NEU AL MARESME. PEL MONTALT 10.01.2010
Per Joan Lladó
Si quedant a la cantonada de la plaça ja ens costava d’arrencar, ara, que quedem al mig, encara ens costa més. Les idees de ruta s’escurcen per tots plegats. Ho tenim tot tan pentinat que ningú gosa de prendre la iniciativa per no repetir itineraris. Haurem de tornar a la cantonada que potser ens motiva un xic més i no estarem tant descol·locats.
Tot i que fa fred i ha nevat, nou galifardeus hem aparegut a la plaça ben abrigats per voltar-la per la comarca. El més fredolic però, ha vingut amb calces curtes. Quins collons!
Després de perdre vint minuts per la xerrameca i per decidir cap on anem, ens dirigim cap a Llavaneres per enfilar cap el Montalt. Després de les primeres rampes al mig del bosc on cal posar-hi els cinc sentits més la carcanada, trobem les primeres clapes de neu. El terra, de la glaçada, és ben dur i bo per progressar en forta pendent. Ara, les arrels humides, amb pena nostra, ens fan posar peus en algun sector. Arribem bufant a les planes de can Montalt, ara ja edificades de luxoses barraques. Com que una d’aquestes noves construccions ens barra el pas, hem de fer la volta pel vessant de llevant per tornar al corriol de baixada. Com és habitual, xalem amb el ràpid descens.
L’alternativa per no creuar i entrar als límits del malcarat propietari és d’allò més sucosa: esvorancs acanalats per on just hi passen els peus, però baixem. Fantàstic!
En arribar a la cruïlla al vessant de mar del Montalt, decidim de continuar pel corriol que flanqueja cap a llevant fins prop del coll del Pollastre i acabem d’enfilar per boniques suredes, que semblen fagedes com diu en Pep, fins el Corral.
Els caçadors estan esmorzant al vell mas i fan una fumarola que emboirina el lloc.
Quan tots hem arribat, anem de pet avall per esmorzar a Lourdes. Anem trobant caçadors a mig camí i molts arbres i branques que ens barren el pas. El temporal de la setmana de reis ha fet molt de mal. Caldrà que portem el xerrac per properes sortides.
El restaurant de Lourdes és tancat i provem sort a can Martori que ens el trobem igual. Anem cap a Arenys i ens entaulem a La Fraternal. El fum però ens ofèn. No és aquell fum de cigarreta, és de caliquenyo que tot ho empastifa i se’t cola fins al cervell. Havent esmorzat me’n vaig avall. El petit de casa m’espera per veure els Tres Tombs d’Argentona. La resta segueixen amunt per acabar de voltar el Montalt. En Pep em digué que trobaren molta neu a les vessants obagues. Bonic.
A reveure,
Joan LLadó.
Els corriolaires: La Pantera Rosa, en Formiga, el Nét de la Trini, l’Home no tant senzill, en Ken, l’Avi, el Senyor, en Xerrameca i en Pistons.
Distància recorreguda: 43 km.
Desnivell + acum.: 700 m.
Les fotos d’en Pistons: clica aquí.
Nois, hi haviem d’haver anat de bon inici, tot i que potser l’avi s’hagués exclamat. Després de deixar-vos sobre Can Jalpí, la meva parella i jo enfilem de dret de nou cap El Corral, passant pel Coll del Pollastre i la urbanització. Del Corral cap el Coll de la Ferradura. A mig camí comencem a trobar neu de veritat. A dalt el Coll tot ben cobert. Tot plegat mig pam però, a l’obaga, encara hi era tota. Dubtem entre passar pel solei o pel clàssic corriol pel bageny. Només entrar, el bosc ja ens avisa que ho trobarem branques blincades curulles de neu. Però nois, això de tepitjar neu per aquests voltants nostres és del tot engrescador. No som els únics. Trobem una altra parella d’enamorats que es barallen amb el tram trinxat grimpant com poden sobre la traçada glaçada. Ens deixen passar.
El corriol avui és ben verge i la Pantera Rosa l’estrena. La veritat és que de bici poca fins passat al menys mig km. Tot està tombat i la neu ens deixa blancs. llàstima de no portar càmara. Pujem a la fi dalt de la bici i, tot i la neu, en Manel em deixa enrere. És un altre corriol i no cal córrer.
Tips de neu i apretats pel temps un cop a la pista tirem de dret cap a Can Bruguera i el parc Forestal. Allà ens despedim (ai) i encara gaudeixo d’algun tram de baixada per sobre Can Cabanyes. Arribo a casa i, net i polit, als Tres Tombs.