els 22 mil milions d’espoli fiscal anuals que han buidat del tot les arques catalanes, ara l’avançament d’aquell meravellós nou sistema de finançament, què a la practica es una actualització de l’espoli que patim any rere any, i que haurem de retornar amb 60 còmodes terminis degut a la crisi, que com sempre no afecta al territori català, què segueix sent exprimit al màxim sense compassió, degut a la dependència injustificable econòmicament, i que alguns, molt pocs, encara reclamen ser un estat per federar-se amb el lladre un altre cop, un pensament que s’escapa de qualsevol lògica racional.

 

Pel que fa al corredor mediterrani, es un eix que qualsevol estat avalaria amb els ulls tancats, ja que es la connexió dels ports de València i Barcelona amb el transport de les seves mercaderies cap a França, amb una zona calenta econòmicament i de gran futur, però clar estem parlant de l’estat espanyol i d’afavorir uns territoris considerats enemics per Castella, i prefereixen crear confusió amb una proposta totalment irracional, i d’un cost molt superior com ja han fet amb les línees de TGV, amb uns resultats econòmics desastrosos, ja que segueixen el criteri de no fer res que afavoreixi el creixement de Catalunya, encara que ho mani la lògica més elemental, es senzillament inadmissible.

 

En definitiva, son dos exemples per veure que l’enemic el tenim a casa, i no te cap intenció de canviar. El nostre creixement i estat del benestar estan en joc, i cal reaccionar amb rapidesa per tallar els lligams  que ens oprimeixen.

 

 

LA IP PEL REFERÈNDUM D?INDEPENDÈNCIA NO POT DESVIAR L?OBJECTIU

General

La mesa del Parlament, finalment ha estudiat els informes jurídics demanats al mateix organisme, i ha considerat que la proposta feta des de la Coordinadora de Consultes encapçalada per en López Tena i Uriel Bertran, compleix els requisits que marca la llei de consultes, i amb els vots de CIU, ERC I ICV, i els contraris de PP i PSOE-C va endavant, cosa que no ha fet l’altra proposta pel mateix tema, però amb una pregunta més directe. Es un nou pas endavant, però alerta, ja que els objectius continuen sent els mateixos abans que ara.

Ara els promotors rebran els plecs amb els fulls de signatures, i amb sis mesos, ampliables a vuit, hauran de recollir les 220 mil signatures necessàries per portar-ho a la cambra catalana, i sotmetre a votació per majoria absoluta, o si com es preveu el Consell de Garanties estatutàries dictamina que la proposta vulnera la Constitució, farà falta l’aval de 90 parlamentaris, i posteriorment l’autorització de l’Estat Espanyol.

 

Les reaccions han anat en nom del govern per Josep Huguet, què ha titllat de normal les discrepàncies en temes que no estan a l’acord de govern, però que això no trenca la cohesió, i es felicita de que tot es faci per la llei, alhora avui han presentat recurs de suplica al TC, perquè s’abstingui de dictaminar sobre l’Estatut. Per CIU, Oriol Pujol ha declarat que la iniciativa podria ser un parany, i que ells no perden de vista el seu objectiu d’arribar a la presidència catalana, Joan Puigcercos s’ha mostrat eufòric, i ha posat les seves bases al servei de la recollida de signatures, abans que fer campanya electoral. Per la seva part Iceta pels socialistes, ha justificat la seva negativa a que creuen que l’informe jurídic es erroni, i que no compleix els requisits de la llei i les competències pròpies. Tanmateix ha criticat  la incoherència convergent de defensar l’Estatut i votar a favor de la independència. Per últim Dolors Montserrat pel PP, ho ha qualificat d’acte de pressió, ha afirmat que si arriba CIU al govern ens espera la independència.

