ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RESPOSTA UNITARIA PSC-UNIÓ: QUINA POR

General

Les cúpules dirigents dels dos partits encapçalades per Montilla i Duran s’han reunit avui per parlar d’alguns temes importants que estant damunt la taula, com el Finançament o la sentencia del TC, amb conclusions no gaire esperançadores.

L’acord mes clar ha esta amb la resposta amb el TC sobre l’Estatut, on el President de la Generalitat s’ha compromès ha realitzar una cimera de partits i buscar una resposta unitària, això contradiu en Mas que vol un referèndum del text o eleccions anticipades, i fa treure pit en Duran que adverteix dels perills de CIU al acostar-se  a Esquerra, i on han insistit molt que en qualsevol cas s’ha de donar serenitat a la ciutadania, i no avançar en manifestacions o protestes al carrer, i per altra banda als socialistes els serveix per seguir creant la discòrdia entre els seus màxims rivals ara per ara.

 

Respecte el finançament també van estar d’acord que l’1 de gener del 2009 ha de estar llest, però sense precisar cap mecanisme de pressió per assolir-ho.

 

Jugada hàbil d’aquest polític d’unió que governa amb ma ferma el seu partit, i que amb un suport escàs comparat amb el seu company de federació en treu un rendiment molt alt.  Malgrat que com tots sabem els seus ulls miren mes a Madrid que a Catalunya, i el seu concepte de nació no passa de ser el que es ara una colònia en tota regla de l’Estat Espanyol, arribar a un acord per aquesta cimera, i donar una resposta unitària dels partits, es una cosa que realment fa por d’imaginar-ho, mes que la reunió, comprovar depenent de com hagi quedat l’Estatut al passar pel tribunal inquisidor, la demagògia que pot arribar a oferir la resposta per justificar el que no ho seria en cap país civilitzat del mon sencer.  Evidentment les seves pretensions seran esmorteir el cop i per damunt de tot fer veure que no passa res, i finalment acataran la sentencia al·ludint a la legalitat vigent espanyola, i sobretot fugint de reivindicacions ciutadanes, no sigui cas que la població adormida i desenganyada catalana en un atac de rauxa, els digues prou i embarques els nostres politics en una avió a terres llunyanes sense dret a retorn, i tragués l’orgull malferit des de fa molts anys, simplement saltant aquesta legalitat tant respectada i recuperant l’orgull com a poble.

 

Respecte al finançament, tots dos estan d’acord amb una data però s’empassaran el que finalment l’Estat acordi amb totes les autonomies, ja què uns van pactar el model i el van vendre com la vuitena meravella, i els altres mai posaran en un compromís en Zapatero com s’ha vist en els Pressupostos Generals, en definitiva paper mullat.

 

La conclusió es l’afany de protagonisme d’en Duran, i la seva ànsia de poder i l’apatia socialista per no molestar a Madrid i anar fent forat a les files convergents, què no volen prendre decisions fermes i segueixen volent acontentar a tothom i això no pot ser.

 

Crec que en Mas si realment vol ser un líder respectat, hauria de prendre decisions respecte al seu pacte amb Unió, i seguir una línia clara sense embuts per recuperar una mica de credibilitat i respecte a la sentencia del TC, no crec encertat posar el nou text a consulta, però si donar per acabat el projecte autonòmic, i consultar a la ciutadania si esta d’acord en començar el procés per una nova relació amb l’Estat, ja què aquest ha trencat tots els pactes i compromisos que podien existir, i què hauria de desembocar en un estat propi sense traumes de cap tipus.

EUSKALHERRIA i PAÏSOS CATALANS

General

Prop de 200 jugadors bascos de futbol dels principals equips del territori, han signat un manifest a favor d’aquest nom, i no el d’Euskadi amb l’amenaça de no jugar el partit amistós de la selecció per Nadal.

 

El govern avui mateix ha donat la responsabilitat del nom a la Federació Basca, però es partidari del nom  “Euskadi” per raons històriques, cosa que comparteix l’executiu de Zapatero, quÈ ha manifestat que els jugadors tenen la llibertat d’expressar-se, però que no es bo portar qüestions a l’esport què divideixen la societat, i barrejar la política i el mon de l’esport.

 

Realment aquesta si que es bona, l’Estat que ha invertit mes diners i mitjans en perseguir les federacions catalanes que han obtingut o lluiten per fer-ho el reconeixement internacional per raons estrictament polítiques, ara vol donar lliçons en el tema, el cinisme del govern espanyol no et deixa de sorprendre mai.

 

Pel que fa els jugadors bascos, sento enveja sana pel seu atreviment i implicació en el tema, amb una amenaça de caixa o faixa a una federació que en el partit anterior contra Catalunya ja va utilitzar aquesta denominació què engloba tots els territoris bascos, i que si una majoria o vol així, no veig el problema per enlloc mes enllà de la política colonitzadora de l’Estat, que no en vol sentir parlar per imposició legal.

 

Ara per ara no m’imagino els jugadors catalans reclamant una selecció dels Països Catalans, que realment faria molta patxoca, però que segurament ni que s’arribés a un acord dels organismes esportius, els respectius governs i mitjans de cada territori, i sobretot del govern central voldrien impedir de totes les maneres, ja que podria obrir els ulls a mes d’un del potencial d’aquest territori amb el País Valencià, Catalunya, les Illes, Catalunya Nord i La Franja d’Aragó tant esportiu, com cultural, com sobretot econòmicament dintre la Mediterrània amb uns vincles històric entre ells que l’Estat ja s’ha encarregat d’anar dividint, trossejant, i deixant en el bagul dels records llunyans amb gran eficàcia, i ha espoliat curiosament a aquests a perpetuïtat, ha dividit la llengua i l’ha anat arraconant en benefici del castellà com a llengua dominadora i protegida.

