ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL POBLE CALLAT PEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

General

Ja ha sortit la sentencia del Tribunal de l’Inquisició espanyol sobre la consulta democràtica d’Ibarretxe al Poble Basc, i no hi ha hagut cap sorpresa.

La rapidesa de la resposta del Tribunal i la anul·lació de la consulta al poble per ser contrari a la Constitució, deixa en una situació difícil al lehendakari que portarà el cas al Tribunal del drets humans d’Estrasburg per acusar a l’estat espanyol de falta total de respecte a la ciutadania,  De la Vega ja ha respost que cap tribunal que sigui respectuós amb la llei li donarà la raó.

 

Es un nou cas d’aquesta democràcia de fireta on el control es absolut, i no es deixa marge de maniobra per defensar cap causa que no sigui l’oficial del regim, i un determinat pensament beneit per la constitució i pel trencament dels tres poders, ja que el judicial ha passat a ser un instrument polític dels altres dos.

 

La renovació del CGPJ desprès de dos anys de converses, amb les quotes de cada partit com a representació, es una burla a qualsevol tipus de justícia i al seu òrgan de govern, no cal parlar del TC un òrgan que fa la feina bruta que l’executiu no vol fer.

 

Cada cop hi ha menys diferencies entre una dictadura i la democràcia de fireta existent, les lleis nomes es compleixen quan interessa, es pot passar per sobre de qualsevol competència autonòmica sense rubor, s’espolia uns determinats territoris tractats com ciutadans de segona per afavorir uns altres que viuen a cost de rei, la figura sorgida de la dictadura com es el rei borbó es pràcticament intocable i sense cap dret de critica, es retallen les lleis màximes com l’estatut aprovades per parlaments sobirans, i ara es prohibeix una consulta no vinculant a la població per saber la seva opinió i començar a solucionar el problema basc en nom del tractat feixista anomenat constitució, i que no passaria el coto democràtic en cap estat que estigui orgullós de ser-ho.

 

Ja m’explicaran des de Madrid com es poden defensar una sèrie de postures si ni tant sols tens dret a saber l’opinió de la gent per por a la resposta que en sortiria, tampoc es poden presentar segons quines opcions polítiques ja que son ilegalitzades, i es viu un autèntic estat d’excepció a Euskadi.

 

Això crec no pot durar massa mes, la iniciativa de portar el problema a Europa es una bona mesura, i la resta del continent ha de saber de primera ma quin tipus d’estat tenen entre els seus socis amb uns mètodes que recorden molt el passat, sempre emparant-se amb la legalitat.

 

Aquest es un terme molt volàtil, ja que el que avui no es legal demà pot ser-ho i també en sentit contrari.

 

Ara vindrà la segona retallada de l’estatut deixant al poble català sense dret a replica.

 

Francament es vergonyós, i s’ha de dir prou iniciant el full de ruta cap a l’estat propi amb urgència i per fi poder legalitzar el que sentim, i regalar els nostres fills un futur que ara s’endevina molt negre.

SOM UNA NACIÓ: VOLEM UN ESTAT PROPI

General

Aquesta es la crònica d’urgència de la manifestació convocada per Sobirania i Progrés aquesta tarda a Barcelona.

 

Segons les xifres donades per la organització, i que podria corroborar per la meva assistència, unes 20000 persones compromeses amb l’alliberament del país han sortit al carrer per demanar sense embuts un estat propi.

 

Res de demandes de finançament, retallades de l’estatut o altres problemes, sinó anant directament a l’arrel del problema, una nació que està espoliada des de fa prop de 300 anys i on els seus ciutadans son tractats de segona categoria per l’estat que ens domina, i que ja no poden esperar mes per aconseguir treure el cap al mon i recuperar el que es nostre, o sigui la nostra sobirania.