 

Volia dir que jo com a coordinador de l’ultima iniciativa d’aquest tipus que la mesa va tombar per unanimitat, soc una mica escèptic en el seu desenvolupament, i sobretot si aconsegueix les signatures, cosa que crec es molt factible, amb quin context arribarà a la cambra. No puc entendre que si aquest organisme parlamentari tant sols valida la part de requisits de la iniciativa, i no fa cap posició política, si l’informe jurídic ho ha validat,  com es pot entendre el no de PP i PSOE-C, sinó des de la mes baixa qualitat democràtica d’aquestes dues formacions, que prenen posicionament, però impedint que la gent expressi la seva opinió, com han fet en la majoria de consultes populars, donant entendre que el seu perfil demòcrata es totalment nul, i la seva obsessió pel pensament únic sense cap tipus de dret els delata clarament.

 

En diuen acte de pressió o informe erroni per justificar-se, però en democràcia la opinió de la gent mai es cap acte de pressió, es simplement l’essència del sistema, què aquests dos partits amb els seus deliris nacionalistes espanyols volen amagar com sigui.  Pel que fa a CIU i ERC, crec que el context actual ha afavorit el seu vot, quan altres cops ha estat diferent, pura tàctica política, en aquest cas benvinguda.

 

El que es important es que si la iniciativa arriba al Parlament, caldrà una majoria de parlamentaris disposats a donar-hi suport, i per això es imprescindible l’entrada a la cambra d’una llista unitària independentista que arrossegui aquestes dues formacions per aconseguir-ho, i aquest objectiu es el pas definitiu, d’altra manera tot i la validesa d’aquestes iniciatives quedaran en paper mullat, més que res, perquè un cop aprovat, i amb l’estat espanyol dient no, caldrà valentia per seguir endavant, i no protagonitzar un segon cas Ibarretxe, i una frustració molt perjudicial.  Cal tenir això present, i per això s’ha de treballar de valent.

 

En definitiva, endavant amb aquesta iniciativa, però encara més amb la composició del proper parlament, perquè no quedi amb foc d’encenalls.

 

LES RELACIONS FRATERNALS ENTRE ELS PARTITS

General

La proposta feta de d’Esquerra, concretament el seu president Joan Puigcercos, per demanar audiència i buscar punts d’acord per encarar el futur del país amb Artur Mas, ja ha portat moltes reaccions curioses, de de l’obsessió malatissa del dreta i esquerra per part d’Iniciativa, com les paraules de la Camacho pel Partit Popular, advertint que no es pot parlar amb el dimoni que  vol la independència, o la resposta de Duran i Lleida, acusant el partit republicà de ser el creador del tripartit, i tant sols esta intentant aturar la fugida de vots en les properes eleccions.

Ni el president Montilla, ni en Mas han comentat res respecte els oferiments d’en Puigcercos, però Joan Herrera ja ha posat el crit al cel, ja que segons ell per sortit de la crisi cal un nou gir a l’esquerra, i no obrir la porta a la dreta, què vol eliminar impostos per acabr reduint la despesa social, i fer pagar més a qui menys te amb una sortida traumàtica.  Per la seva banda l’Alicia pel PP, ha insistit que CIU no es alternativa al pitjor govern que ha tingut Catalunya, i ha demanat als votants que tinguin en compte que la federació convergent es reuneix amb els abanderats de l’independentisme, i els que volen fer un referèndum per validar-ho, acusant d’hipocresia el partit convergent, alhora ha insistit que no hi ha cap divisió entre Catalunya i Espanya, i que la retallada estatutària no forçarà cap trencament com pregona el President Montilla.

