2 ANYS DE GESTIÓ SENSE FETS NI PARAULES
Avui es commemora l’equador de la legislatura a la Generalitat amb el segon tripartit portant les regnes del país, i el President Montilla al capdavant amb un balanç molt pobre pels postres interessos.
El pacte a corre-cuita que es va produir entre els tres partits de govern, i en especial per part d’ERC, va marcar la pauta d’una nul·la ambició nacional i un govern de gestió social que ens han volgut fer creure que es incompatible amb el tema identitari.
Com deia el lema socialista de Fets i no paraules, la gestió ha estat grisa i els principals temes a resoldre segueixen damunt la taula com: El model de gestió del Prat, el traspàs de Rodalies, el nou model del finançament, el compliment ni que sigui d’algun article del nou Estatut per part de l’Estat, el quart cinturó, la nova llei d’educació, i tot esperant la segona retallada estatutària per part del Tribunal Constitucional.
Els desastres viscuts com el caos ferroviari, l’aplicació encoberta de la tercera hora de castellà, les apagades elèctriques i la burla sistemàtica per part del govern de l’estat per incomplir els compromisos amb Catalunya, han estat el pa de cada dia amb un partit socialista que s’ha visualitzat com un govern monocolor, ja que els altres dos partits simplement han actuat de comparses, i fidels companys de viatge per mantenir aquest govern costi el que costi.
Les reaccions del PSC en boca de Jose Zaragoza ha estat com no podia ser d’altra manera positiva, posant exemples com el desplegament dels mossos i els pactes nacionals que crec que qualsevol altre govern hagués portat de la mateixa manera, i aprofitant per fer comparacions amb els governs de CIU que francament ja comencen a quedar llunyanes, i no poden ser una referència eterna.
Per Esquerra, en Joan Ridao ha qualificat la gestió d’ordenada i estable amb nul·la autocrítica, com ja va succeir amb la conferencia del president del partit Joan Puigcercos. En un partit que ha perdut el seu rumb, i que la seva única obsessió es mantenir el poder, qualificar d’ordenat i estable un govern es com no dir res, ja que això se suposa es imprescindible en qualsevol govern, i no es pot presentar com un mèrit, i mes quan aquesta estabilitat es a costa d’empassar-se tot el que l’Estat vol fer amb nosaltres sense cap mena d’oposició, i deixant tot el pes al partit socialista amb un mutisme total amb qüestions tant claus com el finançament com un exemple.
Per ICV, una mena de marca blanca del PSC, i amb un líder com en Saura que últimament es capaç de tenir actituds tant mediocres com pactar una prorroga amb De la Vega pel finançament, que per cert tampoc es complirà, o portar la neta de Companys a Madrid per pidolar un certificat de reparació com a mèrits mes destacats.
Cap vol unes eleccions anticipades tot hi que hi haurà mil i un motius per fer-ho, la oposició malauradament tampoc te un projecte clar i engrescador que trenqui aquest, que consisteix en buscar justificacions per totes les humiliacions que van arribant des de Madrid, així doncs el mal finançament que finalment en forma d’engrunes en Zapatero i Solbes ens vendran, i la retallada del TC en un acte gravíssim per qualsevol democràcia sembla que no inspira a cap dels partits de govern en un canvi de rumb, i mes aviat gasten les energies en buscar la forma de justificar-ho davant la població, i seguir amb aquest balanç gris i negatiu per Catalunya en la seva llarga agonia cap a la decadència.