L’Observatori de Lund: mirant el cel nord enllà

L’Observatori de Lund és el centre astronòmic de la Universitat de Lund, Suècia. Des del 2001 ocupa un modern edifici al campus universitari amb diverses cúpules i és la seu del departament d’Astronomia i Física Teòrica.

Per raons familiars vaig passar la setmana passada un dies a la ciutat. Vaig aprofitar per visitar les instal·lacions de l’Observatori situat al final del carrer Sölvegatan. L’edifici de rajola roja, d’una planta baixa i un primer pis, disposa de dues grans cúpules als cantons de la cara est, tot al voltant d’un gran patí interior on s’homenatja al mestre Tycho Brahe. Des de lluny, però, el que impressiona de l’Observatori és la gran cúpula situada sobre una antiga torre de l’aigua, just al costat de l’edifici principal.

Mentre la planta baixa alberga l’administració de la Facultat de Ciències de la universitat, les plantes superiors es troben ocupades pel departament d’Astronomia i Física Teòrica i per les cúpules astronòmiques.

Una visita intensa i detallada em va permetre veure part de l’instrumental antic de l‘antic observatori fundat el 1867 i situat en el gran parc de la ciutat, ben prop de l’estació. A la planta baixa de l’edifici que alberga l’administració de la Facultat de Ciències s’hi pot veure un extraordinari cercle meridià, amb un còmode seient per l’observador. Aquest instrument, amb un telescopi mirant només en direcció sud, servia per mesurar de manera acurada les coordenades estel·lars i, tot gran observatori en tenia un. I, és que el coneixement de les posicions i moviments dels estels era un gran camp d’investigació a finals dels segle XIX i principis del segle XX.

En aquest camp destacà l’astrònom suec Carl V. L. Charlier (1862 – 1934), director de l’Observatori de Lund, que feu estudis estadístics extensos de les estrelles de la nostra galàxia i les seues posicions i moviments, i va intentar desenvolupar un model de la nostra galàxia basat en les seus càlculs. Proposà el síriòmetre, (un milió d’unitats astronòmiques) com una unitat de distància estel·lar, encara que la seua idea no prosperà, ja que la Unió Astronòmica Internacional adoptà el parsec ja que simplificava enormement la definició de magnitud absoluta dels estels. A les vitrines de l’Observatori s’hi poden trobar instruments i obres de l’època de l’astrònom així com un gran retrat.

Tanmateix una obra del passat que fa especialment atractiva una visita a l’Observatori és el Milky Way Panorama, una representació pintada però extraordinàriament ben acurada de la Via Làctia. A principis de la dècada de 1950, el professor. Knut Lundmark de l’Observatori de Lund va proposar pintar la primera representació realista de la nostra galàxia en les parets de l’Observatori. Per això va pensar en presentar un panorama de la Via Làctia en una projecció d’Aitoff del cel. Amb suport de les fundacions Hierta-Retzius i Kungl. Fysiografiska Sällskapet i Lund, i durant dos anys, els enginyers Martin Kesküla i Tatjana Kesküla van calcular primer i pintar després un mapa d’un metre d’alt per dos metres d’ample que mostra amb les seues coordenades galàctiques, 7000 estrelles i nebuloses i la Via Làctia en aquesta mateixa projecció. La web de l’Observatori ens explica més detalladament les tècniques usades i les dificultats que tingueren els enginyers per enllestir la faena. Vicent Martínez, que em feu conèixer aquesta meravella del coneixement suec, en parlava fa poc a la revista Mètode tot comparant aquesta imatge de la Via Làctia dels anys 50 amb la moderna imatge de la Galàxia a través de les dades de la missió GAIA.

Actualment, allí al mig del corredor de l’Observatori, prop de la sala de reunions, es pot admirar aquesta gran obra. Vist de prop es veuen les nebuloses difuminades, pintades amb un aerògraf o polvoritzador. Les estrelles pintades després a sobre semblaven poc naturals de manera que va caldre pintar-les de la mateixa manera que les nebuloses. L’any 1955 s’enllestí l’obra i aquesta ha esdevingut un referent de l’astronomia del segle XX.

I una tema que em va sobtar molt. Sembla que com va ocórrer en el finançament del Panorama de la Via Làctia, les fundacions privades són ben importants en el finançament de la ciència a Suècia. Aquesta societat valora la ciència bàsica i, a banda dels ajuts estatals, aporta també de manera usual fons de fundacions privades.

Precisament el professor Lundmark va ser el director de la tesi de Frida Palmér. Aquesta astrònoma va defensar la seva tesi el 1939 a la Universitat de Lund amb un treball sobre estrelles variables. Es va convertir així en la primera dona de Suècia en tenir el seu doctorat en astronomia. En una vitrina de l’Observatori es pot veure part del seu treball.