Crec que aquest suposat apropament d’esquerra a Ciu, es tant solso una més de les opcions deseseperades per evitar una caiguda  de votants espectaculars en la propera legislatura.  Duran ja ho ha advertit, i esterm parlant del perfecte català segons l’estat, amb sentit de la responsabilitat per les institucions espanyoles, i deixant en segon terme els nostres interessos, tot un exemple del catalanet que es fa perdonar pels seus orígens, i que li cau la baba amb els elogis rebuts de de Madrid.  La reacció d’en Joan Herrera es la pròpia d’un partit que te amb l’eix esquerra i dreta, uns termes ja confusos i força caducats  el seu mode de vida, i per tant rebutja qualsevol apropament a CIU, amb l’excusa de la crisi, i de pagar més qui menys te.  Crec que aquest personatge hauria de veure que el teòric  govern d’esquerres a Madrid, aha atacat principalment la classe treballadora, amb les reduccions de sous, o als pensionistes, i que anteriorment amb la seva política de xecs nadó o 400 euros iguals per tothom, no ha fet precisament un gir a l’esquerra.  D’altra banda aquesta ambivalència te sentit en un esta normal, però en un territori sense poder real, espoliat per un altre, i sense recursos, no te cap tipus de sentit fer aquestes distincions passades de rosca, i que a Europa ja comencern a ser ridícules.  Pel que fa al PP, diu que CIU no es alternativa al tripartit, que espera guanyar ella les eleccions, i ser ella alternativa, crec que hauria de tocar més de peus a terra, ja sabem que CIU es simplement un canvi de cares i cap horitzó nacional de moment, però ara per ara es el principal partit de l’oposició, i el més nombrós de la cambra, i en qualsevol democràcia això se’n diu alternativa de poder.  Tanmateix no en te prou, i acusa de parlar amb els que volen la independència validada per un referèndum, cosa que dubto, però suposant que sigui veritat, això se’n diu democràcia, i aquesta senyora ho tracta com el dimoni en persona, i com si no fos una alternativa com qualsevol altra, d’altra banda insisteix que no hi ha divisió , quan sap perfectament que la desafecció augmenta cada dia, ja que quan una parella l’hom maltracta repetidament la dona, tard o d’hora i normalment s’acaba amb separació, i un territori no es una excepció, quin poc respecte per les properes generacions, les quls pretén condemnar a la misèria, i la falta d’oportunitats, pels seus sentiments personals.

En definitiva, son persones que viuen en el seu món virtual, i no volen evolucionar, per simplement donar cabuda a la lliberta col·lectiva que se suposa caracteritza una democràcia.

El GENOCIDI VALENCIÀ I LA POR A LA SENTÈNCIA

General

La Generalitat Valenciana segueix el seu particular genocidi contra la llengua catalana, i ara insta al repetidor de Morella per tallar les emissions de TV3 en aquestes comarques, amb avis de multa que oscil·la entre mig i un milió d’euros. Per la seva banda el President Montilla sembla molt preocupat per una sentencia del TC, que adverteix separaria més Catalunya i Espanya, i que  a les portes d’unes eleccions no es un bon moment per una resolució del tema.

La Generalitat del PP presidida per Camps, segueix el seu deliri i xenofòbia contra la llengua i la cultura catalana, s’inventa una nova llengua en contra de totes les opinions dels experts en la matèria, no fa cas a les sentències que validen la filologia catalana per les oposicions valencianes, i fa una croada per tancar i clausurar les emissions de la televisió catalana al seu territori. L’alcalde de Morella mateix, no entén els motius de voler fer desaparèixer un canal que no molesta ningú, molt seguit,  i en plena època de la globalització.

El president de la Generalitat  en una entrevista al diari El País, torna advertir de la separació de Catalunya i Espanya, i de la no conveniència de la sentència abans de les eleccions, ja que provocaria mes crispació i inestabilitat, demostrant un nul sentit d’estat. Ha defensat les mesures aplicades a Catalunya i Espanya per la forta crisi econòmica. També nega l’avançament electoral.

A València la persecució constant de tot el que fa olor a català esta arribant a uns límits, que es pot parlar d’un autèntic genocidi, aquesta cacera del canal català amb la passivitat del govern espanyol, vol eliminar qualsevol rastre de catalanitat,  i dit sigui de passada de democràcia i llibertat dels valencians, què per l’odi i xenofòbia d’aquest partit que governa amb autoritat a les terres valencianes, tenen que veure retallats els seus drets amb la complaença del govern espanyol de torn, que ja li interessa afeblir la nostra llengua.  La Sra. Sanchez Camacho li deu semblar perfecte aquesta persecució, però posats a parlar de la por que els hi fa l’Anglada i les seves receptes per la immigració, que titllen gairebé de nazi, cal ser conseqüent, i veure que ells estan al mateix sac, i al servei d’una causa,que es la nostra extinció com a poble.

