ALBERT CORTES MONSERRAT

Ha començat a treure polseguera l’anunci de l’estrena de l’ultima pel·lícula  de Woody Allen rodada a Barcelona, “Vicky Cristina Barcelona”.

Tota la caverna, d’allà i d’aquí, comença a posar el crit al cel, ja què el productor de l’obra, en Jaume Roures ja ha anunciat que a Catalunya hi haurà una versió en català i una original amb anglès, però en castellà no n’hi haurà.  Això que a simple vista es el mes normal en qualsevol territori del planeta amb llengua pròpia, evidentment no ho serà a Catalunya, què com sempre ens recorden no tenim comparació amb ningú.

Els crits per la discriminació del castellà, imposició nacionalista, i totes les barbaritats que se’ls hi passin pel cap, retronaran a les nostres orelles provinents d’aquest estat espanyol tant plural.

Tanmateix, s’oblidaran que l’habitual es que cada setmana, totes les estrenes del cinema siguin en castellà, amb una presència mínima  i excepcional del català.

Un altra oblit es que des de les “Homilies d’Organya” al segle XI, existeix una llengua provinent del llatí, i que n’és la pròpia d’aquest territori, i actualment cooficial  amb la llengua “que nunca fue de imposición” segons el Rei Borbó.

Per últim recordar que en molts àmbits com: el cinema, discogràfic, la justícia, l’etiquetatge de productes i molts d’altres, la llengua en inferioritat de condicions es la catalana.

Quina pena em fan aquests incondicionals d’Allen , què fan la seva vida en castellà, i què s’hauran d’esmerçar a fer un esforç d’integració durant una hora i mitja, però que estiguin tranquils, que al sortir tornaran al seu món totalment plural i constitucional.

Aquest cap de setmana en el Consell Nacional d’esquerra és va deixar intuir cap on aniran les coses en aquest procés electoral.

El sector dominat per Puigcercos, va deixar clar que domina l’aparell del partit i que ho vol tenir tot ben lligat de cara a les votacions de juny. La resolució del consell de garanties estatutàries en contra del vot per correu i la rebaixa del % de signatures per candidatura, ha estat ignorada com altres cops pel Consell. Es tot una premonició de com aniran les coses en aquest procés, on l’errada tàctica d’aquest segon tripartit sense cap benefici aparent, i prioritzant l’aspecte social per damunt del nacional, provocant la desafecció dels votants no ha estat assumida encara per la direcció actual. 

El sector Carod, sembla haver-se allunyat, però se’ns dubte es participant d’aquesta aposta estratègica, què ha beneït constantment, i on la fugida endavant amb la data del 2014 no lliga amb moltes decisions preses els últims temps.

Els sectors renovadors, si volen realment tenir possibilitats, apart de fer pedagogia d’un bon programa i un full de ruta coherent amb una sèrie de persones preparades com Elisenda Paluzie o Hector López Bofill entre molts d’altres, haurien de sintetitzar els punts confluents que son molts i fer una candidatura mes forta i amb opcions d’enfrontar-se a l’aparell del partit.

La cursa ha començat, i des del punt de vista sobiranista, és demanaria a tots plegats, i en especial als sectors oficials dominants, evitar espectacles i lluites pels mitjans de comunicació, així com un debat seriós sobre el rumb del partit i el full de ruta a seguir.

Tanmateix, i el mes important, no jugar amb l’objectiu d’un estat propi per fins personals i electorals, si s’utilitza que sigui amb credibilitat i rigor per engrescar un altra cop a l’electorat, i no per fer-lo passar vergonya aliena veient la mediocritat de la política catalana.

Els partits catalans comencen a negociar per Madrid, o dit d’altra manera a perdre la poca dignitat que se’ls hi suposava, l’esperit de pacte en diuen.

Comencem a assistir al típic seny català, que traduït vol dir la presa de pel constant, i la venda d’uns beneficis finals totalment desproporcionats.

Tanmateix, una mirada als moviments de cada partit amb vots catalans a la capital de l’estat espanyol ens dona dades interessants:

El PSC, amb la seva campanya orfe de propostes, i amb el simple discurs de la por al partit contrari, ha triomfat espectacularment amb la col·laboració de la fràgil memòria de la gent amb el desgavell ferroviari, el frau de l’estatut, l’oblit de l’aeroport del Prat, el no retorn dels papers de Salamanca i altres perles. Però no tot son flors i violes, ja que Zapatero no ha donat cap signe d’agraïment cap als socialistes catalans, i el finançament bilateral, sembla ser no podrà ser, i s’hauran de conformar amb les engrunes, mentrestant tots els seus parlamentaris han fet el primer gest de defensa dels nostres interessos votant sense rubor a  Bono com a President del Congreso, i ho seguiran fent deixant els interessos dels seus votants abandonats però amb el convenciment que seguiran sent fidels pels segles dels segles.

