BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Fa pocs dies, l’Enric ens preguntà a en Martí i a mi si coneixíem o havíem estat a la cova o coves de Can Nadal al vessant sud de Céllecs. Ni ell ni nosaltres en sabíem res ni tampoc en tenia cap referència de la seva localització. Com que aquests vestigis dels nostres avis sempre m’han atret, vaig posar-me a esbrinar amb l’ajuda d’internet, on podíem trobar-les. Tots els blogs i webs que dónen referències d’aquestes, no especifiquen el punt exacte del seu enclavament, cosa que a mi em sembla correcte.

La informació que més en serví fou evidentment que aquestes es troben relativament a prop del Mas Nadal, al terme de Vilanova del Vallès, enmig del bosc i encarades a sud. Alguna de les fotografies que ens mostren als blogs i webs, on s’hi poden veure els turons propers, em podia donar una idea de l’alçada, la que, a posteriori, vaig veure en el bloc, que més avall adjunto d’en Joaquim Graupera.

Amb l’ajuda del mapa de Sant Mateu de l’Editorial Alpina, vaig localitzar el Mas Nadal i la Serra de les Coves de Can Nadal. D’aquí vaig partir per començar la cerca.

A la tarda del dissabte 2 d’agost cap a quarts de sis, després d’una breu migdiada, se m’acaba la paciència. Agafo la moto i la motxilla i me’n vaig cap a Vilanova. A la carretera d’El Masnou trenco a l’esquerra i pujo per la Vall de Sant Lleí fins la urbanització del Mas Nadal. Passo per davant del mas i continuo amunt fins que s’acaben cases i asfalt. Prenc una pista un xic més forestal que passa per can Catafalet i arribo al capdamunt de la serra, prop del Turó d’en Nadal. El refrigerador de la moto no para. Pobrissona. La deixo en un revolt després de baixar uns metres per l’ampla pista que torna a dur al bell mig de la urbanització. Soc cap a la part de llevant de la serra que fa aproximadament uns dos quilòmetres de llargada. On son les coves? Seran molt allunyades entre elles?

Al primer talús que veig per on enfilar-me, començo la grimpada. He vist un conjunt força important de grans blocs. M’hi aboco però és molt brut. Les fulles i branquetes de bruc m’entren pel coll i em baixen per l’esquena.  Quina sensació més desagradable amb la calor que fa. Segueixo amunt fins que trobo un caminet força net. El segueixo cap a ponent i m’aboca en una cruïlla de carrers d’urbanització. No deixen ni un pam de net. Fins el capdamunt hi han de fer cases. Decideixo d’enfilar fins el punt més alt de la serra. A mesura que vaig pujant, veig un caminet força bonic i ombrejat. El segueixo. Arribo a cal Gavatx. La baluerna, un vell, atrotinat i abandonat restaurant de grans dimensions, de mica en mica va restant engolit per la natura. El lloc -una petita plana- no és pas lleig i la façana és encarada a migdia, cap a Céllecs.

Arribo de seguida dalt del turó on hi ha un gran dipòsit d’aigua. Cap on haig d’anar? Trec el cap per sota la pista per si veig algun camí fresat. No és així, però si que veig uns grans blocs un xic més avall.  El conjunt és imponent i penso de seguida que l’he ensopegat. Camino avall uns cent-cinquanta metres i arribo a la porta de la cova. He estat de sort. He recorregut primer la meitat de la serra que tocava. Envio un sms a l’Enric per donar-li la nova i proposant-li de tornar-hi l’endemà amb bici.

Consulteu el bloc d’en Joaquim Graupera per conèixer amb detall la història d’aquesta cavitat.

Faig fotos d’alguns detalls i de l’entorn. Tot i que no és bén bé camí, el sotabosc proper és força net i provo de continuar cap a ponent. En no veure clar que em dugui enlloc, torno enrere i faig la provatura a l’altre banda. A la mateixa alçada de la Cova de l’Ermità -així és com algú anomena la primera que he trobat- i a uns cent metres de distància, trobo la segona, de l’Escarpat. És un gran conjunt granític d’uns quinze metres d’alçada per uns vint-i-cinc d’amplada. El que era l’aixopluc s’ha malmès i en resta una balma plena de pedres.

Quan ja m’he entretingut prou, pujo fins la pista que careneja la serra i per sota la línia elèctrica, arribo fins el barri que dedueixo que fora l’entrada de cal Gavatx i tot seguit fins la pista on hi tinc la moto.

Per tornar cap a casa ho faig per dalt. Segueixo la pista fins a can Tarascó i a Sant Bartomeu prenc la carretera fins a Òrrius. Prop del poble coincideixo amb una gernació de gent a la carretera que haig d’anar esquivant: fan la cursa de la Festa Major i pugen a Sant Bartomeu.

L’endemà a les set, només he dormit quatre hores, ens retrobem a la plaça. Proposem amb l’Enric d’anar a visitar les coves. Cap aquells verals fa molt de temps que no ens hi acostem.

Per Can Polsaguera, l’Aixernador i can Matabens, arribem a Riudemeia. Anem directes cap a Òrrius per no perdre temps i poder fer el que hem planificat. Per l’obaga de can Riudemeia enfilem fins el turó d’Aquença. L’Enric ha petat dos cops la cadena i se’n torna cap a casa. Em sap greu que no pugui veure les coves.

Arribem a Sant Bartomeu i pel GR anem fins a can Tarascó. Prenem el vell camí d’Òrrius a Vilanova i ens plantem de seguida al Turó d’en Nadal. Visitem les coves i baixem al Mas Nadal per un molt bonic descens que ens ensenya en Jordi i que s’inicia prop de can Soldat i ressegueix el curs del Rierot. A can Nadal ens hi trobem l’Enric que ha anat a casa per canviar de bici. El restaurant es tancat, obren al migdia. Baixem i anem a can Maimó, a tocar del camp de golf. Esmorzem agradablement sota les moreres.

Havent esmorzat agafem un camí arran mateix del restaurant per intentar d’enllaçar amb un altre que puja pel marge esquerra del Rierot. Intent fallit. Vegetació massa espessa.

Desfem camí i tornem a enfilar per on hem baixat fins al camí d’Òrrius. El darrer tram, que no hem fet baixant, es fa molt dur tot i que és ciclable.  En resulta una molt bonica i esportiva grimpada.

A can Pey, al collet entre Céllecs i el Turó d’en Nadal, continuem avall pel vell camí d’Òrrius que careneja per uns suaus turons fins a Santa Quitèria. La meva intenció era d’agafar el sender que pel marge dret voreja el Torrent de Céllecs fins a can França. Aquest però, no ha estat gens malament. L’havíem fet de pujada des de Santa Quitèria uns set o vuit anys enrere. Potser més i tot. El darrer tram que baixa cap el torrent ha estat força tècnic i hem acabat davant la urbanització baixant pel damunt d’una vella pedrera. Per la pista de can França hem pujat un tros fins trobar un bonic corriol a l’esquerra que ens ha dut fins a enllaçar amb el camí de l’Oreneta.

L’enfilada de l’Oreneta amb la calda que queia ha estat heroica. Tothom en fa elogis car és una pujada molt esportiva i tècnica alhora.

A la font d’Òrrius ens refresquem el cap i pel Camí dels Burros baixem cap a casa.

Fins ben aviat,
Joan LLadó.

Els corriolaires prehistòrics: Pep F., Adrià T., Sergi C., Anscari N., Enric S., Giovanni L., Jordi C., Manel T., Rafa i Joan LL.

Distància recorreguda: 56 km.
Desnivell + acum.: 1.210 m.
Les fotos: clica aquí.