 

Els polítics porucs com sempre d’aquí, i d’allà evidentment no en parlen gairebé mai d’aquest somni que volen deixar en una utopia irrealitzable per seguir gaudint dels seus privilegis en l’actual estat, i on treuen uns rendiments que no volen arriscar.

 

Es un somni que podria ser una meravellosa realitat, si la majoria ho volgués, i on jo crec des de Catalunya com a primer territori amb mes possibilitats de constituir un estat propi podria fer una mena d’efecte bumerang, i sobretot de visualització dels altres territoris per veure una  via de sortida, i evitar enfrontaments estúpids molts cops provocats per un tercer que segueix la seva feina fosca però contundent que li dona tenir un estat.

 

Ara espero sentir els Tamudo, Puyol o Xavi de torn que ja deuen estar pensant mil excuses per no participar en el partit  de Nadal, i estar a punt pels partits de la “Roja” que mai es volen perdre, ep!, no es critica, son uns professionals i sembla que han escollit.

 

 

OBSESSIÓ MALALTISSA PER LES FEDERACIONS CATALANES

General

La Federació Espanyola de Bitlles torna a la carrega amb la seva croada contra la Federació Catalana, què ha aconseguit el seu reconeixement oficial internacional.

Ara la FEBOLOS ha presentat una demanda  contra la catalana als jutjats de Barcelona, per organitzar i participar en competicions internacionals sense permís del Consejo Superior de Deportes, i incomplir així la llei espanyola. 

 

Aquesta Federació  viu obsessionada en gastar el seu pressupost en demandes i arguments legals, tot hi la seva derrota en els recursos presentats a la Federació Internacional, al TAS i als tribunals federals suïssos arran de la oficialitat de la catalana.

 

La conseqüència es la retirada dels equips espanyols que havien de competir en els torneigs internacionals, on si hi ha participat la catalana, i aquesta demanda per danys i prejudicis per la exclusió voluntària espanyola, basada en que la llei espanyola de l’esport atorga la representació única internacional dels combinats espanyols, i xoca amb l’Estatut Català, què com a llei orgànica te un rang superior, però concretament aquests articles estant al TC pendents de resolució.

 

De fet aquesta obsessió malaltissa, amb una mentalitat digne de l’època feudal, i sense adaptar-se als temps on vivim, ja que per activa i per passiva les altes instàncies judicials de l’esport ja han resolt que estant per damunt de la llei esportiva de qualsevol estat, i això dona el rang oficial a la federació catalana sense discussió possible.

 

La retirada espanyola per no competir amb Catalunya amb normalitat, es una decisió voluntària de la federació espanyola per la seva xenofòbia esportiva, i mentalitat rància que no es problema de ningú mes que dels propis dirigents espanyols, què segueixen sense digerir la visibilitat catalana amb normalitat com ho fan altres nacions sense estat, i segueixen gastant els diners dels nostres impostos amb guerres absurdes i sense sentit.

 

Una democràcia de fireta te aquestes coses, un pensament únic, una llengua única, una cultura única, i per suposat una selecció única que tant hàbilment han convertit en una eina política fent una barreja amb l’esport que en qualsevol estat normal mai es te que produir, i que busca l’exclusió de qualsevol altre selecció que amb la llei internacional a la ma, evidentment no pot quedar exclosa del seu àmbit on darrere te el suport d’un territori, i un sentiment, que per molt que vulguin menysprear i ignorar no ha defallit encara i segueix lluitant pel seu reconeixement just.

THE ECONOMIST: LA VISIÓ CENTRAL

General

El reportatge de la prestigiosa revista britànica The Economist sobre la situació econòmica a l’estat espanyol, ha aixecat polseguera per la seva falta a la realitat quan esmenta Catalunya.

Efectivament, en aquest article es reprodueixen i donen com a certes algunes de les acusacions i difamacions que la “brunete mediatica” espanyola utilitza cada dia contra Catalunya. Sorprèn per la seriositat de la revista a nivell europeu, però demostra un gran desconeixement de la realitat catalana, arribant al menyspreu a un President de la Generalitat, concretament a Jordi Pujol què el titlla de cacic pels seus 23 anys al capdavant, i parla sobre la llengua catalana com una obsessió nacionalista i discriminatòria, unes afirmacions dignes del “Manifiesto por la Lengua Comun”.

 

Tanmateix, posa en dubte l’estat de les autonomies, del que diu ha creat molts problemes per la voluntat d’autogovern de la nació catalana, i on posa com exemple l’estatut del que diu que ha anat massa lluny.

 

Crec que totes les afirmacions de la revista poden ser fàcilment rebatudes, ja que titllà de cacic un president escollit democràticament pel seus ciutadans les vegades que convingui i que la llei local permeti es simplement democràcia, i que em sembla que a les illes britàniques en tenen una gran tradició, d’altra banda això es un insult, i mai es pot perdre el respecte d’aquesta manera.  Respecte a la llengua, es tant senzill com que es la nostra des de fa molts segles, i això no vol dir imposició, vol dir normalitat, d’altra banda si això es nacionalisme, suposo que la imposició del castellà també ho deu ser, i no veig que en faci cap referència, fent un us discriminatori del terme nacionalista.

 

Pel que fa a les ànsies d’autogovern, crec que aquests senyors no son ningú per dir si han anat massa lluny o massa aprop.  Si investiguessin una mica, veurien el que hi ha darrere aquestes paraules, i veurien com passa en el seu territori per exemple Escòcia, simplement es dret a decidir pur i simple, per denunciar una situació que fa molts anys que dura, i què principalment es l’espoli i ofec del territori econòmicament i culturalment.