CIU, desprès de mantenir els discrets resultats de fa quatre anys, ha començat a negociar amb el PSOE, i sembla que totes aquelles condicions prèvies per respectar Catalunya, és van diluint poc a poc amb el polític, segons les enquestes mes valorat de Catalunya, Duran i Lleida al capdavant, i el dubte de votar afirmativament a Bono ja ofèn per si sol, al igual que l’acceptació de senadors socialistes per formar grup propi al Senado.  Els pantalons estan descordats, i s’aniran  baixant a poc a poc per tocar una mica de poder. Esperarem el Congres de juliol, per veure l’abast real dels moviments sobiranistes dintre el partit, o be si s’opta per la famosa Casa gran que es mes del mateix amb un altre nom lluent i esplendorós.

ERC, desprès de la patacada electoral fruit del desencís dels seus votants per prioritzar l’eix esquerra abans de l’eix nacional, i amb un procés intern  per reconduir el rumb, segueix donant espectacle a base de cops d’efecte dels seus candidats de l’actual direcció, amb ben poca credibilitat mentre al govern, el silenci segueix sota el jou socialista. A Madrid segueixen buscant aliances difícils per treure el cap, i no accepten el càstig dels seus votants anant al grup mixt i començant a pensar en no tornar a presentar-se a unes eleccions espanyoles  amb un projecte creïble cap al dret a decidir.

ICV, amb una representació mínima, segueix la roda del partit socialista i es fon amb un mar de contradiccions, com la provocada pel seu conseller de medi ambient amb el transvasament del Segre, perdó, traspàs puntual, francament un partit amb vocació ecologista no es mouria en aquest nivell de mediocritat.

Per últim, el PP amb el seu canvi de candidats, un mes moderat Piqué, per uns mes ultres com en Sirera, amb el discurs ranci de sempre, no han aconseguit augmentar els seus resultats i s’ho haurien de fer mirar.

Aquest es un primer retrat de la nostra representació a l’estat espanyol, ben poca cosa positiva en podem esperar i tant sols demanaria un mínim de dignitat si es que no l’han gastada tota en els últims anys. 

Aquests dies hem vist les imatges cada dia de la repressió xinesa a la zona del Tibet, davant la mirada perduda del món sencer, tot i la virulència dels fets.

El comitè olímpic internacional s’està cobrint de gloria des de la designació de la Xina com a seu dels jocs el 2008.  Desprès del relleu al capdavant de l’estament, de Juan Antonio Samaranch, tot un exemple de poca transparència democràtica pel seu passat franquista  i la seva posició en el reconeixement esportiu de nacions sense estat com Catalunya, el relleu de Jacques Rogge ha comes una decisió tant greu com atorgar uns jocs, què com diu la carta olímpica persegueix l’exaltació dels valors de l’home mitjançant l’esport, i una organització transparent i democràtica, cosa què amb una dictadura tancada com la xinesa evidentment es impossible.

Se’ns dubte, com a decisió estratègica i política, es encertat donar protagonisme a aquest gegant emergent, on viu la quarta part de gent del planteta, i un mercat en vies de desenvolupament il·limitat. Una cosa és això i l’altre el regim polític que domina el país.

Tots recordem els fets de la plaça de Tian’anmen el 1989, amb les protestes estudiantils reprimides  per l’exèrcit, amb un balanç de centenars de morts i milers de ferits.  Ara el 2008 el torn ha estat pel Tibet, un territori on el seu líder, el Dalai Lama, i el seu govern, viu a l’exili a l’Índia forçat per l’annexió d’aquest territori per la força per part de la Xina, i on aquests dies les protestes d’aquesta comunitat aprofitant el reso de la proximitat dels jocs estant sent reprimits brutalment per el poder militar xines, i matusserament amagades a la opinió publica mundial, presentant una situació paral·lela que res te a veure amb la crua realitat.  Els morts van augmentant, i l’estat de setge es evident davant la pacifica reivindicació de llibertat de la població tibetana.

Es comencen a sentir veus de boicot, com la del president francès per la cerimònia inaugural, i crides al diàleg inexistent i totalment descartat per la Xina.

