LA REBOTIGA D’ANDORRA 22-24.05.2010
Per Joan Lladó
Com que aquest any les precipitacions de neu s’han allargat fins molt ben entrada la primavera i els gruixos acumulats durant l’hivern han estat força importants, ens hem trobat amb un Pirineu andorrà molt blanc, tant, que el Màster ha hagut de refer la ruta programada i baixar la cota d’aquesta per sota dels 2000 metres. D’alternatives sobre el mapa en teníem, però gairebé tot s’ha anat refent sobre la marxa.
Hom podrà veure també més endavant, preparada pel Magret, la ruta realitzada sobre els mapes de google seguint, evidentment, la nostra política de “qui vulgui peix, que es mulli el cul”.
Per la meva part, explicaré de forma breu (aquesta era la meva intenció abans de posar-m’hi) i esquemàtica, el tomb que vam fer perquè, qui en tingui ganes, amb l’ús de mapes i altres guies es llanci a repetir-la, disposi d’un xic d’informació per acomplir aquest objectiu.
Seguidament, els meus admirables amics, cadascú per la seva part, i frisosos per acomplir aquesta acció, us obsequiaran amb el seu particular relat de tan bella i espectacular pedalejada d’estiu.
La rebotiga d’Andorra
Divendres vam fer nit al càmping de la Farga de Moles, a tocar de la duana, per poder l’endemà, començar ben d’hora. Però per un incident a l’entorn de la família siciliana, vam haver de començar mitja hora més tard. Això no pot anar ni amb corrioles!
Cap a quarts de nou del matí iniciàrem l’ascens cap a Arcavell per la pista que comença just abans del control fronterer. Passàrem el poble i en direcció sud i sense haver entrat en territori andorrà, anàrem guanyant metres fins assolir les Bordes d’Escàs i la Collada de Pimes més tard. En aquest punt és on discutírem per on havíem de continuar. La ruta prevista es veia força carregada de neu, per tant, guanyà l’alternativa assenyada i ens endinsàrem cap a la Rabassa per anar a cercar el GR que de baixada ens menà fins a Juberri, ja en territori andorrà. Aquest sender pràcticament no l’abandonaríem fins les Escaldes.
Per arribar a Juberri pel GR des de la Farga haguérem recorregut uns 3,5 km. Per on ho vam fer nosaltres, com que som un xic bilbaíns, en varem fer 16. Què passa…?
El descens pels boscos de la Rabassa fóu memorable per a tota la colla. El seu traçat i el desnivell féu que hi gaudís des d’el més intrèpid i coratjós fins el més indecís i poruc.
Resseguírem el GR fins a Aubinyà, zona de transició a una altura d’uns 1300 m. on arribàrem a un cul de sac i haguérem de rectificar. Preguntàrem a qui ens semblaren un pagesos de la zona si anàvem pel bon camí. No ho sabíen del cert però prenguérem el que semblava el bo i l’encertàrem. No ens equivocàrem de gaire, les marques del GR ens ho confirmàren.
Travessàrem Auvinyà tot observant l’ermita de Sant Romà i això gràcies a en Pep que ens ho indicà, sinó, ens hagués passat desapercebuda… I inadvertida haguera estat la continuació del GR sinó m’hagués fixat en les marques gairebé imperceptibles sota unes herbes al voral del carrer que, en aquell troç, enfilava en fort pendent.
Davallàrem pel senderó que en principi era acollidor fins que en uns camps i en una torrentera, el camí canvià. Un parell de marrades ens obligàren a fer els primers metres amb la companya a collibè. El camí aleshores planejava i davallava seguidament fins el riu d’Aubinyà que haguérem de travessar per una palanca un xic precària feta amb quatre troncs esquifits.
Guanyàrem alçada per sortir de la clotada del riu i, flanquejant per la Borda del Mas, el camí s’enfilava per terreny de pedra compacta i tot i que tècnic, era força ciclable, fins i tot trobàrem un tram per fer probatures de força i tècnica abans d’arribar a Aixirivall. Passàrem per les cases més enlairades d’aquest poble en un curt tram de carretera i fora del GR. En un revolt deixàrem la carretera per prendre una pista alternativa que ens tornaria al sender. Al creuament amb el riu de l’Escobet, decidírem de fer alto per reposar aigua i cruspir-nos l’entrepà que ja feia estona que el teníem entre dents.
Bén frescos i peixats, reprenguérem la marxa vers el mas que no en recordo el nom i que tampoc apareix al mapa, per retrobar el GR a l’altre costat. Els gossos lladraven sense amenaçar, la mestressa estava que bufava, ens esperava ben encesa i ens caigué una allisada amb sorna inclosa quan s’assabentà del nostre destí. En Martí aturà la foguerada amb tanta serenor, que fins i tot féu canviar la primera i taxativa decisió de la senyora: ens deixà passar.
Damunt la casa ens retrovàrem amb el GR que tot seguit en dreteruda i un xic tècnica baixada, ens dreçà a LLumeneres. Com si fóra de postal, un bonic sallent del torrent dels Asperius ens obligava a desembossar les càmeres i obtenir un bon record de la raconada.
Fins a Certés transitàrem per un tram d’asfalt, pujàrem per quatre llaçades també de ferm pudent i continuàrem, amb força calor, per pista en costerudes i pedregoses ziga-zagues fins els peus de l’Asparró de 1667 m. Aquí el sender tomba cap a llevant i deixa de ser pista. El corriol molt abrupte féu que per segona vegada haguéssim d’arrossegar les bicicletes fins el Collet de Costasseda. En aquest tram ens creuàrem amb una parella d’excursionistes que, incrèduls, ens informàren del què ens esperaria més endavant. Em penso que creien que la nostra intenció era la d’anar a la Collada de la Caülla que és a 2142 m. i encara érem per sota els 1600. Això no, nosaltres ens dirigíem cap el Collet de Palomeres a 1700 m. Abans ens aturàrem per refrescar-nos en l’abeurador d’una borda i descansar en la fresca gespa del replà de la façana.
Rematàrem el coll de Palomeres amb una breu però potent escalada on l’únic que volgué deixar-hi la carcanada fóu la Pantera Rosa. Tot seguit vingué un tram planer fins travessar el coll i on ens canvià de sobte la vegetació començant un bosc de pi negre amb un sotabosc molt net. Quan fórem re-agrupats, començàrem la davallada vers les Escaldes en el que fóu el segon gran descens de la jornada: molt tècnic, revirat, pedregós, adrenalític. Un sector d’aquest memorable descens el férem deixant el GR i passant a llevant del Corral del Sança.