 

Aquesta manifestació ha estat encapçalada en primera línia per gent com Joel Joan, Hector Lopez Bofill, Lopez Tena, Angel Colom, Elisenda Paluzie, Toni Strubell, Victor Alexandre i altres que han donat rellevància a l’acte, i on amb poca publicitat, nul·la complicitat dels mitjans de comunicació, enfeinats en com vendre el teatre diari dels partits polítics per semblar que es belluga tot i en realitat no bellugar-se res, una jornada anestesiada per aquests mateixos partits en forma de festa, i que molta gent ha seguit al peu de la lletra, crec que l’assistència es pot considerar positiva, i pot ser un preludi d’una futura manifestació,  en quant es produeixi la segona retallada a l’estatutet, i el finançament sigui un pedaç acceptat pel partits catalans, i on el poble definitivament te que dir prou d’aquest color i tirar pel dret.

 

Aquests actes sempre son una injecció d’optimisme i aquesta vegada fonamentada amb fets reals que aviat es tenen que traduir en fets palpables per avançar en el procés d’alliberament nacional.

 

Visca la terra, lliure.

25 ANYS DE TV3

General

La celebració d’aquesta efemèride de la cadena nacional catalana, ha fet reflexionar sobre els canvis que ha experimentat, i el caramel que ha estat per la classe política.

El que va començar com un impuls per la cultura catalana amb un mitjà de masses en català, i amb unes referències nacionals clares evidentment diferenciades de l’estat espanyol, poc a poc s’ha anat convertint pel control dels partits majoritaris en una cadena mes de tota la colla de televisions espanyoles, en aquest cas amb seu a Catalunya com a fet diferencial.

 

Com denuncia Víctor Alexandre sovint, coincideixo amb ell amb la espanyolització global de TV3, cosa que ha retallat la seva audiència,  ja que per veure una cadena mes hispanocentrica la competència es ferotge, i el que verdaderament feia de la nostra un mitjà diferent era la concepció catalana de les coses.

 

Això evidentment es un caramelet massa gustos perquè els enemics de qualsevol diferencia com els partits d’obediència espanyola, els convidats de pedra als governs com l’ERC actual, o la Convergència que no estava per temptacions de desmarcar-se de la concepció de l’estat hagin posat la ma a la cadena, i d’això n’hagin fet picabaralla política, i on hores d’ara menys algun programa determinat com l’afers exteriors d’en Miquel Calzada, i el famós mapa del temps català, poca cosa mes queda per diluir-se en els referents únics direccionats des de Madrid.

 

Un exemple molt clar es el Telenotícies, on les segones lectures en alguns termes com “President” o “Govern central” per referir-se evidentment al President i Govern de l’Estat, alguns termes que han quedat eliminats com Països Catalans, i uns referents que haurien de ser Catalunya, i el mes important del mon, han passat a ser Espanya, el mes important de la resta del mon, i un raconet per Catalunya. La devoció pels èxits espanyols esportius amb la selecció de futbol o Fernando Alonso com grans destacats.

 

Un consum d’espanyolisme ranci que ha calat a la cadena, i que et treu de polleguera molts cops al engrandir unes noticies secundaries, i un tractament mínim a les properes, amb un exemple escandalós com la famosa manifestació de la Plataforma pel dret a decidir amb un tractament gairebé testimonial.

 

El canvi de directora, tampoc ha portat canvis substancials, ja que a pesar de la professionalitat de Monica Terribas, ella mateixa ja s’ha declarat que no es independentista, ja que si ho fos evidentment no ocuparia el càrrec.

 

La purga a Catalunya radio es de sobres coneguda amb la sortida de bona part de la crosta, com diria en Joan Ferran, i uns recanvis de caire menys nacional català que es el que molesta.

 

Per mi uns 25 anys tristos, on cal un canvi de política urgent per tornar als orígens, i simplement ser una televisió normal com en qualsevol país amb una visió clara des de l’òptica nacional, i uns referents propis que no siguin substituïts pels d’altres territoris.

UNIÓ DEMOCRATICA I L?ORGULL INVISIBLE

General

Aquests dies en Josep Maria Pelegrí, núm. 2 de Unió Democràtica, el partidet d’en Duran i Lleida torna a insistir em donar suport a la governabilitat de l’Estat Espanyol.