Segurament, el que acabarà succeint es la celebració dels jocs, i una vegada mes els interessos, la demagògia i el cinisme mundial triomfaran davant la barbàrie xinesa, com ha passat altres cops amb matances com les de Rwanda o els mateixos Balcans.

Realment la vida humana i la reivindicació del dèbil val molt poc, davant la intransigència i el poder d’un colós econòmic d’aquestes dimensions, i on la comunitat mundial li atorga carta blanca dissimulant la vergonya en la cara de la resta de països.

Seria innocent per la meva part reclamar un boicot, quan desgraciadament formem part d’un estat, que en un altre nivell ofega qualsevol reivindicació nacional. Això sí, en nom de l’estat de dret,  el sagrat llibre de la Constitucion

i la convivència pels segles dels segles.

Desprès de sentir les paraules de l’expresident de l’estat espanyol, Jose Maria Aznar , el dia del cinquè aniversari del començament de la gerra de l’Irak i davant de tant de cinisme, no m’he pogut estar de fer quatre ratlles en el seu honor.

Aquest petit personatge, què per la seva personalitat sembla estar per damunt del be i del mal, segueix gaudint i recordant els seus moments de gloria al costat dels dos líders mundials a les Açores, per salvar el món de les armes de destrucció massiva i de les forces de l’eix del mal.

Ni un gram de penediment, reitera que ho tornaria a fer, i sense ruboritzar-se afirma què la situació en aquell país no es idíl·lica, però notablement satisfactòria amb el triomf de la democràcia.

Aquesta ultima paraula, en una persona líder d’un partit que no ha condemnat mai una dictadura brutal durant 40 anys, que te en les seves files còmplices del terror, nomes salvats per la inexistència d’una bona transició com el Sr. Fraga i què qualsevol reivindicació nacional legitima que no sigui la seva Espanya, i el seu idioma és acusada de balcanització del territori, i ves a saber quantes bestieses més, francament es indignant.

Se li hauria de recordar en aquest senyor, el clam popular contra la guerra a tot l’estat espanyol en forma de manifestacions i cassolades, i on ell va tirar pel dret fent cas omís de la població, (tic, típic d’un dictador) i va embrancar-se en aquesta operació militar en un cas clar d’ego i imatge personal al costat de les potencies mundials.

Aquests dies de gloria, han costat milers i milers de morts, tant civils com militars, han convertit un país dividit per les seves faccions locals en un polvorí i un caos inimaginable i on la pluja de sang innocent segueix dia a dia com una secció mes del telenotícies.

Tanmateix, el dictador ja es mort i el petroli ben controlat, les armes com es sabut simplement no hi eren.  Com diu el seu amic Bush, son danys col·laterals que s’havien d’assumir, ara de la vida humana se’n diu dany col·lateral.

En un mon utòpic i just, aquests tres senyors haurien de ser condemnats per crims contra la humanitat, i respondre de la quantitat infinita de morts que han produït per la seva ambició desmesurada.

La ètica humana te aquestes coses, el món mira cap una altra costat que sempre apareixerà una causa que serà la font de tots els mals, i on gracies a personatges com Aznar, Bush i Blair serem salvats de la destrucció.

Pel moviment sobiranista, tant civil, com polític, son importants els fets què estan succeint al primer partit independentista del país i el futur que ens espera.

Les guerres internes pel poder en aquest partit, tard o d’hora tenien que esclatar per diferents motius, i aquests quatre son un bon exemple:

Les raons de la bipolarització sempre han existit a les eleccions a l’estat espanyol, i tenint en compte que tots els partits han perdut votants i l’únic que n’ha guanyat es el PSC, concretament uns 86000, no explica la pèrdua de 300000 vots respecte a les anteriors, sinó es per un vot de càstig en forma d’abstenció, blanc o nul dels mateixos militants o simpatitzants.

L’estil fresc i desinhibit fins la tramitació de l’estatut amb un discurs clar, creant complicitats cap a la independència, el va substituir el tacticisme i la mediocritat en la negociació abans esmentada i una importància total de les quotes de poder en el govern per damunt del projecte polític.

La  tàctica de créixer arraconant al PSC, amb un discurs més social s’ha vist totalment nefasta, ja què mentres a la societat civil les plataformes sobiranistes, les iniciatives de tot tipus, les dues manifestacions massives a favor del dret a decidir i les enquestes oficials, que sumant la gent que vol un estat propi amb la gent que vol un estat dintre un utòpic estat federal espanyol sumen prop d’un 56 % de la població, el partit ha disminuït en el seu suport.