Arribant a la vall calia decidir on anar a dinar. Just arribant a les Escaldes, arran de la carretera, veiérem un gran restaurant on no trigàrem ni un minut a entaforar-nos-hi. Ens acomodàren en un espaiós menjador on només hi érem nosaltres. No cal explicar el perquè.
Havent fet un profitós i llarg dinar, tocava de treure’ns la son de les orelles per començar el que seria un disputat i fatigós ascens cap el LLac d’Angolasters. Realment se’ns feia molt costa amunt de fer el primer pas havent dinat però convenia col·locar la ronyonada en posició perquè de seguida començava el calvari.
Al trencall d’Angolasters ja s’havia estirat el grup i amb lo Pelat al davant començà la tralla fins a Sant Miquel. El seguírem el Mamalló i jo. A les primeres llaçades vaig notar un rebombori important a la panxa però no prou incisiu com per fer-me aturar. Vaig aguantar la tibada. Al triatleta se li feia llarga la pujada, com ell mateix ens advertí. El Mamalló aguantà i el seguí de prop. Jo uns metres pel darrere anava fent l’estira-i-arronsa. I així arribàrem a l’ermita romànica de Sant Miquel d’Engolasters. La cursa al darrera també estava emocionant però no us la puc detallar. Només us puc dir que l’Skywalker sí que s’hagué d’aturar per una urgència fisiològica de primer ordre.
Ara un, ara l’altre, tots anàren arribant al lloc de descans i hi hagué un llarg col·loqui sobre la recent escalada. Ens hi trobàrem la Maria que ens féu la foto a tot el grup amb la bonica construcció de rerefons.
Més assossegats, acabàrem de pujar al llac. Abans però, en la zona d’esbarjo, mentre esperàvem pare i fill que féssin un refresc, ens abrigàrem un xic perquè l’aire era fresquet. Vorejàrem l’estany resseguint el GR fins la seva cua i tot seguit per la pista d’esbarjo, molt ben acondicionada per cert, flanquejàrem fins el Serrat de Sant Jaume, a llevant d’Encamp. A mitja pista haguérem de fer una aturada per punxada d’en Logístic. Vaig aprofitar l’avinentesa per fer una bona obra en pro dels companys per la que encara espero el seu agraïment.
Després de travessar el riu dels Cortals, iniciàrem uns dels corriols més bonics i espectaculars que haguem fet mai. Enfilat uns tres-cents metres per damunt de la vall, amb un ferm gens trencat, poguérem gaudir d’unes vistes sensacionals sobre el Santuari de Meritxell i les valls circumdants. El finírem en un petit i acollidor prat i baixàrem fins a Canillo on ens començaren a caure quatre gotes.
En vista de la situació del temps i l’hora avançada de la tarda, desistírem de continuar per l’alternativa a la carretera i abans d’haver près la decisió, en Logístic i el Maestro ja els teníem carretera amunt. I com no podia ser d’una altra manera -s’intentà de pujar en grup en els primers quilòmetres- i sense solució de continuïtat, cadascú anà a la seva per veure a qui es podia collar. Quins ganes…
Sort que després del revolt de la vall d’Incles la Maria ens esperava davant de l’hotel… Es que no tenim seny!
Bona dutxa, bé, dutxa esquifida. Unes fregues amb una potinga que em proporcionà el Nét de la Trini que em deixàren les cames glaçades. Bona cervesa abans de sopar i tots més contents que un gínjol.
Acabàrem cansats. Tant, que el Magret l’endemà se’n volia tornar a casa amb la bicicleta. Anar fent. Nosaltres, gairebé com si hagués parlat amb les parets, i amb quatre consells d’experts, el férem desistir.
Després de l’esvalotat sopar, de dret cap el llit. Pastilla, lectura i… zzzzzzzzzzzz.
El Diumenge.
Les bicis eren més o menys a punt. Tot ja era encabit al cotxe de la Maria. Feia un dia radiant però fresc. Maneguets, paravents. Iniciàrem la segona jornada desfent la carretera fins a Ransol i per carretera també fins els Plans. Els prats són ufanosos. Aigua a dojo per tot arreu. Convidava a fer-ne fotos. Als Plans, en passar per la casa familiar dels Majó, en Pep saludà els estadants. Quan érem enfilant el primer tram de corriol, haguérem de rectificar per continuar-lo més avall en direcció cap el Coll de la Cauba. Molt bonic i idíl·lic camí per començar el dia.
Els agradables moments s’acabàren quan començà la grimpada amb la bici a coll a la vessant solana. Després ens vingué un tram de flanqueig a l’obaga de la vall de Riu. Ens agrupàrem en una bonica talaia enmig d’un petit prat a vessar d’aigua abans de davallar i creuar el riu per un pont de fusta. El camí vorejava a nivell en la vessant solana fins les Bordes de l’Arniana i en un curt repetjó em vaig avançar per prendre imatges del grup tot progressant ordenadament en tan bella contrada.
Baixàrem després per pista fins la carretera del Coll d’Ordino. En aquesta pista ens creuàrem amb un personatge tot peculiar que se les tingué amb el Maestro.
Quan els sicilians i jo arribàrem a la carretera, -ens havíem quedat ressagats prenent imatges-, la resta del grup ja no hi era. No tenia clar si havíem d’anar a munt o avall i em vaig enfurismar. Abans de seguir amunt per on suposava que havíem d’anar, férem aturar un cotxe que baixava per preguntar si havíen vist la colla. En afirmar-ho, seguírem amunt fins al coll de Montaub on ens esperaven.
Aquestes situacions m’enutgen perquè a voltes no entenc la manca de seny, el xic d’egoïsme o digues-li la pura distracció general. Això ho faig constar perquè ens passa sovint i ens ho hauríem de fer mirar.
Arribàrem per carretera al coll de Canillo (1983 m.) i prenguérem el GR11 en direcció sud per voltar tot davallant, el Bony de les Neres. Encara no havíem començat el descens, que ens haguérem d’aturar per una altra punxada d’en Logístic. Casualitats de la vida, només punxava després d’haver fet el tram de carretera. L’ajudà el Magret i la resta ens ajaguérem en una clariana a menjar un plàtan i també a fer un estona l’animal, fotent-nos les pells pel cap.
En reprendre la marxa, passàrem un llargarut prat que ens abocà enmig del bosc on hi poguérem observar, tot progressant, uns grans formiguers cònics.
De seguida començà l’adrenalítica baixada de la jornada i, per mi, la més tècnica dels tres dies. Fantàstica. LLàstima que el bo de seguida s’acaba. Després, mig flanquejant i en corriol de variat terreny voltàrem la Borda d’en Cadena fins que vam trobar una torrentera amb ombra i una mica d’aigua per fer-hi l’esmorzar. La tertúlia fóu d’un to pujat i vam riure de valent amb els relats de l’amic Ken.