 

La diferencia com gairebé sempre, es la força d’un estat que fa que les seves mentides ressonen com un altaveu per tots els territoris, i mentrestant la realitat per una nació sense estat no surt gairebé del propi territori, ja que no te cap veu en el mon per defensar-lo, per justa que sigui la causa.

 

La reacció del govern, demanant rectificacions, hauria de ser diària amb molts mitjans de la “meseta”, què simplement deixen anar la seva llengua verinosa i escampen totes les falsedats que volen  amb força, i que arriben a traspassar fronteres com demostra la revista.

 

Es una raó mes per avançar cap a l’estat propi, i poder defensar la nostra visió dels fets amb claredat, i què cap tercer amb mala bava ho faci per nosaltres, i mes quan precisament no es cap amic que ens vulgui be, ja que ho fa sense cap escrúpol i a consciencia.

 

ÀGORA: EL DEBAT DE LA MESQUINESA

General

Ahir vaig veure en el C33 el programa Àgora, on s’analitzava els dos anys del tripartit actual, amb un representant de cadascuna de les nostres forces politiques, i el resultat va ser tant decebedor com previsible.

 

Els partits polítics catalans un cop mes van complir les expectatives, i la causa de la gran desafecció política existent entre la societat catalana en comprovar la comèdia d’uns per justificar el que no es pot justificar,  i l’odi a Catalunya mostrat per uns altres com ja es habitual.

 

Per Ciudadanos, Albert Rivera va criticar el govern i va caure en la xenofòbia d’aquest partit a tot el que te a veure amb la llengua catalana i la visualització de Catalunya en el mon com una cosa diferent a l’Estat Espanyol, la falsa polèmica de l’aprenentatge a les escoles, i les ambaixades de la Generalitat van ser els seus arguments principals, i la idea aquesta que tant esta venen l’Estat del mal us dels nostres diners, amb tot el que fa referència al tema identitari o cultural, on nomes es lícit la seva cultura i la seva representació en el mon.

 

El Partit Popular seguint el mateix camí va insistir molts cops que no calia l’Estatut per reclamar un finançament millor, posant-se com exemple en el passat, i va insistir en la no retirada del recurs al TC ja que segons sembla el referèndum del poble de Catalunya no es suficient, i ha de passar un últim filtre que el pot deslegitimar definitivament, cosa ja difícil per cert.

 

Per Iniciativa, defensa del govern actual,  atacs a la dreta, i amb la justificació del pacte secret Saura-De la Vega que en un acte de mofa política ens diu que ha servit per veure que aquesta senyora tampoc es de fiar, cosa que si no s’han adonat fins ara, diu molt poc de la seva capacitat i visió política.

 

Per Esquerra, Anna Simó va defensa la política social del govern, la llei de dependència, un frau en tota regla, i mes enllà d’una decisió conjunta del parlament no va definir ni la posició en el finançament, ni amb el recurs del TC, cosa ja habitual d’aquest partit en el govern, on l’independentisme brilla per la seva absència.

 

Pel PSC, en Joan Ferran , el nostre amic de la crosta nacionalista, va utilitzar la demagògia habitual per fer veure  que la situació pot ser millor del que ens pensem com en el resultat de la sentencia, cosa que no es creu ni ell, i per suposat ni una paraula dels incompliments d’en Zapatero, i una possible utilització dels 25 diputats a Madrid per vetar els Pressupostos Generals.

 

Finalment per CIU, Oriol Pujol va demostra que en oratòria esta molt lluny del seu pare, i va cometre una greu errada afirmant que el nou estatut nomes s’havia fet pels diners, tota una declaració d’intencions, i un bon seguiment dels 23 anys de govern que no van suposar cap salt important en el tema nacional.

 

En definitiva, mes del mateix, i on va semblar que estant preparant una estratègia per justificar el patètic finançament que rebrem i la sentencia adversa on ja es van sentir veus dient que una interpretació a la baixa en segons quins conceptes no es important, o sigui admetent que es pot potinejar com vulguin que enlloc de rebuig, encara ho presentaran com una victòria.

 

Se’ns dubte cal un canvi d’actitud pels partits que no estan sotmesos a la voluntat espanyola urgent, o potser no hi serem a temps.

IBARRA I LA REFUNDACIÓ DE L?ESTAT DE LES AUTONOMIES

General

En una entrevista al diari El País, l’expresident de la Junta d’Extremadura, i baró socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, torna a la carrega contra qualsevol diferencia que molesti al regim establert.

Aquest senyor ja mig retirat dels alts càrrecs proposa reformar la llei electoral perquè els partits regionalistes com diu ell, que no obtinguin un 5 % de vots a nivell nacional, cosa gairebé impossible per qualsevol partit nacionalista nomes pugui participar en el Senat, i no a la cambra baixa com fins ara.

 

Demostra el seu odi a tot el que no sigui nacionalisme espanyol caspós i intolerant, quan afirma que estan entrant massa nacionalistes al congrés, i el debat s’està prostituint, i proposa revisar el pacte autonòmic aprofitant la futura entrada del príncep al tron espanyol, i fer-ne un altre perquè duri mes de 30 anys, tenint-ho tot lligat s’entén.

 

Tanmateix, acusa a Maragall d’haver incomplert el model autonòmic pactat entre els barons del PSOE, i  defensa la frase d’en Zapatero “Apoyare el estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya”, perquè tenia un compromís del president de la Generalitat de no posar res sobre la taula que atemptés contra els principis del partit.

 

Aquest personatge que representa una bona part del pensament socialista com ha quedat demostrat aquests ultims anys en el poder, senzillament vol eliminar els partits que no siguin nacionalistes espanyols, que es veu que per obra i gracia de les institucions de l’estat es l’únic legal, i així fomentar l’acord dels dos grans partits i no arribar a dependre mai d’aquests partits molestos que a vegades poden arribar a aconseguir contrapartides en el seu suport, com recentment el PNB amb les esmenes al pressupost general, i el que ell en diu prostituir el debat es no voler escoltar mai les legitimes reivindicacions nacionals de cadascun d’aquests grups, i el canvi de prioritats que no posen l’imperi al capdavant de tot.