El segon tripartit, ha estat la tomba i el silenci del debat identitari a la Generalitat, en benefici del temes que marca l’agenda del PSC. Per un partit que vol canviar el sistema establert de relació amb l’estat i avançar en el dret a decidir, no pot entrar en qualsevol govern que no sigui majoria, i pugui posar el debat de la sobirania en el centre polític.

Ara la militància ha decidit que es rectifiqui el camí, per això la baralla externa Carod-Puigcercos no afavoreix en res la imatge de seriositat què hauria de donar el partit, i crec que cal un aire nou que poden portar els moviments crítics dintre el partit i que poden englobar una bona part de l’electorat perdut. Els personalismes mai son bons per cap projecte, i mes per un tant ambiciós com la creació d’un estat propi, a partir d’un referèndum, i un full de ruta clar i seriós per arribar-hi fugint de qualsevol protagonisme, i quota de poder si no assumeix aquesta línia.

El projecte es mes viu que mai, Espanya mai canviarà, ni amb un color ni amb un altre i ha arribat el moment d’aglutinar sense complexos una majoria que espera un motor per avançar en aquesta direcció.

Quan han passat unes hores de la jornada electoral a l’estat espanyol, es poden treure les primeres conclusions per madurar-les en els propers dies.

El primer que cal dir, és la denuncia a la prohibició a moltes zones de Barcelona i Tarragona de la Campanya Decideixo decidir, per part de la junta electoral, i amb l’excusa que interferia en el procés electoral, quan de tots és sabut que la campanya fa mesos que dura i simplement es una iniciativa cívica perquè el Parlament demani a Madrid el traspàs de la potestat de fer referèndums. Ho trobo un fet molt greu en qualsevol estat que vulgui ser democràtic, i encara ho es mes el poc reso que ha tingut als mitjans de comunicació.

Dit això, el resultat era previsible, la tàctica de la bipolarització i de la por li ha servit al PSOE-PSC per guanyar gairebé per majoria absoluta davant el PP.

Se’ns dubte, en clau nacional la mobilització ha estat alta i encara mes per la col·laboració amb l’atemptat de divendres. En clau catalana la desafecció, desmotivació i desencís ha produït una baixada en el vot sobiranista.

Destaco l’augment de CIU, què ha aguantat el xàfec amb un candidat mes proper a la clau nacional, i què pot revitalitzar aquest partit en futurs pactes a Madrid, on voldran recuperar part del poder perdut aquests anys al principat i on la casa gran sembla aparcada.

El PSC, beneficiat per les seves grans quotes de poder, i pel seu vot en clau nacional espanyola ha sortit reforçat, evitant el càstig pel maltracte i incompliments soferts pel país en la legislatura passada.

ICV també ha reculat, víctima de la bipolarització i el seguiment al PSOE.

El PP, desprès de la marxa d’en Piqué, el canvi de cares i molt de rebombori no li ha servit per fer cap salt endavant, i ha mantingut els resultats.

La gran clatellada l’ha sofert ERC, és veia venir que la teranyina socialista on viu instal·lada la direcció del partit acabaria passant factura, i la pèrdua progressiva de vots ha arribat al declivi de mes de 300.000 vots respecte les anteriors eleccions, no valen excuses i crec que pel be i pel futur del sobiranisme cal un replantejament i canvi de cares urgents, tornant a aquell aire fresc d’abans del 2003 amb un full de ruta clar cap al dret a decidir sense hipoteques de quotes de poder de cap tipus, encara que això impliqui trencar el tripartit i passar a l’oposició però amb un projecte emergent que se’ns dubte engrescarà a la gent i que segurament cap altre partit posarà en marxa.

Avui es l’últim dia d’haver de suportar promeses incomplertes, mentides sense vergonya, i l’espectacle de la manipulació de les mases humanes, com si de titelles es tractes, demà toca  reflexionar i el show estarà servit.

Han estat varis mesos previs, i en particular aquests últims quinze dies,  de demagògia constant i vergonya aliena per les eleccions, a un estat poc democràtic i el que és mes greu, que no vol evolucionar.

Com independentista què vol respecte pel dret a decidir de cada poble lliurement el seu futur. Em  produeix cansament i rebuig aquesta comesa electoral, on la bipolarització arriba a un extrem estressant, i on els discursos i publicitat nomes es basa en la cultura de la por a que guanyi el partit contrari, se’ns dubte, PSOE-PSC i PP es necessiten mútuament i sinó s’haurien d’inventar.

Respecte a Catalunya, som la perifèria què es utilitzada per guanyar vots arreu de l’estat, però sense cap tipus de diferencia entre els fets i intencions dels dos partits, es a dir continuació de l’espoli i retallada d’un estatutet ja de per si humiliant.