En acabar l’àpat, continuàrem pel camí que un bon troç dreçat i el terra ben tou, ens acabà de col·locàr bé els aliments al ventre. I així arribàrem a les Bordes de Beixalís per seguir per la pista fins la collada del mateix nom. Feia calor i aprofitàrem per posar-nos a l’ombra mentre ens agrupàvem. La gent demanava aigua des d’abans de l’esmorzar. Quan comencàrem a davallar per la pista que és asfaltada, hi trobàrem una font a ran. Respostàrem els bidons i els camels. L’aigua era bén fresca i la necessitaríem.
Prop de la Font del Castellar iniciàrem l’ascens per pista. Des de l’inici ja no hi hagué perdó. En Logístic començà a tibar i tothom a córrer: després lo Pelat, el Mamalló, jo… De seguida passà la Pantera Rosa amb la seva peculiar manera d’avançar i es posà al davant. Així arribàrem a la Collada de l’Estall. Comentàrem la jugada i avall que fa baixada. Ens esperava un altre descens memorable per l’Obaga de la Gonarda fins a Ordino. Fins i tot vam muntar una petita “pelusse” per veure baixar, grabar i retratar els ressagats i les peripècies de l’Skywalker. Just arribant a Ordino, en Logístic comprà una petita parcel·la. No li costà gaire.
Passàrem pel carrer major del poble per trobar-hi un bon lloc per dinar. A les terrasses de bars i restaurants hi havia força gent asseguda prenent l’aperitiu o dinant. Triàrem un bar on hi feien plats combinats just davant de la casa-museu d’Areny Plandolit.
Bon, discret i distret dinar al casc antic de la vila. Molta cervesa. Ens hi acompanyà la Maria que havia anat a esquiar al Pas de la Casa on encara hi restàven uns bons gruixos de neu.
Havent dinat seguírem vers la Massana per bonics corriols entre prats i acompanyats de tranquils i dòcils cavalls de pastura. Abans però, ens encantàrem observant el Pic de Carroi que, com aquell que diu, el teníem a tocar i haguera estat una bona oportunitat d’intentar pujar-lo. Teníem tot el temps del mon. I molt de pànic.
Arribàrem al Collet dels Colls després de superar unes rampes sinuoses i d’haver rectificat un corriol en baixada que prometia.
Sense més preàmbuls a destacar, arribàrem a la carretera de Pal que seguírem fins a Erts i amb el pet al cul fins a Arinsal on hi teníem l’hotel i la Maria esperant-nos.
La jornada no ens havia semblat completa en quant a quilometratge i desnivell. Així és que en Manel, en Pep i jo teníem ganes de desgastar-nos una mica més. La resta volíen anar al circuit de bikers d’Arinsal per fer-hi quatre bots i cabrioles. Ja en teníen prou.
Els ganes comencàrem a pujar per la carretera que abans del túnel té un pendent important. Feia calor encara. Després del revolt del túnel, el pendent es suavitzà i anàrem fent sense estridències. El cel s’encapotava a mesura que pujàvem. En un revolt vaig fer uns xiulets a la colla que veiem al circuit. No ens sentien. El paisatge amb les torrenteres bén alegres era d’admirar. Passàrem les Bordes de Galliner i començà a caure un gotim. En Manel ja ho començava a veure fosc i en arribar a l’inici del corriol per anar a la Font Freda, el gotim passà a ser gotellada. Dubtes. En Manel volia anar avall, jo intentaria anar un troç amunt i en Pep de comodí. Ho plantegem i les gotes ens acaben de posar seny: anem avall. Ens abillem els anoraks i cap a l’hotel hi manca gent.
La intenció era de pujar per la Font Freda als Collells i davallar, suposem en una cafre trialera, per la Canal de Palomer fins a Puiol del Piu. Un altre dia serà.
Dutxa a l’hotel i un fresc coca-cola al hall tot fullejant un llibre interessant amb fotografies antigues del país.
Quan ja en tinguérem prou d’estar ajaguts, anàrem a fer un tomb pel poble. La Maria i en Manel ho féren també una estona abans anant però a Andorra.
Quan d’una revolada tinguérem vistes les quatre cases del poble, compràrem quatre foteses en un súper per fer l’aperitiu a la placeta de l’església abans de sopar. La tertúlia anà de vins. Som uns somellers de primera.
Quan arribàren la parella, ens n’anàrem cap el restaurant per continuar menjant. No estiguérem gens malament però en anar a pagar tinguérem sarau amb el propietari per culpa del preu del vi servit. La infanteria: en Formiga, el Magret, el Mamalló, en Logístic i el Senyor. A la reraguarda, la resta.
Pujant cap a les habitacions, enganxats a la barana de l’escala, una colla de babaus restàren palplantats observant la gropa de la recepcionista. Bona imatge per ser captada. Ai senyor…
Bona nit.
El darrer dia.
Dilluns de Pàsqua. Fira a Mataró. La nit abans ja es parlà de la ruta a seguir. Tocava, per començar, una bona llesca i, ben sucada que era. El dia ens aparegué radiant.
Començàrem pujant per la carretera fins el túnel i just passat aquest, resseguírem la pista d’esquí que amb setze llaçades de penós esforç aconseguírem quatre-cents metres de desnivell. A cada revolt el pendent creixia i només es podia recuperar l’alè just en els girs. Férem una curta parada enmig de la sinuosa pista per continuar fins al bell mig de l’estació a les Bordes de Comallempla on hi férem un alto més llarg per recuperar-nos. Llarga, penitent i duríssima pujada sense cap mena de perdó. Segons l’opinió general, la pujada més dura que haguem fet mai.
Reprenguérem la marxa sense tant de pendent fins que el desnivell del circ ens ho impedí. A partir d’aquest punt teníem dues opcions per pujar al Port Negre: per la pista que pel nord del circ puja al Port Vell ò bé, per la carena fins l’Alt de la Capa i baixar al coll. S’optà per la segona preveient que es podria flanquejar pel sud cap el Coll de la Botella.
Uns per la carena, els altres per sota, tothom anà pujant com bonament podia arrossegant la bicicleta fins un petit replà als peus del cim on hi férem un mos i respiràrem ben a fons per emprendre l’escull que ens esperava just al davant. En Logístic que prengué la iniciativa i s’avançà per veure per on es podria flanquejar, desistí. Hi havia massa neu i d’una qualitat difícil de progressar-hi amb el nostre calçat. De pet cap el cim doncs.
Hi arribàrem dues hores després d’haver sortit de l’hotel i havent superat 1100 m. de desnivell amb uns 8 km. de recorregut. Prop d’un 14% de desnivell mitjà. Tampoc està pas malament, oi?