La portada de la revista Popular Astronomy, 3 de setembre de 2009. La fotografia mostra a l’estudiant de doctorat Frida Palmér al Meridian Circle de l’Observatori de Lund de 1929. Foto: Universitat de Lund

L’observació del cel és prou difícil en les terres nòrdiques. Tots els dies que vaig estar estigueren coberts per grossos núvols i queien gotes molestes ara sí i ara també. I, segons em contaren, tot l’hivern és igual al sud de Suècia. La possibilitat de veure un cel ras en aquestes latituds és molt baixa. És veritat que, en arribar la primavera, l’oratge millora i hi ha més nits clares i lliures de núvols. Tanmateix a mesura que ens aproximem al solstici d’estiu les nits es fan més i més curtes. Les hores de llum es fan molt llargues des de la primavera fins a la tardor en Suècia.

Un passeig per les cúpules de l’Observatori em permeté veure els telescopis usats pels estudiants, i el gran helioscopi solar cobert en aquell dia protegit de la pluja. Un gran espill segueix el Sol i envia els seus rajos cap a l’interior de la cúpula per arribar a un gran espectroscopi, on podrem veure separats els diferents colors de la llum solar i les línies d’absorció que corresponen als diferents elements químics presents al Sol.

Fa uns anys l’Observatori disposava també d’un radiotelescopi semblant al que tenim a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València. Tanmateix una gran tempesta arrancà part de la cúpula de la torre de l’aigua i caigué sobre l’instrument.

Però les coses avancen i ben prompte disposaran d’un nou telescopi a la cúpula, de moment buida, que dona a la façana principal. A més el Planetari de Lund, depenent de la Universitat i de l’Observatori també mereix una visita. Llàstima que només obre el cap de setmana i no vaig poder anar-hi. Actualment té un projector digital. L’antic projector, el clàssic Zeiss, amb diversos lents i llums per a cada planeta és pot admirar a la biblioteca.

I, per acabar, em vaig fer una foto amb el bust de l’astrònom danés Tycho Brahe, situat al pati interior, que també tenen com a  seu (de fet tots els astrònoms el tenim com a referent nostre), ja que Lund, en la seua època, era part de Dinamarca.

Una visita curta però intensa a l’Observatori de Lund. Moltes gràcies a tot el personal que em va rebre de manera tan amable, dedicant part del seu valuós temps a explicar-me els tresors científics i humans que atresoren.

Més informació:

Una història molt detallada de l’Observatori de Lund es pot llegir ací, en suec, però.

Imatges:

Diferents aspectes de l’Observatori.

Jeroni Muñoz i la supernova

Jeroni Muñoz fou el més gran dels astrònoms valencians.  Va viure una època molt interessant, a cavall entre la difusió de la teoria heliocèntrica de Copèrnic  i les primeres observacions telescòpiques de Galileo Galilei.  Muñoz s’escrivia amb  el millor observador d’aquell temps, Tycho Brahe i va observar i estudiar la supernova de 1572 des de diversos llocs de la geografia valenciana com Ontinyent i Torrent.

És curiós que en Ontinyent uns pastors li comunicaren la troballa a  la constel·lació de Cassiopea. Gent acostumada a mirar el cel va descobrir que una nova estrella apareixia on abans no s’hi veia res. L’estudi d’aquest nou estel portà a Muñoz a afirmar-se en la mutabilitat dels cels. El treball de Muñoz fou molt apreciat arreu d’Europa i apareix citat, per exemple, en el llibre Diàleg dels dos màxims sistemes  del món ptolemaic i copernicà (1632) de Galileo Galilei.

Fa poc l’amic i company Manel Perucho publicà un article al País Digital explicant els trets més importants de Jeroni Muñoz. Donat que Manel ho ha contat d’allò més bé us passe directament el seu text.

Només cal dir que fa uns anys la Universitat de València va tindre a bé batejar l’edifici on s’alotja el departament on treballe i l’Aula d’Astronomia juntament amb multituds de departament i laboratoris amb el nom del seu astrònom més insigne.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu.

Segueix…

L’astrònom valencià Jeroni Muñoz va viure un moment crucial en la història de l’Astronomia, l’aparició d’un nou objecte brillant a la constel·lació de Cassiopea, conegut com a nova. Aquest fenomen va generar un terratrèmol en la societat de l’època -segle XVI-, ja que es creia que els cels eren impertorbables. Diverses hipòtesis van tractar d’explicar-lo, però cap dels astrònoms contemporanis podia imaginar que es tractava d’una explosió estel·lar avui coneguda com a supernova. Jeroni Muñoz va ser un dels científics que més va treballar en aquest nou objecte, la qual cosa va ser reconegut per col·legues europeus contemporanis de la talla de Tycho Brahe, el nom del qual va ser al capdavall el que es va donar a la supernova.

