SUPERMARESME I NEU MEDITERRÀNIA 28.02.2010
Per Joan Lladó
Ha estat un cap de setmana d’aquells estranyots pel que fa a la meteorologia. Dissabte, fins ben passat el migdia, ha anat plovent intermitentment, sense massa abundància. Havent dinat, tot i estar un xic tapat, ja no queia cap gota i ha estat l’excusa per anar a fer un tomb amb la bici de carretera.
Era a casa tot neguitós per marxar i encara no sabia si l’endemà aniríem a esquiar o no. Així és que cap a quarts de quatre envio un sms a en Carles, l’Albert i en Martí per saber si hi ha noves per l’endemà i de pas si hi ha algú que s’apunti a fer carretera. Resulta que ja havien quedat a les quatre a la Plaça. Caram, caram!
A la Plaça ens hi trobem una bona colla: en Jordi, en Valentí, l’Adrià, en Martí, en Carles, l’Enric, l’Andreu i servidor vostre i anem fins a Sant Pol per pujar després fins a Sant Iscle i Arenys de Munt, el Pollastre -“pique” inclòs-, Sant Vicenç, escalada al Supermaresme per la Rocaferrera, Llavaneres i casa. Entretinguda i explosiva sortida. Bona.
Diumenge marxem a les sis l’Albert, en Martí i jo per trobar-nos amb en Xarli i en Santi a Ribes de Freser per anar a fer el Pic de Nérassol, a l’Arieja. Esmorzem a Ribes i ho carreguem tot al cotxe de l’Albert per anar plegats. Just passar el coll de Puimorens, els núvols baixos ho tapen tot i a la cruïlla d’Andorra ja hem pres la decisió de tornar enrere. Avui havia de fer bo, encara que ventós, segons les previsions.
Després d’algunes deliberacions sobre la millor opció, decidim d’anar a Masella i pujar a la Tossa d’Alp pel vessant més occidental de l’estació. Deixem el cotxe força abans d’arribar al pàrquing de Coma Oriola i comencem resseguint una de les pistes que passa arran de la carretera i que ens menara també, per entre boscos, fins als peus del remuntador de Coma Oriola. Per començar, la primera neu que hem trepitjat era molt dolenta: glaçada després de la pluja.
Quan enfilem la primera pala havent passat el remuntador, podem copsar la transformació que ha patit la neu des de dimecres. A mitja pala ens hi trobem un pister catador que ens informa de l’estat de la neu i quines són les millors opcions per passar el dia. Nosaltres anem a la nostra i ho fem cap el fantàstic “tubu” que vam baixar dimecres. Aquell dia estava en excel·lents condicions, tot el contrari d’avui que, només entrar-hi, prenem la millor decisió per progressar-hi: calçar ganivetes. Entre la neu dura i els bams, es fa difícil avançar a ritme.
El dia segueix estant tapadot però sense que la boira ens faci la guitza. Seguim per la pista de la Tossa que en el seu tram més enfilat, gairebé a dalt, ens posa a prova pells i ganivetes. Els uns pugem fent recte i d’altres amb diagonals. Cadascú com més bé sap, com pot o com pells i ganivetes el deixen. No caiguis pas…
Esmorzem al refugi del Niu de l’Àliga i ens escalfem a l’estufa de llenya mentre la fem petar. Quan ens hem pres els cafès, cafès amb llet i cigalons, paguem i marxem. Amb els descens que ens espera per l’estat de la neu, no hi ha gaire eufòria.
Per cert, al refu hem coincidit amb en Fede, la dona i un amic. En Fede, un gran element i bon company de fatigues a les Voltes a la Cerdanya.
Tret de la part baixa de les pistes, on la neu era primavera, del descens de la part alta, no val la pena de dir-ne res. Quan arribem a l’estació de Masella, ens posem les pells per remuntar el tram que ens resta fins tornar al cotxe.
Tenim la neu que hem de tenir, som a tocar del Mediterrani: mala sort. Gràcies que podem escapar-nos i per molts anys.
Fins aviat,
Joan Lladó
Distància recorreguda: 13 km.
Desnivell + acum.: 1200 m.
Les fotos d’en Joan: clica aquí.
Les fotos d’en Martí: clica aquí.(trencat)