La recompensa en arribar al cim superava amb escreix l’esforç realitzat. Una dilatada visió en 360º des d’aquesta talaia a l’extrem més occidental del Principat ens gratificava sobradament i ens enorgullia del que per la resta de mortals podria semblar una bestiesa: pujar cims amb la bicicleta a coll. O fent bíceps… O arrossegant-la, que és pitjor…
En definitiva. Aquestes gestes són les que ens defineixen com a grup i això és el que realment ens uneix. Perseguim els mateixos objectius amb els mateixos mitjans. Què més volem?
I ara amb to reivindicatiu, només desitjaria que el nostre petit granet de sorra servís per unir els nostres pobles, els catalans, que malauradament n’hi ha que impedeixen que així sigui, fins i tot ben a prop nostre. Visca la Terra! Visca els Països Catalans!
Quan haguérem fet la foto de grup i totes les fotos hagudes i ver haver, començàrem la davallada vers el Port Negre. Tret d’algun tram un xic exposat, es podia anar baixant. Després amb el grup tot escampat, fins n’hi hagué dos que baixaren a peu fins la carretera, el descens per la coma herbada fóu memorable fins aconseguir el senderó del GR que ens menaria fins el Coll de la Botella a la carretera que du a Cabús des de Pal.
En aquest tram es feren les fotos més espectaculars del cap de setmana. Veure el gran pendent de la coma amb uns elements inadaptats circulant-hi pel bell mig amb unes bicicletes, és realment surrealista.
Al coll ens trobàrem en Logístic i el Magret que ens esperaven. Continuàrem el nostre camí vers les Bordes de Setúria travessant pel dret la pista que hi mena, pel mig del bosc i per la Font de la Xona.
A les bordes ens agrupàrem i començàrem la difícil davallada en primera instància per aconseguir la pista d’Òs. Tant complicat era aquest tram, que els més intrèpids, entre ells en Pep, comprà una parcel·la amb un bony a la carena de la cama. Mal menor si hom pogués veure l’abrupte que és aquest pas.
Ja a la pista començà una davallada de gran velocitat que finí a Òs de Civís on ens arreplegàrem. Quin llamp de baixada! Quina gran diversió! Quina… Possiblement ens hauríem de fer devots d’algun sant.
Quan just arrencàrem per baixar a Sant Julià de Lòria per la carretera, en Logístic en avisà que tenia punxada. No sé si aquest noi sap que hi ha botigues de bicicletes o que hi venguin kids tubeless. Vinga home, vinga! Fes un cop de cap i gasta-te’ls! Collons!
Adobada la roda i en vertiginós i un xic perillós descens, algun ensurt tinguérem pels cotxes que pujaven, arribàrem a Sant Julià. Rematàrem fins el càmping de La Farga per la general.
En no tenir dutxes ni serveis on canviar-nos, allí mateix on teníem els cotxes aparcats, hi baixava pel damunt l’asfalt del carrer, la sobreeixida d’una sèquia. L’aprofitàrem per refrescar-nos-hi i rentar-nos tot el que poguérem.
Roba neta i eixuta i la caravana se’n tornà avall ben cofoia amb la feina feta. Dinàrem a can Matia de Bellver de Cerdanya, que també hi estarem quan seguírem el Camí dels Bon Homes. Va ser un dinar de celebració. Ens el mereixíem. També ens mereixíem la criolla però no ho podem tenir pas tot.
Per molts anys!
Pistons
Dissabte 22.05.2010: La Farga de Moles – El Tarter (65 Km amb 3.100 desnivell
acumulat). Cliqueu aquí per mapa i perfil
Diumenge 23.05.2010: El Tarter – Arinsal (42 Km amb 1.400 desnivell acumulat). Cliqueu aquí per mapa i perfil
Dilluns 24.05.2010: Arinsal – La Farga de Moles (33 Km amb 1.100 desnivell
acumulat). Cliqueu aquí per mapa i perfil
Recorregut total: 140 Km amb 5.600 m de desnivell acumulat. Cliqueu aquí per veure el mapa.
Suport logístic: la Maria.
Pistons, en Prosciutto, el Senyor, l’Skywalker i en Ventús.
Les fotos d’el Magret: cliqueu aquí.
Les fotos de la Maria: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Màster: cliqueu aquí.
Les fotos de l’Skywalker: cliqueu aquí.
Les fotos d’en Logístic: cliqueu aquí.
I seguidament, els relats dels protagonistes:
Bikers a Andorra i demés
Ja ha arribat el cap de setmana de la fira quan els corriolers fem la tradicional sortida de 3 dies.
En som setze més la Maria, a quí li hem d’agraïr el suport logístic, anant amunt i avall amb el cotxe i els paquets de tots plegats.
Enguany hem triat Andorra, “l’altra Andorra”, són 3 dies intensos i plens de contrastos.
A més d’anar en bici, compartim moltes altres coses, des del patiment per l’esforç físic, a les converses de “a veure qui la diu més grossa”, des dels “hachassus” més bèsties al no val a badar amb el que dius si no vols rebre. Des de pedalejar per una pistota llarga d’aquelles que no s’acaben mai, a fer-ho per corriols espectaculars, baixades increïbles enmig d’un paisatge sensacional.
Cadascú de nosaltres ho vivim a la nostra manera: el silenci d’en Ventús, les històries d’en Ken, l’estrany amor entre lo Pelat i el Maestro… hi ha coses que no es poden pagar ni amb tot l’or d’un banc!!!
Estic content de com gaudim de tot això, estic content de que el gran Magret no abandonés, estic content de veure com ha disfrutat lo Pelat, en Formiga, els Masters i tots plegats. Suposo que és per tot això que cada any em fa tanta il.lusió aquesta sortida i compartir-la tots junts i em sap tan de greu quan falta algun corrioler.
L’altre dia quan tornàvem cap a casa, anava tan eufòric que parlant amb el Master de tornar al Canigó per la xemeneia, vaig dir-li que si algu hi anava jo m’hi apuntava, collons, m’hagués pogut mossegar la llengua!!!
Bé, que per molts anys. Felicitats a tots.
Fins l’any que vé!
Valentí Tarrés: l’Home no tant senzill
Finalment el cuquet va aparèixer
Divendres vaig fer la motxilla sense ganes, els recents esdeveniments familiars no ajudaven gens, i no sentia pas aquell habitual cuquet a l’ estómac previ a les nostres sortides. No obstant, en cap moment em vaig plantejar canviar de plans, no hauria servit per res. I va ser una bona decisió.