 

Suposo que sentir alguna paraula en algun idioma que no sigui el que ells han decidit únic oficial, el castellà, en un acte impropi de qualsevol país civilitzat també deu ser el seu objectiu, i la seva ambició ja ens parla de reformar aquest estat de les autonomies per tancar-lo encara mes en benefici del poder central, i evitant reivindicacions de la perifèria escanyada pel llast de l’Estat.

 

Finalment ens justifica una de les mentides mes celebres d’en Zapatero i l’Estatu,t on ell redueix l’afer a un afer de partit per damunt de qualsevol territori, que en el seu concepte de democràcia restringida vol dir que un 90 % del parlament sobirà d’un territori no te cap mena de valor,  i es una espècie de cambra de pa sucat amb oli sense cap tipus de poder com malauradament anem comprovant cada dia.

 

Crec que quan s’insisteix repetidament contra un mur que no vol escoltar al llarg dels anys, ja una alternativa que es senzillament deixar aquests escons buits per no col·laborar amb el teu botxí, i la seva governació que ens hauria d’interessar ben poc, o simplement no presentar llistes i començar a donar el missatge de l’adeu a Espanya amb mes coherència, ja que no es pot estar a missa i repicant al mateix temps, i algú te que donar el primer pas que amb els líders actuals dubto molt tinguin el valor de fer-ho, i alhora denunciar amb aquesta renuncia a tot el mon el tracte rebut al llarg dels anys amb la cara ben alta.

 

 

ZAPATERO PER LA PORTA DEL DARRERE

General

Finalment desprès de molts dies de pidolar per tot el mon, en Zapatero ha aconseguit una cadira per assistir a la festa de Washington amb els màxims mandataris mundials.

 

El president espanyol treu pit aquests dies desprès d’aconseguir d’una manera força vergonyosa, que finalment el president francès Sarkozy li cedeixi una cadira per estar present a la cimera dels països mes importants del mon, per parlar de la reforma del capitalisme sense cap tipus d’invitació oficial.

 

Per molt que l’aparell socialista vulgui donar una imatge de triomf en les relacions internacionals espanyoles, amb la cançoneta de la vuitena economia mundial, cosa que per cert s’ha demostrat falsa en diversos estudis econòmics i agafant diverses variables, i la política internacional espanyola de prestigi, cosa que no lliga amb la gira mundial que ha hagut de fer el primer mandatari espanyol, primer per Sudamerica amb una espècie de recollida de signatures per avalar-lo, i desprès per Europa on finalment l’estat francès li ha cedit una cadira per estar present sense saber-ne a canvi de que, però ja sabem que Pinotxo Zapatero nomes explicarà la primera part de l’assumpte.

 

De moment les credencials econòmiques del govern espanyol no son cap garantia, ja que van estar enganyant la població inventant una nova nomenclatura per no anomenar la paraula crisi, quan a la resta d’Europa ja hi posaven fil a l’agulla, finalment quan ho han hagut d’acceptar per pura vergonya les mesures que han pres son mes demagògia estèril, com els 400 euros a la nomina, o la reducció d’hipoteca als aturats durant 2 anys que al final han hagut d’admetre que la lletra petita no l’havien llegida, i dependrà del banc de torn fer aquesta mesura.

 

Per no parlar del finançament autonòmic, on nomes esperen la sentencia del TC, incomplint les lleis orgàniques a la seva voluntat, i amb la sola idea de continuar amb l’espoli català, que viu amb ofec la situació, i on veu que les grans empreses aprofiten el moment per liquidar part de la seva plantilla sense cap tipus d’intervenció del govern estatal.

 

Per acabar-ho d’adobar revistes especialitzades en matèria econòmica europea posant en dubte la fortalesa financera espanyola, que viu una crisi de dimensions molt considerables.

 

Amb totes aquestes dades l’aportació d’en Zapatero a la reunió segurament serà testimonial, i el seu objectiu com en altres èpoques Aznar a les Açores, serà sortir a la foto de família per treure pit davant l’electorat, però com ens te acostumats aquest demagog especialitzat darrere la foto no hi quedarà res.

 

Pel que fa a Catalunya, la dada que ens ha de portar esperança es la poca influencia mundial de l’Estat Espanyol, i que al contrari del que ens volen vendre ens pot venir molt be alhora de crear el nostre estat propi i buscar aliats en el mon.

PERSECUCIÓ CATALANA A VALÈNCIA

General

Dos fets han succeït a València relacionats amb dues sentencies del Tribunal Suprem que afecten a la Universitat Jaume I de Castelló, i que resulten francament increïbles, si no fos per l’odi acèrrim a tot el relacionat amb Catalunya.

La primera negava el dret a aquesta Universitat de utilitzar el terme “País Valencià”, i l’obligava a posar “Comunitat valenciana”  per qüestions legals, ja que a l’Estatut Valencià es la denominació que es fa servir, cosa que es mentida, ja que en el preàmbul apareix aquesta denominació de País Valencià i també la de Regne de València de la qual curiosament la sentencia no en diu res.

 

La segona es la decisió del Tribunal Suprem de desestimar el recurs de la Generalitat Valenciana que havia modificat unilateralment els estatuts de les universitats per eliminar referències al català,  ja que aquesta es refereix a la llengua valenciana com acadèmicament català, i  a mes referma les diverses sentencies favorables del Suprem a favor de la unitat lingüística.