Davant d’això, costa creure els missatges dels partits catalans que saben que no pinten res a Madrid, però volen fer creure que seran decisius en la governabilitat de l’estat, i a partir del dia 10 amb vergonya aliena comprovarem com s’arrosseguen per la Moncloa en busca de pactes sense cap tipus de compensació real, nomes el miratge del poder mediatic.

Per tant, aquest vot útil tant reclamat per tots, des de l’òptica catalana no te cap tipus de credibilitat, ja  que el mal menor que circula tota la campanya no deixa de ser un mal i per tant no te sentit donar suport a una cosa que d’entrada saps que no serà positiva pel país.

El millor de tot, vindrà la nit de diumenge quan tots els partits venguin el seu triomfalisme, siguin quins siguin els resultats.

Crec que per Catalunya una vegada tornats a la normalitat, començarà la nostra verdadera cursa electoral, tant pel que fa als partits internament, com pels reptes immediats que s’han d’abordar, i les estratègies que hauran de sortir a la llum tard o d’hora.

Voldria aprofitar aquestes quatre ratlles, per denunciar la baixa qualitat de les eleccions a l’estat espanyol per part de tots els partits.

Deixant de banda què unes eleccions on un debat electoral es venut com la gran meravella de la democràcia, i no com un fet normal, i que son un frau per la impossibilitat per llei de presentar-se els partits de l’esquerra abertzale, per culpa d’una llei dictatorial aplicada en uns tribunals hereus del franquisme com l’Audiència Nacional. i altres com la Falange i derivats sí.

Tanmateix, tant PP com PSOE amb unes propostes electoralistes com els 400 euros, o populistes d’aquesta Espanya que no vol canviar, com la defensa del castellà i la integritat territorial, davant la radicalització de Catalunya i el País Basc.  El missatge a Catalunya es clar, el de pagar, callar i contribuir a aquesta unitat universal com a ciutadans de segona, davant la gran megapolis de futur on totes les estructures radials de l’estat hi van a parar què es Madrid.

M’entres els partits catalans, amb un estatutet penjat d’un fil i sense traspassos aparents i incompliments flagrants d’aquesta llei, un finançament que guanyi qui guanyi no superarà res que les altres comunitats no puguin assumir, es dedicant a fer esforços per mobilitzar el seu electorat.

El PSC-PSOE, utilitza la tàctica de la por, advertint constantment del perill catastròfic de la victòria de Rajoy, i seguint amb les mentides de tota la legislatura Zapatero. Donant un optimisme sense cap fonament, i amb l’únic objectiu de controlar Catalunya i poder segui l’espoli amb tranquil·litat.

El PP, treu les essències feixistes que el caracteritzen, i no dubta a utilitzar temes com la llengua i el nacionalisme català , esclar, com a culpable de tots els problemes de la ciutadania amb un comportament semblant a Sèrbia amb Kosovo.

ICV, amb el seu afany de seguir el rastre del PSOE com el seu aliat preferent, i seguir insistint amb el federalisme utòpic que ja ningú creu.

CIU,  s’ha oblidat de la casa gran del catalanisme i amb un candidat com Duran s’allunya de qualsevol acostament al sobiranisme, i amb la seva ambigüitat característica pretén la fi del tripartit a traves de la seva influencia a Madrid, mes mediocritat i vergonya aliena es difícil de superar.

ERC, incideix amb la seva campanya en la Independència, però d’altra banda ha  de suportar el desgast pel tripartit a Catalunya, què no va precisament en aquesta direcció, i aquesta mania del mal menor del PSOE, on a traves de condicions pretén ser soci preferencial, en comptes de tancar aquesta porta per sempre i poder fer un discurs clar i sense condicionants.

En resum espero el dia 10 de març, per veure com afronten els reptes pendents en aquest any, els possibles canvis interns en cada partit i sobretot la reacció a la sentencia del Tribunal inquisidor, on una vegada mes la dignitat i les pors a fer un pas endavant posaran a prova la classe política catalana.

Una institució com la Generalitat, la representació de la sobirania popular, últimament s’ha degradat fins a límits insospitats.

Darrerament, i gracies als nostres magnífics representants polítics, que se’ns dubte, la majoria no estant a l’alçada de la institució que representant, han aconseguit convertir-la en una associació qualsevol, amb tots els respectes per qualsevol associació.