Però va resultar que el cuquet va començar a venir el mateix divendres, un cop dins al “Volvo – II parte”, de’n Prosciutto. Bona companyia, bona conversa, i finalment el cuquet es va convertir en cuc i després en papallona quan per la finestra van aparèixer les primeres muntanyes.
Què dir de la sortida? Respecte el recorregut, potser va resultar un xic massa tècnic pel meu gust i les meves limitades habilitats, però no em queixo pas, perquè amb aquesta colla un ja sap “a lo que va”, i suposo que dec ser el primer ciclista del mon mundial que torna a casa amb una durícia als peus. De nou, no deixo de sorprendre’m de lo relatiu que és el terme “ciclabilitat”, collons, la gent cada dia en sap més.
Respecte Andorra, sobren cases.
Respecte la colla, si no fos per la vergonya que fan passar a vegades quan el sexe oposat està a prop, seria perfecte. Sou una panda de carallots!
En fi, esperem veure’ns l’any vinent al País Valencià i que ens ho passem almenys tan bé com enguany.
Adrià Triquell: Ventús-Ubuntu.
Millor, impossible!
Aquest és el resum del cap de setmana…
Quina organització, quins recorreguts, quines improbitzacions, quines vistes, quins riures i quins de tot!
Ja sé que estic una mica espatllat, però tot i així m’he sentit ben acompanyat… (serà perquè tots plegats ho estem una mica? jajaja!)
Suposo que tenia en ment que bàsicament faríem pistes, no pensava que ens aventuraríem tant amb agafar GRs i d’altres corriols… (innocent de mi…), i això ha estat la reòstia!!, pel Pirineu i en aquest cas l’andorrà, fotent trialeres amunt i avall com desesperats. Per mi això és “lo más”.
Bé, jo de redactar recorreguts i nomenar els llocs per on vàrem passar, res, vaja, que d’això poc m’entero, i per això estant els gps i els tracks! juas juas!! No no, és broma, ja vaig complir els deures d’anar-me orientant i mirant el mapa per poder saber pels llocs que he anat coneixent…
El primer dia, que vàrem començar amb una pujada inacabable que ens deixà a la Rabassa, lloc on comencem a baixar una de les trialeres que més recordaré per lo complerta que era i lo llarga que era, (sinó m’equivoco, uns 800m de desnivell), i això només era el començament d’un gran cap de setmana…
Els migdies els vam tenir acompanyats d’uns grans dinars i sobretaules de molts riures i guasses.
El segon dia, potser l’anomenaria com el dia més curtet, però amb alguns corriols inexplicables per la seva bellesa i dificultat. Crec que va ser el dia amb la baixada més tècnica, per la pendent, pedres soltes i les seves llaçades (gran paraula, no la havia sentit mai, i ara ja forma part del meu vocabulari).
I què haig de dir del tercer dia! doncs és el dia que decididament crec que es va reconfirmar que en aquesta colla no passa ni cristu un psicotècnic!!, i com que jo tampoc el passo, penso que va ser el recorregut més memorable. Comencem amb una pujadeta de 7kms i un petit desnivell de 1100mts per acabar coronant, amb bici a l’esquena, l’Alt de la Capa de 2572mts. Quines vistes… i quin descens…
Finalment acabàrem l’etapa amb una baixada per carretera, rollo marica l’últim…
Un cop mig nets, i amb roba normal, ens vam fotre un tiberi del copon!! jaja!! Què menys!!
Salut i gràcies a tots per haver pogut disfrutar d’un cap de setmana així.
Ferran Sans: lo Pelat
El Pòsit d’Andorra 2010
Què me n’ha quedat de la sortida d’aquest any? Bona pregunta. Per a mí tot just és la segona però ja semblo un veterà del grup, quan aquesta és la catorzena o quinzena, diuen els companys.
No sé si ha estat la motivació d’Andorra o la incorporació de les flaques com a material per a distreure’ns més encara o que la colla va passada de voltes, però penso que ha estat una sortida marcada per l’alt nivell d’exigència. Tant a les pujades com a les baixades ho hem donat tot. Els piques tant a les pistes com en l’asfalt han estat d’allò més engrescadors tot i que me’ls he mirat de lluny ja que el personal ha vingut molt motivat i rodat. Malauradament la zona no ha admès corriols tècnics de pujada, ja que els pendents de les muntanyes no permeten aquesta opció de pujada.
Andorra sí que ens ha gratificat amb uns corriols al màxim nivell tècnic de baixada i és el que més destacaria de la sortida, segurament per què és on més vist més valent. Han estat memorables. Llargs, ràpids, molt tècnics…
Enguany he après que no calen ressenyes per anar a fer BTT pel món. Només un mapa Alpina per saber els corriols que hi ha. Si no es poden fer dalt de la bici pujem les nostres estimades a l’esquena. Això per pujar. Ah, i si hi ha neu, tirem pel dret! Ni corriol ni res, a pèl com cabres amb les màquines a la carcanada. I de baixada….ummm de baixada. De baixada es pot fer quasi tot!
La neu ens ha privat de fer la ruta prevista però ens ha deixat postals memorables. El país no ha permès tantes alternatives com haguéssim volgut i per això potser hem fet curt, sobretot el segon dia. Però han estat tres dies collonuts pedalant i gaudint dels racons d’un país que encara no està trinxat del tot. El bon ambient del grup també ha ajudat a assaborir-ho millor.
Dono les gràcies als companys que han organitzat la sortida. I a esperar el pròxim repte!!
Pep Famadas: en Formiga
Andorra 2010, els protagonistes
Com que segurament ja molts faran quatre ratlles sobre les impressions de la sortida, del recorregut, del paisatge,… jo m’he plantejat fer un petit comentari de cadascuna de les persones que hem conviscut durant aquests 3 dies tan intensos per terres andorranes.
El Màster: cal agrair-li el recorregut que hem fet i la paciència que ha tingut quan des de totes bandes li preguntàvem: “…que falta molt? A quina hora arribarem? És molt difícil aquest GR? On pararem a menjar?…”
En Formiga: què dir-vos de la meva parella. Aquests dies ha portat un cert to conservador, com ell mateix va manifestar, tot i així hi ha certes baixades en que em va fer patir una mica, però bé què hi farem: així va la nostra relació.
L’Skywalker: quin plaer veure’l baixar per segons quins trams, o a la majoria millor dit. Sort que poc a poc va posant més seny i aquest cop no ha trencat res de la bici.
El Maestro o Mister Couldina, com ha quedat ja definitivament batejat durant aquests dies, ha gaudit com dels que més amb el recorregut i la seva estimada “èpic”, i prenent el pèl a qui no en té.
El Mamalló: la parella del màster segur que és un dels que més s’ha divertit amb la quantitat de baixades tècniques i trialeres que hem fet durant aquests tres dies.