 

Francament lamentable la primera decisió que obliga a canviar la nomenclatura de tota la vida, per la imposada pels partits espanyols com a comunitat per seguir la seva transformació,  i aigualiment amb la resta de comunitats, i eliminar de pas totes les coses que puguin fer pensar en els Països catalans que lògicament volen dividits i enfrontats, per eliminar qualsevol possibilitat de reunificació o objectius comuns. A mes utilitzen arguments que no s’aguanten per enlloc, ja que les dues denominacions son reflectides en el seu estatut, però com sempre nomes ha interessat veure una part del text.

 

 

La segona fa justícia al genocidi lingüístic que duu a terme la Generalitat Valenciana amb el seu invent lingüístic, i la eliminació de qualsevol referència al català per damunt de l’opinió de tots els experts en la matèria, i de les diverses resolucions judicials que ho justifiquen.  Es una obsessió malaltissa del govern del PP amb la deixadesa del PSOE per dividir i afeblir la llengua catalana i avançar en la seva eliminació per totes les vies al seu abast, des del tancament de repetidors de TV3 a els canvis a les universitats, fins hi tot renegant del seu passat a la Corona d’Aragó.

 

Aquest fenomen crec que nomes es pot donar a l’Estat Espanyol, que amb tots els seus mitjans que son molts lluita per eliminar qualsevol diferencia entre els seus territoris, i així imposar el seu pensament únic que es la única manera que entenen des del centre de la península de cohesionar aquest invent anomenat Espanya.

 

EL NOU FINANÇAMENT ES UNA NOVA PROMESA

General

Aquesta setmana el President de la Generalitat, José Montilla, i el president espanyol, Zapatero s’han reunit per sorpresa a Madrid per parlar del finançament, i ha arribat una nova promesa del gran mentider que no es creu ni ell.

 

Realment lamentable el nou episodi d’aquest viacrucis que s’anomena Estatut, i que el govern espanyol mai s’ha pres seriosament, primer va arribar la data límit del 9 d’agost que marcava la llei per haver un acord en el tema, i simplement s’ha ignorat com si no estigues escrit, desprès va arribar la prorroga vergonyosa  pidolada per en Saura a De la Vega a canvi de la no compareixença de Zapatero per dona explicacions, i si be la segona part es va complir, la primera tampoc serà certa.

 

Ens diuen que hi haurà una segona proposta, però ja avançant de que no agradarà a Catalunya, ens diuen que amb la crisi no es bona època per demanar segons que, els rumors de la sentencia del TC que no trigarà, i serà una segona retallada humiliant al text es esperada per l’executiu espanyol per no parlar ja de segons quins temes, i per postres ens diuen que igual s’ajorna el possible acord fins el proper any.

 

Es increïble la  poca vergonya del govern estatal que juga amb les lleis sense rubor, i passa per damunt de les demandes catalanes com si sentis ploure amb un cinisme descomunal.

 

Davant això el PSC es troba atrapat amb la seva trampa, el que abans criticava des de l’oposició ara te que fer mans i mànigues per justificar-ho, i no aixecar molt la veu per no perjudicar el seu verdader cap, que governa a Madrid, i d’altra banda te que treure pit de tant en tant per mantenir el to en terres catalanes, on sembla que la seva nul·la defensa dels nostres interessos estant fent replantejar allò de la Catalunya optimista, i es podria canviar per la Catalunya enganyada.

 

El Predident Montilla, ja no enganya a ningú, i aquest nou termini per finals d’any es impossible que tingui una mica de credibilitat i ell ho sap, se’ns dubte han estirat tant la corda, que ara pateixen la seva pròpia medicina que els acabarà matant, ja que tanta vexació entre el finançament i la retallada del TC, hauran de triar entre ells i nosaltres i evidentment apostaran per ells, cosa que els allunyarà definitivament de la societat catalana.

 

Això no vol dir que amb un govern convergent les coses anessin molt millor ja que desprès de sentir en Duran i Lleida felicitar l’aniversari del diari La Razon dient que aporta rigor i pluralitat,  ja no cal dir res mes, si el seu nivell de rigor es aquest pamflet feixista i anticatalà ja esta dit tot, i Artur Mas sap que es un llast que si no vol donar el salt endavant haurà de suportar, i això te unes conseqüències que no s’arreglen amb refundacions i cases grans que sense un projecte que trenqui l’espoli estatal per passar a tenir veu pròpia en el mon no te cap mena de sentit, sinó es per  repartir-se les engrunes mediocres de poder que hores d’ara te Catalunya, i que els nostres polítics semblen sentir-se tant a gust.

BARACK OBAMA I USA: DEMOCRÀCIA EN ESTAT PUR

General

Ja ha acabat la llarga campanya electoral del país mes poderós del mon, gairebé un any d’estratègies i discursos per arribar a la Casa Blanca.

Se’ns dubte la noticia, apart de la victòria d’una persona de raça negre a les presidencials americanes, una cosa per altra banda impensable fa uns anys amb aquest país que ha tingut, i encara te en moltes zones el racisme com a bandera, ha estat la lliçó de democràcia donada  a tot el mon.

 

Una nació jove, uns 200 anys de història, i amb molts defectes com totes, però amb un sistema democràtic avançat, unes primàries en els dos grans partits obertes a tota la població, i amb llistes obertes, cosa impensable en el continent europeu i concretament a Catalunya, on la possibilitat d’Esquerra per fer servir aquest sistema ja esta intentant ser avortada des de dintre del mateix partit, i per l’aparell que no vol que la situació se li escapi de les mans.

 

Uns equips de campanya que s’encarreguen de recollir fons privats per finançar la campanya, i on cap diner públic serveix per aquest fi i on per exemple a Catalunya aquestes qüestions fosques sempre han creat polèmica, i mes recentment la llei antifrau ha costat molt de temps, esforços i retalls en veure la llum.