 

El President torna a parlar d’aquesta separació, sempre en negatiu, com si una separació amistosa no pogués ser bona, sap millor que ningú l’espoli que patim que l’ha obligat a ser el primer en prendre mesures contra la crisi per la situació de la caixa buida, les inversions de tercera en infraestructures que fan pena, i la nul·la receptivitat davant la llei catalana a Madrid, però ell com si res segueix tractant la separació com un dimoni que vindrà. De totes maneres resulta que desprès de quatre anys d’espera, de multitud d’intents per saber la sentència, ara no li va be.  Caldria preguntar de que te por, si al final es demostra amb una nova retallada, que no ens volen o que simplement som una autonomia de segona, millor saber-ho ara, i tenir un nou element per votar en conseqüència a les eleccions, cosa que segurament no li interessa, ja que el seu únic pensament es acceptar i acatar el que vingui, i seguir venen la meravella de la nostra unió amb Espanya, quina pena de president, amb un sentit d’estat que es totalment contrari als nostres interessos..

LES REACCIONS DE LA CAVERNA SOCIALISTA I POPULAR

General

Desprès de l’èxit d’audiència del documental “Adéu Espanya”, en horari de màxima visió a TV3, i amb una quota del 23’8 de share i 730 mil persones de mitjana, les reaccions de la caverna nacional espanyola encapçalada pel PSOE-C i PP no s’ha fet esperar, i ja han mostrat la seva indignació pel que consideren una propaganda independentista sense cap objectivitat, fins hi tot els més irònics s’han atrevit a demanar un nou documental amb la tesi federal com a protagonista.  Senzillament confirma la teoria de que el grau de democràcia espanyola es totalment deficient.

Les manifestacions escrites i verbals han estat abundants, com el nostre amic de la crosta, el diputat del PSOE-C, Joan Ferran, que es dedica a subscriure l’article que descriure desprès del Dídad Boza, director del diari digital de la Diputació de Barcelona, ves quina casualitat dominat pels socialistes, i que es diu Adéu? O per què?, i com deia demana un treball sobre la opció federal. En Boza compara el que qualifica de propaganda, amb els reportatges de Michael Moore sobre George Bush, considera una visió independentista sobre el debat Catalunya-Espanya, i ho acota a un punt de vista d’una qüestió per una part de la societat catalana, critica no haver portat arguments contra la independència catalana, ni la dels tres exemples presentats, i es partia d’una única tesi.  Demana documentals amb altres visions, i coincideix que una veu en off ens diu que segons els recursos de l’estatut, no som cap nació, no tenim bandera, ni diada nacional, no som un poble sobirà, no tenim relacions bilaterals, la llengua catalana es de segona i seguim pagant amb crisi o sense més impostos. Critica que el sobiranisme sempre culpa l’estat de tots els mals, com Escòcia i la seva fallida bancària. Per la seva part el diputat del PSOE-C a Madrid, Daniel Fernandez, o El Periodico ho consideren un al·legat a la independència, què dona la visió que al carrer hi ha un clamor pel tema. No dona mès opcions, i critica els recursos públics gastats. Coincideix en Jorge Fernandez del PP, que ho considera lamentable pels mateixos motius, i que la televisió catalana hauria de respectar la pluralitat, i no confondre el desig i la realitat, què no contribueix a la convivència.

