ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL PRESIDENT MONTILLA I ELS CAMINS INVIABLES

General

En la conferencia de balanç dels dos primers anys del govern tripartit protagonitzada pel President José Montilla, la demagògia i les paraules buides van ser un arma, què per força no provocarà cap acostament del poble a la política.

El seu discurs portava per títol “Enfortir Catalunya”, i a part de parlar de la crisi i la manera d’afrontar-la amb unitat política, cohesió social i la influencia de Catalunya, veig el malalt cada cop mes debilitat.

 

Va destacar la obra de govern on ja s’ha realitzat mes de la meitat d’objectius, i es va declarar favorable a revisar el pacte per actualitzar-lo en les noves condicions en que ens trobem.

 

Respecte als dos temes cabdals, el finançament, va dir que Espanya no es pot permetre que Catalunya no se’n surti, i advertia al govern de Madrid que el temps s’esgota, i que la ciutadania pot contar amb el rigor i solidesa d’aquest govern.

 

Encara deuen tremolar ara els seus amics de Madrid, amb Zapatero al capdavant, i les amenaces d’un president que no es creu ningú, i què a mes sap com acabarà el tema monetari, ja que el cafè per tothom serà el plat del dia tard o d’hora. De totes maneres la fermesa de que parla te una gran oportunitat si volgués fer servir els 25 diputats del PSC a Madrid per tombar el pressupost de l’estat, i posar amb un mal de cap al govern estatal, i alhora mantenir ferm l’orgull dels catalans i dir prou a tanta presa de pel, però malauradament tots sabem que no ho farà ja què la seva prioritat no es Catalunya, i molts dels seus votants esperem es treguin la bena dels ulls.

 

El tema estrella va ser el pla B si la sentencia del TC es adversa amb l’Estatut, i on va dir que preveu una resposta serena, unitària i constructiva que concretarà amb una cimera amb els líders politics, on vol allunyar-se d’horitzons improbables i camins inviables. El govern actuarà amb fermesa institucional i realisme polític.

 

En resum, el que ens proposa el President de tots els catalans es que davant una anomalia democràtica sense precedents, i a la practica la fi de l’etapa autonòmica ja que el límit estatutari i financer serà clarament insuficient per Catalunya, i sense cap perspectiva de futur que seguir sent el graner dels camps de l’Estat amb uns serveis de segona a canvi, es una resposta serena, no cal immutar-se, unitària, una paraula en boca de tots els partits, i què no caldria dir-la mes, sinó fer-la realitat simplement si es que hi ha voluntat de fer-ho, i constructiva, ja em dirà amb quines eines serem capaços de fer-hi front sense recursos, i sense poder polític per fer prosperar el benestar de la ciutadania.

 

El realisme polític de que parla, suposo el lliga a no fer anar les coses cap a camins inviables, entenc què cap al dret a decidir i la creació d’un estat propi com a sortida a aquest atzucac.  La seva miopia política i demagògia barata el fa indigne del càrrec que ocupa, ja que voler convèncer a la gent de la inviabilitat d’un projecte pel simple fet que no el vol ni vostè ni el seu partit, ni molt menys Madrid, es cinisme del gran.

 

Aquest procés es perfectament viable si hi ha la valentia per tirar-lo endavant i la voluntat de dur-lo a terme, i a mes es un horitzó factible si la població hi dona la seva conformitat com qualsevol altre pla, no el menyspreí pels seus interessos ja què sap que les enquestes, i la societat cada cop avança mes en aquest sentit, i a pesar de que no es reflexa en els partits politics bàsicament per la seva covardia i mediocritat, es l’alternativa mes il·lusionant i captivadora per salvar aquest territori d’una agonia lenta i sense marxa enrere.

 

Deixi que el poble parli, no cal aguantar mes humiliacions i preses de pel, senzillament no ens volen, ho han demostrat des de fa 300 anys, nomes volen els nostres diners i res mes, què mes hauran de fer per enterrar campanyes tant cíniques com la Catalunya optimista. La població ha de tenir la ultima paraula, i el president de tots no pot ser un fre, sinó una ajuda per fer-ho possible, han anat massa lluny, i te la opció de passar a la història del país, o ser un president mes, esclau de les ordres del que dicta l’Estat.

  1.  És el discurs del claudicant adreçat a la societat civil més impresentable ( i subvencionada ) de tota la Europa Occidental un discurs bastit i cuinat als Tink Tanks unionistes de tots els addictes a Espanya, els claudicants d’ofici, d’aquest missatge ja n’han pres nota tot l’establishment mediàtic que ara el repetiran una i altra vegada tertúlia rere tertúlia i matins.punt.si    matins.punt.no.

    Són les rèmores del franquisme que encara esperneguen i encara mantenen tot el poder, aquets disfressats de progressisme oficial, altres de liberals demòcrates, sempre demanant sentit comú i centralitat, el gran negoci dels claudicants. fixeu-vos en el discurs i la utilització del llenguatge, fermesa, ‘No podem il·lusionar la gent amb falses esperances’, ‘no podem portar el país a camins inviables’.

    Què vol dir tot això ?
    Sempre fan el mateix discurs, de l’escola ZP, i del especialista en laboratoris d’idees George Lakoff, dir una cosa i la contraria a la vegada.
    Ho deien amb el tema basc, els bascos tenen el dret a decidir, però sempre dintre de la Constitució (ZP dixit), una resposta ferma, però dintre del sentit comú i la moderadió (Montilla dixit).
    Dir una cosa i a la vegada la contraria, una forma d’enverinar i manipular un llenguatge adreçat a la bona gent “apolítica”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.