Efectivament, a la ponència política que han de discutir en el seu congres del proper octubre titular “Valors sòlids, valors de futur”, es pregona que un partit ha d’estar disposat a defensar Catalunya, i un model social des de qualsevol àmbit de decisió que l’afecti, com el govern de l’Estat.  Apart fa una pregunta davant les critiques del seu soci de partit CDC en forma de qui renuncia a defensar el país, si te la possibilitat de fer-ho implicant-se en el govern espanyol.

 

Crec que aquesta formació, segurament la mes desproporcionada si comparem el seu espai en els mitjans, i la seva suposada influencia amb els seus votants reals, que en una separació del seu soci el farien arribar a un espai residual en la política catalana.

 

Quan ens parla de valors sòlids, i defensa d’interessos, s’obliden de la paraula orgull i dignitat.  Per ells el seu únic camí es l’Estat espanyol peti qui peti, i no contemplant cap altre possibilitat, tot i les humiliacions sofertes, i els atacs rebuts dia a dia que van afeblint i aigualint la nostra nació, davant d’això ells insisteixen com a bons minyons que son, a seguir col·laborant en un estat que no te la mes mínima intenció de canviar, que no respecta les lleis,  i què intenta fer desaparèixer qualsevol rastre de la identitat catalana des de la mal anomenada transició.

 

Diuen que allí defensaran els interessos de Catalunya, segurament deuen pensar en els seus d’interessos, perquè l’Estat, l’últim que defensaria son els nostres problemes, ja que per ells nosaltres formem part del problema.  Davant d’això vostès insisteixen a veure si aconsegueixen el ministeri anhelat, i que els seus cervell plens de culpa i autoodi per dissimular el que son, i voler ser com la veu de l’amo son incapaços de denunciar tanta injustícia amb la nostra terra que sembla ser no es la seva.

 

Crec que CDC si de veritat vol donar un pas endavant amb la fi de l’autonomisme ranci que ens domina, te que desprendre aquest llast que frena bona part de les seves aspiracions, i enterboleix el seu missatge  que gira cap a l’espanyolisme residual que defensa Unió.

 

Ja n’hi ha prou, el verdader valor sòlid i de futur es la creació d’un estat propi, quan de temps mes pensen seguir marejant la perdiu per seguir la reculada en tots els àmbits de Catalunya.

 

Les coses pot ser que comencin a canviar, i mentalitat com les d’aquests senyors formen part del passat, i fereixen la sensibilitat dels catalans que no tenim vergonya ni por de dir el que som sense embuts, i a mes formen part d’un passat que volem deixar enrere d’una vegada per totes.

 

 

REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA

General

El rumor i les negociacions sembla ser s’han convertit una realitat, i els dos sectors renovadors d’ERC uniran les seves forces, com no podia ser d’altra manera.

En Joan Carretero i Uriel Bertran sembla han fumat la pipa de la pau, i l’acord pot aconseguir ser un impuls per retornar al Partit Republicà pel camí don mai tenia que haver sortit.

 

Ha arribat el moment de aparcar les corrents dreta-esquerra, i prioritzar l’eix identitari, què vol dir presentar la creació d’un estat propi com a repte a assolir, i solució per l’atzucac actual, on els episodis de virulència de l’estat espanyol, i la falta de contundència i ganes de la classe política catalana fan créixer la desafecció.

 

Per això hi te que haver un motor polític que amb la unió dels dos sectors es converteix en el sector majoritari, i per força s’haurà de reflectir en els congressos regionals, i finalment amb la direcció del partit on la decisió els ha agafat a contrapeu ja que en Joan Ridao en dos dies ha pasat a valorar de poc realista i insensata, a noticia positiva, se’ns dubte es veuen a venir que les quotes personals que tant han defensat, i la tàctica suïcida que han emprat tard o d’hora arribarà al seu final, i amb ella la seva carrera política al capdavant per deixar pas a gent que no li tremoli el pols per defensar la independència, i que en funció d’això orienti la seva actuació per enfrontar-se amb l’estat, i aglutinar a questa majoria que ara mes que mai pot recollir de la societat civil.

 

Aquesta comèdia del finançament amb aquest fals front comú que tots sabem que tard o d’hora saltarà pels aires per falta de talla política, ja es motiu d’escarni dels barons socialistes com Alfonso Guerra, que el titlla d’irresponsable ja que un veto als pressupostos podria fer perdre el govern al PSOE, i propiciar una entrada del PP.