La primera humiliació va ser la tramitació de l’Estatut, aprovada per un 90 % dels parlamentaris i posteriorment ignorada, manipulada i finalment reconvertida en l’estatutet que tenim per un Parlament pel que s’ha vist de categoria superior, hem seguit amb una sèrie d’invasions de competències per part del govern central què amablement ens hem empassat, com la llei de dependència i altres sense cap signe de protesta i respecte pel parlament català. Per últim un fet molt greu per la qualitat democràtica ja prou deteriorada, que ès la moció aprovada sobre la modificació del traçat del TAV pel mig de Barcelona i la negativa immediata del govern a acatar-la, encara que sigui la seva posició contraria, ja se sap que quan un govern el formen mes d’un partit pot passar que alguna votació els criteris dels partits siguin diferents i es pugui perdre alguna votació.

En democràcia ès te que accepta,r i defensar la majoria del parlament, i no sentir els membres destacats del PSC rebutjant el tema i el silenci dels altres partits de govern demostrant la seva higiene democràtica.

Crec que la institució es mereix un major respecte  i molts estant demanant a crits la seva substitució per altres persones que tinguin clar la seva defensa i el que representa.

Tampoc ajuda la picabaralla Mas-Ridao, que aprofitant una sessió de control al President i davant la impunitat de la mesa es va aprofitar per atacar a fons al partit de  la oposició i provocar unes imatges agres de baralla dialèctica entre els dos partits d’obediència catalana, i que en teoria ens han de portar a saltar la paret de l’estat espanyol, tot amb el somriure complagut del president i el seu grup que una vegada mes veu com l’odi de les direccions dels dos partits porten aquesta baralla fratricida que nomes perjudica a Catalunya. Ja seria hora de que es poses una mica de seny i s’establissin ponts de diàleg oblidant el mal que s’han fet els dos partits pel be comú.

Llegint el bloc d’en  Xavier Mir, he conegut aquesta iniciativa d’encapçalar tots els blocs  avui amb el lema “Today Kosovo, tomorrow Catalonia”.

Voldria fer arribar la meva enhorabona a la gent de Kosovo en aquestes hores tant importants per la seva vida, i la seva petita nació. Aviat seran un color en el mapa del món i una bandera mes onejant a l’ONU. Des del punt de vista català, podem extreure la lliçó  que les declaracions unilaterals també son acceptades per la Unió Europea , cosa què ens porta a demanar que en les properes eleccions catalanes els dos partits d’obediència catalana portin el Dret a decidir com a eix central del seu projecte, i condició indispensable per qualsevol pacte futur.Amb una suma d’escons majoritària en aquest sentit, ningú podria impedir un referèndum, per molt que des de Madrid, i com sempre fan, soni la cantarella “Kosovo no es comparable amb Catalunya”, se’ns dubte som uns privilegiats, mai som comparables amb ningú.  Una espècie de raça especial segons l’estat.Un altra lliçó es el suport d’USA a qualsevol causa es gairebé decisiu i arrossega a la major part de països democràtics europeus. Excepte en aquest cas, casos com Rússia i Sèrbia pels seus interessos particulars i democràcies de baixa qualitat, com l’estat espanyol ancorades en segles passats i sense evolució.Jo entenc els nervis d’aquest estat cada cop que hi ha un nou cas,  beneit per la comunitat europea, queda patent els poc pes espanyol em el món i la tendència natural que aviat s’expandirà a la Europa occidental amb casos com Escòcia, Flandès, Euskadi o Catalunya, els argument se’ls hi acaben, i la tàctica de la por cada cop em fa menys. Vist això, nomes depèn de nosaltres i si les direccions dels nostres partits no son capaços de complir el clam de la seva població, segons l’ultima enquesta del CEO, entre els partidaris d’un Estat independent i els d’un Estat dins d’un estat federal sumen 55´8 %, s’han de regenerar pel be de la democràcia.Prou demagògia barata i tacticisme mediocre i mes complir els mandats del parlament i de la població.

La repressió que sofreix el poble basc per part dels poders judicials i polítics què a l’estat espanyol son la mateixa cosa, es inadmissible en qualsevol democràcia europea. 

