Ulisses20

Demane que em donen l’aigua a l’hidrant de Sant Ramon, una partida del terme de Bétera. En realitat és la tercera o la quarta vegada que ho faig, perquè l’encarregat, més jove que jo, sembla que és dur de muscles o d’intencions, mai no se sap. Em demana el nom, li’l done, em demana si estic al corrent, li dic que és la tercera vegada que li ho confirme, que estic al corrent de rebuts i pagaments, em demana si n’estic segur, li amolle que ho comprove ell mateix, no ho farà, segur, potser m’equivoque, però n’hi ha que naixen vestits i per no moure’s gaire més del compte ni es canvien per dormir, em torna a demana el nom, li’l dic, li’l repetesc, fa com que l’escriu en una agenda electrònica, li dic que l’escriga correctament en valencià, ell em respon que això no li preocupa, gens en absolut no li preocupa, l’escriurà com jo li diga, li’l torne a cantar en valencià, perquè no s’equivoque: no em preocupa, respon, gens ni miqueta. No li preocupen gaires coses, pel que veig, tret de si estic al corrent dels rebuts. És un parell d’anys més jove, una miqueta més fins i tot, però em sembla que vam anar al mateix institut, ell s’hi dedica completament al camp, i jo en les hores lliures. Però, Ismael, t’hauria de preocupar, d’escriure el meu nom en valencià. Res, predicar en un terròs.

Vinc a ca’ls Broseta, perquè vull canviar-me el mòbil, no sé què passa però aquest que tinc se m’agafa al cabell i me’ls estira cada vegada que me’l trec de l’orella. Em demana totes les collonades del nom, el número, el nif, i quants punts pense que tinc, i si sóc o no del Pla blau de Movistar. Li dic que, mentre no em coste res, faça per traure els punts perquè el telèfon m’isca de franc. Passen gairebé tres quarts amb tot el procés, mentrestant va atenent més clients, diu el preu de les coses, cobra, apunta, però va deixant senyals que, alhora, no m’ha oblidat, assegura que cal anar esperant tot de missatges de telefònica, perquè li envien la informació necessària. Un colp passat el calvari, comença per presentar-me els telefons que són de franc, els barats, els que no depassen els cinquanta euros. Amb el que tens, és el que puc oferir-te. Li dic que en vull un que tinga la informació en valencià, almenys que tinga la possibilitat de posar-li-la en valencià. Home, es queixa, no vodràs, amb la feinada que tinc, que em preocupe de saber quins telèfons tenen la possibilitat del valencià. Bé que t’interesses per altres coses, és un petit esforç afegit, li dic. Com vaig a buscar la informació en cada telefon? No cal, li responc, la pàgina de telefònica i d’altres companyies ja tenen aquesta informació, amb un sol clic. Estàs boig, jo solament vaig a la meua pàgina, entens, tinc massa feina per entretenir-me amb la llengua. Li dic que no es preocupe, que m’apuntaré els models que ofereix i que jo faré per dir-li quins tenen o no la possibilitat de tenir el menú com cal. Els altres ja te’ls podràs confitar. Demà tornaré.

Ell, Jose, ja sap que jo sóc del morro fort; pero jo també ho sé, que ell és del morrut roig.