 

Crec que aquest senyor, el del famós ribot a l’estatut hauria d’entendre que a l’independentisme ens dona exactament igual que governi a l’estat un partit o l’altre, ja que en la qüestió territorial son exactament iguals, i per tant l’amenaça infantil que els serveix de escut ja ha caducat.

 

La situació amb el minso augment del finançament que al final hi haurà i la retallada de l’estatutet insuficient al Tribunal Constitucional, es ideal per plantejar ja seriosament l’enfrontament democràtic amb l’estat, i reclamar el retorn de la sobirania fugint de personalismes, i no fent cas d’amenaces estèrils i autoodis malaltissos que no condueixen a res.

 

Reagrupament independentista si no cau en cap d’aquestes errades pot significar el revulsiu per engrescar la vida política, i netejar-la de tanta mediocritat i por com a l’actualitat.  

 

La societat civil tindrà l’ultima paraula, però la flama esta apunt de cremar i cada granet de sorra serà benvingut abans no sigui massa tard.

EL PP I LA BANDERA ESTELADA

General

Alberto Fernandez Diaz, president del grup municipal del PP a l’ajuntament de Barcelona, ha sol·licitat la retirada de la bandera independentista del monument de Rafel de Casanovas el dia de la Diada.

 

La seva demanda es basa que un acte oficial no pot estar presidida per una bandera no oficial, i demana la seva retirada ja que el monument esta en un espai públic.

 

Aquest personatge segur que es trobaria mes còmode amb la seva estimada bandera “rojigualda” penjada de tots els balcons, però com que això es un altra tema, li diria si sap el significat de la bandera estelada, i tant que ho sap, la relació amb la commemoració de l’11 de setembre va molt lligada a aquest estendard amb l’estel i que simbolitza el que es vol recuperar d’aquell dia fatídic de 1714, on les tropes de Felip V van aconseguir vèncer la resistència catalana i amb ella conquerir el territori, anul·lar les seves lleis, imposar el Decret de Nova Planta, i ajusticiar als mes destacats defensors que van quedar en vida.

 

Segur que vol ignorar la història, però malauradament per molta fantasia i demagògia que hi vulgui posar aquest es la que es i no es pot canviar.  

 

Per pura lògica el país conqueridor apart d’explotar el territori i intentar esborrar qualsevol rastre de l’antiga identitat utilitzant tots els mitjans al seu abast, i la bandera estelada significa el recordatori que tot territori conquerit per les armes te data de caducitat, i per molt temps que hagi passat aquesta situació mai serà normalitzada fins retornar les coses al seu lloc original, o sigui en aquesta època on ens trobem un estat propi dintre la Unió Europea.

 

La lluita de PP, Ciudadanos i PSOE contra qualsevol diferencia va en augment, i tenen pressa per convertir aquest país en una autonomia mes al servei de la capital, però per desesperació per ells els seus intents han estat infructuosos, i les iniciatives per recuperar el que es nostre i posar fi a aquesta vergonya es van multiplicant, i els actes festius que ens volien ensarronar per la Diada, es van convertint en actes reivindicatius que donen sentit a la celebració.

 

Molts ajuntaments penjaran aquesta estelada en solitari, i això nomes es el començament per molt que els hi pesi a senyors com Alberto Fernandez Diaz, que del seu autoodi n’han fet bandera i no estelada precisament.

EL PRESIDENT MONTILLA I L?EXPRESIDENT PUJOL

General

Aquestes dues personalitats, i en ple debat del finançament estant llençant uns missatges que guarden similituds però que contradiuen la seva trajectòria anterior.

El president actual afirma que amb el finançament està en joc el pacte constitucional, no ha aclarit la posició amb els pressupostos, i ha dit que donen suport a Zapatero per convicció i no per conveniència.

