ALBERT CORTES MONSERRAT

Quan un percentatge de la població queda encisada, i riu totes les gracies d’una persona o territori cegament, tard o d’hora acaba perdent la perspectiva de les coses, i confon els desitjos amb la realitat. Una mica seria la creació de l’estat d’Israel per part de molts catalans, i els seus elogis a aquest fet.  Certament te molt de mèrit donades les circumstàncies el que ha aconseguit aquest estat, encara que amb episodis com l’atac al vaixell humanitari, què es un més d’una llarga cadena d’accions rebutjables que mereix la condemna, i una mica de desmitificació de les idees preconcebudes, que ara es demostren més humanes que mai.

Les comparacions amb Catalunya son odioses, ja que cada territori segueix el seu curs, i aquest integrisme israelià que sents de diversos personatges més o menys públics, cada cop es un discurs més feble d’arguments, i més fort de sentiments irracionals, el mateix podem dir d’aquest fals progressisme integrista, que porta  a accions tant esperpèntiques com la protagonitzada en els actes de la diada, pels membres d’Iniciativa, amb una protesta per l’actuació de la cantant israeliana Noa, o aquestes declaracions sempre carregades d’odi cap al poble jueu, simplement per donar suport a la causa palestina com una moda que cal seguir, i què influeix amb molta gent que no s’ha parat un segon ha analitzar el tema.

 

A pesar d’aquesta fantasia creada a partir de l’estat d’Israel, a l’altra costat de la balança hi ha els drets humans, i la no justificació d’un genocidi.  La resolució de l’ONU es un cúmul don pot arribar la hipocresia i els interessos humans, ja que fa una condemna suau dels fets, quan amb altres circumstancies, i altres estats implicats, el to hagués estat molt diferent. Atacar uns vaixells en aigües internacionals, i amb ajut humanitari pel tancament que tenen sotmès a Gaza, i per impedir que hi arribes amb la pèrdua de varies vides humanes, es un fet imperdonable, i que situat en aquest context, o un altra no te cap tipus de justificació.

 

L’estat d’Israel, a partir de la victòria en la guerra dels sis dies, va ocupar una sèrie de territoris sense garantir els drets dels palestins, i aquí va començar aquest tomb d’un estat admirat, a utilitzar uns mètodes que res tenien a veure amb la idea original.  Des de Palestina evidentment també s’han comes atrocitats i cal condemnar-les, però aquest odi profund que ha arrelat, ha portat a una espiral de violència que difícilment es pot aturar, sinó es amb la creació d’un estat palestí amb totes les garanties, i que amb el temps curi les ferides, i convisqui amb pau amb Israel.

 

Qualsevol altra solució nomes portarà a veure atrocitats com les que hem vist aquests dies, que tard o d’hora seran contestades des de l’altra banda, i on segur acabarà pagant la societat civil, què tant sols aspira a fer la seva vida amb normalitat.

 

Parlar de bons i dolents amb aquesta historia es faltar a la veritat, ja que tots han comes greus errades, i el més poderós militarment, en aquest cas l’estat jueu ha portat la veu cantant amb els seus murs, camps o guetos de palestins vigilats, i mil i una tàctiques fora de mida.  A l’altra costa hi ha Hamas, i la seva lluita amb molts menys mitjans, però amb la barbàrie com a bandera.  Prou de demagògia i vergonya internacional, la solució no es fàcil, però tothom la coneix.  Cal crear les condicions favorables per arribar-hi, i accions com les d’aquesta setmana no ajuden pas a acostar-s’hi.