En Prosciutto: un altre dels que poc a poc va posant més seny a l’hora de baixar. Que bé que s’ho passa gravant, i sobretot, al seu petit prosciutto fent cabrioles i d’altres piruetes.
En Pistons: cal agrair-li el fet d’anar filmant i fent fotos al llarg del recorregut. Gràcies a ell i també d’altres, per descomptat, tindrem un magnífic record gràfic d’aquesta aventura.
El net de la Trini: gràcies per fer una mica de tour-operador. Tenir hotelets oberts només per a nosaltres és tot un luxe. Renoi quin nivell que va agafant la canalla.
Lo Pelat: quin honor tenir aquest triatleta. Es nota que ha gaudit força de la sortida, i a més, súper ben integrat dins del grup (oi, Mr Couldina). Alguns recordarem les seves apretades en trams asfaltats, quin fart de suar!!!
En Logístic: amb tots els seus raonaments i càlculs, amb en Logístic sempre estàvem planificats dins del temps i l’espai. Sabíem que estava una mica cansat quan no parlava. A veure si et compres una nova bici: ja te la mereixes!
L’home no tant senzill: ara que ja no és tant senzill s’ha d’admirar la seva capacitat de sacrifici, sobretot quan pugem per certs llocs on s’ha de portar la bici a coll i ell ha de fer el doble d’esforç que la resta.
En Magret: ha superat la seva primera “gran” experiència amb nota “cum laude”. A partir d’aquesta tota la resta ja serà bufar i fer ampolles. Felicitats Magret per la teva orgullosa fita.
En Ventús: sempre en un discret segon pla, formant el tancament del grup amb en Ken. A vegades potser et feia una mica de mal de cap parlant; i segur que molts ja esperen veure les fotos per comprovar com surt.
En Ken: malgrat les dificultats tècniques d’algunes de les baixades que vam fer, és d’admirar les ganes que hi posa per intentar baixar tot el que pot.
El Senyor: dins de la seva discreció habitual, i a les baixades igual: posant-se entremig dels màsters i la canalla, aleshores és quan es troba a gust i gaudeix plenament de la bici.
i a l’altra parella: potser alguns hauran envejat les seves esquiades matinals però estem molt agraïts pel seu suport logístic. Sense la seva presència incondicional no hauríem pedalat tan tranquils (almenys jo).
Gràcies!!!
Manel Trenchs: la Pantera Rosa
Final d’un curs acadèmic
Un any més, la sortida d’ estiu ha representat el gran referent per a cadascú de tots nosaltres, els bicicorriolaires. Com per l’examen final d’un curs acadèmic, els mesos previs els hem dedicats a la “posta a punt” i les setmanes s’han omplert d’activitats, entrenaments físics, xerrades, estudis de territoris, sortides per millorar la tècnica i taules rodones. Tot ha sigut com una preparació per a EL GRAN DIA.
Sabem que en la sortida acabarem de comprovar si, personalment i com a grup, hem sabut fer bé els deures, i desitgem que, quan s’ hagi acabat, podrem tornar a casa amb una bona medalla d’ aprovat penjada al pit.
I un any més, aquest desig s’ha acomplert. Andorra ens ha donat –si era necessari- la prova que el grup (¿més ben dit : la manada?) disfruta de molt bona salut i d’una gran forma, que la cosa funciona, que podem continuar per aquest camí i que estem preparats per tornar a encarar-nos a més reptes com aquest els anys que venen.
Hem hagut de patir molt aquest any, les grimpades bici-a-la-gepa han sigut de primera magnitud, 5 estrelles gran luxe, però no per això els ànims han decaigut mínimament, al contrari, l’ alegria i la conya han sigut constants, em sembla que mai hem rigut tant com aquest any.
Per sort i lògicament, les baixades han sigut de la mateixa categoria que les pujades i, tot i que uns quants no arribem a dominar-les tant bé com els crackers de la colla, de segur restaran com de les més genials de la nostra història.
Ara em queda la prova nº 2 que – com cada any- em toca superar fins que no es presenti un altre voluntari: la producció del “vidéu” Andorra 2010-Factoria de Bicicorriols. Serà dura, però el faré de gust. Espero no fer-vos esperar massa.
Com diria aquell inútil del Plàtan Ibrahimovich, “sono molto contento” de fer part d’ aquesta colla de xiflats, i em dona un bon plus de satisfacció el fet de poder compartir aquestes vivències també amb el meu fillet Lucalocu, que no és cosa de pocu!
Enhorabona a tots, companys.
Giovanni Leonardi: Il Grande Prosciutto
Entorn fantàstic però buit de contingut
Un any més esperant la sortida amb la colla de cap de setmana, primigèniament de dos dies i de fa uns anys ençà, s’aprofiten les fires per tal de gaudir d’un cap de setmana més llarg. Aquest dies de fatigues i rauxa amb un tres i no res ja són història, ja forma part de l’imaginari de la colla.
Històries i vivències que es van acumulant any rera any i que de tant explicar-les de vegades pels nouvinguts es fan de segur ben pesades.
Aquest any en la volta a Andorra hem pogut fruïr d’uns corriols a la nostra mida, amb descens tècnics, rapids i trepidants on el cor batega no se sap si per l’esforç d’entomar els diferents paranys que ens para la natura o bé per l’adrenalina del binomi format per velocitat i desnivell.
Fa gràcia observar el pilot, generalment a les rampes, les forces, llevat d’algun element que no esmentaré per raons òbvies, està molt igualat, fins i tot qualsevol moment o d’altre s’aprofita per mesurar les forces amb el contrari com si es tractés d’ una prova del calendari ciclista. A les baixades ja són figues d’un altre paner, sembla que hi ha dues o tres lligues: a la primera els màsters, a la segona la majoria, i ni ha una tercera que de vegades també està disputada.. és tota aquesta amalgama que ens fa ser diferents i ens ajuda a devorar els quilòmetres.
Aquest any però la sensació es un xic agre-dolça, cal destacar l’itinerari proposat per en Martí, el retrobament amb el company de fatigues barranqueres d’en Ferran i en general amb el batibull a l’hora de fer el àpats amb la colla…..
Però crec que ens ha mancat un xic d’aventura, de passar-les un xic més magres, de descansar a llocs més austers, de conviure tots plegats sota un mateix sostre. En definitiva, d’esser més autosuficients en tots els aspectes.
Ja sé que em direu que ja tenim una edat, però crec que l’esperit que ens fa diferents és la de fer sortides diferents a d’altres grups. El meu parer aquest any semblava una sortida de Diumenge en un entorn fantàstic però buit de continguts.