 

Una campanya farcida d’actes i debats cara a cara entre els candidats, cosa que aquí cada cop es mes difícil de veure, només cal recordar els cara a cara Rajoy-Zapatero, totalment preparats i acotats, i venuts com una gran proesa quan es simplement una qüestió de transparència.

 

Concretament el guanyador ha utilitzat les noves tecnologies amb gran eficàcia, i amb una bona oratòria sense prometre gaire coses concretes, sense faltar el respecte al rival, i amb el famós lema “Yes we can” com a símbol, unit a la impopularitat de Bush, la crisi econòmica, i les errades estratègiques de l’altre candidat, especialment la seva segona de campanya Sarah Palin ha fet la resta.

 

El resultat ha esta 136 milions de persones a les urnes, i un seguiment i entusiasme de la població fora de tot dubte, i on el mític somni americà ha tornat a les ments de tots els sectors de la població que volen redreçar aquest país de la situació on es troba.

 

Ara caldrà veure si les grans paraules es tradueixen en fets, i d’aquí un temps no parlem d’un Zapatero qualsevol, per posar un exemple on el mes calent es a l’aigüera i on si la oposició trobes un Obama segur que el partit socialista no hagués guanyat les eleccions, on les promeses falses i la por a que l’altre partit guanyi va ser la mediocritat que la gent va tenir que escollir per l’estat espanyol.

 

Pel que fa a Catalunya, la semblança es que el President Montilla també es el primer que no es nascut al país, però amb la diferencia que aquest no te el patriotisme que sembla tenir Obama pels Estats Units, i te el cor mes mirant a Madrid i al PSOE que a jugar fort i a totes per fer sortir Catalunya de l’atzucac on ens trobem, sense tancar cap porta per agosarada que sembli, ja que com diu el lema del nou president americà,  “Sí, nosaltres podem”.

JORDI PUJOL I ELS PERILLS DE LA INMIGRACIÓ

General

En una conferència a Barcelona l’expresident Pujol ha alertat que els catalans poden quedar minoritzats, si no hi ha una reacció rapida davant la onada migratòria que augmenta vertiginosament.

 

Ens demana defensar la nostra identitat cada dia mes davant la immigració, i el veu un greu problema per Catalunya, on s’hi ha de centrar tots els esforços assegurant que la independència no hi comptis.

 

Ha diferenciat la immigració del 50 al 70 considerant que esta incorporada amb un bon sentit de pertinença, ha animat a fer una bona reflexió per superar la crisi, i encoratjat a  no tenir por de ser patriotes estimant el país i la seva gent però, sense descarrilar.

 

Ha defensat el nacionalisme de la seva mala premsa, i ha assegurat que el catalanisme serà social o no serà amb el repte de superar el futur.  Ha defensat Benach de les crítiques, i ha parlat de que Catalunya ha fet nosa històricament a Espanya, França i Roma però que amb el nostre potencial hem superat els moments mes delicats.

 

L’expresident continua en forma com a gran orador i polític que ha estat, però amb les mateixes greus mancances dels seus 23 anys de presidència, la falta d’ambició nacional i la demagògia constant amb aquest tema.

 

Ens alerta del perill de quedar reduïts amb la immigració, i defensar la nostra identitat, però sempre des de la pertinença a una identitat major que es diu estat espanyol i don sembla no es pot sortir mai.  Curiosament aquesta identitat major es el nostre principal problema per mantenir la nostra, però esclar d’això mai en parla.

 

Ens diu que hem de utilitzar el potencial que tenim per superar el futur, hi estic d’acord, però aquest futur sinó es en llibertat, i aprofitant tots els nostres recursos pel nostre benestar com a nació no ens servirà de gaire mes del que serveix ara, o sigui ser una terra espoliada per mantenir una bona part de l’estat a canvi del nostre empobriment, mal vista i humiliada constantment pel poder central a Madrid en totes les seves decisions.

 

Va tenir 23 anys per augmentar la consciencia de país, per no adormir la població amb la política del peix al cove, amb la mesquinesa de ser el motor del estat, quan podia lluitar per ser un estat mes i prou amb el seu propi motor, va seguir pactant a tort i dret sempre en benefici d’Espanya, i nacionalment no va fer el mínim exigible a un President de la Generalitat, que es utilitzar tota la força del seu partit en implicar al màxim de gent en el full de ruta cap a l’estat propi.

 

Es com una espècie de síndrome d’Estocolm a gran escala en el qual va implicar a tot el país, i segueixo sense entendre el seu catalanisme i discurs sobre la identitat ,quan aquesta nomes te un camí per sobreviure per sortir de l’atzucac on ens trobem que es la Independència, i vostè simplement ha col·laborat amb l’engany col·lectiu de l’Estat desprès de la transició, en comptes de reclamar el que legítimament ens correspon.

 

Llegeixo en alguns blocs que un partit amb en Lopez Tena i en Carretero podria arribar als 2 milions de vots, jo no se si serien tants, però amb aquests dos exemples com podrien ser d’altres, amb 23 anys les coses no estarien on estan ara, amb un pou profund que nosaltres hem ajudat a construir, i on el desengany de la població cada cop es mes fort.

 

LES REVELACIONS DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

General

Arrel del llibre publicat per la periodista Pilar Urbano, sobre una entrevista a la Reina, ha saltat la polèmica sobre aquesta institució casposa i caduca de l’Estat Espanyol.

 

Efectivament, aquest personatge ens ha deixat perles com, que la monarquia dona estabilitat a la política, no entenc els que no disfruten de la vida, he tingut una vida molt moguda, el consum no es bo per la educació dels nens, el poble varies vegades ha dit si a la monarquia, i un republicà a Espanya esta fora de context, acusant-los de defensar que ningú te drets de bressol, però quan son rics be que deixen propietats als seus fills, no considera matrimoni la unió dels gais, i no els veu normals entre altres moltes coses.