Aquests últims temps l’estat espanyol, i arrel del fracàs del procés de pau, ha seguit una croada contra l’esquerra abertzale profundament antidemocràtica.  La iniciativa del diàleg ès va estroncar quan ès va posar damunt la taula el dret a l’autodeterminació i el dret a decidir del poble, evidentment un estat autoritari i amb cap respecte per un estat de dret, tant sols volia negociar el desarmament i la submissió de la banda terrorista, però  no volia arribar al fons de l’assumpte, que es el problema polític. A partir de l’atemptat a Barajas, s’ha desfermat aquesta autentica persecució contra tot el que fa tuf a independentisme, tancament de diaris, judicis mes que dubtosos pel que ells anomenen entorn d’Eta, empresonament de pràcticament tota la direcció de Batasuna, possibles tortures a detinguts de la banda terrorista com recentment ha succeït, condemna a la mesa del Parlament basc per no seguir les ordres judicials, la suspensió d’activitats d’ANV i PCTB, unics partits representatius d’aquest sector de la societat basca amb proves totalment difuses i fabricades per la mateixa justícia, com ha reconegut el ministre del ram, i en un horitzó el judici al lehendakari amb el rerefons de la consulta popular com objectiu a suprimir.  Tot això hi molt mes, està dirigit pel que ara anomenen el “mal menor” o sigui el PSOE, amb la benedicció de la dreta rància del PP.  Un autèntic atemptat a qualsevol norma democràtica elemental. La conclusió es que Espanya es així i no vol canviar, segueix amb els mateixos tics feixistes de sempre, ja que la transició nomes va ser una cortina de fum per amagar que res canviaria.  La seva lluita contra les altres nacionalitats de l’estat es absoluta, al País Basc amb la violència i a Catalunya amb l’espoli constant i l’ofegament econòmic i cultural. Aquestes futures ilegalitzacions dels dos partits bascos, converteixen les eleccions del 9 de març en un frau que els altres partits minoritaris no haurien de permetre, per dignitat denunciar, i retirar la seva participació.  Lamentablement això no serà així, però els ciutadans tenim la oportunitat de denunciar-ho amb el nostre vot de rebuig per tots, opressors i col·laboradors.

Acabo de llegir un llibre força recomanable  com es “La vida desprès de Deu” de l’escriptor Mathew Tree, un exemple d’integració a Catalunya  

En aquest, ens explica les principals religions del món , amb les seves característiques i l’experiència religiosa de l’escriptor amb el seu desengany de la fe, i la negació simplement de l’existència de cap Déu. Concretament amb l’església catòlica, relata el seu periple fosc per la història, amb el seu suport a la major part de dictadures com l’espanyola, o el suport a molts caps del nazisme en la seva fugida al perdre la guerra. En un intent per reclamar el seu dret a la llibertat de pensament sense coaccions de fe i des del respecte absolut a la gent que creu en qualsevol cosa espiritual o material, demana què això no sigui universalitzat, i simplement ens deixin en pau als que com jo escollim la llibertat espiritual, i ens creiem tant o tant poc per triar el nostre propi camí en la vida. Tanmateix, el que hem sentit aquests dies amb el comunicat de la Conferència episcopal Espanyola, i diversos actes protagonitzats pels seus caps visibles fa tuf a rèmora del feixisme en blanc i negre.Una organització que en nom d’un  esser per damunt de tots hi una sèrie de normes o recomanacions fa 2000 anys, ha fet autèntiques barbaritats per obtenir mes poder i exercir-lo a qualsevol preu, les guerres santes, la inquisició, el rebuig a la llibertat individual de cada persona, la identificació amb qualsevol tipus de feixisme en el poder i moltes coses mes què els desacredita com interlocutors de ningú. Ens volen imposar una sèrie de valors que donen com els correctes i rebutgen qualsevol altra opció amb exemples com l’avortament, l’homosexualitat, l’ensenyament de religió o el terrorisme. Si tinguessin la mes mínima vergonya, cosa que no tenen, desprès de veure els temes d’abusos sexuals que van sortint periòdicament a la llum  en els seu interior, i la marginació de les persones per les seves lliures tendències sexuals se’ns dubte haurien de demanar perdóNeguen el valor de la paraula i el diàleg per arribar a la pau, cosa que va contra els seus mateixos missatges mes sagrats.Defensant la seva assignatura obligatòria a les escoles  en un estat laic.Tornen al “nodo” en blanc i negre advertint sobre el perill que la gent pugui decidir el seu futur i trenqui la sagrada unitat de l’imperi.Tot això quan reben una subvenció de l’estat amb una clara discriminació a la resta de religions, i sense haver fet res per mereix-se-la. Una rèmora del passat, que pel be dels agnòstics com jo, i els propis creients s’hauria de transformar o desaparèixer per no seguir fent mes mal del que ja han fet.

Arran de les ultimes promeses escoltades en la campanya de les eleccions generals a l’estat espanyol, se’ns dubte s’han convertit en un mercadeig indignant.