 

D’altra banda l’expresident Pujol ens diu que el país ha dir prou a l’engany, i el prejudici per sistema, i avisa que busquen que Catalunya es converteixi en una cosa residual que fa anys que ho busquen i especula amb una operació a gran escala contra Catalunya, amb humiliacions constants i un Estatut en perill de mort. Tot segui un expert en pedagogia a l’estat com ell afirma que ara aquesta ha d’esser a la inversa per retornar les coses a la normalitat.

 

Respecte al president Montilla, i el seu lema fets i no paraules, crec que de moment tant sols hi ha la segona part en aquesta negociació, però de la primera no se’n sap res, no es mulla mai respecte a la votació dels pressupostos, i mes enllà de quatre pujades de to la protecció a Zapatero es màxima, i com a home amb diferents càrrecs polítics en el seu historial hauria de saber que en qualsevol negociació s’ha de tenir alguna arma per utilitzar, i coaccionar l’altra posició en cas de que sigui inflexible com es el cas, aquesta son els 25 diputats, ja va sent hora de que defensin el país, i no un govern o un partit que l’únic que fa es posar pals a les rodes per frenar el desenvolupament català, aquella famosa frase a Zapatero “Te queremos mucho, però mas a Catalunya” se l’endura el vent, sinó es plasma a la realitat, hi ha moltes coses en joc i encara que sigui a contracor ell ho sap.

 

El president Pujol últimament denuncia l’engany i humiliació constant a Catalunya, i adverteix de les conseqüències funestes pel país que pot passar a convertir-se en una autonomia mes al servei de l’estat, veu que l’estatut es paper mullat perquè no es d’obligat compliment com demostra la data del 9 d’agost pactada pel seu Artur Mas, i renega de fer mes pedagogia en una paret on reboten totes les paraules.  Crec que en tots els seus anys com a President la situació d’espoli, descrèdit i engany era similar amb els diferents governs, l’estatut del 79 encara faltava acabar de desenvolupar-lo per la desídia exhibida des de Madrid, i la xacra de la solidaritat malentesa feria de mort el sistema del benestar català.  Tot això en el seu temps mai va ser denunciat per ell i el seu esperit de peix al cove, el portava a presentar les engrunes que des de Madrid es donaven com un gran triomf.  Tot hi així segueix renunciant a l’estat propi, i segueix creient amb l’encaix català a l’estat, jo li preguntaria que mes li fa falta per apostar per ser un estat normal, i deixar la dependència infantil per convertir-se en un adult responsable dels seus actes.

 

La influencia del conqueridor es molt gran en el derrotat, i la anestesia identitaria que va aplicar ell en el seu mandat es un granet mes de sorra per la causa de l’estat espanyol, es difícil preveure el límit que considera l’expresident perquè li sentim dir ja n’hi ha prou.  Espero no sigui massa tard.

EL CARÀCTER DE L?11 DE SETEMBRE

General

El Govern i el Parlament organitzen els actes de la Diada pensant en un caràcter festiu i reivindicatiu pel finançament i el desplegament de l’Estatut.

 

Els actes al Parc de la Ciutadella estaran marcats pels espectacles culturals, i enguany també amb un to reivindicatiu per un bon finançament, una vegada acabat l’acte el President Montilla i altres personalitats es desplaçaran a l’Expo de Saragossa en el dia d’honor de Catalunya. La Diada coincideix amb el funeral per les víctimes de Barajas, i per això no se sap si vindrà cap representant del govern espanyol, i si se sap que en Saura assistirà a l’acte funerari.

 

En definitiva un any mes el nostre govern encara no en te prou, i no ha entès res del que significa aquesta data. Parlen d’actes festius per commemorar la pèrdua de les llibertats d’aquesta nació, i l’entrada per drets de conquesta a l’atzucac on ara ens trobem.

