Ulisses20

València era el caos. Anit hi havia permís per obrar contra la llei amb tota la llicència. Anit es podien ocupar voreres, deixar aparcats els autobusos en doble fila i embussar fins a l’extrem tolerable les vies més amples. I tot això perquè vint mil persones volien veure el seu lider de dretes. Vint mil en una plaça provoquen el colapse a tota la ciutat. Aquesta és la mena de ciutat i d’infrastructures que representa que és València, anit que era permés de cometre tota mena de delictes. L’autoritat feia la vista grossa.
Fer la vista grossa és un esport valencià que es practica a un mes vista de la festa de falles. Soroll, llum, pudor, tendals, carrers ocupats… Tot s’hi val quan la burrera popular deixa anar l’instint; fins i tot trencar vidres o papereres, cremar contenidors o fer coses pitjors. El descontrol és un hàbit atiat des de la responsabilitat de govern. El model del caos s’ha instal·lat a València com un reclam. No pots ser valencià d’una altra manera. La histèria col·lectiva, l’histrionisme, l’opusdeïsme, i encara més pecats capitals són el preu que paguem els valencians a canvi del vot d’una majoria que se sent còmoda, instal·lada en una vida d’indecència, de poc respecte i de menys valor humà.
La mentida en la qual viuen instal·lats molts ciutadans d’aquest país és l’espill del que pot arribar a ser el pitjor dels malsons. Però el que pot venir tampoc no sembla que millore gaire la perspectiva.

El govern valencià avala seixanta milions d’euros pe al circuit de cotxes urbà, el circuit de curses urbanes, de fer anar la velocitat pel mig dels carrers de la ciutat, de provocar el deliri de descerebrats que voldran imitar-los per matar-se a peu de carrer, a la ciutat.
El govern valencià ho ha decidit així: l’aval dels seixanta milions és pels macarrons dels cotxes de luxe, dels cabells engominats, de les marques damunt les granotes dels conductors, d’aquest sidral del comerç indecent a gran escala: el govern valencià juga a la indecència sense mirament. Mai ningú no s’havia atrevit a arribar tan lluny.

El govern valencià no garanteix l’escola, ni avala Escola Valenciana (aquests menys que ningú), ni avala l’educació, ni res que faça pudor de cultura. La indecència és la fórmula que s’ha instal·lat a les Corts valencianes, sense vergonya, sense que ningú no revise ni els diga on és el límit, què està bé i que va mlament, sense que ningú no els diga ase ni bèstia, ni l’església, ni la justícia, ni la política, ni la dreta, ni els amics íntims no s’atreveixen: ningú no pot dir-los aboslutament res.

La indecència s’ha instal·lat com un model a imitar, a dalt de tot de la piràmide valenciana. No sembla que es puga fer res. Res de res. No sembla que n’hi haja res a fer. Res de res.

Tenim bosses de pobresa, tenim gent vivint en condicions miserables, tenim mancances d’infrastructura que són principals, hi ha gent amb un genoll que no camina i fa dos mesos que s’espera per ser visitat pel traumatòleg, però el govern valencià, amb un confés de l’Opus al capdamunt de la trona i de la indecència, decideix d’avalar amb milions d’euros una vida de prostitució.

A la rum rum rum…

El trenet va arribar a Bétera a finals del XIX. Dissabte era amb Ferran a l’estació. Encara hi ha vestigis importants d’aquella època. Un parell de cases senyorials, d’estiueig, l’una reconvertida en centre de convencions i reunions socials (a la manera de banquetes i comuniones), de malnom Segle XIX, en coent castellà (les dones et reben amb devantal brodat i còfia emmidonada). L’altra casa restaurada és la casa Nebot, que ara mateix es debat entre ser seu dels serveis de l’Ajuntament (el PP la vol residència de l’alcalde) o, com s’havia promés electoralment no poques vegades, residència de dia de la gent més gran. L’una cosa o l’altra, no trau el mal gust de posar aquella font de colors del pitjor estil davant l’entrada.

A tots dos ens sorprén la quantitat de brutícia a la zona de les andanes, mentre esperem el trenet (ara metro) que arriba cada quaranta minuts; ho heu sentit bé, quaranta minuts entre un metro i l’altre per eixir cap a València. Res, entre el temps d’espera i el temps de viatge, paga la pena fer ús del coxe i ja tenim el burro en l’herba.
Ves que jo no volia parlar d’horaris, ni de la brutícia que hi havia escampada entre les vies, a les voreres, a l’andana. Ens retrata perfectament aquella diversitat de papers, llaunes, pots, brics, bosses, alguns d’aquests exemplars han de ser setmanes, mesos fins i tot, sense que ningú no agrane la indecència que ens retrata com som, els ciutadans d’un poble que va deixant de ser-ho (passem de llarg els vint-i-dos mil habitants), i el que ve no és millor.

Ferran em pregunta si m’adone, cada vegada que entre en una escola, com és de neta. Perquè això ja diu molt dels mestres i de l’alumnat. Fixa-t’hi, quan entres a l’escola, com és de neta. Llavors pense en l’escola on treballe, i com em costa de fer que els xiquets respecten un mínim els espais on conviuen. I els adolescents, aquests encara demostren que els costa més. Finalment arriba el tren, el metro, i m’acomiade de Ferran i torne a casa i em pose a escriure què va passar anit a Godella, en la nit d’Escola Valenciana, acompanyat pel Vicent, el Roger i un grapat de mestres amics.
El primer que faré quan arribe demà a l’escola (de fet, d’ací unes quantes hores), serà revisar com és de neta la instal·lació: els edificis, els patis, les aules, tot plegat. Per tenir la consciència tranquil·la. O per enderiar-me més si cap.

Ho va dir Diego Gómez en un discurs afònic (els refredats no perdonen ni els presidents més entusiastes) en la Cinquena Nit que Escola Valenciana organitzava per presentar les Trobades 2008, aquesta vegada a Godella, l’Horta, en un pavelló esportiu farcit de tecnologia, pantalles, un o dos Iphones i un public lliurat a festejar l’esforç de milers de mestres i milers de xiquets i pares que confien en l’ensenyament en valencià.

‘Cap pas enrere, després del que hem avançat en aquests darrers anys’, assegurava amb rotunditat des de la trona, en pantalla gran el màxim representant d’un col·lectiu de mestres entusiastes, seleccionats d’un grapat que, durant el dia, fan de mestres a l’aula i, a partir d’una hora, van i venen, organitzen, planifiquen, viatgen, decideixen i es deixen literalment la pell i els diners propis (tret d’algun ajut puntual, no hi ha grans inversors), per arrosegar un moviment de futur (la llengua és futur, el valencià és futur).

‘A l’escola estem preparats per afrontar-lo com cal, el futur.’ Gómez també feu referència a Jaume I i a la commemoració de vuit-cents anys del primer estadista a favor nostre. No n’hi ha gaires. No n’hi ha hagut gaires, a favor nostre, en la història que ens ha tocat de viure als valencians. Entre els lliuraments i els balls (la mesura no va ser adient), un moment emotiu per rebre Andreu Alfaro entre les paraules corpreses de Rosanna Pastor.

Llaor a l’entusiasme i a la capacitat (que no em quede coent): mai tants mestres, i tantes famílies, agrairem prou a uns quants organitzadors i motors arreu de les comarques valencianes. VG al capdavant.