Sembla una competició, que 2 milions de llocs de treball, doncs jo 200000 mes, que 300000 places de llars d’infants, doncs jo 400000, així fins arribar a la devolució dels 400 euros expressada per Zapatero a cada contribuent, en total 5000 milions d’euros del superàvit públic per comprar els vots de la població. A Catalunya, crec que la mesura hauria de  suposar indignació, ja que amb aquests diners és podria eixugar part del dèficit anual, millorar les inversions en infraestructures esgotades per la falta d’aquestes, millorar el futur sistema de finançament i altres greuges comparatius soferts per la població catalana.  D’altra banda la mesura no en te res de progresista, ja que la política de xecs emprada pel president del govern espanyol amb un import igual per tothom, sense tenir en compte la renda de cada individu s’acosta als postulats mes dretans de l’imperi. Tanmateix i sense ruboritzar-se afirma que ha complert amb Catalunya i que tenim un gran estatut gracies al seu partit, un altre insult a la intel·ligència de la ciutadania, quan tothom sap el reguitzell de mentides d’aquest senyor al llarg de la legislatura: Retorn papers de Salamanca, arribada del TGV a Barcelona, desenvolupament de l’estatut, incompliment en l’apartat d’inversions etc.. Arribats a aquest punt ens preguntem quina diferencia hi ha entre el PP i el PSOE-PSC, la resposta es que en molts aspectes cap. Tots dos volen tancar el model territorial, tots dos defensant una llengua única, tots dos volen limitar l’autogovern del país, tots dos neguen el dret a l’autodeterminació, tots dos treuen redit electoral de l’anticatalanisme i tots dos s’uneixen amb lleis tan antidemocràtiques com la llei de partits , el pacte antiterrorista o la negació de publicar les balances fiscals. Cap dels dos farà variar la perspectiva respecte a Catalunya i seguiran tractant com a ciutadans de segona categoria aquesta part del territori.  Tanmateix la virulència amb Euskadi es major ja que ilegalitzant impunement qualsevol partit abertzale amb una total desnaturalització de la justícia. Davant d’això la resta de partits amb els ulls clucs intentaran treure les engrunes com sempre. Crec que un vot nul amb un bon missatge organitzat serviria per donar entendre el nostre desacord amb el sistema i la nostra voluntat cap al dret a decidir.

Donat el poc interès que te per Catalunya les eleccions generals a l’estat espanyol, donat què tan la victòria del PP o la del PSOE, la història seguirà sent la mateixa, nomes cal veure el programa electoral en matèria territorial dels dos, van en la mateixa direcció centralista i restrictiva. 

Hi ha un fet molt important que evidentment i conscientment no ha estat molt comentat en els mitjans de comunicació , aquest és la proposta de llei de consultes populars per part del Cercle d’estudis sobiranistes. Una llei que ens permetria fer consultes com habitualment es fan a Suïssa, USA o Alemanya per posar tres exemples sobre matèries diverses, i que ves per on, se li va escapar al ribot del Sr. Guerra,  i a la xenofòbia anticatalana del PP.  La llei simplement desplega l’estatut i es plenament constitucional, evidentment els resultats seran vinculants pel Parlament que haurà de defensar allò que decideix la població per majoria amb una participació directa de la ciutadania i una superació del famós distanciament amb  els politics. L’horitzó pot estar amb el referèndum per la Sobirania, però m’entres es un projecte engrescador per disminuir el tacticisme dels partits i unir la població en defensa d’unes causes determinades.  Ara caldrà veure la reacció dels partits polítics catalans a la proposta, es d’esperar que ERC, CIU i ICV hi donin el vistiplau, però no ho tinc tan clar amb el PSC i PP, se’ns dubte els costarà explicar una negativa o gran modificació a una proposta per augmentar la democràcia, però segur que sortirà el Ferran, Iceta o Sirera de torn per capgirar el sentit de les coses. Definitivament, l’estat si nega la celebració d’alguna consulta, nomes serà per motius polítics i la gent s’acostumarà a decidir el que han de defensar els seus representants i que segurament els serà negat a Madrid pel govern de torn. Això ha de provocar un atzucac què nomes pot acabar amb un canvi de relació amb Espanya. La primera pedra està posada, la resta de l’edifici l’hem de construir entre tots i principalment empènyer uns representants porucs a un canvi d’actitud i deixar en fora de joc els que no defensin els nostres interessos amb els arguments mes inversemblants. En definitiva una gran feina del CES amb en Lopez Tena i Lopez Bofill al capdavant , dos persones compromeses i amb unes idees molt clares de com arribar al desitjat referèndum.  Esperem molts prenguin nota  i el procés tiri endavant.