 

Ens diuen tots cofois que també serà reivindicativa per l’assumpte del finançament, i el desplegament de l’estatutet.  Tots sabem com va anar la història d’aquest text legal, com de fàcil es convertir-lo en paper mullat, les retallades que ha patit, i l’espasa damunt el cap en forma de Tribunal Constitucional que el deixarà pràcticament en estat letàrgic, per altra banda les dades son damunt la taula amb la congelació dels traspassos previstos, i la nul·la voluntat d’executar-los per part del govern central.  Respecte al finançament tres quarts del mateix, una gran presa de pel amb incompliment de dates d’una llei orgànica, i on tots els preceptes son menystinguts i transformats per la causa comuna espanyola, què consisteix en que Catalunya continuï pagant mes que ningú, i rebent menys que ningú amb excuses de mal pagador com la crisi, la vergonya de les balances fiscals on es reflexa l’espoli sofert, i finalment les amenaces de que si no s’accepta el tracte, s’aplicarà l’article del “es farà el que dic jo i punt”.

 

Crec que això ja no es reivindicació, quan el sostre autonòmic ha arribat i esta a anys llum de les nostres necessitats, la reivindicació sense embuts serà a la tarda, i alimentada per la societat civil en forma de manifestació per demanar un estat propi, que es l’unica sortida a aquest teatre lamentable.

 

Respecte a la coincidència dels actes funeraris de l’accident, digueu-me malpensat però fa sospitar, i la previsible assistència de membres del govern estatal a Barcelona es podria considerar una provocació i un insult en tota regla ja que ells representen aquesta repressió de vora 300 anys que patim.

 

L’anada a Saragossa no la trobo molt adequada, ja que la pedagogia a l’Estat crec que ja s’ha acabat, tot te un límit i parlar amb una paret que no vol canviar no condueix a res.  Prou d’explicacions inútils i perdons lamentables, i mes reivindicacions desacomplexades per assolir l’objectiu final.

 

Aquesta Diada ha de ser l’inici del compte enrere cap a la consecució de l’estat propi sense embuts, i l’exigència als politics per liderar-lo o deixar pas a noves generacions sense complexos i amb dignitat.

EL CAS NEVOT

General

Sembla ser que la sanció imposada a l’agencia immobiliària finques Nevot de Vilanova i la Geltrú per absència del català en el rètol principal, no es resoldrà fins el 2010.

Es veu que la gran quantitat de casos pendents en els jutjats del contenciós administratiu fan impossible la seva resolució abans, el propietari vol agilitzar el cas ja que vol aconseguir la retirada de la multa de 400 euros, al·legant excés de zel i persecució del castellà, mes que defensa del català, i explica que el rètol interior on apareix el català es mes nou que el principal exterior on el 1982 no hi havia cap en català, i vol arribar fins al final costi el que costi.

 

Al Sr. Nevot crec que se li esta veient el llautó, ja que les seves raons van encaminades a deixar la nostra llengua a la rebotiga, mentrestant a primera fila i ben visible al mon, la llengua que ell creu essencial i dominant.

 

Tanta inversió en una causa de multa de 400 euros, i que segons la llei de Política lingüística ben aplicada no te volta de full, dona la idea del nivell d’autoodi d’aquest senyor envers la nostra llengua, i com els seus postulats s’apropen molt mes al Manifiesto de la Lengua Comun, que com tots sabem distingeix la llengua de tots de les llengües minoritàries i de caràcter folklòric com el català.

 

Si aquest senyor dona una volta pel país, comprovarà que la llengua amenaçada es la pròpia de Catalunya, i entre altres coses la retolació dels productes i dels establiments son un símbol de normalitat lingüística en qualsevol racó del mon, que aquí sembla ser que reclamar que el text com a mínim estigui en català, sense prohibir cap altre llengua a gust del propietari, això tant simple, ja no es considera normal, i l’exemple  de la fabricació de cada retolació arriba al patetisme d’afirmar que no es va fer ja que no hi havia cap en català, això se’ns dubte seria la situació desitjada pel Sr. Nevot.

 

Francament, comportaments i actituds tant xenofòbiques respecte la nostra llengua en el segle on vivim semblen increïbles, ja que no es conformen en afavorir la seva llengua, sinó que també s’ha de rebaixar la llengua minoritària i mes perjudicada, què es el català.

