DECIDIR EL CAMÍ

Francisco Perez de los Cobos, president sortint del TC, ha dit ben clar que l’estratègia judicial contra el procès polític català no porta enlloc. Tard però sembla que al final i amb tot el cinisme es permet marxar dient una obvietat, Mentrestant Gonzalez Pons del Partit Popular clama als quatre vents a la Eurocambra sobre la sentència del 9N amb l’argument de que votar ho tenim prohibit per la llei. Per tant l’estratègia no canviarà, mès que res perquè el TC es un organ convertit al servei de l’executiu i les reflexions de Pere Cardus sobre com actuar i les dues vies possibles per voler fer el referèndum per validar el procès esquivant totes les pressions de l’Estat ho optar pel xoc de trens esperant el suport internacional. Cal decidir i actuar amb conseqüència.

Un govern a l’ombra dins el govern

Per: Pere Cardús Cardellach
La prova més evident de la naturalesa política dels judicis que s’han fet contra els màxims responsables del 9-N és que tan sols han estat processats les figures de rang més alt. Si hom repassa els sumaris de la instrucció del TSJC i del Suprem i la sentència de dilluns, pot comprovar fàcilment que la justícia espanyola hauria pogut perseguir perfectament –i potser amb més fonament– alguns secretaris generals i càrrecs de segona fila. Els fets jutjats i les proves els incriminaven més a ells que no als tres condemnats. Però no. Aquests judicis són polítics i estan pensats per a castigar els líders que s’atreveixin a plantar cara i a aguantar el torcebraç de sobiranies amb l’estat espanyol.
Aquí hi ha dues opcions. I crec que totes dues són ben legítimes. Però cal decidir-se i actuar en conseqüència. Per una banda, hi ha l’opció del xoc i, per una altra, l’opció d’esquivar. La primera opció és útil si hom creu que allò que ha de passar aquests mesos vinents és que s’origini un conflicte tan gros que exigeixi la intervenció de la comunitat internacional. La segona opció és més útil si la voluntat és realment d’aconseguir fer el referèndum i obtenir-ne un resultat positiu per a poder legitimar opcions posteriors. Com he dit, totes dues opcions són legítimes i tenen sentit i arguments de pes.
Per dir-ho d’una altra manera més clara, anar cap al xoc és presentar la convocatòria del referèndum com un instrument per a internacionalitzar el conflicte democràtic a Catalunya. Portar la convocatòria del referèndum fins a les últimes conseqüències per forçar l’actuació repressiva de l’estat (més enllà del punt en què la coneixem ara) i cercar la mediació que permeti després de fer el referèndum en condicions i amb l’aval internacional. L’estratègia d’esquivar és la que hauria de servir per a fer el referèndum i guanyar-lo després d’haver saltat tots els obstacles que hagi posat l’estat espanyol. El referèndum, en aquest cas, no seria un element instrumental, sinó el mecanisme democràtic real de legitimació de la independència.
Si s’opta pel xoc, tot és més senzill d’entrada, però cal un alt nivell de resistència i duresa. Si és la via que els que tenen tots els elements d’anàlisi consideren més bona, endavant. Si s’opta per la via de la cintura, tinc una proposta. Vist això que dèiem dels judicis polítics, potser cal pensar a fer un govern a l’ombra dins el govern. Potser cal fer una estratègia com de cavall de Troia. Això seria crear una pell de serp institucional que pugui saltar sempre que convingui. Una cobertura a escala de consellers i presidència que no tingui gens d’importància si ha de caure. Voldria dir que no hi pot haver cap conseller que pateixi per salvar la cadira. Tampoc el president ni el vice-president.
Caldria pensar un govern real format a escala de secretaries generals. És a dir, els secretaris generals serien realment els governants forts. A les conselleries hi hauria persones la pèrdua de les quals no tindria cap impacte real sobre les capacitats i el lideratge del procés. Així, quan l’estat colpegés el govern, no se’n derivarien conseqüències de fons en l’avenç cap al referèndum. Les coses s’anirien fent i preparant sense cap interrupció mentre tindríem la justícia espanyola entretinguda amb caps de turc posats per nosaltres mateixos.
Evidentment, això exigiria uns decrets de reestructuració del govern que caldria aprovar immediatament i una redistribució de persones. Els titulars dels departaments podrien ser homes i dones de palla o personalitats amb una certa projecció, però sense ambició de poder ni de fer carrera. No tindrien gaire poder. O gens. Serien figures simbòliques. Serien encausats, jutjats i inhabilitats els uns darrere els altres sense cap més conseqüència que les despeses dels judicis. Potser algun hauria de passar per la presó. Ja es buscarien voluntaris. No en faltarien pas, si aquesta fos l’estratègia guanyadora. Anirien tombant consellers, vice-presidents i presidents mentre tota la maquinària aniria avançant sense pausa cap a la independència.
És evident que un article d’opinió no pot descriure tot el pla ni desenvolupar-ne tots els detalls. Però és una possibilitat, la del govern a l’ombra dins el govern (o la pell de serp o el cavall de Troia, diguem-ne com vulgueu), que potser val la pena d’estudiar. Sobretot –o exclusivament– si l’objectiu és arribar a fer el referèndum, guanyar-lo i implantar-ne el resultat esquivant el xoc amb l’estat espanyol i els seus braços executors. Cal observar els moviments de l’adversari per afinar l’estratègia pròpia. Si es va al xoc, s’ha d’estar disposat al combat i a la victòria. Si es prefereix la cintura, cal ser prou espavilats per a no acabar fent el préssec.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*