BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CELEBRANT ELS 40 DEL MAMALLÓ 25.01.2009

Per Joan Lladó

Ja que l’amic Jo, Jo, Jo, Jo, Jooooooooooooooooordi Manent, per la part Barrot,  no s’ha dignat a fer-nos quatre ratlles de la vetllada de Guils, heus ací el que bonament vam copsar de la banda corriolera. Per aquesta vegada passa, però no n’hi deixarem passar una altra.


Abans de res, per molts anys a l’homenatjat i moltes gràcies a l’Anna i els seus còmplices per la bona organització de la trobada.

Per començar, l’encontre sorpresa a La Molina va ser força còmica: en un creuament de cotxes inesperat, el Mamalló, amb molt poques ganes d’anar a veure com estava la situació a la Pista Llarga, veu venir de cara en Pistons i pensa:

–Aquells cabrons se’n van a esquiar!

De sobte, també veu en Gurri i li puja la mosca al nas:

–No pot ser que vagin a foquejar plegats!

El grup de tres cotxes ens aturem de seguida i ell gira cua: felicitacions i gresca en aquesta inesperada trobada i un bon alleujament, oi Anna? Aquest noi sempre té cuques al cul!

Al punt de trobada, cap a quarts de deu, esperem la decisió de l’anfitrió d’on anar a esquiar. Hom havia d’anar a La Molina però el fort vent de dissabte, que va assotar tot el país, va deixar la Cerdanya sense corrent. Ni Molina ni Masella. Andorra, massa lluny. Amb bon criteri, encara que ja hi van ser la vigília, l’Albert diu de tornar a Guils i fer esquí de fons. Cap allà anem amb la recança dels que ja tenien coll avall, després d’alguns llargs anys, de tornar a esquiar a pistes.

A la pista que condueix cap a aquesta estació de la Cerdanya ja hi trobem força neu fresca de la passada nit. El dia és clar i pràcticament no hi fa una gota de vent.

Ens preparem i anem a llogar material i forfaits. Al Màster i a mi ens surten de franc. El primer de quinze que ens regalàren amb el llibre “100 anys d’esquí”. Amb el de la Molina ja l’haguérem amortitzat. Ja caurà.

Quan estem tots preparats i reunits a peu de pistes, comencem a remar i anem a fer el primer tomb. Cerquem l’itinerari més planer perquè n’hi ha que no han esquiat mai.  La roba comença a engavanyar. Els més experts van donant alguns consells i qui més qui menys, va millorant el seu estil. Quan ja som en la part més allunyada, decidim de tornar al pàrquing per deixar-hi roba i trobar-nos amb la Judit i en Toni que arriben d’Andorra. En el primer descens, rialles a dojo: ganàpies que s’enduen els senyals, bombes que es llancen enyorant les pistes, sortides de mare, tombarelles, creuament d’esquís…

Arribem al refugi on ja ens hi espera la parella. Deixem la roba, fem un petit moç i tornem a la festa. Ara en som setze de colla. Tots plegats fem patxoca. Ara continuem per alguna pista un xic més enfilada i per això els descensos són més atrevits i les consegüents caigudes generen molta gatzara. Tothom se n’enfot del mort i de qui el vetlla, ara, amb qui més ens esplaiem és amb en Boba Zurbriggen. Quin tip de riure!!! Els talons de les sabates li tocaven a terra. Hahahaha…! Gràcies, Miquel.

Després d’esquiar unes cinc horetes, la gana apreta i cal preparar el tiberi. Anem tornant. Deixem els estris a lloc i entre tots preparem l’abundant pic-nic en una taula de pedra ben coberta de sol. No hi manca el bon cava que ha triat en Miquel i  ben gelat com està, passa d’allò més bé. També resta glaçada la mà que aguanta la copa. Hi ha alegria i apareix el pastís. Anys i anys, per molts anys… El Mamalló pensa un desig i bufa espelmes. I mentre ens anem cruspint el dolç, el nen va encetant els regals. Tot cofois que li hagin agradat i tothom coincideix que ha estat un dia rodó. Per molt anys i gràcies per tot!

Recollim, anem a fer un cafè al refu i cap a quarts de sis,  de tornada.

Fins els cinquanta,
Joan Lladó

Les fotos i videos d’en Joan: clica aquí.

 


  1. Espero que em sapigueu perdonar però la meva prosa no arriba ni a la sola de la sabata d’en la d’en Joan, de tota manera la propera trobada m’ho repensaré i potser faré la crònica de l’esdeveniment.

    Només vull fer un parell de comentaris, el primer és que feia molt de temps que no plorava tant de riure, va ser genial.

    La segona és el fet de que en aquesta crònica no es diu res dels mites que van caure… oi corrioliaires?

    De tota manera espero algun diumenge venir a la Plaça Fiballer a disfrutar de la bici i a riure, segur.

    Jo (Jordi Manent)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.