Carles Llorens: el Maestro
Molta diversió (i una mica de patiment)
Aquest any hem fet una volta per Andorra on tots, com sempre, ho hem passat molt bé. No podia ser d’altra manera amb una companyia tant bona i amb un entorn maravellós. Molta diversió (i una mica de patiment). Tot ha anat molt bé. Tant les rutes, com els àpats, com els allotjaments. Tots plegats hem rigut molt.
A la sortida hi ha hagut de tot: pista, corriol fácil, corriol difícil, carretera, pujades a peu (a la pujadota d’Arinsal les vaig passar putes). A la primera etapa vaig quedar trinxat i amb una gana inhumana, el segon dia va ser més “light”, però igualment arrastrava molta gana i el tercer dia per a mi pujar va ser brutal, no em podia carregar la bici a l’esquena perquè em feia mal i amb el calçat que portava tota l’estona relliscava, però un cop vaig estar a dalt del cim vaig experimentar una gran satisfacció, ho tornaria a fer però amb una calçat millor. Però tot això rai, els bons moments han superat amb escreix totes les dificultats. El paisatge em va deixar amb la boca oberta.
Ara m’agradaria penjar a la xarxa un desafiament, per veure quanta gent seria capaç de fer la pujada d’Arinsal, jo crec que és més difícil que la Portellla Blanca.
Només em resta donar gràcies a tots vosaltres pels bons moments que m’heu fet disfrutar, les nostres sortides no tenen preu, guardo totes les fotos i videos com un tresor perquè pera mí són un gran record.
Fins la propera,
Joan Vallmajor: en Ken
En dos palabras: In presionante
Degut a l’altíssima innivació d’aquest any, l’espectacular itinerari proposat no ha estat possible realitzar-l’ho. Per tant hem hagut d’improvisar una ruta alternativa: l’anomenat “pla B”.
Però com dic jo moltes vegades… Amics, muntanyes i bon temps… fan una recepta infalible per gaudir de la bicicleta. A pesar de la molta neu i dels comentaris fatalistes, finalment hem aconseguit una ruta alternativa molt ben parida i equilibrada. Amb pistes llargues… corriols inacabables… descensos brutals… trams de carretera amb els seus agònics “piques” i per sobre de tot, una ascensió al cim Alt de la Capa 2572m. La pujada al cim va ser dura, força dura, però valia la pena ja que ens va regalar unes vistes i unes imatges úniques que de ben segur guardarem tots en un lloc preferent dels nostres records…
Per últim només em queda felicitar a tots per haver acabat aquesta dura i molt tècnica volta per les valls d’Andorra, i com no, donar el meu agraïment a la Maria pel suport donat.
Martí Montserrat: el Màster
Àpats abundants i paisatges espectaculars
Andorra 2010. La sortida prometia, però el cert és que fins 15 dies abans no vaig saber el recorregut que el Martí havia previst. Quina passada!! Cims de 2700 mts. i molts colls i arestes pel damunt de 2500 i 2600 mts. Llàstima (o no!) que enguany l’hivern s’hagués allargat tant i no permetés seguir el recorregut previst, tot i que tal i com va anar segurament ja va estar bé, sinó no sé com haguéssim acabat, sobretot el del dissabte…
El primer dia espectacular! Una pista que no s’acabava mai, amb vistes impressionants, i sobretot un ritme molt adequat tenint en compte que era l’inici. Des de la Rabassa la baixada on més vaig gaudir (segurament per ser l’única que vaig fer gairebé tota dalt de la bici). El flanqueig camí d’Andorra la Vella molt bonic, amb llocs espectaculars. Un dinar molt complet (el cert és que jo m’he engreixat una mica i gairebé no he menjar barretes), i comença la guerra camí d’Engolasters i de Soldeu, ja que tothom deixava “el resto”. Etapa llarga, bonica i força dura.
Segon dia que es preveia curt, en no poder fer el pas previst per Ordino (pujada a 2700 mts. per cara NE). Des de casa el “ministre” vam fer el tram més bonic de la travessa, i segurament dels menys transitats. Personatges “andorrans” a l’arribar a la carretera d’Ordino, i anar enllaçant colls i fortes baixades fins Ordino, amb un altre dinar complet, acompanyat de les clàssiques cerveses. Una mica de fer el “tonto” per arribar a Arinsal, i una demostració de l’italianet en el circuït MBX (o algo així).
Tercer dia, encara més curt tot i que amb molt de tram de bici a l’espatlla previst. Les primeres rampes, seguint una pista vermella, del més dur que he intentat pujar mai, sense cap descans. I com que ningú va saber engegar el telesella, bici a coll (o als braços) i pujant cap al cim, tot esquivant la neu. La baixada per alguns molt bonica i altres corrent pendent avall (je, je), la bonica vall d’Os de Civís, i el descens sense flaca per carretera fins a Sant Julià. Llàstima que ja havia finalitzat la sortida, tot i que ens quedava l’àpat de senyors al Meson Matia.
En definitiva: un temps metereològic boníssim, uns àpats abundants, uns hotels dignes (no direm el mateix del càmping i les seves soles de sabata, vull dir butifarra), i el millor de tot, una COLLA difícil de reunir, que sens dubte, i no vull ser enganxós, és el que et deixa bon record de la sortida i el que et fa buscar el temps i les ganes per apuntar-t’hi.
Enric Subiñà: en Logístic
El meu repte personal
Com de costum, en Pistons ens persegueix per a que immortalitzem en el blog les gestes dels bicicorriolaires. Una meravella de blog, notari de les aventures corriolaires.
Aquesta vegada som requerits per a que fem un breu sobre l’experiència personal d’aquests dies a Andorra. No hi ha dubte que jo l’haig de fer sobre la fallida intenció de retirar-me al primer dia. Sí, sí, volia retirar-me ja al primer dia! Aquesta volta a Andorra era una simple excursió per la majoria de corriolaires. Però per a mi ha representat un repte personal. No és cap secret que fa uns mesos, quan es parlava d’anar a Andorra, la meva forma física no estava a l’alçada de tan magne gesta. Però molts corriolaires m’engrescaven per afegir-m’hi. Era evident la il·lusió que em feia i em sentia afalagat per ser convidat a la festa. Per això des d’aleshores tots els diumenges saltava del llit a ¼ de 7 del matí per anar a pedalejar amb la colla. I totes les setmanes que vaig poder també sortia entre setmana. M’hi vaig esforçar, i vaig creure que la meva forma física havia millorat, i confiava amb la meva fortalesa mental per superar la diferència que encara hi havia entre la forma física d’ells i la meva el dia de la sortida.
