BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Giovanni Leonardi

Avui som només tres, pero tant és! Parem a Setcases per a fer un cafè amb llet i ens trobem el Jordi Francesc i parella. Quan de temps! Ens posa al dia de com va la seva vida de bomber i la seva lesió a l’ esquena, i quedem de veure’ ns al parking de les pistes i pujar una estona junts. Vès per on! Ens truca al cap de poc i ens diu que no els han deixat passar al control de cadenes que hi havia a la sortida mateixa del poble. Doncs adéu, que vaya bonito  i fins aviat.

Emprenem la primera pujada resseguint la pista de primer skilift i a mig camí tirem a l’ esquerra direcció el Coll de la Marrana. Quan hi arribem, un fort vent ens dispara contra la cara ràfegues de neu gelada i ens obliga a estirar-nos ràpids per terra a recer de l’ ùltima cornisa i a posar-nos proteccions.

Desfoquem en incòmoda posició i baixem. Passem pel costat d’ un munt de gent que encara puja, tant amb esquí com amb raquetes o bé caminant i, quan hem arribat a baix ens adonem que gairebé hem vist només esquiadors de muntanya com nosaltres, també dintre de les pistes, i ben poca cosa fent esquí alpí i agafant els remuntadors! No s’ han de guanyar gaire la vida els de Vallter2000, si sempre és així! Els sortiría més a compte  cobrar per cotxe aparcat o per cada parell d’ esquís que es fica sobre la neu!

Fem l’ entrepà al cotxe i tornem amunt. El vent ha anat baixant de cota i ens acompanya per a tot el tram alt de la pujada. Anem amb anorach, buff a la cara, ulleres  de vent, altre cop al coll de la Marrana i a pas ràpid, per tal de ser els primers a desflorar de baixada una del les canal empinada i ben nevada que estem veient.

Tenim sort, ningú ha tingut la mateixa idea. Però, quan vaig a treure la càmera per fer una foto al Martí que ja s’ hi ha ficat, la cabrona se m’ escapa i desapareix a tota pastilla baixada avall, fora del la nostra vista! Faig caure del Paradis uns quants sants a cops de renecs gruixuts, i jo també m’ hi fico. El  delït de la baixada és igualment grandíssim, la neu està de muerte. A mitja canal esperem que en Xarli ens agafi. En Martí diu que li sembla de veure un puntet negre- allà a baix cap a la dreta, abans de les pedres -.

Hi anem i, “cazzo che fortuna incredibile”, és ella i està sencereta dintre la seva funda! Ho podeu apreciar per les fotos que regalo també avui a continuació. Acabem l’ esquiada e intentem colar-nos (mentida, demanem educadament a l’ home de l’ arrastre que ens deixi) per fer-ne una última per pistes, però no, és clar.
Que us heu cregut, tius caradures, que a més a més de no deixar-nos un puto euro, ara us regalarem també una còmoda pujada per pistes!Au! Té raó. Total, no necessitem més. Per avui ja hem complert!