 

Un exemple clar d’aquest tema es el Quebec, on tots els establiments el seu text principal es en francès, i desprès en mes petit es pot posar la llengua del mon que mes agradi a cada propietari, i  que jo sàpiga no causa cap trastorn a ningú.  Aquí simplement s’ha intentat fer el mateix per protegir la nostra llengua en perill i com a símbol de normalitat, però com sempre som diferents, i incomparables i les diferents campanyes des de l’estat han incidit en aspectes com els problemes del turista a Catalunya que semblen extrets d’un altre segle, i d’un altre planeta.

 

Sr. Nevot, recuperi la seva dignitat nacional, i actuí amb normalitat com a la resta del planeta, no es res estrany protegir la teva llengua i així posarà el seu granet de sorra per la seva salvació.

PER LA DIADA PENJADA D?ESTELADES

General

Ja una iniciativa que ja ha pres forma en mes de 40 poblacions, i que es la penjada de la bandera estelada als ajuntaments de cada poble de Catalunya el dia 11 de setembre.

 

Efectivament, la iniciativa ja ha estat secundada per un bon grapat de poblacions,i s’afegirà als altres actes previstos enguany, i que donaran un caire mes reivindicatiu per la diada que es el que es tracta, ja que no es cap festa sense sentit o d’afirmació d’una cultura sense res al darrere, sinó que es la commemoració de la pèrdua de llibertats el 1714 i la il·lusió per recuperar-les algun dia per justícia i dignitat.

 

El grup de Ciudadanos ja ha anunciat el seu rebuig a la penjada d’estelades, i als actes habituals on participen els partits polítics, i faran el seu propi acte en un altre indret.  Ho trobo una posició molt coherent d’aquesta formació que nega persistentment la història perquè no els convé pels seus postulats, i aposta per una desnaturalització i espanyolització de la societat catalana amb el seu nacionalisme excloent i dominador que vol imposar costi el que costi.

 

Per la seva banda el PP vol tornar als actes de la Diada, i francament em sembla indignant que els hereus i defensors dels vencedors de fa prop de 300 anys participin en l’homenatge als derrotats, es com una broma de mal gust, i una violació del codi ètic, que la gent que va morir per la defensa de Barcelona i del país no es mereix, ja que la seva causa era ben clara, i la del Partit Popular també però amb sentit contrari.

 

Unió Democràtica també es burla dels defensors de la pàtria quan ens diu que no acceptaria un pacte de govern amb ERC en base a un projecte independentista, o sigui que per una banda defensa la dependència a l’estat espanyol costi el que costi, i per moltes humiliacions que rebem, i per l’altra homenatgen la postura de la gent valenta que va defensar el seu país  fins al final ja que creien en la llibertat.

 

Un bon sector del PSC, CDC, ICV i ERC tampoc haurien de participar ja que els seus fets els han delatat un allunyament de l’opció de recuperar la sobirania per dignitat, i com a solució davant l’atzucac i presa de pel del autonomisme mes dictatorial i l’espoli constant.

 

En definitiva, crec que amb una diada que pot canviar el caràcter festiu pel reivindicatiu, tothom s’hauria de posicionar en el lloc on li pertoca, i no intentar fer veure coses que desprès durant tot l’any es demostren una gran mentida, i per un dia fora mascares i que cadascú sigui conseqüent amb els seus ideals i amb el seu desig de recuperar la independència en base al dret a decidir, o continuar sent dependents d’un estat que no ens acceptarà mai tal com som.

IBARRETXE I ELS DRETS HUMANS

General

L’anunci del lehendakari Ibarretxe de presentar a títol individual una denuncia contra l’estat espanyol al tribunal dels drets humans d’Estrasburg, i l’ànim a tots els bascos per fer-la també, ha caldejat els ànims.

El president basc davant el possible pas de suspensió a anul·lació per part del Tribunal Constitucional per la seva Consulta democràtica a la ciutadania basca i seguint  una tàctica jurídica, ha assegurat que tots els membres del seu executiu amb ell al capdavant, presentaran una demanda al tribunal europeu dels drets humans d’Estrasburg contra l’estat espanyol per vulneració dels drets fonamentals de la persona a títol individua,l i ha animat a la ciutadania per fer el mateix gest, i als partits polítics a encoratjar al poble per fer-ho possible.