M’ha agafat un rampell de nostàlgia. De fer balanç. Per traure’m el pes, despenge la connexió i vaig descrivint, de passada, les meues nits de Reis, un repàs a unes quantes de les nits més màgiques, per als xiquets sobretot, a occident que podem permetre’ns el luxe. Deixe de banda que n’hi ha milions d’uns altres xiquets que no han conegut la infantesa, que la vida els ha girat a la contra la història, el present i l’esperança; de colp, l’infortuni els ha plantat al davant el patiment, la pobresa com a la millor de les possibilitats, si no és la mort.
Ja he avisat que avui, especialment, no podia traure’m el pes d’una certa responsabilitat. Enmig d’això, la nit sempre m’ha semblat màgica, almenys les nits que ara recorde, fins i tot després del desencant de topar amb la realitat, però el goig el vaig tornar a recuperar quan participava de la màgia per les nebodes, els amics, el fill o mos pares.
Una escopeta de tap de suro (solament que n’hi havia un lligat a un fil), una raqueta aquell dia que, a casa, hi havia un dol especial, un joc de construccions de fustes geomètriques, una capsa de jocs reunits, em pense que de deu, una capsa amb pistola de l’FBI, amb funda i xapa inclosa, que no vaig obrir sinó hores després…, cada nit i cada regal era especial, com aquella nit que, tornant a casa amb els meus germans, vam trobar perduda una carta, i la casualitat va fer que fos la nostra. Em sembla que ja he explicat alguna vegada com vam córrer per trobar aquells tres, els Reis Mags, quan tot ja s’havia acabat. Una altra nit vam baixar a València, a la cavalcada: recorde grapats de gent, les compres, el carrer i la casa on vaig triar les meues primeres botes de futbol. Supose que tornaríem amb el trenet, perquè llavors mon pare no tenia cotxe i no crec que s’atrevís a portar-nos amb la Lambretta, tots cinc i carregats. És l’únic viatge que recorde amb mon pare a València, així que el recorde fet, davant meu, si fa no fa, amb l’edat que jo tinc ara, uns anys menys, i em sembla que tinc la mateixa emoció d’aquella nit al carrer Sant Vicent.
Uns quants anys després, vam contagiar la nit amb el compromís sandinista: vam organitzar una campanya per recollir diners a favor de Nicaragua, en la primera època d’aquella revolució, i vam passar-nos la nit de casa en casa, disfressats, amb una música i unes veus que imitaven una caravana de l’Orient i una història que despertava els xiquets i els deixava atordits, de son i de regals.
Les nits eren això, llavors, la cambra, les garrofes, els regals, i una sorpresa a la mirada que pagava l’esforç i un costat de la realitat més llèpola. Van arribar els fills propis, i la cosa va tornar a vestir-se d’aquella
primera màgia furtiva i noctàmbula. Han desaparegut els Jocs Reunits i l’escopeta de taps, i la Wii, entre més artilugis, entra per aquell balcó virtual, de la cambra dels pares. Amb el mateix goig, supose, i molts anys que dure.

Llegesc el bloc del Gàlim i els seus homes. Llegesc l’Hipàtia de Vicent. Em mire el vídeo que han penjat sobre el dinar a ca Montes, extraordinari sens dubte, amb arròs i arnadí, paella i postre il·lustre com els convidats mereixen, aquells homes de veu extraordinària, Pep Gimeno i Miquel Gil. Han estat a uns metres de casa, però jo m’ho he perdut, perquè en aquella hora era pel port de Querol, perdut entre la boira i l’aigua d’hivern. No hi era, malgrat que un dinar d’aqueix calibre pagava qualsevol esforç i sacrifici. Pep Botifarra i Miquel Gil són les veus més autèntiques d’un corral que, fa anys, provà de ser un país, però vet ací les mostres, entre més exemples,  de la qualitat que podem atènyer, en uns anys. Són veus d’una qualitat especial, un regal que ahir mateix va caure a Bétera, per dinar en una casa noble, en el millor dels sentits, ca Montes, amb les veus de la terra, del Sud, de força i sentiment, que et trasllada cinquanta anys enrere, quan la sobretaula facilitava aquell art de cantar, d’acabar cantant la festa, a la fresca. Com un llamp, em passa la veu del Xiquet de Bétera, el guitarró del tio Jordi al bancalet de casa, l’ú i el dos. I ara aquest regal, que m’he perdut per unes poques hores, queda com una escletxa contra la misèria del nostre poble mateix. M’ho he perdut, però quin goig de tenir, durant unes hores, les veus i aquella complicitat tan aprop. Sens dubte que els reis han avançat la nit a ca Montes, amb un present ben intens. I avui al carrer de Bétera no se’n parlava d’una altra cosa, sinó que la vida és feta d’aquests petits grans miracles.

Quatre dies després de la desconnexió, tornem a casa. Les coses no han canviat gaire. No ha passat gaire temps, o sí, segons com ho vulgueu veure. Almenys a La Mata, al molí de Royo, la vida passa amb el ritme d’uns dies de vacances especials. En altres apunts n’he parlat, i demà ja tornaria a planificar la tornada. Quatre dies de bones menges, de millor conversa, de riures i de jocs valen totes les teràpies; compartir amb amics un ritme diferent a l’habitual, tan plaent que sembla irreal, no té preu.
El retorn no ha sigut fàcil: la boira, la pluja intensa, el trànsit, semblaven elements a la contra, per impedir-nos de passar de puntetes al món dels mortals, com si algú volgués culpar-nos l’absència, tants dies com hem gaudit fora del món, dels conflictes sobretot, dels mitjans; com si haguérem de pagar de colp tants dies de l’any com vivim perdet-nos els detalls que fan que la vida meresca.
Per molts anys.