 

La visió única i imposada de la concepció d’un estat, junt amb dosis de falta de democràcia alarmant, fan confondre visions d’un debat, en que algunes sobre aquest sembla han d’estar amagades al calaix. L’alt grau d’interès es demostra amb les audiències, i deixa sense sentit una visió d’una part petita de la població. Comparar una situació de quatre estats amb el mateix conflicte, amb argumentacions sobre el tema, no pot ser comparat amb Michael Moore, es una gran demagògia. No era una visió independentista, però clar arguments per l’estat propi ni hi ha de tots tipus, de la dependència, sinó anem al terreny dels sentiments son inexistents. Pel que fa la veu en off  dels recursos de l’estatut no es cap invenció, fa quatre anys que estan recorreguts aquests punts, i recordo pel Partit Popular i el Defensor del Pueblo socialista, i van en aquesta direcció. Demanant un documental sobre l’opció federal, crec que primer no hi ha federalistes a Espanya, per tant es irrealitzable, perquè la independència depèn finalment d’un, aquesta opció necessita dos territoris, i en aquest cas l’estat espanyol ni en te necessitat, ni en te cap vocació, com demostra que considera les autonomies no com estat, sinó com una competència. Pel que fa a les critiques dels sobiranistes culpant de tot l’estat, es normal, ells tenen el poder de decisió i decideixen, per tant son els responsables, el mateix passa amb els recursos públics per fer el documental, 510000 vots a les consultes d’anar per casa sense haver arribat a la meitat de la població catalana, ni entrat a Barcelona, no es pot dir que sigui minoritari, vers al contrari, per tant la televisió de tots ho te que reflectir, pel mateix motiu que dona un partit de futbol, i rarament un partit de voleibol, pel nombre de practicants. Per últim parlar aquests dos partits de pluralitat es per riure per no plorar, ja que la seva pluralitat es l’Espanya uniforme i indivisible, com diu la Constitució, i protegida per l’exèrcit per aquest fi. Realment una gran democràcia, llàstima que encara amb els valors heretats de la dictadura.

 

 

ARA TOCA LA MANIFESTACIÓ DE LA PDD

General

Ahir varem poder veure el documental “Adéu Espanya”, amb una gran quota de pantalla del 23 %, i amb una mitjana de 730 mil espectadors, cosa que deixa en evidencia a les critiques de PP i Ciudadanos sobre el poc interès del tema, o la minoria que creu en el projecte, i per vergonya dels que defensen la dependència espanyola, sentiments respectables a banda, es va veure molt clar que la democràcia de Dinamarca, Regne Unit o Canada res te a veure amb la democràcia de fireta espanyola, i que els arguments son clars per la separació amistosa, i totalment inexistents per seguir en aquesta situació actual. S’ha trencat el tabú, i aquest tema es a l’agenda del ciutadà, i també ho ha de ser en el Parlament, amb debat seré i argumentat que giir entorn a l’estat del benestar de la ciutadania, i no sobre sentiments que amaguen un tracte colonial, què tant sols es un parany per el nostre potencial vertader. Ara, dissabte que be tocar reclamar el nostre dret d’autodeterminació a Barcelona, organitzat per la PDD, i que tot seguit detallo en el programa previst.

Es durà a terme el 12 de juny a les 18.00 h per:

  • Donar suport a les consultes populars sobre la independència.
  • Mostrar el rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el nostre futur.
  • Reclamar amb força el dret a l’autodeterminació del poble català perquè som una nació i perquè autodeterminació és democràcia.


Programa

  • 18.00 h – Inici de la marxa. Recorregut: plaça Urquinaona, Via Laietana, Marquès Argentera, entrada al Parlament, passeig Lluís Companys.
  • 19.30 h – Concert a l’Arc de Triomf: Dekrèpits, El poble que canta, Jaume Arnella, Oscar Intente, Pep Sala i Titot. El concert acabarà al voltant de les 21.30 h.


Ordenació

A la primera pancarta, Autodeterminació és democràcia, hi aniran representants de les diverses consultes. Al darrere s’hi situaran representants de les consultes amb la pancarta del nom de la població. Les pancartes de cada població es deixaran davant del Parlament.

A la segona pancarta, Per l’autodeterminació, la democràcia, el treball i la solidaritat, hi aniran representants de les entitats i persones conegudes.

Tot seguit hi aniran els batlles i regidors. Després hi anirà qui vulgui, tant a nivell personal com les entitats adherides.