 

El president del govern espanyol ja ha avisat que es lícit però inadequat, pel que representa el fet, i el Ministre Rubalcaba en to de burla ha reiterat que fins hi tot un nen sap que la consulta es inconstitucional.

 

Ja era hora que algú internacionalitzes el conflicte d’un estat imperial que vol amagar sota la catifa les seves diferencies interiors, i que no permet cap tipus d’alternativa al model oficial. La resposta de Zapatero amb el terme inadequat es reveladora, ja què el mes inadequat es no permetre en una suposada democràcia consultar al poble sobre qualsevol tema com manen els canons democràtics mes elementals, i els governs escoltar la resposta d’aquest per actuar amb conseqüència.

 

També es inadequat fer viure un territori amb un estat d’excepció permanent, ilegalitzar partit polítics, deixar sense veu una part de la població, tancar mitjans de comunicació, i una sèrie de mesures repressores que no deixen cap mes opció que la que marca el regim des de Madrid, i això tard o d’hora s’havia de denunciar, i que Europa arribi el clam de la veritat sobre aquesta falsa democràcia de l’estat espanyol.

 

Reveladora la posició burleta d’en Rubalcaba, que fa servir el llibre sagrat de la Constitució per convèncer que no es pot consultar a la població, això diu molt poc d’aquest manual de la repressió, i el poc respecte a les llibertats de la persona.

 

Catalunya també tard o d’hora tindrà que internacionalitzar la seva causa, i buscar amistats per validar totes les injustícies i espolis comesos al territori durant tots aquests anys, i poder fugir d’aquest estat opressor que no vol canviar.

 

Un pas mes amb la lluita per la llibertat dels poble oprimits en plena Europa occidenta,l i que tard o d’hora aconseguiran la llibertat, no pot ser d’altra manera diguin el que diguin  els feixistes de torn.

 

 

 

LA RENOVACIÓ POT GUANYAR PES A ERC

General

Segons les informacions aparegudes a diversos mitjans els dos sectors d’ERC renovadors estan negociant la seva fusió, cosa que posaria molt nerviosa la direcció.

 

Efectivament, els contactes entre Esquerra Independentista i Reagrupament per unir les seves forces, crec que seria una bona mesura per intentar reactivar aquest partit, i la opció independentista en general. No ho van fer abans del Congres passat, i els resultats dividits sempre son millors per la oposició o en aquest cas pels sectors oficials d’en Puigcercos i Carod.

 

L’entesa entre les dos corrents sumaria un 40 % dels vots aconseguits, i superaria individualment als dos sectors oficials, poden influir en tots els congressos comarcals, regionals i finalment la cúpula de la direcció on podria forçar un canvi de rumb en la desorientació actual a favor de tornar amb força no nomes amb paraules sinó amb fets cap a l’inici del procés independentista, amb un llenguatge clar i directe que tornes a sintonitzar amb els milers d’exvotants que acumula aquest partit des de l’inici de la submissió al govern tripartit com a estratègia de partit, i on estant perdent bous i esquelles, quan en realitat les condicions actuals son immillorables per l’independentisme, ja que la opció autonomista sembla finiquitada.

 

El canvi de cares ajudaria a superar la desafecció actual, i els recanvis haurien d’esforçar-se en posar damunt la taula  la creació d’un estat propi com solució a les humiliacions diàries, i el tracte discriminatori rebut constantment en tots els temes, especialment en el finançament.

 

Definitivament hauria de posar les cartes damunt la taula,  i aconseguir un acostament amb CIU amb la base del Dret a Decidir com a condició de govern abans aritmèticament sigui impossible, ja que les famoses línies vermelles no es veuen per cap lloc, i la submissió al PSC es aclaparadora per conservar les cadires del govern a costa de qualsevol ideologia.

 

En fi retornar la il·lusió de que es possible renovar aquest partit i tornar a ser un motor de la via abans indicada per activar les plataformes sobiranistes, i la gent desencisada de tant de teatre i misèria de la classe política catalana.

 

Seria un primer pas, i Carretero i Bertran saben que es la seva oportunitat si saben jugar be les cartes, i Catalunya necessita un motor polític que l’arrossegui amb dignitat a treure el cap en el mon.