 

Realment, i mai mes ben dita aquesta paraula, durant els anys el rei borbó ens ha deixat perles com que el castellà mai havia estat llengua d’imposició o  el recentment  famós “porque no te callas”, dirigit a un mandatari populista però escollit pel seu poble cosa que ell no pot dir.  La reina havia estat en un segon pla que ara finalment s’ha decidit a abandonar amb coses que evidentment la monarquia no pot exterioritzar per ètica personal, cosa que ja es veu que no en van massa sobrats.

 

Respecte que la monarquia dona estabilitat a la política, se’ns dubte deu ser a l’estat espanyol, perquè tots els estats sense monarquia la política s’estabilitza o es desestabilitza depenent de la vàlua dels mateixos polítics, que evidentment no necessiten cap institució de segles passats per vigilar-los.

 

Disfrutar de la vida moguda de la reina, francament es fa ofensiu en la seva boca, ja que tothom qui mes qui menys amb una vida regalada com la seva i on tots contribuïm als luxes, viatges, cases i altres plaers gaudiria com ella, i mes sense grans preocupacions com la resta de mortals.

 

El consum que no es bo pels nens suposo que si deu ser bo per ella, i la seva família, ja que les caceres d’ossos, les vacances amb el iot i una llarga llista de consumibles no en diu pas res.

 

Respecte a la seva opinió sobre la república que diu esta fora de context, crec que hauria de ser un pel mes humil, i veure que aquest sistema era precisament el que hi havia abans de la dictadura militar, i per tant si hagués hagut una verdadera transició era el sistema a recuperar, i evidentment rebutjar el reialme imposat per el dictador que evidentment si que esta fora de context en el segle on vivim, i on dintre la gran estafa de la constitució es va votar en conjunt aquesta llei a camí de la dictadura i una democràcia de fireta, però el poble mai ha votat per la monarquia.  On el seu cinisme ja es esfereïdor es amb els drets de bressol de la seva família comparat amb els republicans que passen els seus bens als seus fills, com la resta de la humanitat amb la diferencia que la gran majoria s’han guanyat aquests bens amb el seu esforç, i la institució reial no ha fet res per mereix-se’ls.

 

Per acabar, la opinió sobre els gais i sobre la crema de fotos de les seves persones, denoten  els seus pensaments retrògrads i propis d’altres temps, amb nul respecte a les persones i amb la idea de parlar des de la seva tarima de privilegi en una situació totalment irreal, i que es un peatge mes de l’Estat que paga per la seva farsa de democràcia.

 

 

 

 

 

LA LLUITA INTERNA A ERC

General

Aquests últims dies han aparegut missatges diversos de la cúpula republicana, des de la Conferencia d’en Puigcercos fins al Vicepresident Carod que semblen preparar el terreny per la cursa electoral a la Presidència de la Generalitat, i un replantejament de l’assemblearisme francament preocupant.

 

En la conferencia pronunciada per en Puigcercos es va notar implícitament un to com a candidat a les properes eleccions catalanes, i la major part del discurs va anar encaminat a reforçar els valors republicans  com aposta de futur, i parlar fins hi tot de la família com una aposta d’esquerres, quan ja sabem que es un dels pilars que sustenta la dreta ideològica en els seus discursos.

 

Evidentment va tenir temps, i des de la seva posició predominant ara que ha sortit reforçat dels congressos regionals de defensar la presencia del partit en el govern com una estratègia clara i sense dubtes.

 

Aquests últims dies també he sentit la seva ma dreta, en Joan Ridao expressar que unes primàries internes a la presidència serien la condemna pel partit, donant la seva confiança a l’actual President.

 

Per part del sector Carod, en Ernest Benach s’expressava sobre la qüestió amb les mateixes paraules, i donava a entendre la possible retirada d’en Carod de la cursa a canvi d’una sèrie de contrapartides, en forma de poder s’entén.

 

Tota una estratègia per anar preparant el partit cap a un sol candidat, i començar a teixir una complicitat amb els dos sectors oficials del partit. Carod per la seva banda sembla aliè a aquestes estratagemes, ja que ha anunciat que vol seguir liderant ERC amb una sèrie de conferencies per alabar la seva gestió, i si convé desenterrar el projecte del 2014 com la seva bandera.

 

Fa mala espina quan els dos sectors coincideixen a limitar l’assemblearisme per donar sempre l’ultima paraula a la direcció, i deixar així les opinions incomodes de la militància amb paper mullat.

 

Tota una declaració d’intencions del poder en el partit, que desprès de salvar els congressos regionals ara voldrà limitar la veu dels militants signe distintiu d’aquest partit, i a mes intentar que el sector renovador encapçalat per en Carretero sigui cada cop mes invisible, i tingui mes inaccessible l’assalt al comandament de la nau republicana.

 

Mal camí el que porta el partit, ja que desprès d’arraconar l’Independentisme com a objectiu per substituir-lo per estar al govern a qualsevol preu, ara vol rematar la feina deixant muts als sectors crítics amb el sistema, i convertint-se amb un partit mes, on la cúpula es un òrgan que controla totes les estructures del partit sense donar opcions  a les rectificacions o canvis de rumb.

 

Crec que per aquest camí, la patacada electoral pot ser important i el país pot perdre el que era un dels referents del dret a decidir, convertit en un mes del sistema, i sense ganes de lluitar per canviar-lo com fan la resta dels partits que contemplen amb passivitat com Catalunya va caminant cap a la decadència sense esma de dir prou.

EL DELICTE DE LA CAUSA PALESTINA

General

Una resolució policial condemna dues dones a pagar 500 i 600 euros respectivament per anar contra la llei de l’esport, amb el seu activisme a favor de la causa palestina.