Muñoz va néixer a València en el primer terç del segle XVI i va estudiar a la universitat d’aquesta ciutat, al que va seguir un període de formació i docència en diverses universitats europees. Al seu retorn als regnes hispànics, fou catedràtic de llengua hebrea i de matemàtiques a la Universitat de València i de Matemàtiques i Astronomia a la Universitat de Salamanca, on va continuar la seva docència de l’hebreu. Aquest fet fa pensar als historiadors que Jeroni Muñoz va ser possiblement un jueu convers. Encara que el seu treball inclou facetes tan diverses com les de lingüísta (hebraista i helenista), astrònom, geògraf i matemàtic, el seu nom va ser conegut en el món científic europeu a causa dels seus treballs sobre la supernova de 1572, la coneguda com supernova de Tycho, el danès que ha passat a la història com el principal investigador d’aquest fenomen.

Aquesta “nova”, com se l’anomenà a l’època per aparèixer com una nova estrella, va ser un esdeveniment d’una gran importància, ja que, fins ara, el cel era entès com inalterable per la filosofia aristotèlica imperant. Per això, el rei Felip II va encarregar a Jeroni Muñoz informes sobre les seues observacions i interpretació del fenomen.  L´erudit valencià va ser capaç de mesurar la posició exacta de l’estrella, a la constel·lació de Cassiopea, i de determinar que la distància a la mateixa, que no va poder calcular amb exactitud, era prou gran com per assegurar que es tractava d’un fenomen celeste. Aquests estudis van ser publicats en el Libro del nuevo cometa, en 1573. La seua hipòtesi, com indica el títol de la publicació, sostenia que es tractava d’un cometa, encara que reconeixia que el seu aspecte no concorda amb el descrit en els textos per a aquest tipus d’objectes, sinó més aviat amb el d’una estrella, i va concloure, contra Aristòtil, que en el cel es donen “alteracions i corrupció”. Els seus treballs van ser coneguts a Europa gràcies a la traducció dels mateixos al francès i a la seua correspondència amb diferents astrònoms europeus. El mateix Tycho Brahe va utilitzar les dades de Muñoz, elogiant la seua precisió, alhora que diferents autors del segle XVII, com Galileu.

En un altre dels grans debats de l’època, Muñoz es va situar en contra de la teoria heliocèntrica de Copèrnic, intentant refutar-la amb arguments científics en els seus treballs. Malgrat això, aconsellava als seus alumnes la lectura de les publicacions de l’astrònom polonès, al qual considerava com a excel·lent.

Diversos tractats (d’aritmètica i matemàtiques o d’hebreu) ens mostren les seues contribucions a les branques del saber abans esmentades. També va publicar algun fullet dedicat a l’Astrologia, que en l’època era una branca del saber associada a l’Astronomia, molt allunyada del que ha esdevingut avui dia. Es conserven alguns manuscrits per als seus cursos universitaris en diverses disciplines i Comentaris a obres clàssiques, com de la Història Natural, de Plini, o dels Comentaris de Theon a l´Almagest, de Ptolomeu, on discuteix la teoria heliocèntrica de Copèrnic dins de la seua anàlisi de l’Astronomia ptolemaica. Aquests treballs sobre textos clàssics s’emmarquen dins de les tendències de l’humanisme europeu del seu temps. Tanmateix, no va publicar molts dels seus estudis per considerar que no se li va agrair la seva feina, sinó que, al contrari, havia estat injúries pels membres de la cort del rei arran del seu estudi del “nou estel”, i perquè opinava que no era savi publicar llibres de Matemàtiques, perquè “no és Espanya observadora d’astres, ni es col·labora amb les matemàtiques, sinó només amb les arts mercantils. És imprudent, encara més, de pròdigs, voler editar res de matemàtiques, ja que les despeses d’impressió són enormes, i els llibres no es venen …”.

Per Muñoz, calia separar els assumptes naturals, que s’havien d’abordar des de la raó, de les coses de la fe, inabastables des de la raó humana. Aquest breu repàs a la seua biografia revela la seua talla intel·lectual i la seua racionalitat, en un entorn social i històric poc donat a una racionalitat que no va arribar a calar en algunes societats europees fins a la Il·lustració.

Manel Perucho i Pla treballa al departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València.

Foto: Placa homenatge a Jeroni Muñoz a l’edifici del mateix nom a la Universitat de València. Enric Marco.