Les persones que vinguin en autocar haurien de baixar i pujar al Passeig de Sant Joan – Gran Via. Haurien d’arribar cap a les 17.00 h per començar la marxa a les 18.00 h, ben puntuals. Com que és una marxa anirem força ràpid per arribar al Parlament.

Per adhesions i més informació:
www.tenimeldretdedecidir.org
info@tenimeldretdedecidir.org


Notes

  • Després de la marxa, qui vulgui podrà anar a l’acte central de campanya de la Consulta sobre la independència de Cornellà Decideix (plaça de l’església). Aquest acte es preveu que acabi a la una de la matinada.
  • A l’Arc de Triomf hi haurà una carpa de l’Agència del cens nacional del poble català per a inscriure’s al cens i votar al referèndum efectiu d’autodeterminació

 

ADÉU ESPANYA EN HORARI DE MÀXIMA AUDIÈNCIA

General

Aquesta nit TV3 emet el documental titulat “Adéu Espanya?”, que es una reflexió sobre la viabilitat d’un estat català, amb comparació amb altres realitats nacionals que anhelen el mateix objectiu, com son Groenlàndia, Escòcia i el Québec.  Quan les consultes son una gran prova de la mobilització de la societat civil per aquest tema, i aquest famós pacte que tant esgrimeixen els autonomistes per justificar la dependència espanyola va caient a trossos, aquest mitjà per fi trenca aquest silenci sobre aquestes qüestions, una prova de que alguna cosa comenta a canviar, i que l’última enquesta de La  Vanguarida amb aquest 37% favorable a la independència, s’acosta més a la realitat que el que molts desitjarien.

Arenys de Munt es una de les imatges del programa, com a símbol d’un possible referéndum sobre la independència, que el Québec ja ha celebrat en dues ocasions, i que Escòcia i Groenlàndia tenen en el seu futur. Parlen de l’aprofundiment de la democràcia, i el dret a decidir d’unes nacions on els seus estats no donen el dret a la diferencia, i dins de les quals queden limitades les seves capacitats. Alhora personalitats com en Germà Bel, expliquen amb detall el que Catalunya podria fer amb l’anomenat espoli fiscal, i el que li suposaria amb inversions pròpies.  La Mònica Terribas diu que no es vol convèncer ningú de res, sinó ajudar a crear criteri amb un projecte elaborat per la Dolors Genovès, què analitza els posicionaments de la Unió Europea, la viabilitat, i altres temes relacionats amb una secessió, comparat amb processos totalment pacífics com els abans esmentats. De moment els partits nacionalistes i radicals espanyols, com son el PP i Ciudadanos, ja han expressat les seves queixes, per boca de la popular Dolors Montserrat, ho considera una pressió intolerable, i que portaran la seva queixa a la Corporació, per la seva part l’Albert Rivera, lamenta que es una televisió de tots, i que no hauria de buscar l’enfrontament entre Catalunya i l’estat espanyol, i més quan es dona massa cabuda a una opció minoritària.

 

Que l’atzucac on ens trobem amb un anunci de fi del procés autonòmic, una incapacitat per fer front un tribunal que escapçara el poc que queda del recurs dels autonomistes, l’estatut català, la crisi profunda sense poder fer res més que adoptar les mesures de l’estat central, la falta alarmant d’inversions, la sagnia econòmica en forma d’espoli fiscal, el menyspreu a la nostra llengua a tots nivells, i la mort definitiva de l’utopia federalista, ha portat a tot un moviment que agafa força cada dia, ha meravellat la Europademocràtica amb les consultes populars, ha portat les reivindicacions a Brussel·les i Ginebra, i esta preparant una alternativa sòlida per les properes eleccions, i on les enquestes vinguin dels mitjans que vinguin no paren de constatar el creixement dels partidaris de l’estat propi. El mitja de la televisió ha actuat d’esquena a tot aquest fenomen, però davant l’evidència, s’ha vist obligat a emetre aquest reportatge amb un tema que contràriament el que volen vendre esta al carrer, nomes cal veure els 520 mil vots recollits ja a les consultes, i la carrega d’arguments que donen validesa a la secessió, per davant de les mentides i poc democràtiques propostes de l’imposició de l’estat.