Però quan va començar la festa de debò, el dissabte 22 de maig, les més de 7 hores sobre de la bici per fer els 70 km amb més de 3.000 metres de desnivell, varen esgotar tota mena de reserves, tan físiques com mentals. Durant els darrers quilòmetres fins a Soldeu no podia deixar de pensar que quedaven dos dies iguals. Vaig decidir que prou. Un cop a l’hotel, mentre tothom ja s’estava prenent unes merescudes cerveses, vaig dir-ho: “Nois, jo plego!”. La veritat és que em va semblar que no em feien gaire cas. Però algú es va dignar a dir alguna cosa com “Au va, au va, què dius ara?. No diguis tonteries!. Ni parlar-ne” . I varen continuar prenent les seves cerveses. Jo en aquell moment no ho vaig saber valorar, però la indiferència escenificada no era més que una mostra de la saviesa col·lectiva d’un grup que acumula una experiència titànica a les seves cames. Tal com varen donar per sentat, els dos dies següents varen ser una altre cosa, i fins i tot el darrer dia encara em varen quedar forces per fer el darrer esprint i no desenganxar-me de la roda d’en Pistons quan tornàvem cap a La Farga de Moles des de St. Julià de Lòria.
Jordi Torres: el Magret
Andorra “no planeja”
Abans de tot em presentaré, sóc el Luca, fill del corriolaire Prosciutto, i és la primera vegada que escric al blog. A la colla se’m va posar el mot de “Skywalker” o “nen”, Skywalker (luke Skywalker) perquè passo més estona pels aires que per terra, i nen per ser el jove de la colla (bueno, en tinc 31).
Doncs això, que Andorra no planeja, o puja o baixa amb desnivells matadors. A les baixades calentavem els discos fins a deixar-los blaus, i moltes pujades les acabavem amb la bici a coll durant hores. Ahir dijous vam fer un visionat de les fotos, i des de la cadira es veu tot molt bonic, però vam patir de valent, encara que no fessim els kilòmtres previstos a causa de les nevades. En tot cas, Andorra “é ingreíble” com diria el D.Bisbal (que també va en Btt).
Vam tenir la sort de pedalar tres dies sota un sol espatarrant, tots empastifats de crema solar i suor, clar. Les vistes eren impressionants, sobretot quan costejavem les valls i Andorra la Vella quedava com una ciutat en miniatura. Varem atravessar paratges de postal; el sol, el cel clar i els pics nevats no es poden pagar ni amb MasterCard.
Jo no surto sovint amb la colla, però aquestes ocasions no les deixo passar, és un regal poder formar part d’aquestes rutes “V.I.P” en tant bona companyia (encara que tregui el fetge), i sobretot de poder pedalar al costat del meu pare, encara que estigui més fort que jo.
Aupa Bicicorriols!!
Luca Leonardi: l’Skywalker (el Nen)
Andorra, sorprenent
La sortida per Andorra m’ha sorprès molt agradablement, confesso que tenia força mandra de tirar-me tres dies pedalant com un boig, ja sabeu com soc, però el cert és que he gaudit de “lo lindo”. Seguidament faré un breu relat de les meves sensacions.
El primer, dia segons les previsions, era el més llarg i amb més pendent. Em va passar molt ràpid i ara que les cames ja no pateixen, puc dir que va ser agradable i tot. El recorregut va ser distret amb diferents tipus de terrenys, pujades i baixades, molt de GR, no et podies distreure i els Km. anaven a tota hòstia. Les baixades, el millor, amb forta pendent i molt tècniques, intentava seguir als tres o quatre de davant però mai els podia atrapar, era súper estressant, intens, perillós i molt divertit, l’adrenalina em sortia fins de les orelles.
El segon dia va ser maco, molt maco, amb un recorregut súper xulo i tot plegat bastant tranquil. També varen fer unes bones pujades i perfectes baixades per corriols, tot plegat va ser molt a la meva mida. Sortida que vàrem rematar amb un bon dinar i un merescut descans a l’hotel.
El tercer i últim va ser la traca final, ni fet exprés hauria sortit millor. Vàrem començar amb pujada, més pujada, encara més pujada, tota amb un desnivell d’infart, quant ja no era possible pedalar, cap problema, bici a coll i continuar amb la puta pujada. Com no podia ser d’una altra manera, varem parar de pujar en arribar a dalt de tot. Ja us podeu imaginar la baixada, llarga, molt llarga, primer molt tècnica, després molt ràpida i finalment per carretera encara més ràpida.
Encara que sigui cutre, cursi i guilipolles, vull agrair al Martí l’encert en les rutes triades durant tota la sortida, de tant en tant anava improvisant, però com que ell és tot un expert, tot va sortir rodó. Per ser encara més cutre, cursi i gilipolles, també vull agrair a tota la penya el bon rotllo, la companyonia, el pique sense malícia i tota l’amistat que m’han donat durant aquest tres fantàstics dies. Menció expressa per en Pistons, que és un pesat de collons ja que fins que no he fet aquest escrit no ha parat, però reconec que el bloc es un senyor bloc.
Apa nois, fins la propera.
Àngel Vila: el Senyor
Andorra: per sempre
Fa mesos que portàvem mirant cada dijous la ruta que havia planejat en Martí, i tots plegats teníem moltes ganes que arrivés el dia.
Aquest any no era diferent que cap altre, les mateixes ganes i il.lusions d’un grup d’amics, amb ganes de conèixer llocs diferents damunt de la nostres estimades bicicletes.
Del primer dia em quedaria amb la tranquil·la i llarga pista inicial de 16 km i 1500 de desnivell positiu, el corriol de baixada un cop vam arribar a la Rabassa i com no les rialles en tot moment d’un grup de setze malalts per la bici.
Del segon dia em quedo amb el corriol després de casa dels sogres d’en Formiga, quan vam creuar el riu i el vam estar seguint, fins on hi havia un pedregat i en Joan ens va filmar, crec (encara no ho he vist) uns dels videos que sempre recordarem d’aquesta sortida, i també, com no, les rialles en tot moment d’aquesta entranyable i obsedida colla de ciclistes.
I finalment, del tercer dia, no cal dir-ho, però pujar al cim de la Capa va ser un dels moments més màgics dels tres dies, vam posar la cirereta al pastís, els altres dos van estar molt bé i vam pasar per llocs fantàstics, però pujar a aquest cim era l’anada d’olla que li faltava a la sortida, tots en general, vam patir la pujada, i a dalt ens esperava una recompensa pels nostres ulls que no crec que oblidem mai més.
Aprofito les quatre ratlles per subratllar el bon rotllo dels tres dies, i en general un grup molt ben avingut i amb moltes ganes de passar-ho bé, crec que al final això es el que ens quedarà per sempre.
Gràcies a tots¡¡¡¡¡¡
Anscari Nogueras: el Nét de la Trini.