 

Efectivament, en un partit de la Eurolligua de Basket al Palau Blaugrana entre el FC Barcelona i el Maccabi de Tel Aviv, dues espectadores van exhibir una bandera palestina i una pancarta en favor dels drets d’aquest poble.  Com expliquen elles mateixes, primer un membre de seguretat els va demanar la bandera, i al negar-se els mossos la van prendre de forma violenta, cosa que va provocar la indignació de la graderia que va recriminar la acció.

 

Les forces policials es van excusar per la presencia de l’afició israeliana, i el no voler provocar reaccions adverses d’aquesta, al acabar el partit una de les dones va ser retinguda durant una hora amb males maneres, i amb el rumor de la presencia del servei secret israelià que sempre acompanya als equips d’aquest país en les seves sortides per Europa.

 

Realment molt trist que en el segle on ens trobem no es pugui exhibir una bandera com la Palestina, per no irritar als espectadors israelians, aquests haurien de saber que tenen un problema des de fa molt de temps, i que  hi ha hagut atrocitats per les dues bandes, però la part poderosa es Israel, i també la que ha construït els murs que han separat poblacions, i que han convertit en autèntics guetos parts de Palestina, i han causat morts innocents en operacions destinades a atemorir la població, per altra banda han sofert els atemptats cecs del terrorisme palestí que han convertit la zona en un autèntic polvorí.

 

Cal recorda que el suport de USA a Israel ha estat clau en tot aquest procés al llarg del temps, i que la pau seria possible amb diàleg oblidant les rancúnies per les dues parts, i la delimitació d’aquest estat palestí per superar el conflicte.

 

La part israeliana es la part poderosa, i amb els aliats mes potents i això provoca que el reso de les seves accions condemnables son apagades ràpidament i augmentades les de la part palestina, ja se sap que els mitjans de comunicació son una arma mortífera i decisiva en mans dels estats.

 

Resulta intolerable que en camps esportius es vegin molts cops creus gamades i tot tipus de banderes i pancartes, i la força en aquest cas d’un estat com Israel minimitzi la causa Palestina, deixant invisible qualsevol manifestació de suport totalment pacifica d’un estat que com el nostre vol treure el cap al mon, i te dret a ser respectat com tots i no ser tractats com uns delinqüents comuns.

 

 

 

 

2 ANYS DE GESTIÓ SENSE FETS NI PARAULES

General

Avui es commemora l’equador de la legislatura a la Generalitat amb el segon tripartit portant les regnes del país, i el President Montilla al capdavant amb un balanç molt pobre pels postres interessos.

 

El pacte a corre-cuita que es va produir entre els tres partits de govern, i en especial per part d’ERC, va marcar la pauta d’una nul·la ambició nacional i un govern de gestió social que ens han volgut fer creure que es incompatible amb el tema identitari.

 

Com deia el lema socialista de Fets i no paraules, la gestió ha estat grisa i els principals temes a resoldre segueixen damunt la taula com: El model de gestió del Prat, el traspàs de Rodalies, el nou model del finançament, el compliment ni que sigui d’algun article del nou Estatut per part de l’Estat, el quart cinturó, la nova llei d’educació, i tot esperant la segona retallada estatutària per part del Tribunal Constitucional.

 

Els desastres viscuts com el caos ferroviari, l’aplicació encoberta de la tercera hora de castellà, les apagades elèctriques i la burla sistemàtica per part del govern de l’estat per incomplir els compromisos amb Catalunya, han estat el pa de cada dia amb un partit socialista que s’ha visualitzat com un govern monocolor, ja que els altres dos partits simplement han actuat de comparses, i fidels companys de viatge per mantenir aquest govern costi el que costi.

 

Les reaccions del PSC en boca de Jose Zaragoza ha estat com no podia ser d’altra manera positiva, posant exemples com el desplegament dels mossos i els pactes nacionals que crec que qualsevol altre govern hagués portat de la mateixa manera, i aprofitant per fer comparacions amb els governs de CIU que francament ja comencen a quedar llunyanes, i no poden ser una referència eterna.

 

Per Esquerra, en Joan Ridao ha qualificat la gestió d’ordenada i estable amb nul·la autocrítica, com ja va succeir amb la conferencia del president del partit Joan Puigcercos. En un partit que ha perdut el seu rumb, i que la seva única obsessió es mantenir el poder, qualificar d’ordenat i estable un govern es com no dir res, ja que això se suposa es imprescindible en qualsevol govern, i no es pot presentar com un mèrit, i mes quan aquesta estabilitat es  a costa d’empassar-se tot el que l’Estat vol fer amb nosaltres sense cap mena d’oposició, i deixant tot el pes al partit socialista amb un mutisme total amb qüestions tant claus com el finançament com un exemple.

 

Per ICV, una mena de marca blanca del PSC, i amb un líder com en Saura que últimament es capaç de tenir actituds tant mediocres com pactar una prorroga amb De la Vega pel finançament, que per cert tampoc es complirà, o portar la neta de Companys a Madrid per pidolar un certificat de reparació com a mèrits mes destacats.

 

Cap vol unes eleccions anticipades tot hi que hi haurà mil i un motius per fer-ho, la oposició malauradament tampoc te un projecte clar i engrescador que trenqui aquest, que consisteix en buscar justificacions per totes les humiliacions que van arribant des de Madrid, així doncs  el mal finançament que finalment en forma d’engrunes en Zapatero i Solbes ens vendran, i la retallada del TC en un acte gravíssim per qualsevol democràcia sembla que no inspira a cap dels partits de govern en un canvi de rumb, i mes aviat gasten les energies en buscar la forma de justificar-ho davant la població, i seguir amb aquest balanç gris i negatiu per Catalunya en la seva llarga agonia cap a la decadència.