 

PP i Ciudadanos amb la seva xenofòbia habitual, i com solen fer amb el tema de les consultes, volen impedir sentir arguments o l’opinió de la gent, degut als seus interessos, i carácter tant poc democràtic, què consideren el debat obert, un enfrontament que com ells sempre diuen divideix, com si la validesa per sempre fos la situació actual, i les alternatives no, a més utilitzen aquest argument tant gastat de la minoria independentista, quan saben molt be, i molt al seu pesar que els fets els contradiuen una vegada i un altra. Es una clara mostra de les opcions del debat amb arguments, contra la imposició i la poca transparència, què no passarien cap filtre democràtic.

 

En definitiva, una bona ocasió per donar un altre pas, ja que els arguments son incontestables, i tant sols falta el sentit comú per dur-los a terme, i una dosi de valentia per fer del Parlament la vertadera representant de la sobirania catalana.

LA CAUSA ISRAELIANA: UN MIRATGE PLE DE CONTRADICCIONS

General

Quan un percentatge de la població queda encisada, i riu totes les gracies d’una persona o territori cegament, tard o d’hora acaba perdent la perspectiva de les coses, i confon els desitjos amb la realitat. Una mica seria la creació de l’estat d’Israel per part de molts catalans, i els seus elogis a aquest fet.  Certament te molt de mèrit donades les circumstàncies el que ha aconseguit aquest estat, encara que amb episodis com l’atac al vaixell humanitari, què es un més d’una llarga cadena d’accions rebutjables que mereix la condemna, i una mica de desmitificació de les idees preconcebudes, que ara es demostren més humanes que mai.

Les comparacions amb Catalunya son odioses, ja que cada territori segueix el seu curs, i aquest integrisme israelià que sents de diversos personatges més o menys públics, cada cop es un discurs més feble d’arguments, i més fort de sentiments irracionals, el mateix podem dir d’aquest fals progressisme integrista, que porta  a accions tant esperpèntiques com la protagonitzada en els actes de la diada, pels membres d’Iniciativa, amb una protesta per l’actuació de la cantant israeliana Noa, o aquestes declaracions sempre carregades d’odi cap al poble jueu, simplement per donar suport a la causa palestina com una moda que cal seguir, i què influeix amb molta gent que no s’ha parat un segon ha analitzar el tema.

 

A pesar d’aquesta fantasia creada a partir de l’estat d’Israel, a l’altra costat de la balança hi ha els drets humans, i la no justificació d’un genocidi.  La resolució de l’ONU es un cúmul don pot arribar la hipocresia i els interessos humans, ja que fa una condemna suau dels fets, quan amb altres circumstancies, i altres estats implicats, el to hagués estat molt diferent. Atacar uns vaixells en aigües internacionals, i amb ajut humanitari pel tancament que tenen sotmès a Gaza, i per impedir que hi arribes amb la pèrdua de varies vides humanes, es un fet imperdonable, i que situat en aquest context, o un altra no te cap tipus de justificació.

 

L’estat d’Israel, a partir de la victòria en la guerra dels sis dies, va ocupar una sèrie de territoris sense garantir els drets dels palestins, i aquí va començar aquest tomb d’un estat admirat, a utilitzar uns mètodes que res tenien a veure amb la idea original.  Des de Palestina evidentment també s’han comes atrocitats i cal condemnar-les, però aquest odi profund que ha arrelat, ha portat a una espiral de violència que difícilment es pot aturar, sinó es amb la creació d’un estat palestí amb totes les garanties, i que amb el temps curi les ferides, i convisqui amb pau amb Israel.

 

Qualsevol altra solució nomes portarà a veure atrocitats com les que hem vist aquests dies, que tard o d’hora seran contestades des de l’altra banda, i on segur acabarà pagant la societat civil, què tant sols aspira a fer la seva vida amb normalitat.

 

Parlar de bons i dolents amb aquesta historia es faltar a la veritat, ja que tots han comes greus errades, i el més poderós militarment, en aquest cas l’estat jueu ha portat la veu cantant amb els seus murs, camps o guetos de palestins vigilats, i mil i una tàctiques fora de mida.  A l’altra costa hi ha Hamas, i la seva lluita amb molts menys mitjans, però amb la barbàrie com a bandera.  Prou de demagògia i vergonya internacional, la solució no es fàcil, però tothom la coneix.  Cal crear les condicions favorables per arribar-hi, i accions com les d’aquesta setmana no ajuden pas a acostar-s’hi.

 

NACIÓ I NACIONALITAT, ARA SON DIFERENTS

General

La Acadèmia espanyola de la llengua, fa pocs dies en la seva versió web, va donar una pista molt clara de la futura sentencia del TC contra l’estatut català, i a mode d’aperitiu del que ens espera, ha desvinculat totalment els termes nació i nacionalitat, cosa que per altra banda contradiu la llei sagrada constitucional de 1978, que parla de nacionalitats per referir-se a Galícia, Euskadi i Catalunya, com un sinònim de nació, però sense dir-ho.

Aquest canvi semàntic es la base de la que serà la 23 edició del diccionari de l’acadèmia, i que te un caire d’involució autonòmica, i de negació de la plurinacionalitat estatal.  A la web, la paraula nació es substituïda per estat, seguint la tendència francesa.  Els polítics catalans han posat el crit al cel, i acusant aquest organisme de fer política i manipular la historia, cosa que els ha portat a prometre una correcció.

 

Segons un diccionari qualsevol, el terme nació vol dir una comunitat humana generalment establerta en un mateix territori, unida per llaços històrics, lingüístics, religiosos i econòmics, en major o menor grau, o també entitat jurídica formada per un conjunt d’habitants d’un país, regits per una mateixa constitució, i titulars de la sobirania.  D’altra banda de nacionalitat ens diu que es la condició i caràcter peculiar  dels pobles i individus d’una nació, o un grup d’individus que tenen idèntic origen o almenys historia i tradicions comuns.  Per finalitzar la paraula estat, la defineix com a nació o grup de territoris autònoms  que formen una nació.

 

Queda molt clar doncs segons els diccionaris, que nació i nacionalitat son dos temes inseparables, i que els dos es refereixen a una comunitat unida per diferents motius al llarg de la historia, i en un territori comú, i fins hi tot estat sembla voler dir la mateixa cosa. Però pels senyors de la Real acadèmia espanyola de la llengua evidentment no, i el que el 1978 es va escriure pels territoris abans esmentats, i per voler fer diferenciació amb la resta sense que es notes, ara sembla que tots son iguals, i el que era  una diferencia evident, ara es el cafè per a tots, com acostuma a passar a l’estat espanyol per aigualir les nacions històriques com Catalunya, o el que es el mateix no es vol reconèixer les identitats diferenciades de Castella, i a traves d’inventar llengües com al País Valencià, o ara canviar les definicions de les paraules complir el seu somni d’unitat sense fissures.

 

 Una sortida esperpèntica més de l’estat espanyol, què ja no sap que inventar per fer desaparèixer les arrels de segons quins territoris, com si aquests depenguessin del seu reconeixement o de la semàntica, i on fins hi tot sense poder modificar el que anomenen pacte constitucional, hi canvien el sentit de les definicions, i es queden tant amples.

 

Catalunya ja no pot estar pendent d’aquestes misèries, ni del reconeixement espanyol, que de ben segur quan arribi l’hora dels adéus, i arribi la validació per part de tot el planeta, l’estat espanyol seguirà  amb la seva tàctica que utilitza per Kosovo, i negarà la seva existència sense ruboritzar-se.

 

Particularment, a mi m’agrada més el terme estat, ja que es el que defineix les unitats territorials oficials, i amb bandera a la seu de l’ONU, on aviat noves banderes s’hi uniran, i entre aquestes, espero s’hi trobin les quatre barres sense cap discussió semàntica pel mig.